Birdman et fa una bona xarbotada.
En sortir del cinema has de confessar dues
coses: que t’ha agradat molt i que entens perfectament els que no els ha
agradat gens ni mica.
La història és una metàfora. Una paràbola
enriquida, i no gosaria dir que amb elements prescindibles.
La pel·lícula pretén ser un sol pla seqüència,
amb algunes trampes evidents, amb la càmera sempre en moviment, precedint o
seguint ara un actor, ara una actriu, ara un grup de gent, ara no se sap què,
sense ni un segon de descans, afegint histèria a unes actuacions ja prou estressants.
Els actors i les actrius, la música de la
bateria, el joc escènic propi d’una presumpta obra de teatre, els efectes
visuals que mai no saps si són flipades seves o teves, són només el començament
d’una llista de difícil catalogació.
El director, el mexicà Alejandro González Iñárritu, és autor d’algunes
pel·lícules d’aquelles que deixen petjada. No sé si heu vist Amores perros, o
Babel.
En tot cas, per mi, aquesta ha estat una sotragada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada