Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.
diumenge, 29 de maig del 2011
Gràcies, Isabel Mebarak i Ripoll
No sé si has estat tu que l'has acostumat a anar de cinc en cinc -tot i que s'ha de reconèixer que no sempre hi arriba-, però t'ho hem d'agrair. Al noi se'l veu content i tots estem segurs que tu hi ajudes, i molt. I això fa que el noi ajudi a fer contents els seus companys i, de retruc, una bona colla d'aficionats i aficionades. Clar que és cosa vostra, i potser hi ha més coses per entremig, però gràcies.
Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.
Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.
dimarts, 24 de maig del 2011
Pedra, paper, tisora...
Previ: La pedra insòlita és un llibre de l'editorial Meteora que conté fotografies fetes per l'Anna Vila, de pedres pintades per la seva filla Sandra Morera, que té paràlisi cerebral, i acompanyades de haikús escrits per Feliu Formosa. Les imatges que incorpora aquest missatge són les difoses per internet i no s'han triat especialment.
Versos que interpreten el color, la línia, el gest, la foto, i la pròpia mirada.
A cada pedra et demanes: ¿què hi ha pintat a l'altra banda?
De vegades les coses són i es deixen veure: no els cal significat.
L'alta pedra s'ajeu i es capgira el paisatge, però seguim parlant perquè ens apaivaga.
¿"Pedra insòlita" o bé "Diàlegs amb pedres"? Les fotos, els versos, potser són simple xafarderia.
A les pedres hi he trobat pols inexactes, joies fastuoses, apologies del còdol, armes embellides, espais tancats però amb textura, natures internes, ventades de cromoteràpia, exvots pagans...
Quan volem parlar del que creiem saber, exposem la resta.
A cada pedra et demanes: ¿què hi ha pintat a l'altra banda?
A les pedres hi he trobat pols inexactes, joies fastuoses, apologies del còdol, armes embellides, espais tancats però amb textura, natures internes, ventades de cromoteràpia, exvots pagans...
dissabte, 21 de maig del 2011
Jornada de refracció
Diumenge tots a votar. ¿Tots? Serà cosa de veure quina serà l’abstenció. Els i les politiquívors parlaran de desinterès popular. ¿Per què no fan una cosa: permetre l’antivot, el vot en contra? Igual es batien els rècords de participació. I molt antidemocràtic no seria. És el que han fet els i les politiquívors durant bona part de la campanya, i abans i tot. ¿Per què nosaltres no podem? Poder dir qui volem que plegui i se’n torni a la feina, si és que en troba.
Diumenge a votar. ¿Votar a qui? Intentar esbrinar quin és el menys corrupte de tots, quin podrà ser més just i equitatiu, quin farà menys la gara-gara als poderosos i als especuladors i als manipuladors, quin serà menys titella en mans de titelles més grans en mans de les finances, quin té cara d’honestedat i alhora possibilitats d'eficiència. En una època en què tots proclamen que és un desastre però que tots estan disposats a fer-se’n càrrec... ¿No és molt sospitós això?
Diumenge a votar. O a preguntar-se de debò: ¿Què volen aquest jovent / que acampen de matinada?
divendres, 13 de maig del 2011
Ereccions
Deu ser que s'acosten eleccions.
Avaaz demana que votem, abans de les mateixes, els imputats d'or, d'argent i de coure. Si voleu participar-hi, ho trobareu clicant aquí. Veureu que n'hi ha per donar i vendre (i alguns que quedaran sense ni ser donats ni venuts, fent la seva).
I al mateix temps em fan saber que Al Tall ha publicat una cançó convidant els valencians a no votar en Francisco Camps. Ells n'expliquen els seus motius. Que en tenen.
La cosa s'escalfa. I els dubtes es van botint.
Avaaz demana que votem, abans de les mateixes, els imputats d'or, d'argent i de coure. Si voleu participar-hi, ho trobareu clicant aquí. Veureu que n'hi ha per donar i vendre (i alguns que quedaran sense ni ser donats ni venuts, fent la seva).
I al mateix temps em fan saber que Al Tall ha publicat una cançó convidant els valencians a no votar en Francisco Camps. Ells n'expliquen els seus motius. Que en tenen.
La cosa s'escalfa. I els dubtes es van botint.
dimecres, 11 de maig del 2011
Picasso versus Klee
A aquest ritme, aviat podré fer la competència al llibreter...
dimarts, 10 de maig del 2011
Darreres anotacions en moviment
Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.
Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.
De nit, carpaccio de silenci.
Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.
És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.
En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.
Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.
Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.
¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?
Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.
Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.
dilluns, 9 de maig del 2011
Paisatge i patrimoni col·lectius
Jo no ho vaig entendre, però John Berger ja ho insinuava en el seu Ways of seeing. L’aparició de la tècnica pictòrica a l’oli va ser forçada per les necessitats de vanitat de la burgesia. Quan es retratava un personatge sortia abillat amb algunes de les seves possessions més ostentoses: robes, cases, família, terres... És aleshores quan apareix de debò el paisatge. És un patrimoni personal, lligat a la persona que es retrata, un decorat de luxe.
Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.
Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.
¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?
Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.
I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.
I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.
No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.
Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.
Mr and Ms Andrews, de Gainsborough
Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.
Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.
¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?
Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.
I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.
Ramon Reig - paisatge
I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.
No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.
Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.
diumenge, 8 de maig del 2011
Sardenya, quatre notes més
Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?
Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!
La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.
Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.
És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.
Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...
O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.
Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.
Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.
Cap de Creus amabile, frizzante.
Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.
Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.
dissabte, 7 de maig del 2011
Dues retòriques de ponent
Llegeixo alternament i simultània –coses de l’atzar– dos llibres de dues escriptores lleidatanes.
Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.
L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.
Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...
Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.
L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.
Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...
dimecres, 4 de maig del 2011
L'Alguer - quatre notes en moviment
Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.
A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.
Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.
L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.
O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.
¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?
Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.
La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.
Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.
El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.
diumenge, 24 d’abril del 2011
L'arbre del saxo
Jo vaig néixer el 4 de setembre. Aquell mateix dia, ell feia 10 anys, allà al seu Brookling natal. Feia molt poc que havia començat les classes de piano i li faltava molt poc per començar les d’un altre instrument. De fet s’esperava que jo comencés a parlar i a caminar per iniciar-se en el saxofon.
A mi em cantaven el NonNinetaNon que ell s’escoltava en Coltrane en directe. Mentre jo ballava i em començava a mirar les noies a les festes majors dels Alamús, ell ja tenia un títol universitari d’Història però preferia dedicar-se al jazz. I l’escollien president d’una cooperativa de músics, el Free Life Communication. I començava a tocar el saxo i la flauta al grup d’en Miles Davies. Doncs, sí, en aquella època jo em sabia de memòria l’Eva-María-se-fue-buscando-el-sol-en-la-playa...
Quan un servidor se n’anava a la mili ell se n’anava amb en Chick Corea. I quan jo l’acabava (la mili) ell ja havia fundat el David Liebman Quintet.
Ara ja sabeu de qui parlo. Tot i haver nascut el mateix dia (amb deu anys justos de diferència) i tot i haver compartit alguns ídols, no hi he parat esment fins fa un mes en què l’atzar em va fer a mans un disc seu del 1991.
Es titula Tree, i té 6 temes (Roots, Tronck, Limbs, Branches, Twings, Leaves) però en dues preses, la primera seguint aquest mateix ordre i la segona seguint l’ordre invers.
En alguna crítica he vist que recomanen escoltar-lo diverses vegades. I m’està costant. Quan el poso a casa he de tancar portes i, tot i així, em demanen que el tregui. Té la capacitat de posar nerviós. He de recórrer, necessàriament als auriculars.
A veure què en penseu vosaltres. I a més, a veure si endevineu de quina part de l’arbre es tracta el fragment que us poso. Vinga, valents i valentes...
dissabte, 23 d’abril del 2011
(Mala) llet condensada
Vaig veure el partit del dimecres a Lleida i als carrers del barri va haver-hi sarau nocturn fins a les tantes. Estic convençut que força més que si hagués guanyat l’altre equip.
Les manifestacions posteriors entre el veïnat madridista sorprenen per la gran acumulació de necessitat de revenja, de ganes d’ofendre, d’ostentació de l’afirmació espanyolista. No sé si a tot arreu ha estat semblantment.
Continuo sense entendre de futbol.
Ara bé, com a català, ciutadà i pedagog em toca anar amb els que van perdre. Perquè a més de futbolistes donen una imatge de persones, de persones educades, de persones capaces d’explicar i justificar-se sense necessitat d’insultar o d’ofendre ningú.
dimarts, 19 d’abril del 2011
Socors, Sant Jordi
I és que mirant blocs i revistes i fent cas de comentaris m'he fet la llista de llibres per Sant Jordi. Efectivament necessito subvencions; de la partida, conselleria o ministeri que sigui. I necessito un any sabàtic (prorrogable).
Bé, intento conformar-me, algun me'l regalaran, algun altre el trobaré a la biblioteca, i algun/s altre/s me'ls hauré de comprar, igual que les roses. Tot sigui per la causa, la de la cultura i les tradicions.
Per cert, la llista:
Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia (Archer)
Sunset Park (Auster)
Emmaús (Baricco)
L’home que dormia al cotxe (Barral)
El mar (Bonet)
Les bones companyies (Cornudella)
La maleta (Dovlàtov)
A la caça de la dona (Ellroy)
Sol a Berlín (Fallada)
L’olor del mal (Forrellad)
Cada set onades (Glattauer)
L’alquímia del mercat d’alquímies (Guix)
Nosotros los ahogados (Jensen)
L’últim dia abans de demà (Màrquez)
El secret de Picasso (Miralles)
1Q84 (Murakami)
La buena gente del campo (O’Connor)
Purga (Oksanen)
Viatge d’anada i tornada (Piqué)
L’holocaust espanyol (Preston)
Rates al jardí (Puig)
Els castellans (Puntí)
Primavera, estiu, etc. (Rojals)
Natura quasi morta (Riera)
Nadir (Roda)
Contra la mort (Rovira)
Udols d’un llop de paper (Rózewicz)
El cau del conill (Segura)
L’home de la maleta (Solsona)
Una història avorrida (Txèkhov)
Sukkuwan Island (Vann)
Últimes notícies (Waugh)
dilluns, 18 d’abril del 2011
Flors camperoles i 4
Mata-seuva, flairosa vidauba,
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.
M’he retut amb la mata-seuva. Només he trobat que en occità voldria dir liane sauvage i, a partir d’aquí, les pistes, que n’hi ha, més aviat emboliquen. He vist que per les balears hi ha algun fotobloc que es diu “mata de seuva”. Hauré de demanar-hi socors.
La vidauba és la que coneixem com a vidalba (Clematis vitalba), una liana de fins a 10 metres també coneguda com herba del captaire, pel seu poder urticant (els captaries se’n produïen nafres per augmentar la recaptació, diuen).
Una altra herba de camins i clarianes és l’argelaga negra (o gatosa blanca, vet-aquí), de nom científic: Calicotome spinosa, però també Ginestra spinosa, per acabar d’embolicar la cosa de la nomenclatura.
Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.
I ha arribat l’hora de les estepes. La de flor blanca presumiblement sigui l’estepa negra (no sé si hi ha gaire estepa borrera a les Illes) i la de flor rosada, l’estepa blanca, totes dues, o millor dit, totes tres molt empordaneses. En família: Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis.
L’aubó jo diria que és l’albó, que a les nostres contrades rep el nom de porrassa (Asphodelus aestivus). Pel que veig només és present a Girona i a les Illes Balears (tantes com n’hi ha al Montgrí!).
L’estepa-joana (Hypericum balearicum) és endèmica de ses Illes. I ara que n’he estat mirant fotos veig que la tinc megafotografiada a la costa nord de Menorca.
I ja que estem en capítol de brolla no són d’estranyar les dues noves aportacions poeticobotàniques: el xiprell (Erica multiflora), peterrell o bruc d’hivern (perquè hi floreix); i el romaní (Rosmarinus officinalis), que va l’últim perquè és de bon rimar.
Flors de camp! violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
–¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,
sense el record teu?–
Alerta: se li acaba el poema però encara li queden flors a la llista: violetes (com la viola d’olor, però com que no en fa cap referència, pot ser aquesta o qualsevol altra); roselles (Papaver rhoeas) que en indrets es conserva el nom àrab d’ababol; anèmones (dels alimons o anemones, ui, l’accent, ja n’hem parlat a l’Anemone coronaria, per tant no en poso ni la foto); i del ciclamen (Cyclamen) de seguida ens ve a la memòria que el repòs vegetatiu el fan a l’estiu i que són tòxiques de nassos per als humans.
Flors de camp! del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!
Siau!
O sigui: apa, siau, que ja s’ha acabat el poema.
Amb la Maria Antònia Salvà i la Caterina Albert dono per saldat el meu deute amb el noucentisme.
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.
M’he retut amb la mata-seuva. Només he trobat que en occità voldria dir liane sauvage i, a partir d’aquí, les pistes, que n’hi ha, més aviat emboliquen. He vist que per les balears hi ha algun fotobloc que es diu “mata de seuva”. Hauré de demanar-hi socors.
La vidauba és la que coneixem com a vidalba (Clematis vitalba), una liana de fins a 10 metres també coneguda com herba del captaire, pel seu poder urticant (els captaries se’n produïen nafres per augmentar la recaptació, diuen).
Una altra herba de camins i clarianes és l’argelaga negra (o gatosa blanca, vet-aquí), de nom científic: Calicotome spinosa, però també Ginestra spinosa, per acabar d’embolicar la cosa de la nomenclatura.
Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.
I ha arribat l’hora de les estepes. La de flor blanca presumiblement sigui l’estepa negra (no sé si hi ha gaire estepa borrera a les Illes) i la de flor rosada, l’estepa blanca, totes dues, o millor dit, totes tres molt empordaneses. En família: Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis.
L’aubó jo diria que és l’albó, que a les nostres contrades rep el nom de porrassa (Asphodelus aestivus). Pel que veig només és present a Girona i a les Illes Balears (tantes com n’hi ha al Montgrí!).
L’estepa-joana (Hypericum balearicum) és endèmica de ses Illes. I ara que n’he estat mirant fotos veig que la tinc megafotografiada a la costa nord de Menorca.
I ja que estem en capítol de brolla no són d’estranyar les dues noves aportacions poeticobotàniques: el xiprell (Erica multiflora), peterrell o bruc d’hivern (perquè hi floreix); i el romaní (Rosmarinus officinalis), que va l’últim perquè és de bon rimar.
Flors de camp! violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
–¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,
sense el record teu?–
Alerta: se li acaba el poema però encara li queden flors a la llista: violetes (com la viola d’olor, però com que no en fa cap referència, pot ser aquesta o qualsevol altra); roselles (Papaver rhoeas) que en indrets es conserva el nom àrab d’ababol; anèmones (dels alimons o anemones, ui, l’accent, ja n’hem parlat a l’Anemone coronaria, per tant no en poso ni la foto); i del ciclamen (Cyclamen) de seguida ens ve a la memòria que el repòs vegetatiu el fan a l’estiu i que són tòxiques de nassos per als humans.
Flors de camp! del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!
Siau!
O sigui: apa, siau, que ja s’ha acabat el poema.
Amb la Maria Antònia Salvà i la Caterina Albert dono per saldat el meu deute amb el noucentisme.
diumenge, 17 d’abril del 2011
Flors camperoles 3
Penúltim lliurament:
Tants de cops de ta mel he xuclada!
–floreta emmelada,
quin nom et daré?–
Espasella? Contell? Gladiola?...
Destria tu sola
el més falaguer.
El galdiol, coltell o espaseta (tres noms amb contundent referència al tall) és el Gladiolus illyricus, de la família de les iridàcies (com els lliris), per això també se l’anomena lliri d’espases.
Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!
L’ortiga (Urtica urens però també podria ser Urtica dioica, més anomenada ortiga gran), els poders alimentaris i farmacològics de la qual són molt coneguts.
La malva (Malva sylvestris), segons l’enciclopèdia és antiinflamatòria, calma la tos, és laxant, antidiarreic, hidrata la pell i actua en el tractament de nafres. I la gent continua comprant aspirines...
Tu, de bou sanitosa alenada,
metgia cercada
pels mals que te’n dus:
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.
L’alè de bou, Achillea ageratum, és una planta aromàtica, com és fàcil de deduir. El nom Achillea li ve perquè els soldats d’Aquil·les les feien servir per curar-se les ferides. Així que ja ho sabeu. Us podeu curar i perfumar-vos com un Jesuset.
Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms son fina
la nit, flors d’espina,
card i romaguer.
L’anemone o castanyola (Anemone coronaria), dispersa el seu fruit amb el vent, d’aquí li ve el nom.
La farigola o timó (Thymus vulgaris), no necessita gaire presentació.
La trevolina suposo que fa referència a l’agret (Oxalis pes-caprae), el nom del qual li ve pel seu gust. Sembla que als Països Catalans també se’l coneix com: agreta, agretes, magret, agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles... És en castellà que he trobat els noms de trébol, trevina, trebolina, matacañas, matapán odormilón. Vaja, per noms no serà.
Del card n’hi ha de moltes classes. Si suposem que és el comú parlem del Cynara cardunculus.
I el romaguer és l’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb gran quantitat de parents, tots ells reis de les bardisses.
Tants de cops de ta mel he xuclada!–floreta emmelada,
quin nom et daré?–
Espasella? Contell? Gladiola?...
Destria tu sola
el més falaguer.
El galdiol, coltell o espaseta (tres noms amb contundent referència al tall) és el Gladiolus illyricus, de la família de les iridàcies (com els lliris), per això també se l’anomena lliri d’espases.
Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!
L’ortiga (Urtica urens però també podria ser Urtica dioica, més anomenada ortiga gran), els poders alimentaris i farmacològics de la qual són molt coneguts.
La malva (Malva sylvestris), segons l’enciclopèdia és antiinflamatòria, calma la tos, és laxant, antidiarreic, hidrata la pell i actua en el tractament de nafres. I la gent continua comprant aspirines...
Tu, de bou sanitosa alenada,metgia cercada
pels mals que te’n dus:
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.
L’alè de bou, Achillea ageratum, és una planta aromàtica, com és fàcil de deduir. El nom Achillea li ve perquè els soldats d’Aquil·les les feien servir per curar-se les ferides. Així que ja ho sabeu. Us podeu curar i perfumar-vos com un Jesuset.
Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms son fina
la nit, flors d’espina,
card i romaguer.
L’anemone o castanyola (Anemone coronaria), dispersa el seu fruit amb el vent, d’aquí li ve el nom.
La farigola o timó (Thymus vulgaris), no necessita gaire presentació.
La trevolina suposo que fa referència a l’agret (Oxalis pes-caprae), el nom del qual li ve pel seu gust. Sembla que als Països Catalans també se’l coneix com: agreta, agretes, magret, agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles... És en castellà que he trobat els noms de trébol, trevina, trebolina, matacañas, matapán odormilón. Vaja, per noms no serà.
Del card n’hi ha de moltes classes. Si suposem que és el comú parlem del Cynara cardunculus.
I el romaguer és l’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb gran quantitat de parents, tots ells reis de les bardisses.
dissabte, 16 d’abril del 2011
Flors camperoles 2
Seguim...
Jo conec, oh gentil cossiada,
Jo conec, oh gentil cossiada,
floreta morada,
quin és el teu joc:
al malalt tu li talles la febre.
L’orella de llebre
floreix d’un or groc.
La cossiada és la Globularia alypum, a les nostres terres més coneguda com foixarda (també botja, corona de frares, fuixarda, pixina, ullastró...). És habitual al Montgrí perquè defuig els terrenys silícics.
L’orella de llebre és la Bupleurum rigidum. El nom habitual és cluixida, i és usada com a antiinflamatori.
Cama-roja, xalesta xicoira,
d'un cel sense boira
retraus la color.
Blanca neu del roser-gavarrera
t'estufes sobrera
en l’or del trepó.
La xicoira, Cichorium intybus, és coneguda a les illes com a cama-roja, i en altres indrets se la coneix com mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs. El seu nom en llatí vol dir “amanida d’hivern” o “planta de gener”.
El roser-gavarrera és la Rosa canina, més coneguda com roser silvestre, pertò també com gavarrera, rosa pendulina i altres. La semblança dels seus agullons amb els ullals de gossos n’explica el nom científic.
El trepó és el Verbascum thapsus. Al nostre territori se la coneix com herba blenera, jovenal, ressentida, ploraner, santjoans. Planta medicinal amb molts usos folklòrics.
M’enamoren, oh llengua-bovina,
ta flor atzurina,
ta fulla raspall;
i vener en ta mota discreta
ton nom de poeta,
llustrós maragall.
Llengua bovina, llengua de bou, buglosa és la Anchusa italica. El nom de llengua de bou li ve per la forma i aspror de les fulles.
El margall o raigràs són diverses espècies del gènere Lolium. Probablement es refereix al Lolium multiflorum, conegut coma raigràs italià.
Si em tornés papallona algun dia
vestir-me voldria
d’un bell tornassol
blanc i groc i morat, coloraines
que les palomaines
rumbegen al sol.
No he aconseguit saber a quina flor es refereix. Si algú de ses Illes em pot donar alguna pista...
Continuarà (ai, las, en quin moment se'm va acudir pensar que el faria tot...?)
diumenge, 10 d’abril del 2011
Flors camperoles
Em ve una sobtada pruïja de llegir poesia.
A la biblioteca em topo amb El Retorn, que és el quart volum que Horsori Editorial dedica a Maria Antònia Salvà, dins la col·lecció Clàssiques Catalanes –subvencionada per l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya.
I me'l llegeixo.
No me’n sé avenir de tanta calma i galania, tanta benaurança i bonhomia, tanta gentilesa angelical, tants idil·lis i floritures, tanta santedat i poncellament, tanta fe i llengua patriòtiques, tanta divinitat casolana i quimeres pagesívoles...
Per un moment entenc per què li diuen noucentisme; o sia “no-ho-sentisme”. Ei, això sí, amb una mesura impecable i una elegància feta xarop.
És un vespre dolcíssim. La poesia va de flor en flor buscant el nèctar de la bellesa i va escampant el pol·len de l’immobilisme burgès. ¿Què cal canviar si tot ho ha creat el bon Déu i Jesuset en té cura?
Serà per vici però un dels poemes que més m’agrada és el que descriu les flors boscanes mallorquines sense cap altra intenció aparent que repassar-les. M’hi entretinc a buscar altres noms i imatges de cadascuna.
Com que és llarg, us ho poso per capítols. Avui el primer.
LLOANÇA DE LES FLORS CAMPEROLES
Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del cap-blau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.
Car ta fulla que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals... quant n’hi ha!
(Segurament es refereix al blauet –Centaurea cyanus– que també rep el nom de blavet, angelets, flor de blat...)
Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’Advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.
(Cap dubte que parla del safrà –Crocus sativus–, de la nadala, més coneguda com a verger –Narcissus tazetta–, d’algun dels molts tipus de corretjola –Convolvulus– i d’alguna classe de margarida, la més probable la Chrysanthemum frutescens).
Prens tot urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.
(I acabem el primer capítol amb una parenta de la primera: la bracera –Centaurea aspera–, també coneguda, segons la Viqui, com bracerera, caps de burro, carxofa borda, flor de sucre, travalera, passacamins, tiravaques, gracera, herba del terrig.)
A la biblioteca em topo amb El Retorn, que és el quart volum que Horsori Editorial dedica a Maria Antònia Salvà, dins la col·lecció Clàssiques Catalanes –subvencionada per l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya.
I me'l llegeixo.
No me’n sé avenir de tanta calma i galania, tanta benaurança i bonhomia, tanta gentilesa angelical, tants idil·lis i floritures, tanta santedat i poncellament, tanta fe i llengua patriòtiques, tanta divinitat casolana i quimeres pagesívoles...
Per un moment entenc per què li diuen noucentisme; o sia “no-ho-sentisme”. Ei, això sí, amb una mesura impecable i una elegància feta xarop.
És un vespre dolcíssim. La poesia va de flor en flor buscant el nèctar de la bellesa i va escampant el pol·len de l’immobilisme burgès. ¿Què cal canviar si tot ho ha creat el bon Déu i Jesuset en té cura?
Serà per vici però un dels poemes que més m’agrada és el que descriu les flors boscanes mallorquines sense cap altra intenció aparent que repassar-les. M’hi entretinc a buscar altres noms i imatges de cadascuna.
Com que és llarg, us ho poso per capítols. Avui el primer.
LLOANÇA DE LES FLORS CAMPEROLES
Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del cap-blau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.
Car ta fulla que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals... quant n’hi ha!
(Segurament es refereix al blauet –Centaurea cyanus– que també rep el nom de blavet, angelets, flor de blat...)
Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’Advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.
(Cap dubte que parla del safrà –Crocus sativus–, de la nadala, més coneguda com a verger –Narcissus tazetta–, d’algun dels molts tipus de corretjola –Convolvulus– i d’alguna classe de margarida, la més probable la Chrysanthemum frutescens).
Prens tot urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.
(I acabem el primer capítol amb una parenta de la primera: la bracera –Centaurea aspera–, també coneguda, segons la Viqui, com bracerera, caps de burro, carxofa borda, flor de sucre, travalera, passacamins, tiravaques, gracera, herba del terrig.)
diumenge, 3 d’abril del 2011
Bord però encantador, el violer
Estava espaterrant, escandalosament cridaner, senyor vermell dels marges. Em calia una mica de recerca.
El nom castellà és de sonoritat àrab: alelí o alhelí. Típicament mediterrni, adaptat a llargs estiatges (aguantar la calor estoicament).
El nom científic Matthiola incana fa referència al senyor Pietro Andrea Gregorio Mattioli –conegut com Matthiolus– naturalista toscà del XVI que va descriure 100 plantes noves, no documentades anteriorment. Ara bé, això d'incana no tinc ni idea a què fa referència.
L’enciclopèdia diu que floreix de maig a juliol. No cal que us digui que estem a principis d’abril i que estava tan florida com la veieu a la foto. No se sap si s’equivoca l’enciclopèdia, o la planta, o simplement que el cap de Creus és una anarquia botànica.
Planta ornamental, segons les pàgines de floristeria. En tot cas, al cap de Creus és altament ornamental.
Quan a Empúries em trobi amb el violer marí ara li podré donar records del seu parent dels marges rocallosos.
dissabte, 2 d’abril del 2011
La veritat és un fruit que, si no l’has de menjar, millor no remenar-lo gaire.
No fa ni una setmana que vaig anar a veure la pel·lícula Encontrando Dragones i me’n queden ben poques imatges a la retina. El que sí que m’ha quedat és la santedat categòrica i inqüestionada d’en Josemaría Escrivá. Tots aquells personatges de la Guerra Civil, tan bons i dolents alhora, tots tan complexos i contradictoris... i només un que brilla per sobre la mediocritat humana, un que està més enllà; ja sabeu qui. Potser no us acabarà de sorprendre saber que tot i tractar-se d’una pel·lícula americana dirigida per un anglès d’origen jueu, els productors són dos madrilenys membres de l’Opus Dei.
Això m’ha fet pensar en l’embolic que hi ha muntat al voltant d’en Santiago Carrillo. Quan va tornar de l’exili va ser acusat de la matança de Paracuellos, al començament de la Guerra Civil, quan ell tenia vint anys. L’acusació va ser recusada ateses les circumstàncies, però fa poc va tornar a aparèixer l’ombra del dubte –o alguna cosa més fosca que no pas una ombra– de la seva responsabilitat a partir dels estudis d’en Paul Preston.
I ja posats podem recuperar un altre personatge que jugava a la mateixa lliga: Arias Navarro. Quan vessava hipotètiques llàgrimes anunciant la mort d’en Franco hi havia telespectadors que recordaven el nom que se li havia donat durant la Guerra Civil, el “carnicerito de Málaga”, nom que tornava a sonar fa poc en descobrir-se’n les tombes d’algunes (de moltes) de les seves víctimes. El mateix Arias Navarro que havia estat d’esquerres i anticlerical abans de la guerra i després nomenat marquès i Grande de España.
Al final, la veritat no és més que una moneda de canvi que curiosament té més de dues cares, una qüestió de fe i apostasia, un motiu per esdevenir malfiat crònic...
¿Què ens queda? Vaja, potser només procurar ser bones persones i no sortir als llibres d’història.
Això m’ha fet pensar en l’embolic que hi ha muntat al voltant d’en Santiago Carrillo. Quan va tornar de l’exili va ser acusat de la matança de Paracuellos, al començament de la Guerra Civil, quan ell tenia vint anys. L’acusació va ser recusada ateses les circumstàncies, però fa poc va tornar a aparèixer l’ombra del dubte –o alguna cosa més fosca que no pas una ombra– de la seva responsabilitat a partir dels estudis d’en Paul Preston.
I ja posats podem recuperar un altre personatge que jugava a la mateixa lliga: Arias Navarro. Quan vessava hipotètiques llàgrimes anunciant la mort d’en Franco hi havia telespectadors que recordaven el nom que se li havia donat durant la Guerra Civil, el “carnicerito de Málaga”, nom que tornava a sonar fa poc en descobrir-se’n les tombes d’algunes (de moltes) de les seves víctimes. El mateix Arias Navarro que havia estat d’esquerres i anticlerical abans de la guerra i després nomenat marquès i Grande de España.
Al final, la veritat no és més que una moneda de canvi que curiosament té més de dues cares, una qüestió de fe i apostasia, un motiu per esdevenir malfiat crònic...
¿Què ens queda? Vaja, potser només procurar ser bones persones i no sortir als llibres d’història.
dissabte, 26 de març del 2011
La Gran Germandat
Foto: Peter Funch
Diuen que el segle XXI serà el segle de les dones. Fins fa poc jo també ho creia. Ara no. Ara veig clar que el segle XXI serà el dels fumadors.
Passant per qualsevol carrer se’ls i se les pot veure en grup. A la porta d’un bar, d’unes oficines, d’un centre comercial. Fent conxorxa dissimuladament, mirant al seu voltant amb un toc de desconfiança i d’impertinència. Van establint lligams que acabaran sent familiars, laborals, polítics, tribals.
D’aquestes cigarretes compartides naixeran les noves associacions, empreses, projectes, sinergies. S’està engendrant la gran germandat del tabac.
D’aquí a quatre dies es formarà un cos policial especialitzat a detectar aquests grups de fumadors i a empaitar-los amb l’enyorat i retrobat “¡Dispérsense, disuélvanse!”. I algun cop de porra, que sempre és alliçonador.
Jo no fumo, i m’ho estic replantejant seriosament. Perquè no m'ho voldria perdre. Perquè no fumar serà la gran exclusió, l’alienació definitiva. Clar que no sé empassar-me el fum. No sé si sabré dissimular en públic. Si més no aconseguiré tenir les dents de color que certificaran la meva pertinença a la nova elit.
I mentre m’ho vaig pensant, aprofito per reclamar una marca de tabac indígena, amb cigarretes que facin fums quatribarrats i que convidin a conxorxes independentistes. Tant de fum blanc em posa neguitós.
dijous, 24 de març del 2011
L’home que va escriure una obra de teatre en què hi sortia un cap d’estació
Una de les primeres fotos de l'Anton (1883)
Aquest home va ser l’Anton Txèkhov. Havia escrit diverses obres de teatre, amb força èxit, però notava que li faltava culminar alguna cosa, un personatge únic cridat a ser clau dins la seva obra.
Va pensar en un propietari rural menjat per crèdits i impostos però sense perdre una absurda esperança en el destí de les pròrrogues. I el va batejar com Semiònov.
Va pensar en una dona enamorada víctima voluntària d’un cínic vividor, que només la necessités quan estigués malalt o quan anés curt de diners. I la va batejar com Andrèievna.
Va pensar en un noble vingut a molt menys que s’agombolés en el no-res clavant discursos retòrics i jugant febrilment al billar. I el va batejar com Gaiev.
Va pensar en dues noies que fossin germanes però que no, una tocant de peus a terra i pensant en el cel, i l’altra amb el cap als núvols però disposada a abraçar la revolta bolxevic. I les va batejar com Ània i Vària.
Va pensar en un home pragmàtic i realista però amb una terrible incapacitat pel cinisme i amb cor enorme que no havia après a controlar, i que ja no n’aprendria. I el va batejar com Lopakhin.
Va pensar en un parell de joves complementaris i incompatibles: el que té una mà al terra i l’altra als núvols, i el que no les treu de la part central del seu cos. I els va batejar com Trofímov i Iaixa.
Va pensar en una colla de criats encapçalada per un avi amb la fidelitat a ultrança com a una única opció vital, fins al punt de no considerar –ni trobar– res més enllà. I el va batejar com Firs.
Va pensar en una institutriu sense passat –Carlota–, en un comptable sense futur –Epikhòdov– i altres amb noms i presents irrellevants.
Va pensar posar-los tots junts en un drama al voltant d’un jardí condemnat. I just quan decidia amb quins altres personatges acabaria de reblar l’acció va adonar-se de quin era el personatge que li faltava i al qual hauria de dedicar una obra intensa i completa, ni que fos un monòleg: el cap d’estació.
Llàstima que es va morir al cap de poc i el personatge que jo represento amb la Funcional (el cap d’estació) es va quedar sense el seu merescut protagonisme. Llàstima.
Ara bé, si voleu veure com aquest personatge tan il·limitadament prometedor apareix un parell de minuts a escena, no us perdeu El jardí dels cirerers, al teatre Jardí (com no podia ser altrament) de Figueres.
Una de les últimes fotos de l'Anton (1904)
divendres, 11 de març del 2011
Allò que brilla com el mar
Vaig agafar el llibre. ¿Com va ser?
Potser perquè la seva col·locació entre els diferents pilons de llibres de la llibreria el feia destacar d’alguna manera. Com que no en vaig fer cap foto ara no puc ni demostrar que sí ni demostrar que no ni demostrar que demostrar-ho no serviria de res.
Potser perquè la seva portada amb un fragment (diguem-ne minimicrofragment descontextualitzat) de “La tempesta” de Giorgione no deixava de ser intrigant.
Potser pel ritme binari del títol –“Allò que brilla com el mar”– o per la seva marcada referència a vés a saber què (un títol així et fa pensar: “o és molt simple, o és molt complicat, o totes dues coses”).
Potser perquè el nom de l’escriptora sembla una joc de paraules amb el nom d’un escriptor que he anat seguint força últimament. No em digueu que no sembla un embarbussament haver de memoritzar els noms d’Haruki Murakami i d’Hiromi Kawakami.
Potser perquè en un bloc n’havia llegit una magnífica crítica d’un llibre anterior acompanyada d’una crítica horrible d’aquest en concret.
Potser perquè el meu instint em va dir que l’havia de llegir i, tot i que el meu instint m’està enganyant contínuament, jo encara insisteixo a fer-li cas, i és que no tinc gaire altre cosa que el meu instint (que és mentider i que és meu).
El cas és que el vaig comprar. El cas és que el vaig llegir. El cas és que no me’n penedeixo en absolut.
Segur que els japonesos són complicats de mena. Segur que l’adolescència i la prejoventud són uns processos personals complicats de mena. Però igual resulta que els prejoves i adolescents japonesos gaudeixen d’un estatut que els permet deixar les coses complicades per a més tard i s’ho agafen amb molta filosofia, amb molta poesia i amb molta naturalitat.
I el més sorprenent és com tot això es pot explicar en una novel·la sense excessives pretensions literàries.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)