¿No direu que, com a mínim, no és sonor, el nom?
Novè dia: dia de la xirivia.
La veritat és que la xirivia ens ve a pèl per tornar a parlar de la pastanaga, o de la carrota, o de totes dues.
Ja veieu que hem començat fent trampa. Carrota i pastanaga són el mateix. El nom de la primera ve del nom llatí recuperat en el nom científic (Carota), en canvi els llatins, que preferien de totes totes la xirivia, l'anomenaven Pastinaca (a la xirivia). I ja tenim l'embolic muntat. O sigui, que la carrota no s'hauria de dir pastanaga, i la xirivia sí.
¿I d'on s'ha tret el seu nom la xirivia? Suposo que ja ho suposeu: d'una altra planta, una que els romans anomenaven Siser i els àrabs Karawiya.
Bé, amb aquest rotllo tinc la mala consciència de no haver fet gaire justícia a la planta. Penseu que allò que feu amb la pastanaga, el salsifí o el nap, també ho podeu fer amb la xirivia. Atenció: em refereixo a receptes de cuina!
dilluns, 30 de setembre del 2013
diumenge, 29 de setembre del 2013
Dia de l'amarant
Octidi de Veremari. Dia de l'amarant.
Qu'est-ce que c'est l'amarante?
Doncs, sí, tornem a parlar d'una altra planta. El nom li ve del grec i vindria a significar "flor que mai no es marceix". Ei, poca broma.
Però el calendari republicà li ret homenatge per les seves varietats comestibles, com no podia ser altrament.
En català hi ha varietats que es coneixem com "blet" o com "marxant", la majoria d'elles considerades males herbes i, fins i tot, espècies invasores.
Podria semblar que a la França de finals del XVIII es devia tenir molta confiança en la seva capacitat nutritiva. Però ves per on, és evident que els republicans francesos es van avançar al seu temps. Ho dic pels moviments que reivindiquen l'amarant com a menjar del futur, basant-se en l'ús que en feien els asteques.
Ara potser us picarà la curiositat i fareu servir l'enllaç que hi ha sota de la imatge.
Qu'est-ce que c'est l'amarante?
Doncs, sí, tornem a parlar d'una altra planta. El nom li ve del grec i vindria a significar "flor que mai no es marceix". Ei, poca broma.
Però el calendari republicà li ret homenatge per les seves varietats comestibles, com no podia ser altrament.
En català hi ha varietats que es coneixem com "blet" o com "marxant", la majoria d'elles considerades males herbes i, fins i tot, espècies invasores.
Podria semblar que a la França de finals del XVIII es devia tenir molta confiança en la seva capacitat nutritiva. Però ves per on, és evident que els republicans francesos es van avançar al seu temps. Ho dic pels moviments que reivindiquen l'amarant com a menjar del futur, basant-se en l'ús que en feien els asteques.
Ara potser us picarà la curiositat i fareu servir l'enllaç que hi ha sota de la imatge.
Etiquetes de comentaris:
amarant,
calendari republicà,
Veremari
dissabte, 28 de setembre del 2013
Dia de la pastanaga
Setè dia de Veremari. Dia de la pastanaga. De la carrota empordanesa.
Home, d'entrada no sona gaire solemne. Tot i això, podríem parlar llargament del color de les pastanagues, que pel que es veu és una dèria holandesa del segle XVII; o del llarg procés de convertir la pastanaga borda (Daucus carota) tan abundant als nostres marges, en la pastanaga cultivada; i que se'n cultiven 24 milions de tones anuals, que aviat és dit.
I també com la pastanaga borda és coneguda al Regne Unit com la victoriana Agulla de Pit de la Reina Anna. Ai, perdó, que amb la revolució francesa no es poden fer referències a la noblesa.
I també com la pastanaga borda és coneguda al Regne Unit com la victoriana Agulla de Pit de la Reina Anna. Ai, perdó, que amb la revolució francesa no es poden fer referències a la noblesa.
Vaja, visca la varietat (de les pastanagues, per exemple.)
Etiquetes de comentaris:
calendari republicà,
pastanaga,
Veremari
divendres, 27 de setembre del 2013
Dia de la balsamina
Cinquè dia de Veremari. Dia de la balsamina, diu el calendari republicà.
I ja comencem a tenir dubtes. Trobem unes quantes balsamines diferents referenciades. Però acaabem per concloure que es tracta de la planta que els francesos anomenen no me touche pas.
A casa nostra també la sentirem anomenar Madama (vés per on, deu per ser per allò del no me touche pas) i també Alegria.
Científicament se la coneix com Impatiens, més que res pel seu sistema d'escampar la llavor. Com totes les lleguminoses guarden els fruits en beines que, quan maduren, llancen (no llencen, llancen; és a dir: surten projectades) metres enllà. Amb la balsamina això passa en tocar-la quan és madura. Per això hi ha qui ha tret la conclusió que és un sistema de la planta per dir "no em toquis".
¿Com és que el calendrier republicain la troba tan important si simplement es tracta d'una planta ornamental? Deu ser perquè considera que la decoració també pot tenir un lloc en la vida utilitària de les classes modestes. Vaja, diria.
I ja comencem a tenir dubtes. Trobem unes quantes balsamines diferents referenciades. Però acaabem per concloure que es tracta de la planta que els francesos anomenen no me touche pas.
A casa nostra també la sentirem anomenar Madama (vés per on, deu per ser per allò del no me touche pas) i també Alegria.
Científicament se la coneix com Impatiens, més que res pel seu sistema d'escampar la llavor. Com totes les lleguminoses guarden els fruits en beines que, quan maduren, llancen (no llencen, llancen; és a dir: surten projectades) metres enllà. Amb la balsamina això passa en tocar-la quan és madura. Per això hi ha qui ha tret la conclusió que és un sistema de la planta per dir "no em toquis".
¿Com és que el calendrier republicain la troba tan important si simplement es tracta d'una planta ornamental? Deu ser perquè considera que la decoració també pot tenir un lloc en la vida utilitària de les classes modestes. Vaja, diria.
Etiquetes de comentaris:
bsalsamina,
calendari republicà,
Veremari
dijous, 26 de setembre del 2013
Dia del cavall
El primer animal del calendari republicà. No hi espereu trobar gaires animals salvatges. Al calendari republicà hi mana el que és útil, el que és humà, el que va a favor del poble.
No sé si estic capacitat per dir gaires coses del cavall que no siguin absolutament sabudes per tothom. Em ve de gust de posar-vos el text que en Pere Vilalta ha inclòs al seu àlbum d'Ilustrum "Història de la domesticació":
"Lloc de domesticació: La República del Kazakhstan
S’obtenen molts productes dels cavalls, incloent-hi carn, llet, pell, pèl, ossos i productes farmacèutics extrets de l’orina d’egües embarassades. "
Imatge: Ilustrum.com
No sé si estic capacitat per dir gaires coses del cavall que no siguin absolutament sabudes per tothom. Em ve de gust de posar-vos el text que en Pere Vilalta ha inclòs al seu àlbum d'Ilustrum "Història de la domesticació":
"Lloc de domesticació: La República del Kazakhstan
El cavall (Equus caballus) és un mamífer ungulat (dotat de peülles), una subespècie d’una de les set espècies vivents de la família dels èquids. El cavall ha evolucionat al llarg dels últims 55-45 milions d’anys, des d’una petita criatura amb diversos dits, fins al gran animal d’un únic dit d’avui en dia. Els humans començaren a domesticar els cavalls vers el 5000 aC.
La majoria de cavalls domèstics comencen a ser ensinistrat amb sella o arnès a l’edat d’entre dos i quatre anys. Assoleixen l’adultesa als 5 anys i viuen entre 25 i 30 anys.Actualment hi ha més de 300 races de cavall al món, desenvolupades per nombrosos usos diferents.
Els humans i els cavalls interactuen de moltes maneres, no només en una varietat de competicions esportives i activitats de lleure no competitives, sinó també en activitats de treball com ara la policia, l’agricultura, l’entreteniment, l’aprenentatge assistit i la teràpia. Els cavalls han estat utilitzats tradicionalment en la guerra.
La majoria de cavalls domèstics comencen a ser ensinistrat amb sella o arnès a l’edat d’entre dos i quatre anys. Assoleixen l’adultesa als 5 anys i viuen entre 25 i 30 anys.Actualment hi ha més de 300 races de cavall al món, desenvolupades per nombrosos usos diferents.
Els humans i els cavalls interactuen de moltes maneres, no només en una varietat de competicions esportives i activitats de lleure no competitives, sinó també en activitats de treball com ara la policia, l’agricultura, l’entreteniment, l’aprenentatge assistit i la teràpia. Els cavalls han estat utilitzats tradicionalment en la guerra.
S’obtenen molts productes dels cavalls, incloent-hi carn, llet, pell, pèl, ossos i productes farmacèutics extrets de l’orina d’egües embarassades. "
Fins i tot n'he aprofitat la imatge de l'àlbum.
Etiquetes de comentaris:
calendari republicà,
cavall,
Veremari
dimecres, 25 de setembre del 2013
Dia del còlquic
Còlquic, ¿i això què és?
Doncs una planta mediterrània que és altament tòxica. Per a les persones, que se'n donen pocs casos, però per als ramats que ja és una mica més habitual.
I si és tòxica, ¿per què el calendari republicà se'n fa ressò?
Doncs precisament. Ja sabeu que el que és tòxic sovint també es considera medicinal. Actualment la indústria farmacèutica la fa servir per combatre la gota, l'esclerosi múltiple, i com a relaxador musuclar. L'interès farmacològic va en augment per les seves capacitats genètiques (ai las, que ens agafin republicanament confessats).
Avui és el seu dia perquè aquesta planta floreix i es fecunda a la tardor. Mireu que el seu nom científic és Colchicum autumnale.
Doncs una planta mediterrània que és altament tòxica. Per a les persones, que se'n donen pocs casos, però per als ramats que ja és una mica més habitual.
I si és tòxica, ¿per què el calendari republicà se'n fa ressò?
Doncs precisament. Ja sabeu que el que és tòxic sovint també es considera medicinal. Actualment la indústria farmacèutica la fa servir per combatre la gota, l'esclerosi múltiple, i com a relaxador musuclar. L'interès farmacològic va en augment per les seves capacitats genètiques (ai las, que ens agafin republicanament confessats).
Avui és el seu dia perquè aquesta planta floreix i es fecunda a la tardor. Mireu que el seu nom científic és Colchicum autumnale.
Etiquetes de comentaris:
calendari republicà,
còlquic,
tardor,
Veremari
dimarts, 24 de setembre del 2013
Dia de la castanya
Tridi de Veremari del Calendari Republicà (any 222): dia de la Castanya.
Cal suposar que castanyers i castanyeres ja s'estan preparant per ocupar alguna plaça de la vila i oferir castanyes i moniatos o (boniatos o batates) acabats de coure. A les escoles ja comencen a parlar da castanyada i de panellets. ¿Ho celebraran, malgrat les retallades?
Així com el moniato va arribar a Catalunya després de la descoberta d'Amèrica, la castanya (fruit del castanyer) és originària de la zona mediterrània. Al nostre país s'ha conreat o s'ha naturalitzat (o sigui que s'ha escampat amb aquella naturalitat...). És comú a la nostra zona, a les Salines i a l'Albera, reina del paisatge a la tardor.
Tot i ser dimarts, comencem a preparar una sortida a Puig Neulós, a Coll de Manrella, a...
Cal suposar que castanyers i castanyeres ja s'estan preparant per ocupar alguna plaça de la vila i oferir castanyes i moniatos o (boniatos o batates) acabats de coure. A les escoles ja comencen a parlar da castanyada i de panellets. ¿Ho celebraran, malgrat les retallades?
Així com el moniato va arribar a Catalunya després de la descoberta d'Amèrica, la castanya (fruit del castanyer) és originària de la zona mediterrània. Al nostre país s'ha conreat o s'ha naturalitzat (o sigui que s'ha escampat amb aquella naturalitat...). És comú a la nostra zona, a les Salines i a l'Albera, reina del paisatge a la tardor.
Tot i ser dimarts, comencem a preparar una sortida a Puig Neulós, a Coll de Manrella, a...
Etiquetes de comentaris:
calendari republicà,
Castanya,
Veremari
dilluns, 23 de setembre del 2013
Dia del safrà
Segon dia del mes de Veramari. Dia del safrà.
Allò que van encarregar a en Patufet tot donant-li un dineret. En Patufet ho podia portar bé perquè el safrà era de les coses més lleugeres que es podien comprar a la botiga. Vaja, que si podia carrossar el dineret també podia amb el sobre de safrà.
El safrà és un condiment i colorant que s'extreu de la flor femenina (els estigmes i els estils) de la planta Crocus sativus. Tampoc podem negligir les propietats medicinals de la planta.
El seu conreu s'està recuperant a Catalunya, especialment a la Conca de Barberà.
Imprescindible en paelles, fideus, guisats i cremes. Valorem què toca avui.
Allò que van encarregar a en Patufet tot donant-li un dineret. En Patufet ho podia portar bé perquè el safrà era de les coses més lleugeres que es podien comprar a la botiga. Vaja, que si podia carrossar el dineret també podia amb el sobre de safrà.
El safrà és un condiment i colorant que s'extreu de la flor femenina (els estigmes i els estils) de la planta Crocus sativus. Tampoc podem negligir les propietats medicinals de la planta.
El seu conreu s'està recuperant a Catalunya, especialment a la Conca de Barberà.
Imprescindible en paelles, fideus, guisats i cremes. Valorem què toca avui.
Etiquetes de comentaris:
calendari republicà,
safrà,
Veremari
diumenge, 22 de setembre del 2013
Dia del raïm
Avui és el primer dia de l'any 222 del calendari republicà. Em fa una certa gràcia de convertir aquest blog en un diari d'aquest calendari. A veure si me'n surto. Una altra disciplina.
Així com el calendari gregorià està dedicat cada dia a un sant o santa, o a un enfilall de sants i santes segons mèrits demostrats en el seu moment per les vies gens raonables que corresponen a les religions en general i a la catòlica en particular, el calendari republicà va considerar que valia la pena dedicar cada dia a una planta, o animal o eina del camp. Un plantejament que a l'alçada del segle ens queda lluny, però vés a saber si no està cridat a tornar o a desaparèixer per sempre.
El primer dia de Veremari està dedicat, necessàriament al raïm.
El raïm és el fruit d'una planta enfiladissa (la parra) que moltes vegades es deixa aïllat en forma de cep (en vas o copa). Així i tot veureu que cada vegada més torna a mostrar que és un planta enfiladissa ja que es cultiva en emparrat, seguint unes guies metàl·liques, que en faciliten la mecanització.
Un bon dia per brindar amb una copa de vi, potsr un muscat que fa més celebració.
Així com el calendari gregorià està dedicat cada dia a un sant o santa, o a un enfilall de sants i santes segons mèrits demostrats en el seu moment per les vies gens raonables que corresponen a les religions en general i a la catòlica en particular, el calendari republicà va considerar que valia la pena dedicar cada dia a una planta, o animal o eina del camp. Un plantejament que a l'alçada del segle ens queda lluny, però vés a saber si no està cridat a tornar o a desaparèixer per sempre.
El primer dia de Veremari està dedicat, necessàriament al raïm.
Imatge: "La petite Lune Gill Raisin Ble Republicain Anticlerical - Caricature 1978-79"
Un bon dia per brindar amb una copa de vi, potsr un muscat que fa més celebració.
Etiquetes de comentaris:
calendari republicà,
raïm,
Veremari
dijous, 29 d’agost del 2013
El carrer
Foto: Sergey Larenkov
Hi has de passar per cada vorera, d’anada i
tornada, i en diferents moments del dia, en diferents estacions de l’any, en
diferents estats d’ànim i en diferents fases del teu creixement personal.
Mirar per les portes i finestres obertes o
malajustades, donar conversa als transeünts i veïns, acaronar gats i gossos, entrar
a totes les botigues i fer una compra mínima, comprovar que els números i
rètols estiguin ben posats.
Amb una mica de sort podràs contemplar el
carrer des d’un balcó o des d’un terrat.
I al final podràs dir que comences a fer-te
una certa idea del carrer.
Amb els bons llibres passa una cosa semblant.
dilluns, 19 d’agost del 2013
Els valsos lentos dels cocodrils en dilluns. L'enesimologia.
L’any passat el distribuïen amb el diari Ara.
I jo el vaig comprar per si algun dia anava a la platja i volia lectura de
tovallola. Potser hi vaig anar poc –a la platja– o potser la virolada portada
no feia joc amb els colors de la tovallola. O sigui: no el vaig llegir.
Total que me l’he llegit enguany.
És un llibre curiós. En els primers capítols
ja es posa en la pole position. A l’hora de la cursa es manté en primeríssimes
posicions amb avançaments agosarats i derrapaments d’infart
.
Després la marxa es posa més còmoda. És com ja
es dediqués a assaborir el pòdium abans d'acabar la cursa. I com si no li importés la
gent que el va avançant. Va saludant el públic amb un somriure incombustible.
Fins i tot hi ha un moment de la novel·la que
l’aconsellaries que anés a boxes amb caràcter d’urgència, que ho deixés córrer,
que tallar la novel·la de cop no seria pitjor de continuar-la en les mateixes
condicions.
I l’he acabat. Ho he aconseguit. Per internet he vist que n’ha
escrit dues continuacions. És a dir que a Els Ulls Grocs Dels Cocodrils l’han
seguit un altre amb l’excusa de les tortugues i un tercer inspirat en esquirols.
I el més difícil encara: està escrivint un quart llibre de la sèrie, un quart
llibre d’una trilogia, cosa complicada ja per definició.
Hi ha molts bons moments a la novel·la –o a mi
m’ho han semblat–, amb personatges ricament complicats, però hi ha un punt en
què els colors es diferencien com les fitxes d’un parxís i tot el misteri es
redueix amb qui es menja a qui i qui arriba primer a casa.
Em sembla que no em llegiré els altres llibres
de l’enesimologia de la Katherine Pancol. I em sap greu. No sabré si m’havia enamorat de la Josephine,
o de l’Hortense, o de la Mylène, o de la sra. Barthillet, o de la Josiane...
Mai no podré acalarir-me del tot.
Etiquetes de comentaris:
Els ulls grocs dels cocodrils,
Estiu,
Katherine Pancol,
llibre
dijous, 11 de juliol del 2013
Una cançó d'Eurovisió del 94
Ni idea que aquesta cançó existís.
L'he escoltat i tampoc és que m'emocioni especialment.
¿I doncs?
Doncs, ja ho veieu.
M'he acabat el llibre A dalt tot està tranquil d'en Gerbrand Bakker.
Us el recomano encara que parla de la solitud, de la soledat i de quedar-se sol després d'haver estat sol tota la vida.
Però el llibre acaba amb el discurs que va fer l'autor a Dublín quan li van concedir el premi Impac 2010.
I en aquell discurs va parlar de la cançó amb què la Willeke Alberti va quedar antepenúltima al concurs que es va celebrar, precisament, a Dublín. Va obtenir quatre vots. Darrere seu només Estònia i Lituània.
La cançó es titula ¿On és el sol?
Tot i escoltar-la de nit m'ha costat transportar-me a les boires neerlandeses.
Això sí: el llibre hi ajuda.
Força.
Molt.
Etiquetes de comentaris:
a dalt tot està tranquil,
Gerbrand Bakker,
Waar is de zon?,
Willeke Alberti
diumenge, 30 de juny del 2013
L'Obama i el meu nom
L'Obama té problemes lèxics, bàsicament amb el meu nom.
Diguem-ho clar i americà: el sap començar
però no hi ha manera que el pugui acabar
Diguem-ho clar i americà: el sap començar
però no hi ha manera que el pugui acabar
dimecres, 26 de juny del 2013
Pont de maig - 11
Trencadís centreeuropeu.
A la Viena clàssica fins i tot els rodamóns anaven
a les exhibicions hípiques amb muntura pròpia.
Rellotge jueu per mesurar un temps més
compartit del que ens entestem a creure.
Desfilada d’autoritats, periòdica, metòdica,
eterna; heus aquí la metàfora de l’infern (ja pot ser bonic, el rellotge, ja).
Un pont i una ciutat. Més avall, cal intuir-hi un
riu (no tan blau ni tan dansaire com la fama diu).
dimarts, 25 de juny del 2013
I una altra monstruositat
I així van les coses.
Tries un llibre sense saber de què va, sense tenir cap referència ni de l'autor ni de l'editorial.
I trobes que és un llibre enorme, farcit de jocs i idees i capgirades de mitjò.
I trobes que l'autor té un altre llibre i un blog obert d'això que en diuen microrelats.
I ja tens feina per dies.
I és que passar-s'ho bé és tan dur!
Tries un llibre sense saber de què va, sense tenir cap referència ni de l'autor ni de l'editorial.
I trobes que és un llibre enorme, farcit de jocs i idees i capgirades de mitjò.
I trobes que l'autor té un altre llibre i un blog obert d'això que en diuen microrelats.
I ja tens feina per dies.
I és que passar-s'ho bé és tan dur!
dimecres, 19 de juny del 2013
Pont de maig - 10
Experiència és allò que queda conforme es van
dissipant els records.
Llums retolats. Austriaganda. Propavienna. Publiciutat.
Òpera a la fresca. La Flauta Màgica d’Hamelin.
A sa plaça fan façanes, mare, deixeu-m’hi
anar.
Darrere cada finestra-mirall hi ha els
policies i comissaris que contemplen els interrogatoris de carrer.
dimarts, 18 de juny del 2013
Aturem les Prospeccions a la costa catalana
Assistim, a l’Escala, a una xerrada de la plataforma Aturem les Prospeccions.
O som alarmistes o la cosa és clara. Destruïm l’entorn
perquè algú es pugui fer una mica més ric. L’esquer són les quatre engrunes que
reparteixen entre els que sacrifiquen paisatge i salut. Potser no ens
convé als que estimem al país i que el volem lliurar als nostres fills en les
millors condicions possibles, però sí que convé als malalts del diner, de la compra-venda de poder. Els malalts d’ara manen. Els malalts del futur a creure i a callar.
O la cosa és clara o som alarmistes. I el que
passa és només que aquests emprenedors que intenten crear llocs de treball per
a la població ignorant i necessitada, es troben amb els quatre eixelebrats de
sempre fent fressa i aprofitant la credulitat de la bona gent per espantar-la. Els espantadissos i els seus atiadors intentant frenar el progrés i la prosperitat.
No érem gaires, a la xerrada. O potser érem
massa.
Em sembla que la cosa és clara.
Etiquetes de comentaris:
Aturem les Prospeccions,
Fòrum l'Escala,
l'Escala
dilluns, 17 de juny del 2013
Pont de maig - 9
Entre les llambordes, pols de llessamins.
Xarxa de flaires.
L’antiga Grècia a la nova Àustria. Els símbols
a l’auxili dels conceptes.
La vista s’atura en un pla. La mirada sempre
imperfecta. Sortosament.
Atenea, marca’ns el retorn a l’Olimp i
seguirem els núvols que viatgen amb vela llatina.
Gent llegida. Gent il·lustrada.
diumenge, 16 de juny del 2013
La lluna, la pruna
La lluna, la pruna, vestida de dol...
En quin bon embolic ens han posat des de
petits!
Perquè, a veure...
¿Què significa exactament que el pare “la
crida”?
¿Quin és el paper que hi juga la mare? ¿”La
vol” o “no ho vol”?
Fa temps que penso que aquí s’hi haurien d’haver
posat els serveis socials i escatir quins traumes provoca tot això en la lluna (que
l’obliga a canvis constants i a no poder donar mai l’esquena a tot).
dissabte, 15 de juny del 2013
Premis llibreter d'enguany
Veig a la premsa que els llibreters catalans
ja han concedit els premis Llibreter d’enguany. Quan pugui els buscaré a la
llibreria ja que aquest premi encara no m’ha exhaurit el crèdit de criteri.
L’any passat també els vaig comprar, però em
va costar posar-me a llegir-los. De fet, un l’estic llegint ara, A dalt tot està tranquil, de l’holandès Gerbrand Bakker. Vaig per la meitat i encara
promet. Però que consti que promet molt.
L’altre me’l vaig “llegir” fa un poc temps (de
viatge per Viena). Dic llegir entre cometes perquè no el vaig poder acabar. No
per decisió pròpia. Si no perquè les últimes pàgines del llibre, justament quan
semblava que havia de passar alguna cosa –per fi, després d’haver fet vomitar
la perdiu unes quantes vegades, de tant marejar-la–, un grup de pàgines repetides
ocupaven l’espai d’un grup de pàgines desaparegudes. Ai, las. Com que el tiquet
vés a saber on parava, a la llibreria no m’hi van estar. Vaig pensar que, sent
l’editorial de Figueres, allà m’ho resoldrien. Els vaig escriure un correu que
no van contestar. Vaja, que si algú em pot passar el pdf il·legal de l’últim
capítol (l’epíleg ja el tinc) podré continuar dormint tan bé com fins ara, però
amb una feina pendent de menys. Si no, el buscaré a la biblioteca aquest estiu. M’estic
referint a Germans, gairebé bessons, de la Mercè Cuartiella.
Curiosament l'altre llibre guanyador, el de l'holandès, també va de germans bessons.
Els premiats enguany, segons el diari, són
Francesc Parcerisas, Mordecai Richler i Roberto Innocenti.
Etiquetes de comentaris:
a dalt tot està tranquil,
Gerbrand Bakker,
Germans gairebé bessons,
Mercè Cuartiella,
Premi Llibreter
divendres, 7 de juny del 2013
Pont de maig - 8
El parxís ha fet molt més mal psicològic del
que mai es podrà demostrar científicament.
Un simple embornal convertit en gàrgola. L’expressió
horroritzada és comprensible.
La intoxicació cromàtica estimula la massificació
de les transaccions econòmiques de curta volada.
L’aigua acarona la pedra i li presta fluïdesa que
els sòlids van perdre fa milions d’anys.
Hi ha espais que reflecteixen magníficament
els estats febrils i l’esfondrament de la lògica.
dijous, 6 de juny del 2013
Pont de maig - 7
Palaus per als que, pobrets, no podrien passar
amb menys.
Necessitat de sacralitzar els que es van desmarcar en vida. Tampoc no caldria.
Necessitat de sacralitzar els que es van desmarcar en vida. Tampoc no caldria.
No entrance. No exit. No barregem el que hi ha
a una banda i a l’altra.
Bèsties insensibles, irrespectuoses amb la
bellesa. Vés a saber si tenen les seves pròpies raons.
Dèria escultòrica. No n’hi ha prou amb
domesticar la botànica. També cal mostrar-ne el domini amb l’absurd.
dimecres, 5 de juny del 2013
Pont de maig - 6
Van tenir la previsió de deixar una franja
blanca al senyal perquè no desentoni del tot.
Hi ha noms que ni tan sols Viena (Wien) pot
endolcir.
Catedral subaquàtica. Fe profunda (d’un pam d’aigua).
Incongruència i grandiloqüència. Heus aquí el
que la fi de les guerres desperta i manifesta en els seus homenatges.
¿Estàtues eternes? ¿Flors efímeres? Potser el
més perdurable és allò que menys ho sembla.
dilluns, 27 de maig del 2013
Pont de maig - 5
L’arbre del cotó amb finestres a tots els paisatges.
Discret autoretrat artdecó.
Parelles de bicicletes festejant a la fresca discreta del
parc.
La bicicleta, millor actriu secundària, imprescindible actriu de repartiment.
¿El material exposat no s’impregna dels
reflexos de l’altra banda de l'aparador?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



















































