L’any passat el distribuïen amb el diari Ara.
I jo el vaig comprar per si algun dia anava a la platja i volia lectura de
tovallola. Potser hi vaig anar poc –a la platja– o potser la virolada portada
no feia joc amb els colors de la tovallola. O sigui: no el vaig llegir.
Total que me l’he llegit enguany.
És un llibre curiós. En els primers capítols
ja es posa en la pole position. A l’hora de la cursa es manté en primeríssimes
posicions amb avançaments agosarats i derrapaments d’infart
.
Després la marxa es posa més còmoda. És com ja
es dediqués a assaborir el pòdium abans d'acabar la cursa. I com si no li importés la
gent que el va avançant. Va saludant el públic amb un somriure incombustible.
Fins i tot hi ha un moment de la novel·la que
l’aconsellaries que anés a boxes amb caràcter d’urgència, que ho deixés córrer,
que tallar la novel·la de cop no seria pitjor de continuar-la en les mateixes
condicions.
I l’he acabat. Ho he aconseguit. Per internet he vist que n’ha
escrit dues continuacions. És a dir que a Els Ulls Grocs Dels Cocodrils l’han
seguit un altre amb l’excusa de les tortugues i un tercer inspirat en esquirols.
I el més difícil encara: està escrivint un quart llibre de la sèrie, un quart
llibre d’una trilogia, cosa complicada ja per definició.
Hi ha molts bons moments a la novel·la –o a mi
m’ho han semblat–, amb personatges ricament complicats, però hi ha un punt en
què els colors es diferencien com les fitxes d’un parxís i tot el misteri es
redueix amb qui es menja a qui i qui arriba primer a casa.
Em sembla que no em llegiré els altres llibres
de l’enesimologia de la Katherine Pancol. I em sap greu. No sabré si m’havia enamorat de la Josephine,
o de l’Hortense, o de la Mylène, o de la sra. Barthillet, o de la Josiane...
Mai no podré acalarir-me del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada