Crònica búlgara 02

De vegades és difícil resistir-se a la temptació d’un autoretrat on el context faci de tu algú presumptament nou. Truculències simples però reconfortants.

Personatges locals que es van repetint. Valors que acaben fent-se necessaris pertot, com si al final no importés el país ni el segle ni la llengua ni la manera que trobarem d’agrair-los-hi.

La cultura és el joc que fem quan no patim per l’imprescindible. Els esglaons que ens fan anar per sobre del sobreviure (del pa a l'aire condicionat)

La ciutat és quelcom que es reinventa contínuament, per la gent que hi viu i s’hi mou, i per les bèsties que s’hi simbiotitzen.

Espiritualitat, també aprofitada pels que saben girar cada batec en benefici propi. Aquí i arreu.

Crònica búlgara 01

¿Quan comença un viatge? Potser quan poses un peu fora de “casa”. O potser quan fas les maletes. O potser quan en prens la decisió.

¿Pots començar un viatge quan encara no has acabat l’anterior?

El destí sempre és un mateix; el lloc permet un canvi d’escenari per a la continuació de la recerca.

Un lapse de sol, l’únic que trobarem en cinc dies. Sofia abans de sucumbir dins del núvol.

Semblen restes d’una ciutat vigilada, però gens interessada a vigilar-nos. Una ciutat defraudada. Amb poca esperança però intensa.

Temps de Pasqua, aquí és temps d’ous i conills, allà és temps de processons, pertot és temps de tòpics. 

Cal pensar que les tradicions es justifiquen en elles mateixes, com les hores del dia, com els dies de pluja, com els rebrots i les poncelles, com els comiats i les salutacions.

Empúries per pasqües

Aprofiteu que queda poc temps per fotografiar aquests espais sense gent.

I tal com van les coses, potser simplement queda poc temps per fotografiar aquests espais (sense tenir en compte si hi ha gent o no).

Recordeu de fer dejuni, abstinència i molta penitència.

No sé si hi sentiu la tramuntana

I potser sentiu com s'endú 

els núvols cap a l'Empordanet.

I m'ha semblat veure alguna vaca 

agafada als freixes del rierol 

perquè no se l'endugués.

Lògicament m'he protegit entre les pedres antigues 

per mirar-hi el món a través.

Arribat

Arribo.

Alguna cosa em diu que ja he arribat.

Potser l’arç blanc florit,

O el cant d’ocells desconeguts,

O la ratlla que el sol dibuixa amb ajut d’un núvol,

O una bufada d’aire amb flaires atàviques,

O l'aigua que dubta de si seguir o aturar-se...

Sí, ja he arribat.

Així i tot dono via lliure als peus,

I als ulls,

I als pensaments,

Perquè esbravin els impulsos,

Perquè ressegueixin els camins necessaris

Per comprovar que sí que he arribat.

Primidi de Germinal

O sia, arribada de la primavera.
De fet, un dia d'estiu.
A la tele, parlen d'un imminent retorn de l'hivern.

Amb quatre termòstats a casa
i les nuclears funcionant a tot drap
no pensem que hi hagi alguna cosa que resulti preocupant.

M'he permès un pugibaixa al castell.
Sigui com sigui,
tots farem el nostre curs.

Boiramar

(Sí, sóc a la vora d'un hotel molt conegut de l'Escala al nom del qual el dia d'avui hi fa un petit homenatge - perquè fins i tot, i molt de tant en tant, als hotels també se'ls pot fer un homenatge).

L'estuba amaga l'horitzó però tots sabem

que en algun lloc o altre la mar s'acaba.

La mar guarda i mostra

tot d'horitzons provisionals.

Hi ha alguna cosa de la terra que atrau el mar, 

o alguna cosa del mar que rebutja cap a la terra.

Còdols de tota mida i material i procedència,

però d'un sol artesà i traginer i repartidor.

La frontera del títol

Potser el títol es refereix a la frontera geogràfica, la que pots palpar a Portbou, la Jonquera, el Portús, Agullana... La frontera de les mugues, de les duanes, de l’alcohol, del tabac, del sexe rellogat.

Potser el títol es refereix a una frontera de l’edat, del moment aquell en què has de pensar si prens o no decisions dràstiques, que potser n’és la darrera oportunitat, la frontera biològica de la maternitat, la crisi dels quaranta.

Potser el títol es refereix a la frontera dels convencionalismes, la línia que assenyala on comença una relliscada o acaba una aventura en un paradís sexual, a pocs quilòmetres de casa, del qual se’n torna a peu, com en tots els viatges interiors.

Potser el títol es refereix a la frontera que separa els personatges principals dels secundaris, imprescindibles perquè els altres perpetrin el seu protagonisme. Personatges com la substituta d’anglès, el colombià metrosexual o déu-nostre-senyor amenacen la Teresa i en Pau amb usurpar-los el protagonisme.

Potser el títol es refereix a la frontera de gènere, ja que en Pau + el seu germà + el seu cosí + el seu amic són a una banda, mentre la Teresa + la seva mare + la seva amiga més amiga són a l’altra. I travessar la líniva divisòria dels dos gèneres esdevé perillós.

Potser el títol es refereix a una frontera estilística, de qüestionar-se si un grup de redaccions, enginyoses i petulants, acudits i fragments de tesina impresentable, tot estudiadament desordenat, formen una obra amb possibilitats de guanyar el premi Sant Jordi de novel·la.

(Potser falta dir que m'ha anat agradant, conforme anava travessant fronteres -moltes vegades la mateixa-. D'un registre molt més lleuger que no pas Els jugadors de whist, però igualment estimulant.)

Excuses per no participar a la rua de carnaval

Imatge: http://blogs.southtownstar.com/oaklawn/sad_clown.jpg

Ara pots fer carnaval cada dia de l’any –de fet, molta gent en fa– i no té gaire sentit disfressar-se en colla un dia en concret.

Al meu poble és molt difícil aparcar i els dies de Carnaval encara més. Un escàndol –disfressat.

És una feinada i un gasto, això de fer-se la disfressa i la carrossa. Total, per passar-la a algú altre (que visqui lluny) l’any que ve, a canvi de res. I no hi ha cap subvenció ni cap ajuda per part de l’Ajuntament, a sobre que li fem la feinada de dinamitzar el poble.

Cada any som menys a la colla i els nois només vénen a posar-se pits i perruca, a beure pels descosits i a entrellucar pit i cuixa quan ens canviem.

Tant si fa fred com si fa calor acabes arribant a les portes de la pneumònia, la histèria, l’esgotament i la sordesa.

És cansat i ridícul haver de buscar excuses raonables i lògiques a actituds que més que res són fruit de la mandra i amb la poca sociabilitat.

Fhivernal

Hi ha números amb una recerca insana del límit, d’ultrapassar-lo, d’embellir la dificultat, de fer palesa la perfecció.

O podria semblar-ho.

Ciència aplicada al cos i als sentits. Estudi comparatiu de la gravetat i les ingravideses. Experimentació a les rodalies de l'autodescontrol. 

Dinàmica dels desequilibris.

Una manera com una altra d’empetitir-nos a base de xacres, dolors, mandres, laments i rendicions diàries.  

Si més no i nogensmenys.

Però un espectacle a la fi, una excusa per moure el cul del sofà, i treure les mans de la butxaca, practicar la plàtica i fer el badoc.

I sabata dura per les trepitjades.

Segurament ja sabeu del que parlo. Per si de cas: dijous vam anar a veure l’Espectacle Blau i divendres el Vermell.

 Tot un festival, tu.

Estic segur que és una sort disposar d’aquesta possibilitat tan propera. Ja estic apuntat per a l’any que ve.

Si ve...

Petita aventura en un petit remolí de vent

Tinc una sèrie de fotos del país on visc que no tenen res d’especial, gens espectaculars, gens significatives, i per això m’agraden.

Són les fotos a les quals recorro quan vull aplicar un filtre o practicar un efecte, o jugar-hi una estona a veure què passa.

Són imatges anònimes però carregades de paciència. D'aquelles que es deixen fer de tot.

I he pres la decisió d'anar-les lliurant a la tramuntana, com si es tractés d’un seguit d'accidents involuntaris.

La tramuntana és la principal exportadora de l’Empordà. S’ho emporta tot. I també aquestes fotos: Empordà to take away.

Lletra a en Murakami

Benvolgut Haruki,

Tinc la gosadia d’escriure’t perquè m’acabo de llegir el llibre “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge” i volia fer-te un parell de consideracions.

En diversos moments de la lectura he tingut la sensació que de preadolescent et devien fer llegir els llibres dels Cinc (o qualsevol altra sèrie), de l’Enid Blyton, i que et devia quedar alguna cosa a dins que necessitaves treure i que finalment n’has trobat la via: aquest llibre. No sé si un homenatge o una venjança.

Cas que sigui un homenatge, deixa’m dir-te que has oblidat coses. Com a mínim has oblidat d’escriure l’últim capítol, aquell en què tot queda aclarit, els bons se situen a una banda, els dolents a l’altra, i s’entén per què els dolents havien actuat com ho van fer i quin càstig just els espera. Aquest capítol te l’has saltat.

Cas que sigui una venjança, ja s’entén que hi surtin violacions oníriques i assassinats inexorables, però t’has oblidat de ridiculitzar el protagonista. De fet, el que és condemnar-lo sí que ho has fet: l’has condemnat a tenir sentiments i, per tant, a passar-les magres a la vida, i tan fàcil com és, la vida, si te’ls pots estalviar.

Cas que no sigui ni una cosa ni l’altra, retiro tot el que he dit i reconec que aquest llibre es pot llegir escoltant la banda sonora proposada (Els anys de pelegrinatge, d’en Liszt) cosa que no es podia fer amb les novel·les dels Cinc (també és veritat que mai no vaig provar-ho).

Diuen que no és una de les teves millors novel·les, i segurament tenen raó. Però segur que molts dels que ho diuen ja els agradaria haver-la sabut escriure. A mi m’hagués agradat.

I sense més a dir, espero que estiguis bé de salut per allà al Hawaii on et passes la vida, i que continuïs escrivint, que tant els teus crítics com els teus fans, incondicionals tots, se n’haurien (ens n’hauríem) de buscar un altre.

Una abraçada,

càndid a l’escala

Notes que van per nota

Georg Chrsitoph Lichtenberg devia ser un personatge d’upa. D’aquells que entre el XVIII i el XIX combinaven alegrement la part humanista amb la científica, com si es tractés d’un gintònic de l’època.

I durant trenta-cinc anys va mantenir el vici d’anar amb una llibreteta a sobre –que anava substituint per una altra quan la tenia plena– i anar-hi anotant allò que de diví i de mortal, de filosòfic i de tècnic, aconseguia cridar-li l’atenció.

I és evident que tenia una atenció extraordinàriament sensible i fàcil d’estimular.

Va ser el primer professor estable de física d’Alemanya. I ja fa més d’un any que s’han publicat els seus Quaderns de Notes en català.

 

Esmolat, sarcàstic sense fer gaire sang, erudit sense gaire presumpció, descregut però conservador, cosmopolita sense polir, geperut i popular.

En els quaderns de notes se li detecten alguns problemes amb les dones, amb els religiosos, amb col·legues de les diferents disciplines i ciències, amb contemporanis propers i foranis, amb ell mateix, i, pel que es veu, va saber dedicar a tots la seva mordacitat, de vegades venjativa, de vegades admirada.

Un dels llibres que he deixat més clivellat d’anotacions a llapis, amb fragments subratllats –subtilment, o amb ràbia, o amb la ratlla irregular que provoca la riallada. I, segurament, les que no he subratllat ni comentat, és que no les he entès. Segur.

Vaixelles figuerenques, on?

On les calcàries que anaven de passeig van anar deixant llast

On la Muga va decidir de fer lloc per a viles i fortaleses

On els terrissers anaven a buscar l’argila que les vaixelles figuerenques requerien

On l’aigua d’escorrentia va trobar un bon forat i un bon substrat

On han situat una presó tan metafòrica que encara no hi han posat reus

On quan he anat a fer un tomb s’ha posat a ploure

On diuen que hi paren bèsties alades de camí però que avui no devia tocar

Vaja, a les basses del Terrisser.

Catalitzant el Llobregat

No se sap si són hòbbits, o friquis, o simplement pirats. 

Però són capaços de passar un matí de cap de setmana de començaments de febrer, a l’aigua, analitzant-la físicament i química i biològica i intuïtiva. 

Es fan dir Grup Catalitzador, amb alguns membres Emèrits Forever. 

No en sentireu parlar gaire perquè no n’és pas l'objectiu. 

Es van deixar veure pel Llobregat d’Empordà, just abans i just després de la Jonquera. No van tenir temps d’arribar a Peralada. 

I és que hi ha gent per a tot.

Festí

Això és el que deu pretendre el borinot de la foto, i no de menjar precisament. 
Ja sabeu que les orquídies són molt traïdores, i capten clients amb un fanalet vermell a la porta.
Amb raó són les plantes més noves, les més espavilades, les de recursos més sofisticats.
Però a dins no hi ha el que s'esperen els pobres insectes sinó dosis de pol·len per escampar.
Tanmateix no penseu malament de l'insecte, ja que ell ho fa pel bé de l'espècie (en aquest moment, pel bé de l'espècie de l'orquídia).

Sí, la foto és d'avui.

Sí, la foto és feta a la garriga d'Empordà.

Sí, hi he tornat per qüestions laborovicioses (o laborocioses).

Vaja, per feina i per estirar les cames

i per fer respirar els ulls.

De l'odi al matrimoni, i viceversa

Alice Munro m’ha arribat amb aquesta doble targeta de presentació d’haver estat guardonada amb el Nobel de Literatura del 2013 i el tòpic de ser una mestressa de casa que es dedica a escriure contes en el seu temps lliure.

El que m’he llegit és Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Nou contes que són veritables novel·les curtes. Un llibre del 2001 (Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage). Històries aparentment simples, aparentment irrellevants, carregades d’un laboriós optimisme, impredictible, i fornides de metàfores tan contundents com domèstiques. Sempre situades a Ontàrio, el seu lloc de residència i que deu ser el que coneix a fons. I a fe que a alguns dels seus personatges els ha hagut de conèixer (o inventar-los) a fons, perquè quan comencen a aparèixer en els contes, ja són figures consolidades.

Segur que sí, que se n’ha de saber molt per poder fer això, i com qui no pot evitar-ho.

És un dels tres llibres traduïts al català per la Dolors Udina. Ara em dono un temps per anar avançant el piló que se m’acumula i segurament després n’entomaré un altre. Hi haurà temps. Potser quan es tradueixi algun llibre d’aquests “relats enllaçats” que prometen tant.

Dos autoretrats i una endevinalla

Les tres fotos són d'aquesta tarda a la Garriga d'Empordà (entre Llers i Avinyonet).

Primer autoretrat amb lleganya:

Segon autoretrat quasi de cos sencer:

I ara l'endevinalla:

Cel rogenc,

no plourà pas

i som a l'Empordà.

¿Quin temps farà?