Crònica búlgara i 10

Muntanya de Rila. Cada espècie vegetal té llibertat de celebrar la Pasqua al ritme que més li convingui.

Quan la neu s’enretira, la primavera i la tardor es donen les mans. ¿Quina lliçó en devia treure l’ermità del bosc?

Us presento en Newton, el gos que pot veure les pel·lícules 3D sense posar-se ulleres. Ens mira amb aires de comiat.

L’aparell talla la línia del cel. La càmera no acaba de passar desapercebuda. Els viatgers es posen en mans alienes per al lent i inexorable retorn a casa.

¿Quan acaba un viatge?

Potser quan apartes els souvenirs del mig del pas i els guardes en un calaix ple d’altres souvenirs d’altres viatges. Potser quan plegues la darrera peça de roba feta servir un cop neta i planxada. O potser és un simple estat d’ànim que es tradueix en un punt a la llibreta de notes.

Crònica búlgara 09

Ni la mallerenga blava ni la primavera dels borrons han entès res de res quan els parlàvem de fronteres.

Exposició de lloses de la Vella Muntanya (potser amb algun fragment de balcanita) que, a més, serveixen de plaça sagrada.

Desficis iconogràfics, borratxeres cromàtiques, al·lucionacions il·luminades, desvariegs místics.

No se sap si embadalits o simplement atordits. Una cosa és tocar de peus a terra i l’altra és quedar-hi clavats, al terra.

La història de la humanitat s’acaba convertint en un popurri que pertot dóna pistes i pertot despista.

Crònica búlgara 08

Sofia no és omnipresent, però és difícil esquivar-la.

Comprar a peu de carrer, literalment, en forats minúsculs oberts al soterrani, entre atapeïts aparadors.

Pluja pels descosits del nuvolam: ciutat-infusió. Ara entenem que el cafè els surti aigualit.

Si el record fa nosa és millor desmantellar-lo. I posar-hi un altre record enlloc seu. Però no sempre funciona. Lamentablement la memòria no és una ciència exacta.

Mentre dormim, amb nocturnitat i traïdoria... I no ho hauríem advertit si no fos per la pròstata i les seves servituds.

Crònica búlgara 07

Si vols posar una denúncia a l’ajuntament has de fer constar que t’has entrebancat amb una rajola ben col·locada que, és clar, despista el vianant.

La pluja és la gran excusa per al festival de color dels paraigües. O potser és només una provocació al sol que deu pasturar per sobre l’espessa nuvolada.

No pots baixar escales sense estar disposat a trobar-te la història bategant al soterrani.

Tenen la seva pròpia estratègia per desentranyar el caos circulatori. Solemnes esbroncades per a infractors impassibles, com si uns i altres actuessin en obres de teatre diferents.

Plans superposats, acetats transparents que barregen la fe dels uns amb la fe dels altres i el negoci de tots plegats. I els arbres que van xuclant l’aigua dels carrers.

Crònica búlgara 06

Mai no saps on pots fer una bona amistat: una trobada que només es repetirà a base de retorns.

Es pot fer broma sobre qualsevol cosa, però sabent que les bromes evolucionen fins a no fer gràcia i acaben formant part de la cosa qualsevol.

Rodes de llum, reclam i substitut de la llum del dia. Al fons del fons, continuem essent adoradors del Sol (Lucifer, ai las!) 

Tancar una porta només té sentit si després tornem a obrir-la.

Visca les ciutats endreçades, quan això implica un sentiment vilatà i no un desfici municipal d’atraure turistes.

Crònica búlgara 05

La llegenda urbana diu que l’escultor del lleó es va suïcidar en no digerir les crítiques a la seva obra. Potser es podrien anar generant llegendes urbanes contínuament. Sofia es basta per a això i per a molt més.

L’església russa en obres. Hom diria que ben custodiada.

Seguim despistats, malgrat els senyals. Però anem arribant als llocs.

Maneres de coronar. Paral·lelismes que són dissemblances.

Contrastos (alerta: qualsevol semblança a expressions castellanes és pura coincidència).

Crònica búlgara 04

La primavera fa tard o és que amb tanta mullena alguns arbres glaciars s’emmandreixen; necessiten senyals més contundents de bonança.

Algú que hi viu no et dóna informació de la ciutat sinó que et lliura la clau per desencriptar els seus codis urbans secrets. Gràcies, жинеста.

Bizantinitat com a ADN latent. Els règims es pensen que aplanen una muntanya però a sota hi ha un volcà.

Poder i cerimònia van de bracet. L’un sense l’altra defalleixen.

  

Pausa de la parafernàlia. Actors secundaris entre caixes. Fan cara de saber-se el paper.

Crònica búlgara 03

Sofia, la corona de llorer i el mussol, el triomf de la saviesa. No sempre els símbols que hi anem incorporant estan en consonància.

Temples d’espirals inacabables, per a conceptes circulars de la divinitat.

Recuperar la història en restes escadusseres. Vestigis que justifiquen. Passat que suporta i sosté.

No podem pretendre que tot giri al voltant de la pedra, encara que sigui duradora: fa el seu paper, decora, suggereix, fa nosa.

¿No ha de ser pesat anar tot el dia amb l’aura a sobre? ¿No ve de gust algun mal pensament de tant en tant per alleugerir-ne el pes? ¿Se’l treuen per anar a dormir i no deixar els coixins socarrimats?

Crònica búlgara 02

De vegades és difícil resistir-se a la temptació d’un autoretrat on el context faci de tu algú presumptament nou. Truculències simples però reconfortants.

Personatges locals que es van repetint. Valors que acaben fent-se necessaris pertot, com si al final no importés el país ni el segle ni la llengua ni la manera que trobarem d’agrair-los-hi.

La cultura és el joc que fem quan no patim per l’imprescindible. Els esglaons que ens fan anar per sobre del sobreviure (del pa a l'aire condicionat)

La ciutat és quelcom que es reinventa contínuament, per la gent que hi viu i s’hi mou, i per les bèsties que s’hi simbiotitzen.

Espiritualitat, també aprofitada pels que saben girar cada batec en benefici propi. Aquí i arreu.

Crònica búlgara 01

¿Quan comença un viatge? Potser quan poses un peu fora de “casa”. O potser quan fas les maletes. O potser quan en prens la decisió.

¿Pots començar un viatge quan encara no has acabat l’anterior?

El destí sempre és un mateix; el lloc permet un canvi d’escenari per a la continuació de la recerca.

Un lapse de sol, l’únic que trobarem en cinc dies. Sofia abans de sucumbir dins del núvol.

Semblen restes d’una ciutat vigilada, però gens interessada a vigilar-nos. Una ciutat defraudada. Amb poca esperança però intensa.

Temps de Pasqua, aquí és temps d’ous i conills, allà és temps de processons, pertot és temps de tòpics. 

Cal pensar que les tradicions es justifiquen en elles mateixes, com les hores del dia, com els dies de pluja, com els rebrots i les poncelles, com els comiats i les salutacions.