Gairebé mil nou-centes vuitanta-quatre pàgines

Hi ha un japonès que es dedica a escriure històries sense cap ni peus i que, a sobre, són interminables.

En aquestes històries llarguíssimes els primers capítols són impecables, i sembla que després l’escriptor es va relaxant, com si fes el guió i n’encarregués la redacció als aprenents dels tallers de literatura creativa, i que potser hauria de repassar i corregir amb més dedicació.

Els personatges són d’aquells que no se sap d’on han pogut sortir, i d’entrada es veuen obligats a fer actuacions tan trepidants com inversemblants.

Però de tant en tant s’abandonen als seus propis dubtes existencials, i naveguen en mars inacabables de retòrica i redundància.

El món és i no és. Com un dau, que, en el millor dels casos, en pots arribar a veure tres cares i dones per fet que saps el que hi ha a les altres tres.

Això sí: de tant en tant se citen autors clàssics, músiques glamuroses, marques d’aquí i d’allà, fins a donar un ambient d’erudició cosmopolita.

Tot llegint, hi ha vegades que et quedes de pedra –compte!!!: no pas com alguns personatges de la novel·la es tornen de pedra...– i altres vegades et quedes tipus plastilina. I no hi ha més remei que creure que la pedra i la plastilina al Japó funcionen diferent que aquí.

Segur que no sabeu que m’he acabat les 800 pàgines de les dues primeres parts –en un sol volum– de la presumpta novel·la el nom de la qual no us diré, ni tampoc la del seu autor. Quedarà com un secret.

Això sí, per acabar, ho confesso: corro a aconseguir la tercera i darrera part. A veure si l’Aomame i en Tengo... (ui, ja anava a parlar més del compte).

Quan se li acaba la corda al rellotge

Posem per cas que hom vol escriure una narració sobre la mort. Però no com els vius es prenen la mort, amb més o menys condescendència si se la veuen més a prop o més lluny, sinó com se la pren el mort mateix.

I el novel·lista busca un protagonista que viu la mort en primera persona, i tria els records de vida que el situen millor en aquesta rampa de sortida cap a una altra cosa. I els records d’infantesa els posa en una altra carpeta que són els records del seu propi pare, com aquell qui diu també moribund, però que la mort del qual no és pas l’important.

Bé, ja veieu quin panorama. Se l’ha empescat en Paul Harding en la seva primera novel·la. Va ser publicada el 2009 en una editorial petita, amb una tirada de cinc-cents exemplars. I aquí s’hauria acabat la cosa. O aquí s’hauria d’haver acabat.

El 2010 li van donar el Premi Pulitzer de Ficció, mentre que Publishers Weeekly, Amazon.Com i el Library Journal la declaraven una de les millors novel·les del 2009.

El 2012 se n’ha fet la primera edició en català (Llauners) i en castellà (Vidas de hojalata). El títol, Tinkers, fa una clara referència a l’afició del protagonista pels mecanismes dels rellotges. El cert és que entre engranatge i engranatge hi ha unes impressionants escapades cap a la natura, retrats lluminosos entre capítols d’una foscor impenetrable, capítols que esperes que acabin per tornar-los a llegir amb altres que esperes que acabin per altres motius més prosaics, això sí: poca dona i sempre secundària. Un llibre estrany, que sense premi difícilment hauria arribat a les meves mans, i que alhora et fa barrinar com és que li han donat el premi, quina combinació estel·lar hi ha coincidit perquè cridés l’atenció del presumpte jurat.

Un llibre només recomanable per a aquelles persones que s’hi han sentit intrigades.

Al defora

Imatge: http://www.last.fm/group/People+with+no+social+lives+that+listen+to+more+music+than+is+healthy+who+are+slightly+scared+of+spiders+and+can+never+seem+to+find+a+pen/forum/21349/_/514759/30

M’estava al sofà, tan tranquil·lament. Em digueren: sortim, anem al centre, a prendre alguna cosa. Em costa negar-me. Dir “no” sempre és l’inici d’un embolic o altre. Vaig pensar que anar al centre a prendre alguna cosa i tornar, no seria tan greu. Vaig apagar la tele.

Però només de sortir de casa ja vaig veure que la cosa no anava bé. No sabria dir-vos el què, però allà fora havia passat alguna cosa. Sí, em semblava reconèixer els carrers, les voreres, les cases, però...

Semblava com si s’haguessin conxorxat a canviar les coses, detalls petits o no tan insignificants, però de manera que no es notés gaire. ¿Com us ho diria? Un petit canvi de color a les façanes. Les papereres d’un altre tipus i potser en un altre lloc. Les portes de les cases uns metres més cap aquí o més cap allà. O uns centímetres. Portes reconvertides en finestres i finestres reconvertides en balcons. Com si les botigues s’haguessin intercanviat de lloc: on hi havia la farmàcia ara hi havia la sabateria i on hi havia la sabateria, la farmàcia. Les rajoles de les voreres, les llambordes, l'asfalt, els fanals... 

I la gent que ens saludava –amb el dubte de si també em saludava a mi– com si haguessin acabat de sortir de la perruqueria o de la barberia o com si el seu esteticién estigués experimentant amb el seu vestuari... Em sonava tothom i no acabava de reconèixer ningú.

Tot era com sempre però diferent de sempre. I la plaça de l’Ajuntament, que sempre havia estat tan plana, ara s’inclinava cap al... ¿nord, sud, est o oest? No gosava preguntar. Tothom em mirava amb una indiferència teatral, molt sospitosa, com si formessin part d’un complot extraordinari, com a algunes pel·lícules de la tele, aquelles pel·lícules que canviava de canal ràpidament. Em mirava de reüll l’edifici de l’Ajuntament i també l'hi veia alguna cosa estranya, imperceptible, intencionadament imperceptible, però real. ¿Aquelles escales ja hi eren? ¿Què representaven aquelles banderes? ¿Abans ja era tan alt?

Vaig fer els possibles per dissimular. Em pensava que en algun moment o altre em dirien que es tractava d’una broma, que hi havia una càmera oculta pendent tothora de la meva expressió d’estranyesa, i per això intentava no quedar malament davant l’audiència. A la tele en feien molts d’aquests programes. Tanmateix no vaig descobrir res al respecte. No, no era una broma televisiva. Era quelcom més seriós.

I així que anàvem tornant se suposava que cap a casa, anava barrinant què hauria passat a casa en aquella estona. ¿Seria la de sempre? ¿Què li hauria passat al meu sofà mentrestant? ¿Hauria canviat la programació ara que ja me la sabia? Ja intuïa jo que no m’hauria d’haver deixat convèncer tan fàcilment.

Veles e vents e noms

Fem, en un poble empordanès, una lectura de poemes medievals. Després d’un pregó fet per en Toni Albà, el públic assegut a taula mentre esperen el sopar que van cuinant al pati del costat des d’on arriben premonitòries bafarades, a l’aire lliure sota una tramuntaneta que toca de ple a l’escenari, mentre els que van arribant saluden i són saludats efusivament, mentre la mainada es fa passar la gana jugant a empaitant-se entre les taules, en unes hores en què realment tots –mainada, músics, rapsodes i públic en general– haurien d’estar sopant i no escoltant poemes i músiques medievals, o esperant que acabin d’una vegada aquells de l’escenari, que tampoc no han provat ni equalitzat els micros inalàmbrics, i encara amb un miraculós grup d’oïdors que van escoltant amb dificultats i aplaudint voluntariosament. I la tramuntaneta impedint de col·locar la pantalla on unes projeccions haurien donat més color i digestibilitat a segons quins versos.

I ja està. Aquest és el resum de “Cap home és visible”. Alguna cosa no estava prou estudiada.

Suposo que quan heu llegit que era una selecció de poemes medievals catalans, la majoria ja heu pensat en alguns autors. Segur que n’heu encertat uns quants. Podríem posar la mà al foc que un que no ha faltat és el del cavaller valencià Ausiàs March. I un que diu, un moment, ¿però no és Ausias? I un altre, doncs jo he vist escrit alguna vegada Àusias. I és cert, com també podem haver vist escrit Auzias, Ausies, i qui sap si alguna altra forma que no tinc controlada. ¿Sabíeu que hi ha treballs d’erudició dedicats íntegrament a aquesta qüestió? A saber d’on coi deu venir el nom que es va posar de moda a la València del XV, i a saber, sobretot com devia el poeta anomenar-se a si mateix, ja que això dels accents en l’època medieval era, en la major part dels casos, inexistent.

Fotografia: http://aprovantvalencia.blogspot.com

Fotografia de Mireia Puig Llopart

O sigui, per si de cas els de la Funcional decideixen repetir el seu espectacle de música i versos en condicions més adients, se us demana que, si voleu venir de públic, ja hàgiu llegit i debatut el tema. Aquí teniu un enllaç de la primera lliçó; és un article d’en Germà Colon Domènech. 

¿Els ocells morts també van al cel?

Trobo un falciot al terra. Mort. La probable causa de la seva mort és simple, ja que no té cap senyal. Quan cauen al terra no poden aixecar el vol, a causa de la llargada de les ales. Alguna vegada n’hem vist algun xocar contra un vehicle en moviment quan fan les seves volades vertiginoses. Aleshores agafem l’estabornit ocell i el posem en algun lloc elevat des d’on pugui saltar quan es recuperi (si es recupera).

I al cap de poc trobo un colom al terrat. Mort. La probable causa de la seva mort també és simple, perquè aquest sí té senyals. Des del terrat hem pogut veure escaramusses entre gavians famolencs i coloms esporuguits. No queda més que agafar les despulles de la bèstia i posar-les en una bossa per a la fracció orgànica (diria).

Marianoy

Sr. Marianoy Rajoy Brey, el govern anterior ho va fer molt malament, és cert. I tot el que van fer malament li han estalviat de fer-ho a vostè.

Sembla que el concepte “rescat” no el té prou clar. En canvi el concepte “res cat” el veu amb una enorme diafanitat.

No cal que discutim si és una crisi o una estafa. Li podem dir “cristafa”. Bé, potser també és un concepte excessivament complicat.

¿Jubilació als 67 anys? Es nota que a vostè li fa cosa parlar obertament de sexe (o potser és cosa de sor Aya de Santa Maria). L’edat ideal per jubilar-se és, clarament, als 69.

Xamfrà urbà - matinal de dissabte

Imatge: everypersoninnewyork.blogspot.com

Seu en un banc d’una xamfrà –a aquella hora de mig matí hi toca l’ombra. Passa gent contínuament. Els mira la cara. De molts, la hi veu només un segon, potser menys, dècimes, mil·lèsimes. I en trobar la cara següent, aquella altra ja l’ha oblidat, o potser no és ben bé oblidar el que en fa, sinó deixar-la caure en una mena de pou sense fons, un sac de cares de gent, de màscares. D’algunes altres, tanmateix, sembla que en tregui més informació, potser l’expressió, potser una emoció, uns trets, un gest, una mirada, una ganyota, un posat. Algunes porten com una història escrita. Segurament no hi ha prou temps per llegir-la, la història, però sí per entendre de què va, quin to té, com el tràiler d’una pel·li suggerent.

I això també va a parar a un altre sac, vés a saber si foradat o no, però diferent de l’altre, preparat per a continguts més delicats.

En un moment que no passa ningú i la mirada se li perd sobre un fons desenfocat, pensa que si un dia es pot entretenir a mirar el contingut sedimentari d’aquests sacs, el de les cares i el de les històries, en podria treure un catàleg valuosíssim.

Manuel de Murakami

Hi havia moments que quan el llegia revivia alguna de les sensacions que el record em resituava (resuscitava) trenta-cinc anys enrere llegint el llibre del Pedrolo.

Sí, no té res a veure un llibre amb l’altre (vaja, diria, perquè de l’Amor Fora Ciutat amb prou feines si me’n recordo). Segurament no comparteixen ni tema, ni to, ni estructura, ni actualitat, però a mi se’m barrejaven; les sensacions, si més no.

Potser pel títol.

Potser per un cert recargolament argumental.

Potser per la devoció per l’autor –segurament conjuntural, segurament temporal.

Potser per la nocturnitat de la lectura.

Potser per alguna buidor existencial coincident.

Potser perquè totes dues lectures han estat vigoroses i revigoritzants, de les que t’activen.

Potser.

Tant li fa.

Manifest de Girona

Fa una estoneta acaba de ser presentat aquest manifest, a Barcelona. El decàleg intenta fer un resum de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Si teniu un momentet...


MANIFEST DE GIRONA 

1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit. 

2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món. 

3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat. 

4. Les diverses llengües i els diversos parlars no són només mitjans de comunicació; també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen. 

5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori. 

6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori. 

7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel·lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia. 

8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans. 

9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor. 

10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals. 

Girona, 13 de maig de 2012

Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional 

Extra! Extra! En Sherlock era al Liceu el dia de la bomba

Un s’imagina en Sherlock Holmes amb la seva pipa de bruc boal i escampant una incorrectíssima fumèrria com una barrera infranquejable entre el que dedueix amb els ulls semitancats i la boca completament oberta d’en Watson.

Doncs, no ben bé. Ara és un home d’acció, que salta i grimpa per entre el clavegueram barceloní, es disfressa de rodamón llefiscós, lluita contra els traïdors a la classe obrera, localitza l’Ictineu d’en Monturiol i salva la vida de centenars de burgesos al Liceu.

Ja que el guió del que estic parlant és obra d’un sherlockià d’upa, he de suposar que la meva visió era contaminada per les sèries angleses de sobretaula, que en Holmes era capaç d’això de Barcelona i de molt més.

Estic parlant del còmic Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona. Un cop et situes en la Barcelona del 1893, que ja costa, encara et costa més d'encabir-hi el protagonista. Li suposo una recerca històrica important a l’hora de col·locar l’investigador en un període feixuc i determinat sense afectar la presumpta biografia original, la que li va atorgar en Conan Doyle, el sir, els drets d’autor del qual han caducat. Els meus respectes, doncs, al guionista, Sergio Colomino.

Els altres respectes són per al dibuixant, en Jordi Palomé (que treballa en una empresa de vídeojocs), que amb el seu estil gòtic i fosc (no hi ha cap escena de dia a la llum del sol) deu haver provocat una despesa extra en tinta. A l’edició acabada d’aparèixer hi ha epílegs i material addicional que fan molt més entenedor el projecte.

La Font de l'Albera

Aquest dissabte a Illa de la Tet (Illa del Riberal, en francès Ille-sur-Têt) teniu una cita amb Josep Sebastià Pons. Es fa una lectura i cantada de fragments de la seva obra La Font de l’Albera.

Josep Sebastià Pons va retornar a la llengua de la seva infantesa havent llegit Verdaguer i comprovant que allò que parlava de petit també era una llengua literària.

Va escriure llibres de poesia com Cantilena (1937), de narració com Llibre de les set sivelles (1956) i de teatre com el que es presenta –que no ben bé representa– a Illa el dia 26 a les 9 de la nit. L’obra va ser estrenada a Arenes de Ceret el 1922 i els textos van ser fets conjuntament amb Gustau Violet.

La lectura d’aquests textos corre a càrrec de la Funcional. A la part musical hi participen la Coral Castellonina, la Coral Polifònica, l'Orfeó Jonquerenc, la coral Aires de Tramuntana, els Amics Cantaires d'Agullana, l’Estudiantina d’Illa, la cobla Vila de la Jonquera, a més dels cantants Estanislau Arráez i Jordi Rubau. Per cert, la música és de l’Enric Morera.

Enguany celebrem el 50è aniversari de la seva mort (la d'en Pons). Ja és trist recordar-nos-en només en aniversaris pòstums, però, si més no, és una oportunitat de conèixer els esforços fets en temps difícils, fonaments imprescindibles –de vegades infravalorats– del que s’ha pogut fer després –de vegades sobrevalorat.

Jo també confesso.

Doncs, sí, jo confesso que he anat veient la pel·lícula mentre llegia el llibre, amb tots els seus paisatges i localitzacions i decorats i cinecitàs, amb cada personatge –quin càsting més exhaustiu, dels que sobreactuen fins als simples figurants (per no parlar de les figuretes de plàstic)–, amb els seus registres i els seus discursos capciosos, amb els seus efectes sonors i la música exuberant, els canvis sobtats de llum i de color, els flaixbacs, les espirals i tirabuixons argumentals –quina feinada pels guionistes–, i els efectes visuals, trucatges, animacions, les foses enganyoses, les curoses i sovint inesperades tridimensions, els trompe-l’oeil, les transicions...

Doncs, sí, jo confesso que veia acostar-se el final amb un doble temor: que s’acabés sense tancar l’imprescindible, per allò d’anar esperant i guardar el millor pel final per al qual no hi ha temps; o que ja es tanqués massa tard, en buit, quan l’ànima ha fugit del que passa, i la història mor de llanguiment, fastiguejada, allargassada tristament.

Doncs, sí, jo confesso haver-me quedat de pasta de moniato, donant-li voltes al bé i al mal, al violí i als seus sequaços, a l’amistat quasi sincera, a l’amor quasi veritable, a la fidelitat quasi autèntica, a la justícia quasi equitativa, a l’emperador Alzheimer el Gran, a l’emperadriu Cobejança l’Excelsa, a la història del coneixement i al coneixement de la història, als llibres, a l’escriptura, a la música, a l’art, a la bellesa.

Doncs, sí, jo confesso que m’ha sortit una miqueta de feina. Llocs per visitar, per exemple. I llibres per llegir, dades per investigar, idees per barrinar, músiques per escoltar, quadres per mirar, admiració per mostrar.

Vaja, ben pensat, ha estat una lectura rendible, ben aprofitada. 

Fires de Figueres

No es pot dir que visqués les fires de Figueres enguany.
Em temo que l'únic acte al que vaig assistir va ser el comiat, el castell de focs.
I és que les coses van com van.
Total, que us comparteixo unes quantes imatges, molt tòpiques, a tocar de les parets de Sant Ferran.
I és que fotografiar els focs nocturns continua essent un clàssic al que em costa resistir-me.
(Si en voleu més, cliqueu la imatge)

L'any que ve el dia de la Santa Creu coincideix en divendres. Això implicaria que la festa a la Vall de la Santa Creu, a Sant Pere de Roda, fos jubilar. Haurem de buscar als armaris els nostres vestits de peregrins.

Flors de temps

Anar a Girona per Temps de Flors fa una certa mandra. Tanta gernació, tant de tòpic. Però finalment hom troba un buit a l'agenda per perdre-t'hi una estona. És just, perquè hi ha gent que ha esmolat l'enginy i la inspiració per oferir-les als visitants.

Hi anem dissabte, precisament el darrer dia de Floreal, quan les flors ja hi porten uns dies exposades i comencen a fer figa. No és ben bé una primavera, ja que la major part de flors són a l'engròs, vingudes d'hivernacles d'arreu, sense abelles, sense pol·linització, amb data de caducitat a la flaire.

Aprofito per posar-vos unes poques imatges, realment molt poc significatives, però és que de flors en trobareu d'abundants i de magnífiques en tota mena de blocs...

Més estuba

País Secret fa un comentari a la paraula estuba que no goso contestar amb un simple comentari.

Vagi per endavant que no sóc empordanès nadiu, tot i que sí practicant, dels de tots els dies de la setmana i des de fa més de mitja vida (que ja comença a ser llarga). És una informació que sé que hi ha gent per a la qual és molt important.

Quan vaig ser presentat a la paraula “estuba” (ella ja hi era, per tant el presentat vaig ser jo) vaig entendre que al món hi ha boires, boirines, calitges, xafogors i una mena de súmmum intractable que es deia “estuba”, fins al punt que d’aquesta no se’n pot fer el plural sense caure en el ridícul.

Ràpidament vaig fer una trucada al meu íntim Alcover-Moll que em va explicar que, entre altres coses i com a altres indrets, a l’Empordà, una estuba era un “bany de vi o aigua bullent que es dóna a les bótes de vi per netejar-les, estrènyer-les, llevar-los l’agror.” I també, és clar, “xafogor, calor ofegadora”. Cosa dels romans, que d’exhalar fum o vapor en deien extupare, que ja venia del grecollatí typhos, o sia fum.

Per boires (bòries, a casa meua) i boirines (“vapor més o menys dens, espargit per l’atmosfera, que enterboleix la transparència de l’aire”) no cal entretenir-se gaire que ja té molta literatura feta.

Més tema dóna la “calitja”. L’Alcover-Moll en dóna diverses possibilitats. Una és molt semblant a boira (“vapor que entela l’aire i li lleva transparència”) i una altra va a petar al mateix territori sufocant (“xafogor, ardor de l’ambient”). També n’hi ha una altra que l’Alcover-Moll, sempre prudent i discret, defineix com a “relacions amoroses” (Darnius, Agullana). No m’hi entretinc perquè ens desviaríem de la qüestió. En teoria el llatí, caligine, beneiria la primera possibilitat.

Per tancar el cercle només ens queda “xafogor” (xafagor que dirie mon pare), o sigui “calor sufocant d’un ambient calent i encalmat”. Aquí ningú no gosa dir-ne l’etimologia, excepte algun aventurer que proposa la procedència de “xaloc”.

La diferenciació que en fa País Secret és molt suggestiva: “Un dia vam parlar de l’estuba i la calitja. Em sembla que no ve a ser el mateix. La calitja no comporta necessàriament xafogor ni densitat atmosfèrica, és més aviat etèrea. L’estuba en canvi, em sembla que gairebé la podries agafar, se t’enganxa a la pell, no et deixa veure més enllà. És com un estat més sòlid, més palpable.” D’alguna manera confirma la calitja en el seu sentit romà, i em confirma la paraula estuba pronunciada amb una contracció malagradosa del cos, de clam per la tramuntana o pel vent que sigui que remogui una mica l’aire.

Estuba és la suma de boirina i boira i calitja i xafogor elevat a no se sap quina inassequible potència. Això és el que intentava insinuar en el poema. ¿Què hi pot haver més enllà de l’estuba?

Estuba

som al buit remorós
on les onades neixen
l’enlloc és l’horitzó
d’un indret sense centre

muntanyes que s’han fos
dins d’uns granets de sorra
calitja, boira i pols
i més pols i més boira

Contratemps i Optimisme

Contratemps.

Optimisme

Al peu del Tròpic

I després del recull de músiques, un altre d'anotacions de natura i paisatge (amb les espècies animals que els poblen, incloses les plagues).

Si hi perdeu una estona, veureu que, a part de ser penosament repetitiu i calcat de l'any anterior, un petit grup de persones hi han deixat comentaris que l'enriqueixen i el fan més suportable.

El meu agraïment a tots ells, i a la seva fidelitat. Un cop n'hi hagi tres o quatre més, de comentaristes, serà el moment d'agafar la cresta de l'onada i no parar fins la platja i, allà, és clar, deixar-ho córrer definitivament.

Vinga, animeu-vos, feu-ho per una bona causa.

Tròpic 2

Les músiques aquelles

La intenció del bloc era clara: connectar una música amb un moment biogràfic d’una certa intensitat. No pas explicar la vida, que no cal ni és prudent, sinó la possibilitat d’escoltar una cançó i donar pistes sobre quin paisatge, quines persones, quin estat.

Vaig començar amb una certa periodicitat, fins i tot l’Adam i la Ginesta s’hi van apuntar i van fer alguns comentaris, també vaig aconseguir d’incloure textos que vaig trobar en altres blocs.

Després, les entrades es van tornar irregulars, esporàdiques, úniques, sense comentaris i sense col·laboracions, i sense gaire constància de cap seguiment aliè.

Malgrat això l’exercici continuava tenint sentit. I així va ser que vaig adonar-me que ja hi havia poc més d’un centenar d’entrades, durant dos anys. Vaig mirar les llistes que m’havia anat fent i vaig comprovar que tenia material per a un altre centenar ben bo. Dos anys més, doncs.

 “És el moment de recollir-ho”, vaig dir. “Per si de cas”. I ja està. Aquí ho tinc, aquí ho teniu.
Bloc Música 0-100

Benvolguts Enderrocks

Intento seguir els premis Enderrock per no quedar despenjat musicalment de la resta del país, que déu n’hi do el que n’estic.

Així em forço a escoltar allò que tampoc no surt gaire pels mitjans –o gairebé mai– i a dilucidar si m’agrada o no, i si estic disposat a tornar-ho a sentir.

No us penseu, de tant en tant tinc sorpreses. Dec ser fàcil de sorprendre.

Bé, doncs els premis Enderrock d’enguany. Per sort ens ho posen a l’abast: tenen la delicadesa de penjar els temes dels diferents premis a Spotify: http://www.enderrock.cat/llistes.

Mirant els premis lliurats fa poc veig que algunes ja les conec i altres em toca posar-hi una estona. La millor cançó –segons els lectors de la revista– és Benvolgut, dels Manel. Coi, si comptés els intents de captar de què anava el text! Era una cançó sudoku. Al final vaig arribar a la mateixa conclusió que altres que han posat les seves investigacions en els blocs respectius. O sigui, que és un que parla amb l’anterior parella de qui ara és la seva parella. I trobo que sí, que el text està ben tramat i que és una molt bona cançó.

A la llista hi trobareu altres que sí i altres que no tant. Gent de La Pegatina, d’Obrint Pas, de l’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien, de Joan Masdéu, de Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, d’Amélie, d’Estopa, de Catarres...

Doncs, això.

Juanca, mata'n un de part meva

Sí suposo que pot sorprendre aquesta petició per part d'un servidor, que habitualment intenta semblar més ecologista que no pas monàrquic.

Però he sabut per la tele de la terrible lesió de maluc del màxim representant espanyol durant una cacera a Botswana. Ara bé, tot seguit d'informar que el rei empaitava enormes elefants africans -vés si no és valent el rei dels espanyols-, ha aparegut un organitzador de safaris defensant les caceres elitistes com a sistema de protecció de les espècies en perill d'extinció. O sigui: cal protegir determinades espècies perquè si no determinats magnats no les podrien caçar. És lògic, ¿no?

Atès que dono per fet que el rei s'ha pogut pagar el capritx gràcies, en part, que durant els dos darrers anys m'han rebaixat quatre vegades la nòmina, no puc menys que sol·licitar-li que en mati un a nom meu.

Ei, que ho faig per aconseguir una millora de les condicions de supervivència de l'espècie. Cada cop cobro menys, però estic content de saber que part dels meus diners es destinen a la protecció de l'elefant africà.

Púbol

Daliri = Gal·lucinosi

Qui altra feina no té -ni limitació- que servir la pròpia i enfebrada ociositat.

L'evolució és cosa d'homes

L’Assumpció Vila fa una conferència sobre “El Poder de la Prehistòria”. Estava, però, anunciada amb un altre títol: “La Prehistòria com a excusa”. Us preguntareu: ¿de què anava?

És evident que tots som en bona part prehistòrics i que estudiar la prehistòria és estudiar-nos nosaltres mateixos i mateixes. I, en aquest sentit, l’Assumpció troba quin és el poder de la prehistòria en el segle XXI, en excusa de què es fa servir...

L’arqueologia és una ciència les bases de la qual van ser plantejades per aristòcrates i capellans del XIX que disposaven de prou temps lliure. Una cosa semblant passa amb l’etnografia. I aquestes dues ciències són les que ens informen de com es vivia de fa tres mil anys enllà, com s’organitzaven les societats, clans i famílies. És a dir, que els que ens expliquen què tenim de consubstancial a l’ésser humà des de molt antic, no són precisament mentalitats diverses i obertes.

I aquest ha estat el camí per a perpetuar estereotips interessats. Es dóna per fet allò que no se sap, que s’ignora. Aquesta imatges us ho pot explicar:

L'home dret i armat, com a caçador fort i vigilant. Més avall i a tocar de l'entrada protectora de la cova, les dones, la jove fent feines domèstiques.

¿I quina base científica hi ha per proclamar que això era així? Cap. Cap ni una.

Vençuts contra vençuts

Després d’Arrugas m’havia promès de buscar i llegir més novel·les gràfiques d’en Paco Roca. I així ha estat. L’hivern del dibuixant es va publicar en castellà el 2010 i en català el 2011. Antoni Giralt hi fa un substanciós epíleg amb ressenyes incloses.

La història, d’un ritme narratiu prou original, explica l’aventura d’uns quants historietistes que treballaven l’any 1957 per Bruguera, i que van intentar de fer una revista pel seu compte, amb els seus propis criteris i respectant-se entre ells la propietat de la pròpia obra, cosa gens habitual a les editorials de l’època.

L’obra d’en Paco Roca explica aquest intent (Tío Vivo) i el consegüent boicot de Bruguera fins que abandonen el projecte i tornen a l’editorial, la qual adquirirà la capçalera i la publicarà posteriorment.

És un còmic fantàstic. Amb un respecte terrible per als protagonistes i fins per als antagonistes de la història, tots ells sorgits d’entre els represaliats a la Guerra Civil. Perdedors contra perdedors, la competència és la competència, tots els vermells eren grisos llavors, i tothom havia hagut de renunciar a prou coses (de fet els havien desproveït) com per aferrar-se al que tenia, uns dibuixos, una habilitat, uns personatges, una publicació, una esperança...

¿Sabeu qui eren els cinc agosarats? Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugeni Giner i José Peñarroya. I de tant en tant parlen dels seus personatges. ¿Els coneixeu?

Us els presento, en estricte ordre alfabètic: Carioco, Carpanta, Cucufato Pi, Don Pío, Gordito Relleno, Inspector Dan, Pepe el Hincha, Petra, Repórter Tribulete, Zipi y Zape.

Una borratxera de nostàlgia. A veure demà, amb una hora menys, com porto la ressaca... 

Els intocables de març

Dues vegades al cinema a la mateixa setmana no és cap rècord però darrerament no m’era pas gaire habitual. Dues pel·lícules diferents, molt diferents, d’aquestes d’actualitat, que els mitjans i els amics t’hi menen i ben fet que fan. Deixarem el cine club per a una altra ocasió.

I les dues pel·lícules, jo crec, amb una base compartida, o dit altrament, amb una mateixa basa: una història potent, un bon guió, uns diàlegs suculents.

La primera de les que he vist és Los idus de marzo. Del Megaclooney (director, guionista, productor i actor principal). Basada en una obra de teatre “Farraguth Noth” d’en Beauy Willimon. O sigui: el pas de l’idealisme innocent al pragmatisme maligne, en una sola plantofada. Vaja, que tots portem a dintre les dues cares i que el pas de l’una a l’altra és una simple qüestió ambiental. Interessant la referència del títol al calendari romà, popularitzada a can Britànic per en Shakespeare.

L’altra que he vist és Intocable (a Girona, és clar, si la volia veure en català; a Figueres continua essent llengua cinematogràficament defugida) basada en un cas real, com se sol dir, del que ja existia un documental publicat. Una alta concentració d’acudits sobre un tema delicat sense perdre el posat. El guió i la direcció corren a càrrec d’un tàndem consolidat: Eric Toledano i Olivier Nakache (“Aquellos días felices”, “...Y tan amigos”). Curiosament, a França la pel·lícula es deia "Intouchables", més suggerent, però aquí canviat suposem que per motius mediàtics. 

Els productes resultants són dràsticament oposats: una comèdia amb tocs d’humor negre, i un drama depriment amb devessalls d’agror blanca. Dues magnífiques oportunitats de pagar el que cobren per anar al cinema, sense que et sàpiga greu en sortir.