Imatge: everypersoninnewyork.blogspot.com
Seu en un banc d’una xamfrà –a aquella hora de
mig matí hi toca l’ombra. Passa gent contínuament. Els mira la cara. De molts,
la hi veu només un segon, potser menys, dècimes, mil·lèsimes. I en trobar la cara següent,
aquella altra ja l’ha oblidat, o potser no és ben bé oblidar el que en fa, sinó deixar-la
caure en una mena de pou sense fons, un sac de cares de gent, de màscares. D’algunes altres,
tanmateix, sembla que en tregui més informació, potser l’expressió, potser una
emoció, uns trets, un gest, una mirada, una ganyota, un posat. Algunes porten com una
història escrita. Segurament no hi ha prou temps per llegir-la, la història,
però sí per entendre de què va, quin to té, com el tràiler d’una pel·li
suggerent.
I això també va a parar a un altre sac, vés a
saber si foradat o no, però diferent de l’altre, preparat per a continguts més
delicats.
En un moment que no passa ningú i la mirada se
li perd sobre un fons desenfocat, pensa que si un dia es pot entretenir a mirar
el contingut sedimentari d’aquests sacs, el de les cares i el de les històries,
en podria treure un catàleg valuosíssim.
