La d'avui és la que en francès en diuen citrouille, és a dir, ras i curt, la carbassa en genèric.
Com que a l'entrada anterior us posava la foto del rabequet, el violí de pastor, ara toca posar una imatge del fruit d'aquesta planta herbàcia procedent d'Amèrica. I com que a l'altra entrada em posava nostàlgic amb les farinetes de carbassa que em feien engolir de petit, en èpoques en què tenir alguna cosa per engolir ja era quelcom, avui em posaré nostàlgic amb un altre producte d'una varietat carbassera.
I ara no parlo de matar la gana, sinó d'alimentar la golafreria. Em refereixo al cabell d'àngel. La Cucurbita maxima, la que no es pot guardar i per això sol rebre el nom de carbassa -carabassa que en diuen al Segrià- de Tots Sants. Per als llaminers -gormands que en diuen al Segrià- en temps d'escassetats.
