La mare Gall

Assisteixo a una sessió benèfica de bicicleta, cullera, poma d'en Carles Bosch.

La gent en surt emocionada. O ho sembla. A mi, em sap greu, em costa.

És fantàstic que gent com l’expresident posin la banya a ajudar a trobar una solució per una malaltia que afecta un piló de gent i que ens acabarà afectant –si és que encara no ha començat– a gairebé tots. És encomiable.

Però em costa emocionar-me amb tanta corbata, amb tant de viatge amb l’AVE, amb tantes excursions a l’altra banda de l’Atlàntic, amb tant de despatx oficial, amb tanta escorta oficial, amb tant de mas a l’Empordanet, amb tantes clíniques de disseny, amb tants de metges i metgesses VIP, amb tantes fundacions i projectes únics i recerques innovadores. No sé si no deu haver-hi una altra manera. Si n’hi ha alguna altra, jo m’hi apunto.

Faig aquest escrit quatre dies després a la sala d’espera d’un hospital. Ma mare hi és ingressada. De fet he sortit de l’habitació –doble– perquè l’altra família ha posat tele 5 (és l’hora que hi surt la Belén Esteban) a tot volum. Ma mare s’hi ha quedat perquè ella no es pot refugiar a la sala d’espera. Ella no té la mateixa malaltia que en Maragall però la ingressen sovint, l’ataconen a base de medicaments (alguns dels quals potser han necessitat una fundació com la d’en Maragall, vés a saber) que no li fan l’efecte desitjat, i que no es descarta que li facin l’efecte contrari. Però a cada “episodi” augmenta la llista i les farmacèutiques deuen estar contentes.

En Maragall deu haver treballat molt. Segurament sí. Però més que ma mare segur que no.