Al carrer major de la Jonquera hi ha el MUME (Museu Memorial de l’Exili), justament al carrer per on van desfilar milers i milers de fugitius de la seva pròpia terra.
Costa digerir. Com és que passen aquestes coses. Com s’arriba tan fàcilment a aquestes cotes d’irracionalitat. Com hi van arribar gent com nosaltres. Com nosaltres hi podríem arribar. O com ja hi estem arribant sense voler adonar-nos-en. És com lluitar constantment amb una fera que portem engabiada a dins. Nosaltres en som la gàbia. Intentar calmar-la com sigui.
Costa imaginar també que un dels principals artífexs de tot plegat –que no l’únic, evidentment– per a alguns continua essent un heroi, un semidéu, algú que esperen que torni.
El MUME és una mica el túnel del terror. Fa riure veure en Franco ben retallat al costat d’un Hitler somrient que sembla ser que mai no li va somriure. Fa riure el trucatge. I fa por. Però encara fan més por les fotos no trucades: el front, els combats als carrers, els soldats adolescents, els bombardejos, la destrucció, la retirada, la fugida, els camps de concentració, l’exili dels privilegiats, l’exili dels desfavorits...
Dos nous noms a la llista de productors d’imatges: una magnífica col·lecció de dibuixos de Josep Franch-Clapers (Castellterçol, 1915 – Saint Remi, 2005), donats a la Generalitat de Catalunya l’any 1997; i les fotografies de Manuel Moros (París, 1898 – Banyuls de la Marenda, 1975), pintor francès d’origen colombià.
Les imatges també expliquen molt, i no és cert que ho expliquin de cop i ja està. Les imatges tenen el poder d’instal·lar-se en racons inabastables del nostre inconscient i fer de les seves, deixant anar informació de mica en mica, batzegades de llum.
A veure si a la fi hi veiem clar.
