KLX ¿Fi d'etapa o fi de tapa?

El dia 4 de setembre va ser el meu aniversari. I em vaig jubilar. Les fotos que us en poso són de la Tere. (Gràcies, Tere!)

De llavors ençà faig una mena de crònica de pensionista, en forma de diari. Aquí teniu l'enllaç. 

Vistes experiències anteriors, no sé fins quan durarà.

Jo m'he marcat el termini de tres mesos, fins Nadal. A veure si hi arribo.

Si hi arribo potser em proposi de continuar.

De moment vull mantenir els blogs dels Naps en Fonya, els de Ticket to Empurialand, i vull veure si recupero els de Tròpic de Tramuntana i el de Músiques Sense les Quals.

De moment. I és que un moment dura molt poc. Al moment següent cal veure què.

El que no té gaire sentit és mantenir aquest. 

Càndid a l'Escala s'havia dit Càndid de l'Escala fins que uns escalencs autèntics em van fer veure que jo no n'era perquè no hi havia viscut. Llavors vaig considerar oportú canviar-li el nom.

Ara desapareix el blog i el títol perquè el que hi tinc a dir també desapareix.

M'acomiado dels que us l'heu mirat. Els que l'heu comentat alguna vegada em vindrà molt de gust de trobar-vos en els altres espais, fràgils i temporals com havia estat aquest.

Adéu-siau. A reveure. Al que sigui.

Memòries a Ribesaltes

Visitem el Camp Joffre de Ribesaltes. La seva museïtzació es va inaugurar l’octubre del 2015.

A més del museu queden les restes dels barracons i instal·lacions que van resultar ben rendibles del 1939 al 2007.

El 1939 havia de servir per a l’entrenament de les tropes franceses d’ultramar però l’èxode republicà espanyol el reconverteix en centre de confinament per a 15.000 exiliats.

El 1940 augmenta la seva capacitat en previsió de les necessitats que provocaria la 2a Guerra Mundial. Els primers refugiats francesos arriben el 1941.

El 1942 recull famílies jueves en previsió de la seva deportació a Alemanya. El govern francès de Vichy col·labora activament amb els nazis que prenen possessió del camp fins el 1944.

El 1944 el camp continua «acollint» refugiats per força: espanyols que travessen la frontera, refugiats soviètics...

Entre el 1945 i 1946 el camp hi ha presoners de guerra alemanys, dels quals hi moren més de 400. 

El 1962 esdevé un camp penitenciari per als partisans condemnats a la Guerra d’Argèlia. Poc després esdevé un camp de Harkis (els tiradors argelins amb les seves famílies). Ho serà fins al 1977.

Al 1964 també hi arribaran militars francesos guineans i vietnamites.

El 1986 esdevé «centre de retenció administrativa», o sigui lloc per a tota mena de refugiats en situació irregular de l’Estat Francès. 

El 2007 es tanca com a camp en ús i esdevé «memorial dels refugiats». 

El 2015 s’aixeca l’edifici que fa de museu i el primer ministre Manuel Valls reconeix públicament el maltractament i la humiliació que la república francesa ha donat als refugiats espanyols.

Tota aquesta història queda recollida al museu i a les múltiples projeccions que s’hi fan, en una gran sala en penombra i amb vitrines d’objectes més o menys recuperats. Un enorme edifici perfectament integrat en el recinte, pràcticament invisible.

Això és el que hi ha. A fora, restes com les que veieu fotografiades i que el muscat no acaba d'endolcir.

Joël Summer Reading Dicker

Amb l’aparició de El llibre dels Baltimore, que ha estat èxit de vendes des de Sant Jordi, també ha aparegut la versió de llibre de butxaca de l’anterior llibre d’en Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert.

Com que no l’havia llegit en el seu moment, he aprofitat ara per fer-ho. Porto quatre anys de retard, evidentment, però això no és cap novetat. Però he comès l’error de comprar el llibre en la seva edició estàndard i no com a llibre de butxaca.

I dic que és un error perquè he tingut la sensació que per a mi era l’edició ideal: l’econòmica de butxaca. Un llibre d’estiu, un llibre de platja (si hi anés més sovint), mentre t’eixugues de l’anada i tornada fins a la boia, i et vas preparant per la següent anada i tornada a la mateixa boia.
És un llibre enormement entretingut. T’entreté per força, perquè et fa ballar el cap a cada capítol. No és que cada capítol negui les conclusions a què has arribat a l’anterior, però quasi. De mica en mica t’adones que no et pots refiar ni de tu mateix com a lector, i molt menys de l’escriptor.

Fins a tal punt que ja no gaudeixes de cap nou personatge, perquè saps que te la fotrà. I molt menys dels personatges que hi surten des del començament.

O sigui, t’acabes el capítol, tanques el llibre, i et refresques sota aigua salada una estona. Quan tornaràs i començaràs el nou capítol, tot s’haurà capgirat.

No sé si El llibre dels Baltimore segueix el mateix esquema. Probablement perquè l’autor ha rescatat el mateix protagonista, escriptor com ell, que escriu sobre escriptors com el protagonista i com l’autor. El més probable és que m’esperi a l’aparició del nou llibre amb la consegüent edició del llibre de butxaca d'aquest per llegir-lo. Suposant que encara hi hagi estiu i platja i llibres.

Ocres

Entre Roussillon i Rustrèu hi ha el Colorado Provençal, 

zona d’aflorament d’ocres.

L’ocre és un pigment mineral amb què es fabriquen diverses tonalitats de pintures. Concretament parlem de sílice i argila amb òxid de ferro, amb un color característic que es defineix entre daurat i cafè.

Com a pigment és dels més antics en ser utilitzats per les persones. Ja era bàsic a la paleta de colors que es feia servir a les pintures rupestres; 

les del Cogul, com a exemple nostrat.

Aquí (o sigui allà, a la Provença), es troba a l’aire lliure, creant formes i cromatismes de bon contemplar i passejar-hi.

Previsors, els gestors de la zona, n’han previst rutes llargues i curtes, per a tots els gustos.

Murakami a finals dels setanta

S’han publicat les dues primeres novel·les d’en Murakami. Les va escriure entre els anys 1978-1980.

Segons ell mateix va ser la provatura indecisa d’algú que no sabia si seria escriptor. Lògicament el resultat va ser que sí.

Havent llegit altres llibres d’aquest senyor, és evident que en aquestes dues ja marcava el seu particular estil. I al mateix temps és evident que els marcava d’una manera incipient, insegur.

D’entre les dues novel·les, amb espais i protagonistes compartits, la que m'ha semblat amb més entitat és la segona, Pinball 1973.

Quasi que podríem dir que la protagonista és una màquina de pinball (quan érem joves en dèiem flipper) anomenada Space Ship, i que correspon a una màquina real, a les que jugàvem pels descosits a la dècada dels setanta.

No us n’explico el guió, perquè no me’n sortiria. Amb en Murakami em passa que mai no sé si un personatge (o capítol o xarbotada de la història) és necessàriament metafòric o simplement casual i accidental; si és buscat o aprofitat.

En tot cas, no m’estranyaria que la novel·la i el que explica fos semblant a una partida de flipper, aleatòria, per més tècnica i experiència que hi tingui qui hi juga.

No sóc fan de Murakami, però trobo estimulant llegir-lo.

Pons a Lormarin

Evidentment, marejats per la Provença, vam visitar Lourmarin. De vespre potser no vam gaudir com calia de carrers, vistes al castell i al seu entorn. I el que tampoc no vam fer va ser veure la tomba de Camus.

Imatge: http://www.philippeduhamel.fr/wordpress3/wp-content/gallery/lourmarin/tombe-dalbert-camus-a-lourmarin.jpg

Potser hagués estat interessant, no perquè Camus sigui un dels meus ídols, però sí que n’és d’un poeta que em mereix tota l’admiració: Ponç Pons, el menorquí.

Imatge: http://media.cervantesvirtual.com/images/portales/ponc_pons/imagen_portada.jpg 

En un dels seus darrers llibres, d’en Ponç, apareix “Tres poemes provençals”. I a les notes al marge explica que en una visita a la Provença, a fer una conferència a Ais va “aprofitar per veure l’atélier de Cézanne, flâner per l’Arles de Van Gogh i Gauguin, visitar la casa de Jean Giosco a Manosca, la tomba de Camus a Lourmarin i la famosa llibreria de Banon.”

De tot això, nosaltres no vam fer res. Queda pendent, com tantes altres coses.

En el poema dedicat a Camus, en Ponç diu:

“Paradis des insectes, / sur la croix de l’exil, / les cigales éblouies / vont battant leur prière / et ces vers frémissants / deviennent papillons.”

Més endavant, en el mateix poema: “mais a l’encrier de nos jours / il fait nuit dans les mots.”

Un fill que vol ser la Mary Poppins

Vaig regalar el llibre el Sant Jordi del 2015 a algú de casa havent llegit la contraportada i pensant que faria per a una persona en concret.

La persona no el va llegir, però jo sí. Després el vaig portar a escola amb la intenció de llegir el primer capítol a un grup d’alumnes de sisè de primària.

Com que va funcionar també ho vaig fer amb un altre grup d’alumnes de sisè. I encara vaig llegir-los un capítol d’entremig del llibre, que em va semblar especialment suggerent.

Després ha resultat que alguns alumnes me l’han demanat -i en tornar-me’l em diuen que els ha entusiasmat- i que alguns altres nois i noies de la classe el van comprar.

Jo no coneixia l’autor, l'Alejandro Palomas, ni n’havia llegit res seu. El llibre el vaig anar trobant entretingut amb alguns moments més potents, fins i tot la part graficopsicològica, o l'escolar, o l'emotivoemocional; però el que em va encantar és que al final li donés la volta tan ben travada, fins al punt que t’entabana sobre qui és el veritable protagonista de la història.

També queden alguns serrells pengim penjam, però suposo que és un recurs intencionat, o, si més no, considerat negligible. No li perdonaria la desaparició de l’única amiga del nen. Potser n’està fent el seguiment en una altra novel·la.

Informant-me sobre l’autor, resulta que se l’ha de considerar gairebé prolífic. Que escriu i publica tant en català com en castellà. Que l’anterior a aquest, que també va ser èxit, es titulava “Una madre” però que no té res a veure amb “Un fill”. Que l’havia començat en castellà però que no li funcionava i va provar de fer-lo en català. Que es considera un llibre crossover (igualment llegible per preadolescents com per adults) amb diferents nivells de missatge. Que ha guanyat el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil. Que té un component autobiogràfic perquè l’autor, quan tenia nou anys, també volia ser Mary Poppins, com el protagonista d’Un Fill.

No sé si dir-ne gaire més. Millor que no. Ha estat una sorpresa agradable, suposo que amb repercussions personals (buscar més llibres d’aquest autor). I el fet que hagi agradat a alguns alumnes de sisè, és un valor afegit que jo no menystindria.

Lavandulisme

Bé, anem per feina. Sembla que hem vingut a Provença bàsicament a fotografiar lavanda i no podem pas tornar amb les targetes buides. Seguint pistes i imatges de la xarxa ens dirigim a Valençòla (Valensole, en francès). De seguida que pugem a l'altiplà ja ens trobem els camps posats com un escenari i plens de figurants voluntaris i artistes del sensor.

Allà, in situ, al costat dels punts de venda de bosses d'olor, de sabons, de potets d'essències, d'olis i cremes, de caramels, de postals, d'estovalles plastificades, de receptes i de prestatges al contingut dels quals no vaig estar gaire atent; hi ha també rètols que diferencien la lavande (més menuda i de tons més discrets) de la lavandine (menys menuda i de tons menys discrets).

Hi ha algun punt de la xarxa que parla de les veritables lavandes, pel que tinc entès híbrids entre espígol i barballó, diferenciant-les de les lavandes clonades. Aquestes últimes floreixen alhora facilitant determinades feines, però pel que es veu són més sensibles a plagues. Deixem l'ampliació de la informació a persones amb més coneixement del tema.

I, per suposat, com ja veieu, hem fet les fotos de rigor, abans d'anar a sopar a Lormarin (Lourmarin, en francès).