diumenge, 13 d’octubre del 2013

Dia del préssec

Ja hem enfilat el tercer grup de deu dies de Veremari. Jour du pêche.



Segurament els francesos es devien referir al préssec de polpa groga, el de vinya, el que a la torre em sembla que anomenàvem de Sant Llorenç i que collíem a l'agost. El que fèiem servir per a la conserva.

No sé quines varietats devien córrer per aquella època revolucionària del calendari. Segurament més que ara, tot i que algunes varietats estaven per inventar. Préssec d'aigua préssec groc, nectarina, préssec pla i poca cosa més pots trobar ara per ara al súper.

¿El nom? Ja sabeu que és una de les dèries personals. El nom préssec, o prèssic que li dèiem, no té gaires secrets: ve de persicum malum; és a dir, fruit de Pèrsia. ¿I el melicotó? Aquest nom, no necessàriament d'influència espanyola, però sí de la mateixa arrel, ve de malum colonium, que és el nom llatí del codony, que és tema d'un altre dia. 

Fins demà.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Dia de la maria

Sí, sí. Avui és el dia del cànem de l'Índia, del cànnabis, de la marihuana.

A veure com ho enfoquem. Suposo que cal començar dient que "és rica en propietats psicoactives". És una planta dioica, o sigui que hi ha peus masculins (individus) i peus femenins (indivídues). La part més activa són les flors femenines, literalment "els brots florits de les plantes femenines". Tot plegat per una substància anomenada THC, que no vol dir Teatre Hiperbòlic de Catalunya sinó tetrahicrocannabinol. 

Es tracta d'un conreu molt antic a Catalunya, oficialment per les seves propietats tèxtils, per obtenir fibra de cànem. 

Si voleu més informació en directe, sobretot de les seves propietats medicinals, heu d'anar a la fira Spannabis, a Cornellà-l'Hospitalet. (És pels seus usos medicinals que la fira la fan a l'Hospitalet). Només us heu d'esperar al proper febrer.




Si el calendari el col·loca en aquest moment de l'any (o sigui, avui) no és pensant en la fira sinó perquè és quan floreix. 

divendres, 11 d’octubre del 2013

Dia del trull

Atenció: avui és festiu. I com tots els festius, el dia està dedicat a una eina. Recordeu que fa deu dies l'eina era la tina.

De la tina al trull no hi ha gaire camí, i més després d'haver parlat, ahir mateix, d'oli. I com que bona part dels trulls a la vora dels rius ara són restaurants, doncs avui hi podeu anar, que per això no es treballa. 

Atenció: declino tota responsabilitat de les conseqüències que es puguin ocasionar si algú em fa cas. Perquè està clar que si algú llegeix això segurament pertany a la classe treballadora, no pas als que fan festa de dilluns a divendres, i després aprofiten el cap de setmana per descansar.



En tot cas la foto que us poso és del Trull del Fuster, a Vilanant, que no s'ha reconvertit precisament en restaurant sinó en sala d'exposicions.

Vaja, potser que diguem alguna cosa del trull. És el molí d'oli. El mot ve del llatí vulgar: torclum, que seria alguna cosa com prémer i esprémer, que és com s'aconseguia l'oli des d'antic. I pel que fa als trulls, no havien variat pas tant des dels temps dels romans. Fins fa 50 o 60 anys. Ni s'ho imaginaven, els pobres republicans del nostre calendari, tot i la seva defensa aferrissada de la tècnica i el progrés. 


dijous, 10 d’octubre del 2013

Dia del gira-sol

Segon novidi de Veremari: dia del gira-sol.


País Secret ja ha fet notar en els comentaris que aquests republicans de finals del XVIII estaven molt pendents dels aliments que havien arribat d'Amèrica. Doncs, per corroborar la seva observació, avui una altra. Una planta originària del que ara s'anomena Estats Units.

Es conrea per la seva llavor gràcies a la qual va fer la seva fortuna la casa valenciana Churruca. De la llavor també se n'extreu oli, i permeteu-me que doni per acabada la secció comercial.

Particularment m'encanta el nom científic de la planta: Helianthus (em salto la segona part, no tan amable). Helios vol dir sol. Anthos vol dir flor. Ho ajunteu i segur que us convenç. Per la forma de la flor i per la seva rotació solar. Aquests grecs clàssics hi tocaven. I els americans que n'han adaptat el nom sense més complicacions: Sunflower.

I parlant dels grecs: la foto que us he posat és de les que fèiem servir a les classes d'art i matemàtica per relacionar la natura amb el número phi, àlies proporció màgica.

Ja sabeu que floreix entre començaments i mitjans d'estiu. La recol·lecció, però, es fa per aquestes dates. I el calendari republicà ho celebra justament avui. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Dia del fajol

El fajol no és un cereal però com si ho fos. No és estrany que també se'l conegui com "blat negre". 



Conté un glucòsid, la fagomina, que retarda la sensació de gana. Als països bàltics i exsoviètics, en fan pa i altres; ells sí que se l'estimen.

Aquí no tant. De sempre que es feia servir per a l'alimentació del bestiar, i també per a les farinetes de la gent humil. 

Ah, però de finals del segle XX la ciència ha proclamat que "conté les proteïnes de més alt valor biològic del regne vegetal". A més, no té gluten. No ens el miràvem bé.

Com que li agrada la humitat, la comarca de la Garrotxa (l'orinalet de Catalunya, que diuen) és el seu refugi català.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Dia de la carbassa

Fa quadre dies parlàvem de la carbassera de rabequet. I ja vam donar un cop d'ull a les carbasses en general. 



La d'avui és la que en francès en diuen citrouille, és a dir, ras i curt, la carbassa en genèric. 

Com que a l'entrada anterior us posava la foto del rabequet, el violí de pastor, ara toca posar una imatge del fruit d'aquesta planta herbàcia procedent d'Amèrica. I com que a l'altra entrada em posava nostàlgic amb les farinetes de carbassa que em feien engolir de petit, en èpoques en què tenir alguna cosa per engolir ja era quelcom, avui em posaré nostàlgic amb un altre producte d'una varietat carbassera.

I ara no parlo de matar la gana, sinó d'alimentar la golafreria. Em refereixo al cabell d'àngel. La Cucurbita maxima, la que no es pot guardar i per això sol rebre el nom de carbassa -carabassa que en diuen al Segrià- de Tots Sants. Per als llaminers -gormands que en diuen al Segrià- en temps d'escassetats.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Dia de la flor de nit

Una altra planta ornamental vinguda de lluny. Concretament dels Andes peruans a mitjans del segle XVI. Com ja heu vist en el títol avui és el dia de la flor de nit.


Diria que la data és ben trobada perquè aquests dies a l'Escala, a la zona de la cala de la Creu, les mates grogues i vermelles s'obren a mitja tarda, i fan el seu efecte, de color i de flaire. Quedaran obertes fins demà a mig matí.

Aquesta afició horària té molt a veure amb les esfinxs que les pol·linitzen, lògicament nocturnes. 

El tema del color també té el seu què. Les plantes de flor groga, conforme es van fent grans, van traient flors de color vermell. Les de color blanc acaben fent flors de color violeta. O això diuen les enciclopèdies.

La planta s'escampa amb facilitat, ja que té estratègies autofertilitzants. A més de fer bonic i donar feina per eradicar-la, jo no li'n conec cap altra utilitat. És a dir, forma part de la facció decorativa del calendari republicà. 


diumenge, 6 d’octubre del 2013

Dia de l'ase

El cinquè dia (quintidi) del primer grup de deu dies estava dedicat al cavall. Avui és el quintidi del segon grup de deu dies, i, oh sorpresa, està dedicat a l'ase.



No patiu que el toro també sortirà, però us haureu d'esperar a Plujós (finals de gener). A saber si llavors aquest blog continua l'exercici. Ja ho veurem, ¿oi?

Anem a l'ase. Al ruc mascle o somera femella. Al burro. Al cavall del poble. Aquest sobrenom l'ha rebut perquè pot fer pràcticament la mateixa feina que un cavall però menja molt menys; resulta molt més econòmic de mantenir.

Una de les races més apreciades d'ase ja sabeu quina és: l'ase català o guarà (Equus asinus var. catalana). Emparentat de prop amb l'ase mallorquí i el zamorà-lleonès. Una bèstia que havia estat imprescindible i que ara es troba directament abocada a l'extinció. 

Com les màquines d'escriure. Ei, és per acabar desviant el tema. 

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Dia dels pebrots de ruc

Permeteu-me la llicència del títol. Oficialment és el dia de la Reseda, i la resedàcia que jo conec ha per nom popular Pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Aquesta d'aquí sota.


El nom li ve de la forma dels fruits, una mena de pebrot de més o menys un centímetre. No crec que els rucs se'n mengin, però.

Trobo a la xarxa que hi ha altres resedes que són conreades per la seva bona olor (Reseda olorata).

A França l'espècie més abundant és la Reseda lutea que en aquesta època de l'any encara es pot trobar florida. Planta medicinal com no podria ser d'altra manera (efectes antiinflamatoris, analgèsics...). I encara una altra cosa: les arrels de la planta s'han fet servir des d'antic per aconseguir el color groc específic de la bandera espanyola (el gualdo). Per això en zones castellanes rep el nom de Reseda amarilla o Gualdón.

Vaja, que hem d'anar practicant idiomes, ¿no?

divendres, 4 d’octubre del 2013

Dia de la carbassera de rabequet

Tretzè dia de Veremari: dia de la carbassera de rabequet.

I ara, ¿què fa aquest de la foto?


Bé, deixem-ho per després. De moment, cap sorpresa amb la carbassa. Vinguda d'Amèrica per discutir el color a la taronja mediterrània i per alimentar les masses populars.

I aquí hi ha una nota nostàlgica. De petit, a pagès, amb més estreetors que no pas amplituds, encara recordo el que en dèiem "farinetes" per sopar i el component bàsic era la carabassa, amb altres complements menors i esporàdics.

Per tant, avui és un dia solemne per a mi, encara que em diuen que hauria de tornar a la sopa de carbassa perquè és tan sana i depurativa.

De tota manera, per als més ianquitzats, és la carbassa que es buida i s'omple d'espelmes per Halloween.

¿I el rabequet? Doncs era un instrument musical d'origen àrab. Dues cordes amb una fullola i fent servir la carbassa com a caixa de ressonància (però no sempre, com es pot veure a la foto). I ara us plantejo l'enigma del dia: ¿com es pot dir carbassera de rabequet si ha vingut d'Amèrica i ja la feien servir els àrabs abans que en Colom descobrís el continent?

dijous, 3 d’octubre del 2013

Dia de la sempreviva


O sigui, la sempreviva de nom oficial, però que podem trobar com a ramell de sant Ponç, flor de sant Joan, flor de tot l'any, mançanella, flor de mort i sempreviva borda (donant per fet que hi ha una altra sempreviva de llei).

O sigui: Helichrysum stoechas. O sigui, la que fa olor de curri. O sigui la que ens trobem prop del mar, tant en roques com en sistemes dunars.

O sigui la que es fa servir per decorar els habitatges de la gent humil, i que a més té propietats febrífugues i pectorals.


O sigui, la que a Figueres n'han omplert algunes rotondes, aromatitzant els gasos pudents dels vehicles que hi rotonden, si més no, cap als volts de la diada dels Països Catalans.


dimecres, 2 d’octubre del 2013

Dia de la patata

Comença la segona dècada (no patiu, en el calendari republicà això vol dir el segon grup de deu dies), o sigui que torna a ser primidi.



¿Com veieu que sigui el dia de la patata?

Em fa l'efecte que més val que no em posi amb el tema gastronòmic. Durant un temps vaig batallar per perfeccionar la meva truita de patates. En feia una cada diumenge. Parlem d'una truita d'amplada i gruixos considerables. I això em va posar davant d'una experimentació de tipus de patates i la seva resposta a l'oli, a la sal i al meu hipotètic art de la truita. Potser algun dia en publicaré el resultat, tot i que per llavors les espècies de patates que es trobin al mercat ja seran diferents de les d'ara.

M'atrau més divagar sobre la importància de la patata en el creixement demogràfic català del XVII. O que la Guerra de Sucessió de Baviera (pocs anys abans de l'aparició d'aquest calendari) s'acabés anomenant la Guerra de la Patata (perquè la guerra es va dilucidar tallant els subministraments de menjar de la tropa), o, més recentment, la Gran Fam Irlandesa (entre el míldiu de la patata i les polítiques industrials) que va endur-se per endavant un milió de persones i va fer emigrar altres milions.

Vaja, que no si és millor posar la cançó de la Trinca i passar de lliçons que no estem disposats a aprendre.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Dia de la tina

Cada desè dia, la cosa canvia. Cada deu dies toca ser festiu. I no està dedicat a cap planta ni a cap animal; està dedicat a una eina.



M'imagino que no teniu cap dubte de quina serà la primera eina, si és que recordeu quina era la primera planta. Doncs, sí, ho heu endevinat: la tina.

Encara que, diccionari en mà, una tina pot ser qualsevol tipus de dipòsit per a qualsevol tipus de contingut, el fet és que la tina -de fusta, pedra o ceràmica- se sol associar al vi.

Avui en dia es fan d'acer inoxidable o de resina sintètica, perquè diuen que així controlen millor la temperatura durant el procés de fermentació.

Com que m'agrada el vi estic disposat a creure-m'ho. No sé vosaltres...

dilluns, 30 de setembre del 2013

Dia de la xirivia

¿No direu que, com a mínim, no és sonor, el nom?
Novè dia: dia de la xirivia.



La veritat és que la xirivia ens ve a pèl per tornar a parlar de la pastanaga, o de la carrota, o de totes dues.

Ja veieu que hem començat fent trampa. Carrota i pastanaga són el mateix. El nom de la primera ve del nom llatí recuperat en el nom científic (Carota), en canvi els llatins, que preferien de totes totes la xirivia, l'anomenaven Pastinaca (a la xirivia). I ja tenim l'embolic muntat. O sigui, que la carrota no s'hauria de dir pastanaga, i la xirivia sí.

¿I d'on s'ha tret el seu nom la xirivia? Suposo que ja ho suposeu: d'una altra planta, una que els romans anomenaven Siser i els àrabs Karawiya. 

Bé, amb aquest rotllo tinc la mala consciència de no haver fet gaire justícia a la planta. Penseu que allò que feu amb la pastanaga, el salsifí o el nap, també ho podeu fer amb la xirivia. Atenció: em refereixo a receptes de cuina!

diumenge, 29 de setembre del 2013

Dia de l'amarant

Octidi de Veremari. Dia de l'amarant.

Qu'est-ce que c'est l'amarante?
Doncs, sí, tornem a parlar d'una altra planta. El nom li ve del grec i vindria a significar "flor que mai no es marceix". Ei, poca broma.



Però el calendari republicà li ret homenatge per les seves varietats comestibles, com no podia ser altrament.

En català hi ha varietats que es coneixem com "blet" o com "marxant", la majoria d'elles considerades males herbes i, fins i tot, espècies invasores.

Podria semblar que a la França de finals del XVIII es devia tenir molta confiança en la seva capacitat nutritiva. Però ves per on, és evident que els republicans francesos es van avançar al seu temps. Ho dic pels moviments que reivindiquen l'amarant com a menjar del futur, basant-se en l'ús que en feien els asteques.

Ara potser us picarà la curiositat i fareu servir l'enllaç que hi ha sota de la imatge.



dissabte, 28 de setembre del 2013

Dia de la pastanaga

Setè dia de Veremari. Dia de la pastanaga. De la carrota empordanesa.


Home, d'entrada no sona gaire solemne. Tot i això, podríem parlar llargament del color de les pastanagues, que pel que es veu és una dèria holandesa del segle XVII; o del llarg procés de convertir la pastanaga borda (Daucus carota) tan abundant als nostres marges, en la pastanaga cultivada; i que se'n cultiven 24 milions de tones anuals, que aviat és dit. 

I també com la pastanaga borda és coneguda al Regne Unit com la victoriana Agulla de Pit de la Reina Anna. Ai, perdó, que amb la revolució francesa no es poden fer referències a la noblesa. 

Vaja, visca la varietat (de les pastanagues, per exemple.)



divendres, 27 de setembre del 2013

Dia de la balsamina

Cinquè dia de Veremari. Dia de la balsamina, diu el calendari republicà. 

I ja comencem a tenir dubtes. Trobem unes quantes balsamines diferents referenciades. Però acaabem per concloure que es tracta de la planta que els francesos anomenen no me touche pas. 

A casa nostra també la sentirem anomenar Madama (vés per on, deu per ser per allò del no me touche pas) i també Alegria.

Científicament se la coneix com Impatiens, més que res pel seu sistema d'escampar la llavor. Com totes les lleguminoses guarden els fruits en beines que, quan maduren, llancen (no llencen, llancen; és a dir: surten projectades) metres enllà. Amb la balsamina això passa en tocar-la quan és madura. Per això hi ha qui ha tret la conclusió que és un sistema de la planta per dir "no em toquis".

¿Com és que el calendrier republicain la troba tan important si simplement es tracta d'una planta ornamental? Deu ser perquè considera que la decoració també pot tenir un lloc en la vida utilitària de les classes modestes. Vaja, diria.



dijous, 26 de setembre del 2013

Dia del cavall

El primer animal del calendari republicà. No hi espereu trobar gaires animals salvatges. Al calendari republicà hi mana el que és útil, el que és humà, el que va a favor del poble.

Imatge: Ilustrum.com

No sé si estic capacitat per dir gaires coses del cavall que no siguin absolutament sabudes per tothom. Em ve de gust de posar-vos el text que en Pere Vilalta ha inclòs al seu àlbum d'Ilustrum "Història de la domesticació":

"Lloc de domesticació: La República del Kazakhstan

El cavall (Equus caballus) és un mamífer ungulat (dotat de peülles), una subespècie d’una de les set espècies vivents de la família dels èquids. El cavall ha evolucionat al llarg dels últims 55-45 milions d’anys, des d’una petita criatura amb diversos dits, fins al gran animal d’un únic dit d’avui en dia. Els humans començaren a domesticar els cavalls vers el 5000 aC.

La majoria de cavalls domèstics comencen a ser ensinistrat amb sella o arnès a l’edat d’entre dos i quatre anys. Assoleixen l’adultesa als 5 anys i viuen entre 25 i 30 anys.Actualment hi ha més de 300 races de cavall al món, desenvolupades per nombrosos usos diferents.

Els humans i els cavalls interactuen de moltes maneres, no només en una varietat de competicions esportives i activitats de lleure no competitives, sinó també en activitats de treball com ara la policia, l’agricultura, l’entreteniment, l’aprenentatge assistit i la teràpia. Els cavalls han estat utilitzats tradicionalment en la guerra.

S’obtenen molts productes dels cavalls, incloent-hi carn, llet, pell, pèl, ossos i productes farmacèutics extrets de l’orina d’egües embarassades. "
Fins i tot n'he aprofitat la imatge de l'àlbum.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Dia del còlquic

Còlquic, ¿i això què és?


Doncs una planta mediterrània que és altament tòxica. Per a les persones, que se'n donen pocs casos, però per als ramats que ja és una mica més habitual.

I si és tòxica, ¿per què el calendari republicà se'n fa ressò?

Doncs precisament. Ja sabeu que el que és tòxic sovint també es considera medicinal. Actualment la indústria farmacèutica la fa servir per combatre la gota, l'esclerosi múltiple, i  com a relaxador musuclar. L'interès farmacològic va en augment per les seves capacitats genètiques (ai las, que ens agafin republicanament confessats).

Avui és el seu dia perquè aquesta planta floreix i es fecunda a la tardor. Mireu que el seu nom científic és Colchicum autumnale.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Dia de la castanya

Tridi de Veremari del Calendari Republicà (any 222): dia de la Castanya.
  

Cal suposar que castanyers i castanyeres ja s'estan preparant per ocupar alguna plaça de la vila i oferir castanyes i moniatos o (boniatos o batates) acabats de coure. A les escoles ja comencen a parlar da castanyada i de panellets. ¿Ho celebraran, malgrat les retallades?

Així com el moniato va arribar a Catalunya després de la descoberta d'Amèrica, la castanya (fruit del castanyer) és originària de la zona mediterrània. Al nostre país s'ha conreat o s'ha naturalitzat (o sigui que s'ha escampat amb aquella naturalitat...). És comú a la nostra zona, a les Salines i a l'Albera, reina del paisatge a la tardor.

Tot i ser dimarts, comencem a preparar una sortida a Puig Neulós, a Coll de Manrella, a...


dilluns, 23 de setembre del 2013

Dia del safrà

Segon dia del mes de Veramari. Dia del safrà.
 

Allò que van encarregar a en Patufet tot donant-li un dineret. En Patufet ho podia portar bé perquè el safrà era de les coses més lleugeres que es podien comprar a la botiga. Vaja, que si podia carrossar el dineret també podia amb el sobre de safrà.

El safrà és un condiment i colorant que s'extreu de la flor femenina (els estigmes i els estils) de la planta Crocus sativus. Tampoc podem negligir les propietats medicinals de la planta.

El seu conreu s'està recuperant a Catalunya, especialment a la Conca de Barberà.

Imprescindible en paelles, fideus, guisats i cremes. Valorem què toca avui.



diumenge, 22 de setembre del 2013

Dia del raïm

Avui és el primer dia de l'any 222 del calendari republicà. Em fa una certa gràcia de convertir aquest blog en un diari d'aquest calendari. A veure si me'n surto. Una altra disciplina.

Així com el calendari gregorià està dedicat cada dia a un sant o santa, o a un enfilall de sants i santes segons mèrits demostrats en el seu moment per les vies gens raonables que corresponen a les religions en general i a la catòlica en particular, el calendari republicà va considerar que valia la pena dedicar cada dia a una planta, o animal o eina del camp. Un plantejament que a l'alçada del segle ens queda lluny, però vés a saber si no està cridat a tornar o a desaparèixer per sempre.

El primer dia de Veremari està dedicat, necessàriament al raïm.

Imatge: "La petite Lune Gill Raisin Ble Republicain Anticlerical - Caricature 1978-79"
 
El raïm és el fruit d'una planta enfiladissa (la parra) que moltes vegades es deixa aïllat en forma de cep (en vas o copa). Així i tot veureu que cada vegada més torna a mostrar que és un planta enfiladissa ja que es cultiva en emparrat, seguint unes guies metàl·liques, que en faciliten la mecanització.

Un bon dia per brindar amb una copa de vi, potsr un muscat que fa més celebració.

dijous, 29 d’agost del 2013

El carrer

Foto: Sergey Larenkov


Hi has de passar per cada vorera, d’anada i tornada, i en diferents moments del dia, en diferents estacions de l’any, en diferents estats d’ànim i en diferents fases del teu creixement personal.

Mirar per les portes i finestres obertes o malajustades, donar conversa als transeünts i veïns, acaronar gats i gossos, entrar a totes les botigues i fer una compra mínima, comprovar que els números i rètols estiguin ben posats.

Amb una mica de sort podràs contemplar el carrer des d’un balcó o des d’un terrat.

I al final podràs dir que comences a fer-te una certa idea del carrer.


Amb els bons llibres passa una cosa semblant.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Els valsos lentos dels cocodrils en dilluns. L'enesimologia.

L’any passat el distribuïen amb el diari Ara. I jo el vaig comprar per si algun dia anava a la platja i volia lectura de tovallola. Potser hi vaig anar poc –a la platja– o potser la virolada portada no feia joc amb els colors de la tovallola. O sigui: no el vaig llegir.

Total que me l’he llegit enguany.

És un llibre curiós. En els primers capítols ja es posa en la pole position. A l’hora de la cursa es manté en primeríssimes posicions amb avançaments agosarats i derrapaments d’infart
.
Després la marxa es posa més còmoda. És com ja es dediqués a assaborir el pòdium abans d'acabar la cursa. I com si no li importés la gent que el va avançant. Va saludant el públic amb un somriure incombustible.

Fins i tot hi ha un moment de la novel·la que l’aconsellaries que anés a boxes amb caràcter d’urgència, que ho deixés córrer, que tallar la novel·la de cop no seria pitjor de continuar-la en les mateixes condicions.

I l’he acabat. Ho he aconseguit. Per internet he vist que n’ha escrit dues continuacions. És a dir que a Els Ulls Grocs Dels Cocodrils l’han seguit un altre amb l’excusa de les tortugues i un tercer inspirat en esquirols. I el més difícil encara: està escrivint un quart llibre de la sèrie, un quart llibre d’una trilogia, cosa complicada ja per definició.

Hi ha molts bons moments a la novel·la –o a mi m’ho han semblat–, amb personatges ricament complicats, però hi ha un punt en què els colors es diferencien com les fitxes d’un parxís i tot el misteri es redueix amb qui es menja a qui i qui arriba primer a casa.

Em sembla que no em llegiré els altres llibres de l’enesimologia de la Katherine Pancol. I em sap greu. No sabré si m’havia enamorat de la Josephine, o de l’Hortense, o de la Mylène, o de la sra. Barthillet, o de la Josiane... Mai no podré acalarir-me del tot.


dijous, 11 de juliol del 2013

Una cançó d'Eurovisió del 94


Ni idea que aquesta cançó existís.
L'he escoltat i tampoc és que m'emocioni especialment.
¿I doncs?
Doncs, ja ho veieu.
M'he acabat el llibre A dalt tot està tranquil d'en Gerbrand Bakker.
Us el recomano encara que parla de la solitud, de la soledat i de quedar-se sol després d'haver estat sol tota la vida.
Però el llibre acaba amb el discurs que va fer l'autor a Dublín quan li van concedir el premi Impac 2010.
I en aquell discurs va parlar de la cançó amb què la Willeke Alberti va quedar antepenúltima al concurs que es va celebrar, precisament, a Dublín. Va obtenir quatre vots. Darrere seu només Estònia i Lituània.
La cançó es titula ¿On és el sol?
Tot i escoltar-la de nit m'ha costat transportar-me a les boires neerlandeses.
Això sí: el llibre hi ajuda.
Força.
Molt.