La Ginesta ha fet una escapada a l'Argentina, vés per on. I entre altres coses que ja explicarà ella, si vol, s'ha arribat fins a Pergamino. ¿Que què hi ha anat a fer?
A Pergamino hi ha enterrat el seu besavi, el meu avi, el pare de ma mare. Va anar-hi el 1961 i s'hi va quedar fins a la mort, el 1989. I encara hi és.
Jo en tinc un record molt vague. Recordo més el vaixell en què s'embarcà que no pas ell en persona. A la seva mort ens enviaren un article-necrològica que va aparèixer al diari local.
Comença dient: "Días pasados, falleció en nuestra ciudad, más que ochentanario, don Cándido Sellart Comes." El presenta com "enamorado de su terruño natal, Cataluña."
I explica una mica més: "Fue Sellart, ebanista de profesión. Durante su larga vida le tocó combatir en las guerra liberadas per España en tierra de África, interviniendo en las batallas de Ceuta, Melilla i Monte Arruit. Más acá en el tiempo, se vio envuelto en la Guerra Civil Española y luchó, por el bando republicano, en la sangrienta batalla del Ebro. Finalizada la contienda fraticida, permaneció, como prisionero, en un campo de prisioneros."
I encara en rescato un altre fragment: "Ya en nuestro país. cumplió una fecunda tarea como ebanista. Entusiasta del "Centre Cultural Català", que funciona en Pergamino, trabajó con genuina artesanía, las estanterías, marcos, pizarra y otros muebles del local y acerca de los cuales jamás percibió remuneración alguna."
La Ginesta n'ha vist el poble on va viure els seus darrers quasi trenta anys, el domicili, i fins i tot el taüt on hi ha les seves restes al cementiri de Pergamino. Quina enveja! El seu relat desvetlla, no vells fantasmes, sinó l'ésser que no desapareix, allò que a vegades arrosseguem amb penes i treballs, i altres vegades és ell que ens estira i ens fa anar endavant, quan la pena i el treball som nosaltres. Vaja, que m'empatollo.
Un brindis per don Cándido.
