Juli i August.

S’han acabat.

Juli va ser assassinat a Roma, en fou l’últim governant republicà. Hi ha un llibre d’en Thornton Wilder que ho novel·la. Gasta una expressió mesurada i delicada que potencia un sarcasme contingut, dificilíssim. ¿Com es pot escriure una novel·la com aquesta sense haver-hi estat? Una obra mestra. Hi surt tothom i et sembla ben bé que els vagis coneixent. Cada personatge una troballa.

Els idus de març és un text publicat el 1946. En Thornton era arqueòleg però s’inspirava en un fet contemporani, una sèrie de cartes en cadena que circularen contra Mussolini i la seva dictadura feixista. En tot cas, una obra d’art, el llibre.

El vaig llegir l’any passat, i en un primer moment vaig pensar: t’esperaràs als idus de març per fer-ne el comentari. Però se’m va passar. ¿I com és que hi he pensat ara? ¿Per què ha estat juliol?

No ben bé. La casualitat ha volgut que durant el mes d’agost anés passejant el llibre El somni de Tàrraco, de Xulio Rodrigo Trigo. Avui, darrer dia d’agost, me l’he acabat.

Un llibre d’amor i aventures situat a finals del segle I aC. El rereprotagonista –que no hi surt– és Octavi August, l’etern malalt. Els protagonistes, de fet, són la seva dona, Lívia Drusil·la, i un ventall de personatges de major i menor rang social, que no val la pena detallar. El que té la clau del que va passar és un iber ausetà reconvertit en doctor romà. Cada personatge una nova ombra. L’acció va aconduint-se cap a una inevitable sorpresa final, decebedora. Des de la portada i el títol, enganyosos, fins a la confessió final, apressada i inconsistent,  es va fent un èxit del darrer Sant Jordi, una novel·la per oblidar.

Total, que amb un de freda i una de calenta s’han acabat les vacances. I ja hi som: comença l’any, canviem de xip.

Adéu Juli, adéu August.