Sempre és un bon moment per llegir fins i tot a l’estiu, que no és pas el millor moment per a moltes coses.
Ja tenia Els Convidats a punt de començar quan l’Agnès em va dir que no li havia agradat. Vam comentar que Pa Negre sí que ens havia convençut i molt, però ella deia que aquest altre, que no gaire.
I crec que l’Agnès té raó. Hi ha un moment que sembla que l’Emili agafa les regnes i que està teixint una història consistent, amb uns personatges potents i una escenografia rica en detalls i amb moltes possibilitats. Però després es va tornant discursiu i retòric, preocupat a justificar els seus personatges, l’argument es torna una perdiu que es deixa marejar i tot i que hi ha la sorpreseta final, gairebé la veus passar sense saber en quina direcció va. Heus aquí un núvol de tempesta que no deixa anar ni un tro ni una gota. Ben escrit, eh, això sí.
Mentre el llegia em vaig comprar l’Olive Kitteridge, de l’Elizabeth Strout. N’havia vist la ressenya en algun bloc dels que segueixo i m’havia deixat convèncer. Mentre agafava el llibre, a la llibreria, una de les que hi treballaven em va dir, assenyalant el llibre de les meves mans: L’estic llegint i m’està atrapant. Res més. No coneixia la noia i es veu que anava per feina. No em va donar temps ni a respondre-li.
I crec que la llibretera té raó. Com diu una portada de l’edició en anglès: Thirteen tales, one unforgettable character. Efectivament, són contes en què hi apareix la senyora Kitteridge deixant la seva traça. Hi ha contes en què n’és la protagonista, en d’altres és un personatge secundari, i en altres simplement fa de figurant. Però els personatges són vius, mai no en saps tot de cadascú, sempre necessites més dades, i l’autora sap dosificar aquestes informacions. I sap fer ballar la història a la seva música, no se li escapa en cap moment, i tu dubtes com acabarà aquell número de màgia tan ben escenificat. Finalment penses: ¿i no en podria haver fet un altre? Recuperant qualsevol dels personatges d’algun dels contes, per exemple. Doncs, no. S’ha acabat.
Sembla ser que del Pa Negre se n’ha fet una pel·lícula. Tremolem. Però si ja està feta... Segurament d’Els Convidats no se’n farà cap. I esperem que no se’n faci cap –ni una sèrie televisiva, que seria pitjor− de l’Olive Kitteridge. Senyors i senyores guionistes, apreneu com es fa un personatge i inventeu-ne històries, però no cal que destrosseu aquest llibre. Ja està bé com està.
