Muts i a la gàbia

Dilluns: la tele del menjador fa un soroll estrany, de sofregit cremant-se, de píndola efervescent  desfent-se. A casa tots diuen que és moment de canviar-la per una de nova i de més grossa. Jo penso que n’hi hauria prou amb apagar-la. Millor callar. Res més a dir.

 

 

Dimarts: m’acabo de llegir la darrera novel·la d’en Ferran Torrent, una de nazis i aliats i un gitano valencià. Es titula... Ostres, ja no me’n recordo. Faig un esforç. Potser “Ombres en la nit” o alguna cosa semblant. Res més a dir.

Dimecres: vaig a Ullastret a fer fotos de l’itinerari natural que hi ha a l’altra banda del jaciment. Arribo i m’adono que no porto la targeta (l’havia tret per passar a l’ordinador les fotos dels aiguamolls de l’altre dia). Acabo fent quatre miserables fotos de baixa resolució amb la memòria de la càmera. Res més a dir.

Dijous: assisteixo a una reunió de formadors en noves tecnologies i no es parla de gaire res més que de la pissarra digital interactiva, artilugi al qual encara no li he trobat el què. Res més a dir.

Divendres: es fa la presentació del llibre “El tresor del Cap de Creus” a la llibreria Abacus de Figueres. La presentació, especialment divertida, corre a càrrec d’en Daco. Dels aspectes del llibre que més em preocupaven no se'n diu res. Res més a dir.

Dissabte: s’havia d’anar al castell del Montgrí, però durant la setmana s’ha suspès perquè les previsions deien que dijous hi plouria (que no hi va ploure), que divendres hi plouria (que no hi va ploure), i que el dissabte al matí hi plouria (que no hi va ploure), i amb tanta pluja l’ascensió resultaria extremadament perillosa. Res més a dir.

Diumenge: vaig a votar. Al vespre es confirmen els pitjors auguris. Guanya la dreta. De fet han quedat segons. Els primers són els que no han anat a votar, als que se’ls pressuposa indiferència. O potser simplement saben que continuaran manant els que tenen el capital i no paguen impostos. Res més a dir.

O sigui: muts i a la gàbia.

Imatge: http://www.coolest-gadgets.com/20070209/patent-series-nr3-anti-eating-mouth-cage-doggie-umbrella/

Llegiu-lo en castellà. Us estalviareu una pedra al fetge.

En Sergi Palol, professor de la UdG, ha publicat El tresor del Cap de Creus (en castellà: El tesoro del viento”) a l’editorial Principal dels Llibres.

En Sergi s’ha empescat una bona trama. S’ha buscat l’ajuda d’uns bons personatges. I els ha posat en un bon escenari, un paisatge amb llegendes i meteorologies contundents.

Fa una mica de trampa, però, perquè es parla d’un tresor que provoca assassinats, i a la fi va resolent els assassinats, però del tresor ja no se’n torna a parlar, tot i que forma part del títol.

L’altra trampa també és al títol: el cap de Creus. Se’n parla i se’n parla i se’n parla, i fa maco, però, de fet, no hi surt. A la fi és un lloc on diuen que alguns hi van a pescar, altres a ser assassinats però que sembli un suïcidi, i on hi ha uns pobles que són esmentats en un poema d’en Foix. Perdó, me n’oblidava: a prop hi ha un monestir i un castell amb un penya-segat.

Malgrat les trampes, amb l’ordit de la seva història en podia sortir un bon producte. Tanmateix, comences a llegir i se’t cauen els elàstics. D’acord que tot és molt relatiu i potser un servidor té una dèria derivada dels anys de corregir redaccions als alumnes, però...

Els que i els què s’accentuen ara sí i ara no, els per què i els perquè s’ajunten i se separen segons si la pàgina és parell o senar, trobareu de que i de què i a que i a què repartits per les pàgines com si juguessin a ser on no toca. Els articles onomàstics són una loteria: trobareu Pere, en Pere i el Pere sense cap criteri (un servidor tenia l’esperança de trobar també lo Pere, per qüestions simplement nostàlgiques). Les comes han estat repartides amb una evident escassetat. Alguns pronoms, més que febles, els trobareu de baixa, i segurament han estat substituïts pel primer pronom que passava. El Cap de Creus va sempre majúscula, quan no és necessari, fins que en un parell de moments apareixen uns caps de Creus escapats, etc.

En un primer moment em semblava que simplement havien passat el corrector de l’ordinador i tot allò que no detectava és que ja estava bé. Més tard he acabat pensant que ni tan sols havien passat el corrector.

Home, l’ha escrit un profe de la universitat de Girona. El llibre val més de vint euros. Segurament pensaven en una bona tirada d’exemplars. ¿No valia la pena que algú hi donés un cop d’ull abans de publicar-lo?

I la sospita galopant del mestre de català: la versió castellana ha sortit al mateix temps que la catalana. ¿I si resulta que no té errors ortogràfics?