En el seu temps ja vaig quedar bocabadat amb en Ricardo Leão, que en Jaume em va presentar en la seva versió plana, plàstica i giratòria.
Aquests dies de diverses relliscades per la xarxa he anat a petar a la música de les esferes (un podcast de música clàssica lliure). Ostres, tu!
Digueu-li casualitat, però l’actualitat teatral ha fet que darrerament mantingués diguem-ne converses més o menys apassionades sobre música i espectacle, música visual, música visònica, música per a alguna cosa més que fer de fons.
Digueu-li casualitat, però aquesta mateixa setmana he estat visitant el Centre d’Observació de l’Univers, on hi ha el CdA del Montsec, on pots acostar-te uns quants anys llum als astres que ens capfiquen des de la prehistòria, i cal fer-ho amb música, ja sigui colpejant un tronc buit, o amb el teclat del sintetitzador de darrera generació. I estic posant pel mig també els treballs arqueològics del CdA de la Noguera.
Doncs, bé, estic anant a petar a l’Ehma, un belga i el seu piano, que ja té alguns petits èxits paracomercials a Creative Commons. Trio Pizzicato. No us quedeu només amb la cançó estrella. Busqueu, que val la pena. Busqueu, i compartiu.
