dimarts, 14 de maig del 2013

Victus és la primera part d'alguna cosa


Victus és una bona novel·la.

Dins la línia de rigor i ironia habituals en l’autor, l’Albert Sánchez Piñol.

Combina amb dissimulat encert els clixés de les novel·les històriques amb les proclames reinvindicatives contra postulats oficials i amb la narrativa costumista.

Se li suposa una anàlisi acurada de l’ambient de l’època en què se situa, dels personatges documentables o no que hi fa jugar, i dels fets concrets dels que esdevé crònica. Fins i tot en la sorprenent publicació castellana com a versió original. I la versió catalana apareguda al cap d'un any. Com una autobiografia no autoritzada.

Victus acaba sent un element de reflexió més. D'aquesta realitat que se'ns està obrint com una rosa de pètals inacabables. Si ens hem de sorprendre de la tossuderia d’aquest poble per no deixar d’existir –mira que seria fàcil deixar-ho córrer!–, encara ens hauríem de sorprendre molt més de l’obsessió ibèrica de silenciar-nos, domesticar-nos i tenir-nos estabulats.

No sé si algun dia algú estudiarà tot això i ho convertirà en una novel·la desinhibida i d’èxit.



2 comentaris:

sargantana ha dit...

l'he començat fa dos dies
aviam que tal....

salutacions Càndid

Càndid ha dit...

Segur que t'agrada. L'Albert aquest en sap.