Queiruga. Erica cinerea. Bell heather. Purple heather. Brezo ceniciento. Bruyère cendrée. Bruc vermell. De vegades amb els noms ja en fas prou. Per una bona estona, si més no. Els noms no fan la cosa, però hi ajuden.
Discutíem si era un pinsà o un pit-roig. Ens va anar seguint, potser durant tres dies. Semblava la mateixa parella. Potser feien la mateixa ruta turística que nosaltres. Devien fer servir la mateixa guia.
Els pobres i els seus vicis, com omplir el pap cada dia, per exemple. Patates, bledes, greix, sal, aigua i foc. La humilitat feta artesania. Un art sa, vaja.
Em venia al cap una foto antiga de l’Escala en què subhastaven el peix a la plaja. El cantaire de la llibreta i la mirada atenta de compradors i pescadors. Les lleis del mercat, però a petita escala i entre gent que es reconeix.
O Pindo i el seu barret. Estudiàvem de lluny la muntanya que l’endemà havíem de pujar. Era com un homenatge avançat, tant a les pedres com al núvol, que tot era previst que fos allà mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada