Diu que hi ha països que no sabrien viure'n sense (Argentina, Ucraïna...).
Té parents coneguts: la bleda, per exemple.
Però a mi la remolatxa em retorna a la sucrera de Menàrguens. Ma mare és nascuda a Térmens, a l'altra banda del riu d'on hi ha la sucrera. Per a la fàbrica del sucre es va construir precisament el pont de ferro, que després, a la Guerra Civil, seria destruït, i tornat a fer a la postguerra perquè la fàbrica continuava funcionant.
Des del 1963 que la fàbrica no funciona però continua essent "un lloc d'interès".
Imatge: http://www.sincronia.cat/unsegledepaisatge/wp-content/uploads/2011/06/Menarquens-2513480000.jpg
En aquella època el sucre el feien a partir de la remolatxa, d'una varietat de remolatxa que se'n deia sucrera, precisament. Sembla que les terres del poble de la Noguera (a tocar del Segrià, però) eren apropiades per a aquest conreu, i les canalitzacions d'aigua del Segre i de la sèquia del Cup.
El conreu de remolatxa va desplaçar els altres conreus de secà: ametllers, oliveres, vinya... Però, vaja, vaig fer la cumanió i van tancar la fàbrica. Adéu a la remolatxa sucrera.
Devia ser una revolució amb una involució posterior. Com la Francesa, més o menys. La del calendari republicà, vull dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada