dissabte, 27 de juny del 2009

Tots som trencaclosques


Hi ha dos llibres de Jean-Marie Gustave Le Clézio publicats en català: L'africà i La música de la fam. Ara només falta la publicació del 94% d'obra restant (a data d'avui).
D'aquests dos que us deia n'he llegit un, L'africà, i, tot i que darrerament faig molts missatges sobre llibres, no puc estar-me'n de comentar-vos-el.
"És escrivint-ho quan ho comprenc, ara."
Hi ha un moment -i no quan ho triem- que ens podem posar en la pell i les sensacions d'algú altre, i aleshores entenem el què i el com, i canviem radicalment la manera com sempre hem percebut i jutjat aquella persona. Quan això passa amb el propi pare i se'n sap fer un relat emotiu, ric i precís, tenim un llibre fantàstic com aquest.
Un pare turmentat en un continent espoliat. I un fill que, tota una vida després, quan recomposa el puzzle d'aquella història, s'adona que també s'ha recomposat ell mateix. Una Àfrica i un pare que té molt més endins del que gosava sospitar.
Un relat curt i amanit amb poques fotografies (com la d'aquí sota).
Si algú decideix no llegir-lo, estic disposat a intentar-ho entendre. D'aquí uns anys, però.

diumenge, 21 de juny del 2009

Sí medito (si m'edito)


Aquest missatge és per donar-me la benvinguda a mi mateix al Creative Commons.
Quaranta anys de producció poètica em miren estupefactes des de multitud de papers i de fitxers dispersos i esparsos. Sabedor que en el seu moment no vaig saber triar ni la llengua ni la plataforma literària que, cas que valgués, em donessin facilitats ni reconeixements, crec que ha arribat el moment que si poden servir per a aquella mateixa llengua i aquella mateixa plataforma, totes dues més atrotinades que llavors, si és possible, vegin la llum -pixel·lada, evidentment.
O sigui: que m'he decidit a anar penjant els meus llibres de poemes a la xarxa.
I he començat per un volum del 2000. Un llibre en què l'Escala, hi va tenir un pes especial. Aquell dia el mar.
Aquí el teniu.
Creative Commons License
obra de Josep-Càndid Miró i Sellart està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons
Aquell Dia El Mar

dimecres, 17 de juny del 2009

El palau dels corrents d'aire és Vilanera

Us suposo assabentats que la corona sueca –la institució, no la moneda– ha convocat concurs d’idees per a la continuació de la saga Millennium. La cosa dóna i ni els suecs poden permetre’s no lluitar contra la crisi.
Un servidor s’hi presenta amb el següent argument (a veure què us sembla).
En Mikael Blomksvist es desplaça a Sant Pere Pescador per tal d’investigar què hi ha de cert en les propostes i contrapropostes d’ampliació dels Aiguamolls Fluvià amunt. Ell no ho sap, però resulta que la Lisbeth Salander s’ha amagat a Vilanera seguint una pista sobre els camps de golf a l’Empordà (és sabuda la seva afició a fer servir els pals de golf per a altres menesters). Separats tots dos, però alhora, descobreixen una inquietant relació entre la prostitució de carretera i un pla de la Conselleria de Medi Ambient de convertir tots els marges de carretera en espais protegits. Quan es filtra a la premsa sueca que un licor fet amb borró de les dunes d'Empúries és especialment indicat per als problemes coronaris -fins al punt que es considera que hagués salvat en Stieg Larsson del seu atac de cor- es produeixen un seguit de crims tan elevat al corredor ecològic entre el PN del Montgrí i el PN dels Aiguamolls, que la Policia Local és rellevada de la feixuga tasca de posar multes d’aparcament en el total dels dotze aparcaments de l’Escala, i decidiexen començar a investigar. No troben cap culpable però sí noves restes arqueològiques pertot on cerquen restes dels cadàvers, especialment a les obres d’urgència del passeig marítim. I a més a més: ¿Quin és el misteri del nou tatuatge en forma de pegàs que té la Lisbeth al front, ben amagat pel serrellet que li han posat a la pel·lícula? ¿No es tracta d'un dracma emporità incrustat?
Penso que amb això ja en tinc per les 53 primeres pàgines. Ara estic buscant contingut per a les 687 pàgines restants.


O sigui, que el dijous quan us compreu el Millenium III no us penseu que tot acaba al darrer full. No, gràcies a novel·listes frutrats com un servidor, la cosa continuarà.

dimarts, 16 de juny del 2009

Totes les cultures tenen un mal començament


Va venir a parar a la meva tauleta per Sant Jordi. Els meus fills.
Va haver de fer cua abans no me l’acabés. Però ja me l’he acabat. Us ho comento, vinga.

El títol és enganyós. No parla de El preu de ser catalans. En realitat, parla d’un de tants preus de ser catalans. El preu de la cultura, de les cultures, dels mitjans, del mercat, de la indústria –culturals. Una portada iconogràfica: les quatre barres diluïdes sobre un euro (l’euro-diner, l’euro-peu). En una col·lecció idònia: la butxaca.

Tot darrere el títol capciós s’hi amaga una llarguíssima reflexió, fresca, directa, apassionada, sobre la cultura i la catalanitat. Analitzades a l’engrós i al detall, des de dins i des de la vora, des de dalt i des dels baixos. I amb propostes, concretes i il·lusòries, abstractes i il·lusionants.

Parla de fets, d'etereotips, d’uns i altres, els critica, els lloa, s’explica, toca la fibra, toca el gotet, hi toca. Parla clar. Difícil estar-hi d’acord al cent per cent. Difícil estar-hi en desacord al cent per cent.

Corro a aconseguir el seu darrer llibre: Crònica de la Independència.

Ella és la Patrícia Gabancho. Una veu interessant. ¿La voleu sentir? Doncs, cliqueu la imatge.


dimecres, 10 de juny del 2009

Al juny tot s'esmuny

Hera-Tanit-Juno, d'esquerra a dreta, respectivament
Juny, ¿us sona la deessa romana Juno? Sí, dona, sí, home, l’esposa de Júpiter, i també la seva germana, ai, las!, la que rivalitzava en bellesa amb la Venus i l’Atenea per la poma aquella, la que amb el seu home-germà i la Minerva formaven la Tríada Capitolina. Juno era la protectora de les dones, però, ep, de les romanes, de les casolanes, de les que vetllaven per la prosperitat i felicitat domèstiques, de les que reclamaven la deessa en el moment del casament i en el moment del part. Deessa de la fidelitat, crec, i crec que de la conjugal. Doncs resulta que hi ha estudiosos que diuen que Juno era un síntesi entre la deesa grega Hera i la cartaginesa Tanit.
¿Contents? ¿Contentes?
Doncs s’escalfa l’aigua del mar, arriben les meduses, el dia s’allarga, sopem tard i anem a dormir sense haver paït, però, tranquils i tranquil·les que no serà l’estiu fins que no hàgim celebrat la festa dels Països Catalans.
Això genera nous dubtes: ¿Què cremarem enguany? ¿Qui ens cremarà?
I l’altre: ¿Qui ens portarà la flama del Canigó? ¿Hera? ¿Tanit? ¿Juno? ¿El paio de la poma? Potser l’haurem d’anar a buscar entre tots i deixar-nos de mitologies…

Per als despistats i inconformistes: Tal dia com avui és 21 de Pradal. Falten 9 dies per a Messidor. També és dia 20 de Hxordad (خرداد). Falten 10 dies per Tir (تیر). Ara bé, no en tinc ni idea de quin dia de quin any viuen els diferents grups polítics que diuen tots que han guanyat les eleccions europees. Aquesta informació l’haureu de buscar no sé on. Si la trobeu no cal que m'ho feu saber.

dilluns, 8 de juny del 2009

Jocs de cartes


D’A a X (From A to X. A Story in Letters) d’en John Berger.

El que és ordinari i senzill s’escapa del control dels poderosos, per això esdevé l’arma de l’insurgent. L'A escriu anotacions esparses del seu dia a dia en llibertat i les envia al seu company, en X, empresonat. Aquest guarda les cartes i hi fa altres anotacions sobre el món exterior, suposadament lliure. Els actes quotidians, intrascendents, i els fets més rellevants s’acaren, no arriben a jugar, simplement es miren incrèduls, una mica atònits, indecisos.
¿A què juga en Berger? Qui assenyala els contrastos ocults (millor dit, ocultats) no se’l podrà considerar còmplice. Altra cosa és els que callem i fem veure que tenim un gra de sorra a l'ull. Aquest potser és el seu joc.
El ritme narratiu no és res de l’altre món. Tal vegada tampoc no cal.

¿Us agraden les cites? Doncs us n’adjunto algunes per a la vostra col•lecció:

No hi ha cap altre home com tu. Tot està fet del mateix material i a tothom el munten de manera diferent.”

“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer ben bé el que ens vingui de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”

“ De nit el temps és molt més amable, no s’espera que passi res, de nit no caduca res.”

“La solució: el llenguatge nocturn dels pobres. D’aquesta manera es poden transmetre i mantenir algunes veritats.”

“El que mès admirava (…) era la seva capacitat per convèncer la gent per ser francs amb ells mateixos, perquè, quan això passa, compten amb l’avantatge de la sorpresa, un avantatge tàcit incomporable en qualsevol insurrecció.”

El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents.”

“El coratge espontani apareix quan s’és jove. El que apareix amb l’edat és la resistència, el regal cruel que ens fan els anys.”

“Quan no hi ha gaire més, les paraules compten.”

“Faig broma! Quan esperes, és la millor manera de fer passar l’estona (…). Les bromes fan ensopegar el temps.”

L’infern se’l van inventar els rics; el que volien era desviar l’atenció dels pobres de les seves desgràcies diàries.”

Tots els usurpadors s’esforcen al màxim per fer-nos oblidar que tot just acaben d’arribar.”

Els rics es dediquen a construir murs: murs de formigó, de vigilància electrònica, de bombardejos de míssils, de camps de mines, de fronteres armades, de desinformació als mitjans de comunicació i, finalment, el mur dels diners, que separa l’especulació financera de la producció.”

El cansament espera i és com l’òxid. Rosega les voluntats més fèrries, converteix en pols vermella les esperances més fervents, ens mina l’energia.”

No sé si entre els comentaris i les cites ja sabeu de què pot anar i us n’han vingut ganes. Jo us el recomano. Sense ser un llibre literàriament excel•lent, sort que te’n trobes algun d’aquests de tant en tant. A esperar la següent traducció d’en Berger.

diumenge, 7 de juny del 2009

Presons


Edicions de 1984 diu que "inicia la publicació de l'obra de John Berger en català". Recordeu-me que m'hi subscrigui. Han començat amb D'A a X. Si us sembla, us en parlo en un proper missatge. En aquest només us vull posar un fragment que, ai las quines casualitats té la vida, m'ha coincidit amb un missatge del bloc Músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix. I és que això de les casualitats de vegades té aquestes jugades inquietants.
Total, que us poso el fragment suposadament escrit per un presoner condemnat per insurgent (terrorista, segons l'estat). Forma part de les notes que ell escrivia al darrere de les cartes de la seva comanya, que es recuperen després de la seva mort. Ui, ja estic explicant massa. Si us sembla demà ja comento la novel·la i avui fem la cita:

"A la ràdio, un enregistrament de Tableaux d'une exposition, de Musorgskij. Dura força estona. Més de mitja hora. Una gran quantitat de silencis, no els vaig comptar. Era la primera vegada que la sentia. Bé, era la primera vegada que l'escoltava. Aquesta vegada, sí. L'endemà al matí, en Murat em va dir que també l'havia escoltada. A tots dos ens va provocar la mateixa reacció i, quan ho vam descobrir, ens va fer molta gràcia. Exactament la mateixa.
Pel que sembla, M. es va inspirar per compondre-la mentre passejava per una exposició de pintura. Sens dubte, ja tenia al cap algunes melodies. (Vaig buscar-lo a l'enciclopèdia de la biblioteca de la presó i tenia trenca-cinc anys quan la va compondre, set anys abans de morir d'alcoholisme i epilèpsia.) Però passejar per l'exposició el va ajudar a trobar el ritme que necessitava.
Però per a en Murat i per a mi, per a tots dos, el piano tocava la passejada d'un presoner a qui acaben de deixar en llibertat. La porteta de la porta gran de la presó s'ha tancat rere seu, i ell camina pel carrer en direcció a la ciutat fent gambades molt llargues.
Observa aquelles imatges de la vida diària que no ha vist des que el van atrapar i el van condemnar, i la música segueix el ritme de les seves passes. O, per ser més exactes, el compàs i les mlodies del piano, que varien segons el que va veient al seu voltant, sempre reprenen el ritme del moment en què l'han posat en llibertat; exactament és així com nosaltres, que encara som a dins, ens imaginem la sortida de la presó i el camí cap a la ciutat, si és que aconseguim sortir-ne mai. Passa-ho als de les altres presons.
"

Us he posat de capçalera algunes de les imatges que van inspirar en Modest. Ara me'n vaig a dormir. Ja sabeu quina música escoltaré.

dijous, 4 de juny del 2009

Banderes a banda i banda

Tinc un petit embolic mental amb les banderes.
Bé, és mentida.
Tinc un enorme embolic mental amb les banderes.

La del veïnat. (Hi ha altres veïns que aixequen bandera blanca)


La de les votacions d’aquest diumenge.


La dels Estats Junyits que, tothom ja ho sap, són de l’Atleti.


La nova bandera del món.(Recordem que es tracta d'una proposta catalana enterbolida per l'afer del finançament)