dilluns, 27 de maig del 2013

Pont de maig - 5

L’arbre del cotó amb finestres a tots els paisatges.

Discret autoretrat artdecó.

Parelles de bicicletes festejant a la fresca discreta del parc.

La bicicleta, millor actriu secundària, imprescindible actriu de repartiment.

¿El material exposat no s’impregna dels reflexos de l’altra banda de l'aparador?

diumenge, 26 de maig del 2013

Pont de maig - 4

Categories de marca, prestigi de prestidigitació, reflexos imperials...


El domini de la llum per al control dels seus efectes. Pretensió antiga i perdurable.

De tant en tant, baixa del cavall, beu una ampolla d’aigua que llença a la gespa, i fa un riuet –amb còdols o sense–. Tot seguit, torna a encabritar el seu cavall.

Quantes coses no hauria vist si no fos que per pujar al cavall sempre es treia ulleres.


El paraigua de l’emperadriu, la punxa de l’emperador i la bandera del casc del cap de la guàrdia.

dimecres, 15 de maig del 2013

Pont de maig - 3

Aquí teniu la O de l’òpera. La resta de l’edifici és la pera.

Imperi gòtic. Mites de pedra picada.
 


Mentre la gent circula / els va temptant la gula.

El vidre és la modernitat. Sovint sembla que no sabem anar gaire més enllà dels reflexos d’altres èpoques.

Final sobtat de la calor –o potser era més atraient el color que no pas el gust.

dimarts, 14 de maig del 2013

Victus és la primera part d'alguna cosa


Victus és una bona novel·la.

Dins la línia de rigor i ironia habituals en l’autor, l’Albert Sánchez Piñol.

Combina amb dissimulat encert els clixés de les novel·les històriques amb les proclames reinvindicatives contra postulats oficials i amb la narrativa costumista.

Se li suposa una anàlisi acurada de l’ambient de l’època en què se situa, dels personatges documentables o no que hi fa jugar, i dels fets concrets dels que esdevé crònica. Fins i tot en la sorprenent publicació castellana com a versió original. I la versió catalana apareguda al cap d'un any. Com una autobiografia no autoritzada.

Victus acaba sent un element de reflexió més. D'aquesta realitat que se'ns està obrint com una rosa de pètals inacabables. Si ens hem de sorprendre de la tossuderia d’aquest poble per no deixar d’existir –mira que seria fàcil deixar-ho córrer!–, encara ens hauríem de sorprendre molt més de l’obsessió ibèrica de silenciar-nos, domesticar-nos i tenir-nos estabulats.

No sé si algun dia algú estudiarà tot això i ho convertirà en una novel·la desinhibida i d’èxit.



diumenge, 12 de maig del 2013

Pont de maig - 2


La pluja, tan poètica, tan metafòrica, tan empipadora.

Per si la pluja també fumés.

Escindir-se del corrent majoritari implica riscos; entre altres, el de sortir-se’n. I confiar que en el futur se’t magnifiqui.

El plànol, el paraigua, la motxilla amb la roba per si de cas, la càmera, la guia plena de noms estranys, els laberints urbans... que n’és de dura la vida del turista!

Visuorgia, perduts en un calidoscopi multidimensional, escaosnejant.

divendres, 10 de maig del 2013

El caçador d'estels



Te’l llegeixes, The Kite Runner, perquè te l’ha passat una persona en els gustos de la qual confies plenament.

T’enganxa ràpid. L’emotivitat dels personatges i les situacions van força més enllà del que podies esperar.

El context històric i geogràfic et fa fer visites sovintejades a la xarxa i a les enciclopèdies.

Però també hi ha el color canviant, les olors abassegadores, el tacte sensual i feridor, els gustos plens de matisos.

Et va marejant perquè t’ajuda a entendre l’incomprensible i a posar-te al costat de qui no convé.

L’acabes molt abans del que t’esperaves, i veus que n’han fet una pel·lícula i que l’autor, en Khaled Hosseinei, no s’ha aconformat amb l’escriptura del llibre.

Sembla algú que pot parlar del que parla i que pot haver escrit el llibre amb la dosi necessària de sinceritat.

Hi ha un altre llibre. Caldrà donar-hi un cop d’ull. També hi ha la pel·lícula. Potser també caldrà fer una visita al videoclub. 


dimecres, 8 de maig del 2013

Pont de maig - 1

 


Acabarem fent una oda a la maleta de 55 x 40 x 20 de fins a 10 quilos de pes. Tot un aprenentatge de tria i descart i combinatòria.
 

El darrere dels seients de l’avió és com un còmic de terror inacabat.


Som bèsties terrestres, i la terra és allà baix, sota els núvols.


Efectivament els aeroports són no-llocs per on transiten impersones amb les emocions suspeses.

 
Davant la nostra immobilitat, pensem que són els paisatges els que passen.