dijous, 30 de juny del 2011

Fer trampa

Doncs, sí, faig trampes. M’enganyo a mi mateix.

Fa un any i mig vaig obrir un bloc que es deia –i es diu, encara– Tròpic de Tramuntana.

Més que un bloc era una excusa amb compromís. M’obligava a tenir una microconversa diària amb la natura. Cinc minuts. Una observació. Temps de veure-ho o sentir-ho, pensar-ho i escriure-ho. I al vespre passar-ho al bloc.

Si no tenia cinc minuts diaris per a calmar-me i observar el que m’envolta i treure’n alguna cosa significava que la meva vida era molt trista. Entengui’s “el que m’envolta” com la “natura en un sentit inapropiadament ampli”. Potser es mantenia igualment trista, la vida, però segur que no tant.

I això vaig anar fent, com una disciplina necessària. Si no les anotes, hi ha pensades –que no arriben a pensaments– que s’esvaeixen enterrades per noves pensades. Amanides amb fragments del que llegia i que també fos una microconversa, i encara finalment hi he anat afegint fotos.

L’altre dia em va venir la cosa aquella que si Google ens feia la guitza i deixava de ser-nos col·lega, ¿no seria millor tenir aquell escamparrogle en un sac lligat, per si de cas? I m’hi vaig posar. Però...

Cada forat que trobava en el calendari (cada dia sense anotació) m’agafava mal rotllo. ¿Tants? Vaig decidir que no podia ser, que taparia aquells forats amb “les altres anotacions”, o sigui, buscant les imatges que havia fet per aquelles dates i posar-les com un plafó per dissimular el que no hi havia.

I en aquestes estic: buscant imatges –algunes de les quals he aprofitat per decorar aquest missatge- i tapant forats. I anar-ho guardant tot, per si de cas. 

És fer trampa, és cert. ¿I...?

dilluns, 27 de juny del 2011

Indiknats, ¿fins kuan?

Per exemple fins ke la klasse polítika deixi de sotmetre’s –i de sotmetre’ns– als diktats de les lleis del kapital i dels merkats.

Els bankers, ¿kuan fa que estan akampats a la Monkloa o al Parlament?

dimecres, 22 de juny del 2011

¿I si un dia es revelen els cables?


Tots hem llegit un conte en què els electrodomèstics es revelaven. Estava bé. Però feia riure.

I caminant pel carrer, per qualsevol carrer de l’Escala, per exemple, hi ha una cosa que no fa riure; fa por, esborrona.

¿I si un dia es revelen els cables?

¿I si deixen de fer córrer allò que se suposa que fan córrer, sigui electrons o protons o megatrons, i ens abandonen sense llum ni aparells ni telèfon ni internet?

¿I si decideixen desenganxar-se dels ganxos i atacar els i les pobres vianants, entortolligant-los pels peus, per les mans, pel coll?

¿I si opten per baixar a terra i tallar els carrers, fondre les bateries dels cotxes aparcats, o electrocutar els panys de les portes i de les finestres de totes les cases?

Quan aneu pel carrer, fixeu-vos-hi. Som massa confiats. No sabem el perill que ens assetja.

dijous, 16 de juny del 2011

L’eclipsi

De casa no el vam veure pas però sí que vam notar una fal·lera desfermada entre els coneguts i amics, llunàtics tots de cop i volta, o de tota la vida.

La no contemplació del fenomen em va recordar la sèrie de l’astrònom i fotògraf Laurent Laveder. Va estar fotografiant la lluna pel davant i pel davant (pel darrere no es pot, d’aquí on som, ja ho sabeu) sense cridar massa l’atenció. Fins que se li va acudir “jugar amb la lluna”, allò que els seus compatriotes i els erudits en general en diuen “trompe l’oeil”. Aquí la cosa va canviar. Va guanyar un concurs de Canon. Va començar a sovintejar en publicacions del gran públic, les fotos van aparèixer en cartells publicitaris, etc.

Segur que us ha arribat algun correu electrònic o alguna presentació d’aquelles que circulen amb fotos seves.

Va per l’eclipsi que també ens va fer un trompe l’oeil, o un eclipsi de núvols. Amb música dels REM i dels Police s'hi pot feri un viatge divertit.

dilluns, 13 de juny del 2011

Pedra sola

Us dibuixaria una pedra
una de sola una pedra
i exclamaria aquí ho teniu
el més exacte resum
les curculles dels mars eixuts
les derives continentals
els mantells i el seu corriment
les insistències de l’aigua
el vent corrosiu i la sal
els càlculs del picapedrer
l’habilitat del paretaire
l'ocàs de civilitzacions
passes enrere i endavant
temps i natura que s’alien
supervivència i instint
descobrint de nou la bellesa
el bo i dolent de les persones
aquí ho teniu exclamaria
a mercè de l’àcida pluja
dels dits humans àcids també
una pedra que encara hi és
hi és la pedra que és Empúries
aquesta pedra que és l’Empordà
aquesta pedra que podríem ser
la que inequívocament som

diumenge, 12 de juny del 2011

Escollida pels déus


Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.

En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.

I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).

A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.

I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.

dissabte, 11 de juny del 2011

Irònic

En acabar d'escriure el poema vaig trucar l’Alanis pensant que seria una bona idea que el musiqués. Em va dir que li enviés per fax que se’l miraria (en aquella època el correu electrònic encara no era habitual). Uns mesos després va publicar una cançó que es deia Ironic però que havia canviat substancialment el meu text. Per això us el poso perquè compareu. Encara ara em pregunto per què ho va fer. Ah, amb l’Alanis ja fa temps que no ens escrivim.

avui t’aixeques molt tard
            però els altres fan més tard que tu
l’aparcament és ben ple
            però quan arribes en surt un
vas a la pelu i no sents
            que malparlin de ningú
a la ràdio justament
            posen la cançó que enyoraves sentir
la teva xicota diu
            que està d’acord amb el que anaves a dir
prems una tecla només
            i ja es desbloqueja l’ordinador
el poli trenca el paper
            de la multa i reconeix que tens raó
et trobes aquell vestit
            que anhelaves a meitat de preu
no has de fer cua enlloc
            ni cal que t’hi quedis dempeus
tornes a casa i encar
            queda més de mig dipòsit ple
a la bústia t’has trobat
            una carta que no és cap rebut del banc
el xarop recomanat
            t’ha tret del tot el mal de cap
sembla que aquella loció
            contra la caspa està funcionant
la bàscula insisteix
            que fa dies que no t’has engreixat
com t’adoren els teus fills
            i els teus pares i tot el veïnat
i fent el sopar et sorprèn
            que darrerament l’allioli no se’t talla mai

però no et pots treure
de sobre la sensació
            que alguna cosa va malament
i el més irònic de tot
            és no acabar de saber el què


Ja que em nego a dedicar-li aquest missatge a l'Alanis (ja entendreu per què), doncs l'hi dedico a l'Eulàlia (ja entendreu per què).