divendres, 31 de desembre del 2010

Espantapersones

Hi ha algunes adaptacions al medi de determinades espècies animals que ens passen desapercebudes, de tan subtils com són.

Sempre s’ha dit que la postura que adopten els corbs marins amb les ales obertes és per eixugar-les. És fals. En realitat és una burla. Entre ells l’anomenen secretament “espantapersones”.
Està clar que no espanten ningú. Però s’inspiren en el giny humà anomenat espantaocells, que, de fet, no espanta cap ocell i més aviat serveix per fer una paròdia de l’ésser humà com a tal.

Doncs els corbs marins, catxondos com són, ens copien la iniciativa, per fer-se una broma entre ells, una referència irrespectuosa als reis de la creació. No acabem d’adonar-nos-en perquè als corbs marins ja els ha deixat de fer gràcia. Abans, quan algun d’ells descobria un rei de la creació pels voltants, feia el gest i els altres es petaven de riure. Però ara ja no. El ha quedat com un acte reflex, un costum agredolç.

Saben que els reis de la creació s’estan treballant a fons la seva immediata extinció com a espècie animal, emportant-se amb ells una bona col·lecció d'altres espècies. I això no fa riure ni els corbs marins.

Bon Any

No creiem que el 2010 hagi estat el pitjor any possible ni que el 2011 hagi de ser el millor de tots. 
Sabem que segurament hem desaprofitat moltes oportunitats de l'any que acaba, i no estem segurs de saber-les aprofitar a fons l'any que ve.
Però estem vius i contents i amb ganes de millorar. I la intenció és continuar.
Desitgem que la vostra també.
Resumint: bon any! 

dimecres, 15 de desembre del 2010

Dues maneres de mirar

En el darrer llibre d’en John Berger traduït al català, Amb l’esperança entre les dents, hi ha un article dedicat a dues fotògrafes totalment desconegudes per a mi. I si ho diu en Berger, un s’hi ha de fixar una mica. Us comparteixo els inicis de la meva doble investigació.

Una és Ahlam Shibli. La seva autobiografia a la xarxa és completíssima: “Vaig néixer a Palestina el 1970. Visc a Palestina.” Ja està.
En Berger hi fa referència per una exposició anomenada Rastrejadors. Segons el llibre publicat per la mateixa Shibli: Trackers. Són els beduïns que han entrat a l’exèrcit israelià per fer la feina bruta. Segons Berger “són ells qui van al capdavant quan el comando sospita que hi pot haver resistència, per tal d’eliminar les mines del terreny, els franctiradors i les possibles emboscades.”

¿Per què s’hi apunten, aquests beduïns, a l’exèrcit “enemic”? Dóna la sensació que cal una explicació lenta, amb molt de silencis, per poder-ho entendre. Les vivències que en Berger explica al llibre, i les imatges de la Shibli, hi poden ajudar. Un tema complex, que va una mica més enllà (o molt més enllà) de la complicada situació de la zona.

Quatre fotos capturades a la xarxa:

L’altra és Jitka Hanzlová, una txeca emigrada a Alemanya, nascuda el 1958 als Càrpats. Bona part de la seva obra fotogràfica, de què Berger se’n fa ressò, és feta a les zones boscoses d’on va néixer.

A l’article s’especula sobre l’efecte de benvinguda que tenen les fotos de paisatges. La natura que acull qui la fotografia després d’haver rodat pels aeroports fins arribar-hi. Però “a les fotografies de la Jitka no hi ha cap benvinguda, són preses des de dins. L’interior pregon del bosc, mirat com si fos l’interior d’un guant amb la mà posada.”
Certament sorprenen de com poden ser tan intenses des de la seva extrema simplicitat. Inquieten com la presència d’algú que amb la mirada veus que sap molt però que no bada boca.
Quatre fotos capturades a la xarxa:

dilluns, 13 de desembre del 2010

De Sant Ander a Satan Der

Vaig amb tren a BCN. En el trajecte d'anada, una senyora gran, pagesa pel que explica, seu al darrere i conversa amb la seva veïna de seient. Li manifesta amb vehemència que ella no entén on són els diners. Tothom en tenia, fa quatre dies, tothom en feia córrer, tothom comprava de tot, i de cop i volta han desaparegut. El govern n'ha donat un paltricó als bancs però segueixen sense aparèixer. No en té ningú. ¿On són?
Arribo a Barcelona i passant pel passeig de Gràcia em trobo en José Luis davant d'una sucursal del Santander fent el seu catorzè dia de vaga de fam. Veig que és un discapacitat de Balsareny al que volen fer fora de casa seva al·legant que l'assegurança no cobreix el seu cas perquè no havia avisat que es discapacitaria encara més. Té un bloc on s'explica. (Aquesta imatge és extreta d'allà mateix).

Faig la meva feina de funcionari, per la qual em paguen un set per cent menys que abans (però ¿què és això comparat amb la baixada de nòmina que estan patint els pobres controladors? encara sort que em paguin per fer una feina que m'agrada) i, en acabar, torno a casa, amb tren.
En el viatge de tornada em passen un diari del dia abans i a les pàgines centrals em trobo que parlen del cas del José Luis i d'altra gent que han caigut en picat des de les bonances creditícies. El senyor del banc que els deia gasteu gasteu amb un somriure d'orella a orella ara els fa cara d'ogre (que em disculpin els ogres per la comparació) i els reclama el que van gastar i el que no.
I la visa oro esdevé una carta de desnonament o d'embargament o de confiscació.
Jo també em pregunto, igual que la senyora de l'anada, ¿on són els diners? ¿qui s'ha amagat el "botín"?

dilluns, 6 de desembre del 2010

Passo la mà per un penis de pedra.

El frego per tenir sort a la vida i per desitjar prosperitat a una ciutat que fa dos mil anys va començar a desaparèixer.

En el penis hi ha la seva derrota, el seu declivi, la seva entrada en el silenci, l’esvaïment dels seus crits, del pas de la gent, de l’aturada del seu pas.

En aquest penis invariable hi ha els canvis de la història, la conversió sobtada d’una gran ciutat en una trista ruïna, la mort inesperada que poc preocupa a l’individu traspassat, que li és exactament igual, quan cada cadàver es converteix també en un símbol de pedra, més efímer i més ocult que no pas aquest fal·lus calcari.

Gros, erecte i polit; brillant pels greixos de les mans que l’han fregat, com la meva, exorcitzant el no-res inevitable.

No sóc jo quan toco el penis de la muralla romana. Sóc tots els romans, i els grecs i ibers llatinitzats, sóc els bàrbars i visigots i àrabs i carolingis i pagesos i artesans i pescadors i nobles i llecs i ocupants i saquejadors i pagesos i vinyataires i arqueòlegs i represaliats i turistes i estudiants, i un cop he estat tots ells torno a ser jo, individu sintètic, ínfim i sublim, implorant la sort de què disposo i que no aprecio, la de la vida, la de ser-hi encara, justament ara, justament aquí, ofrena reduïda de qui no sap què l’espera i que demana que no li ho diguin.

Deixo de fregar-lo i continuo cap al fòrum.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Fer el pas-zebra

És Nadal. Temps de fer el pas-zebra (pronuncieu-ho estil Montilla).

Hi plantarem els treis reis i el santa claus quan encara eren amics.

El posarem en un racó que no faci gaire nosa per passar.

Presidirà els nostres àpats més nostrats i tradicionals.

L’omplirem de neu, que fa més Nadal.

Tot i que diuen que aviat els conceptes Nadal i pas-zebra quedaran definitivament separats. Coses de la política.

dissabte, 4 de desembre del 2010

¡Me llaman abandonao!

Foto: Angel M Romero
Algú de la meva família (no diré qui, tot i que em consta que li seria ben igual que ho digués) té el costum de fer “detallets” als treballadors i treblladores de les administracions públiques que tracta assíduament o que creu que han estat eficaces en la gestió que l’afectava.

Un cop li vaig preguntar que per què ho feia i em va respondre: “Qui unta, les rodes li corren.” Un aforisme que no havia sentit mai abans. Un aforisme contundent. Un aforisme que m’ha tornat més d’un cop a la memòria. Per exemple...

Mirant el bloc que en Víctor Pàmies té sobre frases fetes, on mai no hi he trobat l’aforisme familiar. ¿Serà, doncs, una dita estrictament personal?

Pensant si jo ho faria (això dels “detallets” i decidint que no, i pensant per què no ho faria si perquè no creuria que fos convenient o més aviat que per a fer coses d’aquestes se n’ha de saber, i segur que jo no en sabria.

Intentant imaginar si les noves generacions l’entendrien o no, la frase i el seu sentit. Conceptes com untar s’han tornat anacrònics. I tot allò relacionat amb el manteniment de carros i carruatges ha passat a la història. Com la feina del palafrè. No sé si ells –les noves generacions– entendrien allò de “Porque no engraso los ejes...”