divendres, 31 de juliol del 2009

Els homes, les dones i les trilogies



Bé, ja està. Ja m’he llegit els tres llibres de Millennium.
De fet no tocaria reconeixe-ho, millor no parlar-ne gaire.
Si mireu els blocs que en parlen, veureu que ara toca fer comentaris irònics sobre l’èxit mediàtic, i la lleugeresa amb què les editorials parlen de “trilogies de culte”. El que correspon és fer comparatives, tan malintencionades com sigui possible, amb en Harry Potter i altres sagues conegudes.
Doncs, va, mig excusant-me en la canícula estival i les hores de lectura a la platja, confesso que he completat la trilogia, i que ho he fet amb xifres rècords (pel que fa a pàgines llegides per setmana).
El sistema literari d'en Larsson –més que no pas estil– és el d’embolica que fa fort. És el mateix procediment per a tots tres llibres. Teixeix amb tantes cordes alhora que no és d’estranyar que quedin caps sense lligar; si més no, aquesta és la sensació que dóna. No m’hi he dedicat a buscar-los (a internet trobareu altres que sí). Si n’hi ha, no ve d’aquí, o això considero. L’important d’aquests tres llibres és l’empenta, la incontinència narrativa, un sudoku en què s’han de combinar crims, complots, estereotips explosivus, poders, política, policia, mitjans, tecnologia, sexualitat… En Larsson no mira prim a l’hora d’inventar textos, contextos i pretextos. Cap problema a fer sobreviure la prota amb un tret al cap. Cap problema a convidar el Primer Ministre suec. Sang i fetge (vull dir: Sang i sexe).
En Larsson és mort; hom podria pensar que, en cas contrati, hagués fet una nova trilogia, potser dedicada a la Camilla Salander.
En tot cas, sigui estiu o hivern, visca la Lisbeth.

dimarts, 28 de juliol del 2009

D'un país en flames

El títol és dels Radio Futura, d'un dels seus millors àlbums. La casualitat ha volgut que estigués preparant-ne una ressenya per al bloc aquell de les músiques i al mateix temps fes una mica d'endreça de les imatges del meu disc dur (entengui's imatges visuals). ¿Que per què faig endreça? Doncs perquè sóc d'aquells que quan trobo (o m'envien) una foto que em diu coses la mà del ratolí se'm torna tonta i acabo emmagatzemant-la a la carperta que correspon o a la que no correspon. Això vol dir un cert garbuix i de tant en tant, o sigui a l'estiu, toca endreçar.
Doncs suposo que se m'ha fet una pilota mental: el disc dels Radio Futura, el país en flames literalment, el canal Segarra-Garrigues, l'estiu, l'endreça, les imatges moltes de les quals són d'aigua...
Total que, sense més ni més, us en penjo unes quantes. Sincerament, moltes no sé d'on les he tret, o d'on les ha tret qui m'ho enviava. Ja sé que és lleig però no us en puc donar les referències. Ara bé, en unes poques sabreu descobrir la mà màgica i la tècnica incommensurable d'El Divino Paciente.

















Per a acabar-ho d'adobar us proposo de llegir un poema d'en David Figueres, el de Reus, titulat precisament "La mar incendiada".

dimarts, 21 de juliol del 2009

¿Tots els infants haurien d'escriure les seves memòries?

¿Tots els infants haurien d'escriure les seves memòries? No pas com redaccions d'escola perquè el mestre els doni el vist-i-plau, sinó com l'amalgama de certeses i dubtes lligats entre si per les sensacions, que són en realitat les vivències, incomprensibles però contables.
Fer-ho de gran és fer trampa. L'únic sentit que pot tenir fer-ho de gran és apaivagar el buit immens de no haver-ho fet d'infant, i la por terrible que tot es perdi definitivament, per sempre, l'amalgama aquella pel pas del temps, i per les certeses i dubtes que cadascú hi afegeix després, amb les vivències que tapen les anteriors però no les canvien.
John Maxwell Coetzee fa les seves memòries, segur que honestes, i alhora rescata de l'oblit tots els altres que no ho hem fet, i que potser acabarem no fent.

"Només queda ell per pensar. Com s'ho farà per mantenir-los al cap, tots els llibres, tota la gent, totes les històries? I si no els recorda ell, qui ho farà?

Hi ha tot un seguit de cites. Algunes, les que compara les escoles de Ciutat del Cap amb la de Worcester, m'han fet pensar en la Pissarra Negra (la del Diari Antipedagògic d'una Mestra sense Vocació).

En un altre full del llibre, als marges, he escrit:
"aprendre a viure
aprendre a viure al món
aprendre a situar-te
a reaccionar abans d'entendre
a moure't abans de saber on anar
aprendre a fer veure que has après
a fer-te fonedís
abans que ningú no et trobi a faltar"
Suposo que deu ser una altra mena de resum del llibre.

divendres, 17 de juliol del 2009

kumbaiatis


Un servidor va anar a misses de jovenet en què li feien cantar Fe No És Esperar, La Vall Del Riu Vermell, i Kumbaià. Com que un servidor ha renegat una mica d’aquella època de perillosa credulitat, ho va acabar llançant tot al mateix sac.
Un servidor, a l’actualitat, llegeix assíduament la revista Enderrock i al darrer número hi encarten un vídeo que lloa la figura d’en Xesco Boix, l’introductor del terme Kumbaià, el generador del Grup de Folk, el líder dels Ara Va de Bo i el que acabà suïcidant-se a la via del tren, a Malgrat.
Un servidor, mirant el vídeo, s’ha hagut de replantejar un piló de coses. Ha sabut d’on venia el terme Kumbaià, ha sentit gent de diverses generacions parlant de l’artista, ha escoltat les músiques que un servidor sí que ha conservat a la memòria i als seus inconscients, s’ha topat amb diverses i enfrontades opinions entre les que no sabia triar.
Un servidor, doncs, ha anat a rescatar el sac dels repudis, ha remenat els materials allà acumulats tot i saber quants riscos mentals i emocionals això pot comportar. ¡Quina sort que tenen els que saben reprimir les ganes de replantejar-se coses!
¿Un servidor és un kumbaià apòstata?

dilluns, 13 de juliol del 2009

Entrejulis de Juli

Doncs sí, d’ençà que visc a l’Escala visc a can Juli, segons molta gent del carrer, en homenatge al perruquer que hi vivia abans. Juli és un cognom molt habitual a l’Escala. L’Avi Xaxu mateix es deia Juli de segon cognom. ¿Què??? ¿Que no sabeu qui és l'Avi Xaxu???
Però és que, a més a més, resulta que hi ha un Juli encara més famós que el perruquer del carrer i que l’Avi Xaxu.
I és que precisament un dia com avui, 13 de juliol, però de fa 2109 anys, naixia en Gaius Iulius Caesar, el Juli més conegut, que em consti (i ja em sap greu per l’Iglesias, de qui no em declaro fervent admirador).
Tampoc és que senti una gran admiració per l’inventor de l’imperi, dels emperadors i dels imperialistes.
En Juli ha aconseguit molta fama arreu del món occidental, instaurant el seu nom al mes estival en què molta gent comença les vacances. Clar, així qualsevol se’n surt!
Es veu que això, en Juli, s’ho tenia ben estudiat. Durant el seu mandat va instaurar un petricó de festes noves. Segons la Viqui: “Al temps de Cèsar van augmentar les festes públiques: Els Grans Jocs Romans, Els Jocs Plebeus, els Jocs de la Mare dels Déus, els Jocs de la Idea, Jocs de Ceres, Jocs d'Apolo, Jocs Florals i Festes de la Victòria, en total seixanta-dos dies amb festes, sense comptar les festes extraordinàries.” Una mica més i no inventa la Champions!
Ja té gràcia que un dels assassins de l’inventor del juliol, fos Marc Juni Brutus. Però en Juni es va precipitar: no va estar pendent del calendari. Ja ho tenen això, els assassins. Si hagués esperat tres mesos a perpetrar el seu crim, hauria tingut lloc al mes de juny. Vés que no hagués estat bé! En Juli mort just abans del propi mes. Ni aniversari, ni festes, au. El pastís a la nevera esperant el moment que no havia d’arribar mai.

Bé, juliolistes, bones vacances o bones encara no.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Des del terrat de casa - 1


Visc a la part vella de l’Escala. Des del terrat de casa puc veure –entretallat– el mar, i, aixó sí, cel per totes bandes; però moltes vegades hi ha altres coses que em criden més l’atenció que no pas el mar i el cel. Estic envoltat d’edificis renovats amb criteris que compartiria, però també de molts altres, quasi abandonats, o abandonats del tot, a l’espera d’un comprador, o a l’espera de res, no sé si amb l’esperança d’una revalorització especulativa.
Doncs un d’aquests edificis clausurats té un terrat atapeït d’objectes i andròmines, i totalment colonitzat pels coloms. Difícil dir-ne una quantitat. Entren i surten del cobert on deuen haver fet els nius, i fins i tot fan niu als ampits de les finestres. És curiós perquè fan quatre i cinc postes durant l’any, una passada, no sé si sempre els mateixos coloms, o és que es relleven i van passant-se el niu els uns als altres.
Avui veieu els coloms al voltant del terrat en qüestió abocats a un espectacle fins fa poc gens habitual, però que ja és la segona vegada que observo. ¿Què miren? Doncs com un gavià es cruspeix un congènere seu. La fotografia del gavià i el colom abatut us l’estalvio. Suposo que el gavià simplement aprofita un colom mort; vaja que no ha estat ell qui l’ha mort, més que res perquè, de tractar-se d’un atac, dubto que els altres coloms es quedessin pels vorals contemplant-ho amb un simple posat de lleugera incredulitat.
¿Què vol dir això? Crec que algunes coses. Entre elles:
1. Els coloms s’adapten al medi i un nucli antic en condicions agudes d’abandó és un bon medi al que adaptar-se.
2. Que potser els gavians també s’adapten al medi i aprofiten la font d’alimentació més propera en el medi més proper.
3. Que tot i estimar els coloms, els gavians i llurs adaptacions al medi, potser que les persones a qui correspongui arreglin les cases, les habitin i les mantinguin en condicions més adequades al medi en què es troben.
O sigui!

diumenge, 5 de juliol del 2009

Ara ja em puc morir

Us parlo de la feina. En Gerard proposa de plantejar a l'alumnat una pregunta complexa i contundent: "¿Quin és l'objectiu principal i evident de qualsevol ésser viu?" És a dir: ¿En quin moment / després d'haver aconseguit què... els éssers vius consideren que "ja es poden morir"?
La pregunta té el seu suc i bruc, i l'equip s'hi engresca. En Gerard parla de les papallones (es metamorfosen per poder posar els ous i tot seguit l'espitxen), en Jordi de l'atzavara (floreix només un cop a la vida, i de fet mor per poder florir), la Sílvia del salmó (remunta el riu per posar els ous i quedar-s'hi), i a un servidor se li barregen dos exemples, i en resulta una mixtura entre barroera i solemne.
Arribo a casa i em poso a perpetrar virtualment aquesta barreja. Segurament és il·legal (poc he demanat permís a ningú) i evidentment és impúdica. Us deixo el resultat incrustat mentre ningú no el qualifiqui d'improcedent i els del Tutub el desenllacin. Espero que se n'entengui la intenció. S'admeten totes les crítiques.

Hi ha altres exemples, com ara les doloroses vespes. No sé si l'espècie humana també pot exemplitzar la qüestió. I és que és una espècie tan complicada!