dijous, 26 de novembre del 2015

Il corso delle cose è sinuoso

El curs de les coses és la primera novel·la de l’Andrea Camilleri. La va escriure entre el 1967 i el 1968. I no la va poder publicar fins el 1978, quan ja gairebé havia abandonat tota esperança de publicar-la. De fet, es va arribar a publicar però no va tenir distribució.


La història que va des de la finalització del llibre fins la seva publicació completa el 1998, és una altra història paral·lela a la mateixa novel·la, que l’autor explica al final de la traducció catalana editada per Edicions 62.


La novel·la és curta i contundent, amb una ambientació que forma part de la història en si. Comença amb una posta de sol davant el cap Rossello i acaba en un moment indeterminat del dia a l’Escala dels Turcs. Però el que predomina al llibre és el paisatge humà, amb tot de figures que mai no acabem d’entendre de tan sicilians –i alguns de tan poc sicilians– com són. Processó de sant Calogero inclosa.

De seguida notes que tens un llibre especial a les mans, un llibre destil·lat, una beguda que no es pot prendre en qualsevol moment ni en qualsevol ocasió. I quan li segueixes la pista te n’acabes de convèncer.




diumenge, 22 de novembre del 2015

Lo bordet de Galligants

Fa uns dies es va presentar el material del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Girona centrat en el coneixement medieval de la zona del burg de Sant Pere. El material du el nom de Gallicanti.

Es proposa als alumnes que coneguin l'espai des del punt de vista medieval i que després continuin la història d'en Pere Romaní, de la manera que ells considerin convenient i en el format que més els escaigui.

Però d'entrada, presentem el protagonista. De moment, és un noi de cinc anys però l'esperen grans canvis a la seva vida, sempre al voltant del monestir de Sant Pere de Galligans.

El dibuix del personatge l'ha fet LaMantis i el text me l'han deixat fer a mi mateix. Us acompanyo totes dues coses.
Havien pujat Galligants amunt.

Ell i la mare.

La mare recollia herbes i branquillons amb molta cura. Les anava guardant en saquets que es penjava del cinyell vell i atrotinat que portava lligat a la cintura. 

Ell no tenia cap feina a fer. Simplement acompanyava la mare. Això li encantava. Podia empaitar granotes o buscar quelcom comestible entre la bardissa.

Sí, no tenia cap feina a fer, però això s’acabava. Ja tenia cinc anys. No es pot estar desvagat als cinc anys, a no ser que siguis fill d’algun gran senyor. I no era el cas. I a sobre era orfe de pare. Amb la mare anaven pel burg, passant per cada gremi, per cada confraria, per cada obrador, per cada casa, preguntant tothom, també els que treballaven a la intempèrie, a veure si necessitaven un ajudant, un aprenent.

Pensava que per sort encara no l’havien volgut. I no se sentia massa bé de pensar-ho, perquè sabia que era imprescindible que trobés feina, que pogués portar alguna cosa a casa, encara que només fos ell mateix però amb l’estómac ple, sense que la mare hagués d’aconseguir menjar per als dos.

Per la vall per on havien pujat, ell i la mare, també s’hi va enfilar una altra cosa: el so de les campanes. Les campanes del monestir que portava el mateix nom que ell i el del riu. Sant Pere de Galligants. Era el toc de vespres. Una altra pregària dels monjos. Senyal que el Sol es pondria aviat. Hora de recollir.

Va seure en un marge elevat, des del qual divisava el rierol i la mare que encara continuava buscant pels marges. Allà, riu amunt, l’aigua era neta, transparent i  ràpida; era petita, com ell, va pensar. En quant l’aigua es feia una mica gran, de seguida venia bruta i pudent, de la feina dels blanquers, de la brutícia de la gent del burg. Allò li passava a l’aigua. Allò li passaria a ell.


Havien arribat al burg, feia cinc anys, quan ell era un nadó, pel que sabia. El pare va emmalaltir de seguida. La mare era remeiera i el va cuidar. Però no n’hi va haver prou. No tenien diners ni res de valor per pagar els metges, ni les medicines ni les menges que haurien prescrit. Gairebé no recordava la cara del pare. Cada dia n’oblidava un tros. Aviat ja no li’n quedaria res.

–Fas la mateixa cara d’embadalit que ton pare.

Va tenir un sobresalt. La mare era davant seu i se’l mirava fit a fit amb un somriure obert. Li va agradar. No somreia gaire sovint, la mare. Va respondre el primer que se li va acudir.

–Mare, al burg em diuen Romaní...

–Va, tornem a casa, que he de triar tot això –posant la mà al cinturó, ple de saquets, i començant a anar camí avall.

–Mare, ¿jo em dic Romaní? ¿El pare es deia Romaní?

–No, Pere. Però la gent sempre troba maneres d’anomenar els que no tenen nom. Mira, Romaní no és mal nom. Has tingut sort.

–¿Però com és que em diuen Romaní?

–Segurament perquè sempre en recullo els brots i les fulles. És una planta amb moltes virtuts. És com una rosa marina. Això precisament és el que vol dir, el seu nom. I és una planta molt resistent. Aguanta les gelades i les secades. Tant de bo se t’encomani. I de les seves flors les abelles fan una mel flairosa i remeiera.

En Pere anava escoltant la mare i movia el cap com si sospesés les seves raons. Però el cap se li va girar sobtadament. Havia detectat un moviment entre l’herbei.

La mare seguia caminant i parlant, sense adonar-se’n. Ell, instintivament, va moure la mà cap als calçons. El cordill que els aguantava també aguantava la fona.

No sabríem dir d’on va treure la pedra. Però al cap d’uns segons la llebre jeia sobre l’herba amb un fil de sang entre l’ull i l’orella. La mare s’havia girat en sentir el cop de la pedra contra els ossos del crani de la bestiola.

–Vaja, Pere. Avui el brou del sopar tindrà una mica més de tall. –En Pere va notar tot l’orgull de mare que hi havia en el seu to.


dimarts, 17 de novembre del 2015

No tot és visible des del planeta Terra

Dissabte, a dos quarts de vuit del matí, al cap de Creus, el Sol començava a deixar-se entreveure.

Dilluns, a tres quarts de sis del vespre, a l'alzina de la Font de can Massanet, el Sol ja es ponia però tenia un testimoni d'excepció (que tampoc es deixava veure del tot).


Tot rodoneja, fins i tot aquí on som, que li diuen planeta, però tots sabem que no n'és pas.


dilluns, 16 de novembre del 2015

Apologia i condemnació de la tramuntana


Divendres es presentava el llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”, d'en Xavier Febrés.

Imatge: http://images.ara.cat/comarquesgironines/tramuntana-que-dels-llibre-pero_ARAIMA20151105_0309_1.jpg

Confesso que, de moment, només n’he llegit el pròleg d’en Dacosta. Fantàstic, com sempre. Com les fotos del llibre, que també són seves.
Imatge: http://images.ara.cat/comarquesgironines/moment-presentacio-del-llibre_ARAIMA20151114_0326_1.jpg

Durant la presentació, però, em van assaltar alguns interrogants.
Com que no he nascut a l’Empordà dono per fet que no sóc empordanès. De fet vaig venir a viure-hi fa trenta-tres anys. Ara bé, he de dir en disculpa meva que quan m’hi vaig instal·lar, al setembre del vuitanta-dos, hi van haver onze dies ininterromputs de tramuntana ferotge. Jo hi venia amb el convenciment que era capaç d’adaptar-me on fos, però aleshores vaig tenir els meus dubtes.
Amb el temps m’hi he anat avesant fins arribar a trobar-la a faltar, de tant en tant.

Certament deu ser un element identitari, com es deia a la presentació, ja que faltats com solem anar d’identitat, qualsevol fet no gaire compartit amb altres territoris, automàticament esdevé forjador de personalitat local. Fora de l’Empordà i del Rosselló s’han de buscar altres excuses. Però també les troben, les excuses.

A la dècada dels vuitanta, a Sant Pere Pescador, vaig escriure uns versos que feien “En aquest país, / fa tramuntana cada dia, / ca-da-di-a”. Volia dir que la tramuntana era un recurs social de primera magnitud. Si en feia, perquè en feia. Si no en feia, pels dies que feia que no en feia, i pels dies que faltarien que en tornés a fer, i pel que havia fet mentre n'havia fet i per tot el que passava quan no en feia. A l’Empordà, els treus la tramuntana i cauen en sec les relacions socials a manca de tema de conversa.

La tramuntana és una gran aliada de la indústria tèxtil, perquè si ja és un clàssic l’amuntegament de mitjons desaparellats, dono per fet que molts dels mitjons –i altres peces de roba– de l’Alt Empordà han anat a parar al Baix Empordà, o a la costa de la Selva, gràcies a la manca de previsió a l’hora d’assegurar-ho amb prou pinces. “Gone with the wind”, recordava en Soldevilla a la presentació. És a dir, t’estalvies l’assecadora, però has d’anar més sovint a mercat.


Vaja, que m’aniré llegint el llibre i ja us comentaré. Suposo que quedarà pendent la gran novel·la de la tramuntana. Podria ser, però, que ja hi hagués algú escrivint-la.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Joan Barris, in memoriam

Fa uns dies va morir a Girona en Joan Barris, il·lustrador.

Nosaltres l'havíem contactat a través del seu fill Jordi perquè ens ajudés amb dibuixos que necessitàvem per als materials del camp d'aprenentatge Empúries.



Poques persones hem conegut de tracte més afable i generós.
Va treballar pel servei educatiu de manera molt més desinteressada que persones del mateix Departament d'Ensenyament. I em poso a mi mateix com a mostra d'això que dic.

Atès que, a més de generosa, la seva obra era de gran qualitat, al camp d'aprenentatge vam tenir la justa idea de fer-ne una publicació amb les seves il·lustracions i els textos a què feien referència. 



Va ser un acte de gran justícia tot i que segurament no amb tota la que corresponia. Però ens enorgulleix, per les dificultats que va comportar i que no ens van fer enrere.



No sé si els difunts perviuen en els que els recordem, però us garanteixo que d'en Joan me'n recordaré temps i temps i amb agraïment ben ferm.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Primavera d'hivern

En José Ángel em va dir, quan treballava a Mallorca, que allà de la tardor en deien "primavera d'hivern" i que l'altra, lògicament, es deia "primavera d'estiu".

Segons la xarxa, aquesta denominació te la pots trobar pertot on es parla aquesta llengua, sigui català, valencià, balear, andorrà, o com vulgueu dir-li. 

Tot i això no he sentit mai ningú fer-la servir en directe i de manera natural. Per això em costa fer-la servir, pel que tindria d'impostat. Així i tot, la trobo molt suggeridora.

Escric això des de Girona, fent la foto que s'acompanya, i en màniga curta. I és que amb els canvis climàtics, fem tard a totes les estacions i a totes les expressions.