dilluns, 28 de maig del 2012

Extra! Extra! En Sherlock era al Liceu el dia de la bomba


Un s’imagina en Sherlock Holmes amb la seva pipa de bruc boal i escampant una incorrectíssima fumèrria com una barrera infranquejable entre el que dedueix amb els ulls semitancats i la boca completament oberta d’en Watson.

Doncs, no ben bé. Ara és un home d’acció, que salta i grimpa per entre el clavegueram barceloní, es disfressa de rodamón llefiscós, lluita contra els traïdors a la classe obrera, localitza l’Ictineu d’en Monturiol i salva la vida de centenars de burgesos al Liceu.

Ja que el guió del que estic parlant és obra d’un sherlockià d’upa, he de suposar que la meva visió era contaminada per les sèries angleses de sobretaula, que en Holmes era capaç d’això de Barcelona i de molt més.

Estic parlant del còmic Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona. Un cop et situes en la Barcelona del 1893, que ja costa, encara et costa més d'encabir-hi el protagonista. Li suposo una recerca històrica important a l’hora de col·locar l’investigador en un període feixuc i determinat sense afectar la presumpta biografia original, la que li va atorgar en Conan Doyle, el sir, els drets d’autor del qual han caducat. Els meus respectes, doncs, al guionista, Sergio Colomino.

Els altres respectes són per al dibuixant, en Jordi Palomé (que treballa en una empresa de vídeojocs), que amb el seu estil gòtic i fosc (no hi ha cap escena de dia a la llum del sol) deu haver provocat una despesa extra en tinta. A l’edició acabada d’aparèixer hi ha epílegs i material addicional que fan molt més entenedor el projecte.


dijous, 24 de maig del 2012

La Font de l'Albera



Aquest dissabte a Illa de la Tet (Illa del Riberal, en francès Ille-sur-Têt) teniu una cita amb Josep Sebastià Pons. Es fa una lectura i cantada de fragments de la seva obra La Font de l’Albera.

Josep Sebastià Pons va retornar a la llengua de la seva infantesa havent llegit Verdaguer i comprovant que allò que parlava de petit també era una llengua literària.


Va escriure llibres de poesia com Cantilena (1937), de narració com Llibre de les set sivelles (1956) i de teatre com el que es presenta –que no ben bé representa– a Illa el dia 26 a les 9 de la nit. L’obra va ser estrenada a Arenes de Ceret el 1922 i els textos van ser fets conjuntament amb Gustau Violet.

La lectura d’aquests textos corre a càrrec de la Funcional. A la part musical hi participen la Coral Castellonina, la Coral Polifònica, l'Orfeó Jonquerenc, la coral Aires de Tramuntana, els Amics Cantaires d'Agullana, l’Estudiantina d’Illa, la cobla Vila de la Jonquera, a més dels cantants Estanislau Arráez i Jordi Rubau. Per cert, la música és de l’Enric Morera.

Enguany celebrem el 50è aniversari de la seva mort (la d'en Pons). Ja és trist recordar-nos-en només en aniversaris pòstums, però, si més no, és una oportunitat de conèixer els esforços fets en temps difícils, fonaments imprescindibles –de vegades infravalorats– del que s’ha pogut fer després –de vegades sobrevalorat.

dimecres, 23 de maig del 2012

Jo també confesso.




Doncs, sí, jo confesso que he anat veient la pel·lícula mentre llegia el llibre, amb tots els seus paisatges i localitzacions i decorats i cinecitàs, amb cada personatge –quin càsting més exhaustiu, dels que sobreactuen fins als simples figurants (per no parlar de les figuretes de plàstic)–, amb els seus registres i els seus discursos capciosos, amb els seus efectes sonors i la música exuberant, els canvis sobtats de llum i de color, els flaixbacs, les espirals i tirabuixons argumentals –quina feinada pels guionistes–, i els efectes visuals, trucatges, animacions, les foses enganyoses, les curoses i sovint inesperades tridimensions, els trompe-l’oeil, les transicions...

Doncs, sí, jo confesso que veia acostar-se el final amb un doble temor: que s’acabés sense tancar l’imprescindible, per allò d’anar esperant i guardar el millor pel final per al qual no hi ha temps; o que ja es tanqués massa tard, en buit, quan l’ànima ha fugit del que passa, i la història mor de llanguiment, fastiguejada, allargassada tristament.

Doncs, sí, jo confesso haver-me quedat de pasta de moniato, donant-li voltes al bé i al mal, al violí i als seus sequaços, a l’amistat quasi sincera, a l’amor quasi veritable, a la fidelitat quasi autèntica, a la justícia quasi equitativa, a l’emperador Alzheimer el Gran, a l’emperadriu Cobejança l’Excelsa, a la història del coneixement i al coneixement de la història, als llibres, a l’escriptura, a la música, a l’art, a la bellesa.

Doncs, sí, jo confesso que m’ha sortit una miqueta de feina. Llocs per visitar, per exemple. I llibres per llegir, dades per investigar, idees per barrinar, músiques per escoltar, quadres per mirar, admiració per mostrar.

Vaja, ben pensat, ha estat una lectura rendible, ben aprofitada. 

diumenge, 20 de maig del 2012

Fires de Figueres

No es pot dir que visqués les fires de Figueres enguany.
Em temo que l'únic acte al que vaig assistir va ser el comiat, el castell de focs.
I és que les coses van com van.
Total, que us comparteixo unes quantes imatges, molt tòpiques, a tocar de les parets de Sant Ferran.
I és que fotografiar els focs nocturns continua essent un clàssic al que em costa resistir-me.
(Si en voleu més, cliqueu la imatge)


L'any que ve el dia de la Santa Creu coincideix en divendres. Això implicaria que la festa a la Vall de la Santa Creu, a Sant Pere de Roda, fos jubilar. Haurem de buscar als armaris els nostres vestits de peregrins.

Flors de temps

Anar a Girona per Temps de Flors fa una certa mandra. Tanta gernació, tant de tòpic. Però finalment hom troba un buit a l'agenda per perdre-t'hi una estona. És just, perquè hi ha gent que ha esmolat l'enginy i la inspiració per oferir-les als visitants.

Hi anem dissabte, precisament el darrer dia de Floreal, quan les flors ja hi porten uns dies exposades i comencen a fer figa. No és ben bé una primavera, ja que la major part de flors són a l'engròs, vingudes d'hivernacles d'arreu, sense abelles, sense pol·linització, amb data de caducitat a la flaire.

Aprofito per posar-vos unes poques imatges, realment molt poc significatives, però és que de flors en trobareu d'abundants i de magnífiques en tota mena de blocs...







dissabte, 12 de maig del 2012

Més estuba


País Secret fa un comentari a la paraula estuba que no goso contestar amb un simple comentari.

Vagi per endavant que no sóc empordanès nadiu, tot i que sí practicant, dels de tots els dies de la setmana i des de fa més de mitja vida (que ja comença a ser llarga). És una informació que sé que hi ha gent per a la qual és molt important.

Quan vaig ser presentat a la paraula “estuba” (ella ja hi era, per tant el presentat vaig ser jo) vaig entendre que al món hi ha boires, boirines, calitges, xafogors i una mena de súmmum intractable que es deia “estuba”, fins al punt que d’aquesta no se’n pot fer el plural sense caure en el ridícul.

Ràpidament vaig fer una trucada al meu íntim Alcover-Moll que em va explicar que, entre altres coses i com a altres indrets, a l’Empordà, una estuba era un “bany de vi o aigua bullent que es dóna a les bótes de vi per netejar-les, estrènyer-les, llevar-los l’agror.” I també, és clar, “xafogor, calor ofegadora”. Cosa dels romans, que d’exhalar fum o vapor en deien extupare, que ja venia del grecollatí typhos, o sia fum.

Per boires (bòries, a casa meua) i boirines (“vapor més o menys dens, espargit per l’atmosfera, que enterboleix la transparència de l’aire”) no cal entretenir-se gaire que ja té molta literatura feta.

Més tema dóna la “calitja”. L’Alcover-Moll en dóna diverses possibilitats. Una és molt semblant a boira (“vapor que entela l’aire i li lleva transparència”) i una altra va a petar al mateix territori sufocant (“xafogor, ardor de l’ambient”). També n’hi ha una altra que l’Alcover-Moll, sempre prudent i discret, defineix com a “relacions amoroses” (Darnius, Agullana). No m’hi entretinc perquè ens desviaríem de la qüestió. En teoria el llatí, caligine, beneiria la primera possibilitat.

Per tancar el cercle només ens queda “xafogor” (xafagor que dirie mon pare), o sigui “calor sufocant d’un ambient calent i encalmat”. Aquí ningú no gosa dir-ne l’etimologia, excepte algun aventurer que proposa la procedència de “xaloc”.

La diferenciació que en fa País Secret és molt suggestiva: “Un dia vam parlar de l’estuba i la calitja. Em sembla que no ve a ser el mateix. La calitja no comporta necessàriament xafogor ni densitat atmosfèrica, és més aviat etèrea. L’estuba en canvi, em sembla que gairebé la podries agafar, se t’enganxa a la pell, no et deixa veure més enllà. És com un estat més sòlid, més palpable.” D’alguna manera confirma la calitja en el seu sentit romà, i em confirma la paraula estuba pronunciada amb una contracció malagradosa del cos, de clam per la tramuntana o pel vent que sigui que remogui una mica l’aire.

Estuba és la suma de boirina i boira i calitja i xafogor elevat a no se sap quina inassequible potència. Això és el que intentava insinuar en el poema. ¿Què hi pot haver més enllà de l’estuba?


dimecres, 9 de maig del 2012

Estuba

som al buit remorós
on les onades neixen
l’enlloc és l’horitzó
d’un indret sense centre

muntanyes que s’han fos
dins d’uns granets de sorra
calitja, boira i pols
i més pols i més boira




dimarts, 8 de maig del 2012

Contratemps i Optimisme

Contratemps.



Optimisme

diumenge, 6 de maig del 2012

Al peu del Tròpic


I després del recull de músiques, un altre d'anotacions de natura i paisatge (amb les espècies animals que els poblen, incloses les plagues).

Si hi perdeu una estona, veureu que, a part de ser penosament repetitiu i calcat de l'any anterior, un petit grup de persones hi han deixat comentaris que l'enriqueixen i el fan més suportable.

El meu agraïment a tots ells, i a la seva fidelitat. Un cop n'hi hagi tres o quatre més, de comentaristes, serà el moment d'agafar la cresta de l'onada i no parar fins la platja i, allà, és clar, deixar-ho córrer definitivament.

Vinga, animeu-vos, feu-ho per una bona causa.

Tròpic 2

dimecres, 2 de maig del 2012

Les músiques aquelles

La intenció del bloc era clara: connectar una música amb un moment biogràfic d’una certa intensitat. No pas explicar la vida, que no cal ni és prudent, sinó la possibilitat d’escoltar una cançó i donar pistes sobre quin paisatge, quines persones, quin estat.

Vaig començar amb una certa periodicitat, fins i tot l’Adam i la Ginesta s’hi van apuntar i van fer alguns comentaris, també vaig aconseguir d’incloure textos que vaig trobar en altres blocs.

Després, les entrades es van tornar irregulars, esporàdiques, úniques, sense comentaris i sense col·laboracions, i sense gaire constància de cap seguiment aliè.

Malgrat això l’exercici continuava tenint sentit. I així va ser que vaig adonar-me que ja hi havia poc més d’un centenar d’entrades, durant dos anys. Vaig mirar les llistes que m’havia anat fent i vaig comprovar que tenia material per a un altre centenar ben bo. Dos anys més, doncs.

 “És el moment de recollir-ho”, vaig dir. “Per si de cas”. I ja està. Aquí ho tinc, aquí ho teniu.
Bloc Música 0-100