dilluns, 28 de juliol del 2008

Fa més de tres mil anys


Fa tres mil anys aquesta construcció ja tenia segles d'antiguitat.
No sé a vosaltres, però a mi se m'encongeix alguna cosa. I se me'n dilata una altra. O potser és la mateixa cosa que s'encongeix i es dilata. A vegades es dilata i s'encongeix alhora. Vés a saber.
Sa Cova des Moro (una altra vegada el recurs d'atribuir al "moro" allò que no s'entèn). Altres anys l'havíem buscat, i res de res. Ara està més o menys indicada. Anar passant per tanques, camps de blat de moro (vés per on), travessant masos amb gossos sorollosos, aixecant tempestes de pols blanca, i al final...
Tot un poblat pretalaiòtic amb navetes diverses. I un panorama esbalaïdor del barranc de sa Cova.
Em recordava aquell any que vam aconseguir arribar a son Binagaus Nou, empaitant la platja i la cova des Coloms, i va aparèxier un pagès que ens va explicar tot de coses (en vam poder entendre un trist 27%, aproximadament) i finalment ens va ensenyar una sala hipòstila al darrere del mas, que ni amb GPS l'hauríem trobat.
Ai, Menorca, com em tens d'encongit i dilatat!
Nota: enguany no hem pogut entrar a la naveta des Tudons. N'impedeixen el pas a l'interior. És lògic, però també encongeix una mica.

dijous, 24 de juliol del 2008

Milena Agus a Binigaus



El món és només sensacions, emocions i sentiments. Això vol dir que a vegades (o tot sovint) el món no és real.
Heus aquí el resum de la novel·la aquesta que és rècord de vendes, pel que es veu. I és clar: és curta, és sentimental, és irreal i està ben escrita. ¿Recordeu l'èxit dels primers libres d'Alessandro Baricco? Doncs, si fa no fa.
La novel·la no toca vores, però tu, esforçat lector, intentes que tingui algun referent en el món real. Més o menys te'n vas sortint fins que a la darrera pàgina t'ho fot tot enlaire. És igual que amb la ditxosa darrera pàgina tota la història faci aigües i ja no s'aguanti per enlloc. És igual perquè és un cop d'efecte molt maco.
El títol és tot un tocar de peus a terra (les pedres al ronyó, altrament dits càlculs renals), però curiosament en alemany han traduït el títol com Dona a la Lluna i en l'edició argentina han mantingut aquest títol alternatiu. Com veieu, un xic menys terrenal.
Áixí i tot hi ha una cosa de la novel·la que m'ha agradat. No, no em refereixo al fet que sigui curta (que és un punt), o que situï l'acció a Sardenya (que és un altre), o que faci nombroses referències literals a llengües encara vives a l'illa però ja en extinció directa (que és un puntàs). Em refereixo a l'estil. S'ha de reconèixder que la Milena Agus té una extraordinària habilitat narrant. Ho explica tot com si ho hagués viscut. No és que faci servir la primera persona, que lògicament la fa servir, sinó que planteja les coses amb aquell desordre, aquella impetuositat, aquell convenciment de qui s'ha inventat la mentida però tot seguit se l'ha cregut.
La Margarita se'l va llegir en una nit a l'Escala. Jo me l'he acabat a Binigaus, i l'he rematat amb un bany d'argila. No sé si hi té res a veure, però queda bé.

diumenge, 20 de juliol del 2008

Termidor


Sí, ja som a termidor. Per la calor que fa no cal donar gaires explicacions intentant justificar el nom del mes.
Avui ja n'és el segon dia i amb la Margarita ens n'anem a Menorca. Ella porta al cap de repassar tots els fars de l'illa (encara recorda el llibre aquell dels fars). Jo porto unes pàgines de geologia i alguns jaciments talaiòtics que encara no hem localitzat. Esperem recuperar paisatges, i fer alguna nova descoberta, de la mena que sigui.
Parlant de fars, us posem unes quantes fotos nostres, però a Internet hem topat, tot preparant el viatge, amb pàgines i fotos boníssimes. M'atreveixo a enllaçar-vos-en una.
Menorca, reserva de la biosfera. Inútil explicar res a qui no hi ha estat. Redundant explicar res a qui ja hi ha estat. Cada any hi trobem una mica més de ciment, però encara es manté força sense. Esperem que els menorquins la sàpiguen conservar, i esperem que sigui amb el nostre ajut, el de tots, dels que hi anem i dels que no.
Anar-hi en ple Termidor, quan hi ha la màxima concentració de turistes... ¿Per què no?

dimecres, 16 de juliol del 2008

Verdera


En Santi Puig, de qui ja coneixia les dèries ciclistes, excursionistes, lingüistes i fotogràfiques, acaba de publicar un exhaustiu treball sobre la serra de Verdera, centrant-se en el patrimoni municipal de Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera. (Si es pot fer un acudit fàcil, diria que entre el pla i la muntanya i l'ermita de Sant Onofre, la zona s'ajusta perfectament al nom de l'autor). Cal afegir-li, doncs, la dèria documentalista, perquè és innegable que s'ho ha currat.
El volum és el número 7 de les Guies de Patrimoni Local que, sota la direcció de Joaquim Tremoleda, va editant la Diputació de Girona.
No fa gaire n'havia llegit, dins la mateixa col·lecció, A l'entorn del Puig Segalar i El Cor del Terraprim, seguint idèntiques pautes. I veig que anuncien El Baix Fluvià. Se m'està girant feina a llegir i a caminar.
Ho dic perquè, a més de tota la informació patrimonial, els llibres de la col·lecció fan propostes d'itineraris. En el volum d'en Santi fa les següents propostes: Vilaüt i la Torre del Vent; Dòlmens del barranc de l'Infern; Pau i la Creu Blanca; i Palau-saverdera, Sant Onofre, mas Ventós, Palau-saverdera. Encara que ja els coneguem, valdrà la pena tornar-hi amb les anotacions d'en Santi.
Felicitats, Santi.

dissabte, 12 de juliol del 2008

L'abducció d'un filòfof



Després de llegir el llibre, com que m'ha agradat, en busco una mica més d'informació.
Trobo que el posen dalt dels núvols i el recomanen vivament. Bé, m'hi afegeixo. Fins i tot l'apunten com a lectura d'estiu, d'aquells llibres que t'endús a la platja perquè se t'omplin de sorra i humitats i se't descoloreixi la portada. La veritat és que no he vist ningú que el portés (potser vaig poc a la platja).
També trobo un seguit d'entrevistes que li fan al presumpte autor, Pere Saborit, i em quadren amb la imatge que me n'havia fet i són coherents amb el contingut del llibre.
Trobo que aquest és el primer volum (i únic, crec) que l'editorial Elipsis treu en català en una col·lecció que titula Per què no?. Bé, sembla un debut prometedor.
El llibre en qüestió és un conjunt de tres: El plat preferit dels cucs (premi Documenta 1986), Introducció al desconcert i Tractat sobre la mecànica de l'enamorament.
Tots tres tenen un sol protagonista, el senyor X. Però és mentida. El senyor X és l'excusa, la coartada. Feines té l'escriptor d'anar encabint a cada història, postil·les del tipus "segons X", "a parer d'X", o "tal com diria X", simples afegits per mantenir un fil altament sospitós. Conforme vas llegint el miler i mig d'històries, el senyor X va desapareixent dins la metàfora. S'hi fon. Magritte hauria dit: "Ceci n'est pas un monsieur X". O potser: "Ceci n'est pas un Magritte", i a la signatura: X. Insisteixo: molt sospistós tot plegat.
Ara bé, les històries, una passada. Anava llegint i marcant i fent anotacions amb el llapis, i pensava: Segur que si el tornes a llegir en marques unes altres i fas unes altres anotacions. I potser en una tercera vegada...
Personalment prefereixo les més curtes, del tipus:
"X. solia amagar-se per fer-se la il·lusió que algú l'estava buscant."
O bé:
"A X. no li agradava cercar-se a si mateix, perquè tenia la sensació d'estar actuant com a confident de la policia."
Hom podria dir que és un llibre de cites (potser per això en el títol de l'últim recull fa referència a la mecànica de l'enamorament). Hi ha pensaments i penjaments. Resumint: filosofades. En una de les anotacions a llapis hi vaig escriure: ironia honesta. Sí, també podria servir d'opinió personal.
El que no queda clar és quin és el veritable autor. Ens devem trobar davant d'un altre cas d'abducció per part de l'alter ego. Algú que ho investigui, sisplau.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Adell 2.0


Això del Web 2.0 és cosa forta. No sé si els seus impulsors s’ho imaginaven. Igual sí. El cas és que provo de fer servir un dels recursos que he vist en altres blocs: l’Animoto. En provo de fer un amb imatges d’una visita recent al curs alt i mig del Fluvià. Com que sóc dels que no paguen només em deixa fer una presentació de mig minut.
En Jordi Adell en parlava, de l'Animoto, en una xerrada per al professorat del País Basc. A la mateixa conferència donava “10 consells TIC” pensats per a la seva “implementació” (ho poso en cursiva i entre cometes perquè és una paraula de moda, llarga i sonora, com els 4x4; algun dia s’haurà d’estudiar el paral·lelisme entre la funció compensatòria dels cotxassos per a un sector de la població, i de les paraules llargues, sonores i intel·lectualoides per a un altre sector).
Tornem als consells TIC. Us els poso, per veure si això us anima a veure la conferència sencera o a provar de fer els vostres propis “animotos”.
Segons l'Adell:
1-L’objectiu no és aprendre TIC, sinó servir-se’n.
2-S’han de centrar en l’activitat de l’estudiant.
3-S’aprofita el talent i la força del grup (cooperació)
4-Usa les eines TIC en allò que són útils.
5-Estimula treballar amb la informació, el debat i la discussió.
6-S’aprèn creant en diferents llenguatges.
7-Ha de tenir sentit per a l’estudiant, surt de l’aula, és autèntic.
8-Mobilitza actituds i emocions.
9-Usen més l’aprenentatge que l’ensenyament.
10-Innovació tecnològica no vol dir innovació didàctica.
Ell (l'Adell) en diu consells, però més aviat són una barreja de característiques, propostes d'actitud i sentències. Segons ell, això serà, tant si el professorat ho utilitza com si no. L'única diferència serà la garantia que arribi a tot l'alumnat i que el seu ús tingui una vessant ètica i pedagògica.

divendres, 4 de juliol del 2008

Illes

Divendres, 10 de juliol, a les 10 de la nit, als jardins de can Quintana, de Torroella de Montgrí, el col·lectiu Veus va oferir el seu darrer recull de versos i músiques: ILLES. A partir d'aquest moment Veus entra en una nova fase. Segons una és un standby, segons un altre es desfan, segons un tercer és una pausa per repensar-se, segons una altra vol continuar com fins ara. Total, que ja es veurà. De moment, us afegeixo un dels textos de la vetllada.
LA MEVA ILLA

No sé ni quina forma té.
No recordo haver-ne sortit mai.
No l’he vist de fora estant.

Té una muntanya al mig.
Ni massa poc ni massa alta.
Tan emboirada que no es deu veure d’enlloc.

Té una platja de sorres blaves.
Es mouen a l’inrevés de les onades.
Mai no hi queda ni una petxina, ni una petjada.

Té un riuet minúscul.
Quan plou baixa sec.
Quan escampa també.

Té un bosc atapeït.
Arbres híbrids empeltant-se tot l’any.
Cau de vides, remors i misteris.

Hi ha el projecte de fer-hi una autovia.
I un aeroport i un carril bici.
Per quan hi hagi la simple sospita de l’existència d’algun vehicle.

No hi sóc cap nàufrag.
No crec haver vingut d’enlloc.
No m’interessa anar-hi a cap altre.

A la meva illa trona i llampega.
És llavors que puc comptar els estels.
S’ajunten tots a cada llampec.

A la meva illa el temps és autònom.
Es fa de nit quan li sembla.
Si se’n va la boira, s’emporta la muntanya.

De vegades hi ha més d'un sol.
Aprofito l’espectacle.
És divertit observar les ombres com discuteixen.

A la meva illa tot és perfecte.
Dormo quan tinc son i menjo quan tinc gana.
I si vull companyia, em faig fotre.

L'absència de gent a la meva illa és un problema.
Provoca un calendari d'ajornaments seculars.
Revoltes, avenços socials, eleccions i catàstrofes col•lectives.

De fet, la meva illa no és meva.
No havent-hi ningú altre, em veig obligat a ser jo mateix
Qui me’n discuteixi la propietat.