diumenge, 27 de febrer del 2011

Catapop

Aquests Manel, cada dia més amics de les arts, m’han alegrat el camí de tornada de Lleida (visita hospitalària, quina alegria, ja us ho podeu imaginar). Arribat a casa, busco la cançó, la baixo. Intento penjar-la en un servidor. No vol. Crec que és perquè a "genre" hi he posat "catapop". No renuncio a fer servir l'etiqueta, i finalment abandono, i us he de posar el Tutub.


De tota manera em fan saber que a la xarxa hi ha alguna cosa més que el disc dels millors professors europeus. És cert: també us els poso.




diumenge, 20 de febrer del 2011

Ofertes

Consumidor de música d’oferta. Això dec ser si reviso les meves darreres adquisicions.

Per una banda escolto el Rellotge d’emocions d’en Raimon. Va amb un diari de diumenge. Aprofito. ¿M’agrada en Raimon? Hi ha una lleu barrera entre la seva veu i la meva oïda, entre la seva inspiració i la meva recepció. El que sí que li tinc és molt admiració. La seva autofidelitat. La vigència del compromís. Que encara posi to a Salvador Espriu, per exemple.
“Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.”



En uns grans magatzems d’electrònica hi ha el Treu Banya d’en Gerard Quintana a preu de semisaldo. Aprofito. Un viatge que potser no és el seu disc més reeixit, però dóna bones dosis de lletra i música. Lletres pròpies i de Dolors Miquel, però també de Jordi Cornudella i d’altres. Músiques pròpies i de Xavi Lloses i de Francesc Bertran. De la lleidatana, canta:
“Com més m’allunyo de mi,
Més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo,
Més em recupero.”

I en un súper trobo el Morfina dels Lax’n’Busto a preu de saldo absolut. La versió del CD + DVD. Aprofito. Devia ser l’època en què Pemi Fortuny ja es devia plantejar el seu futur solidari a Sierra Leone. Només li quedaven un centenar de concerts fins el 2006. Una màquina d’èxits, també necessària, també necessaris.
“Tombo a la deriva, per boscos i camins
com quan encara eres viva.
Ronca un vell mussol mandrós,
prefereixen l’hora fosca, com jo.”

Una cultura sonora d’oferta, però diria que encara viva. Queden coses per dir i gent per dir-les. No tot està perdut.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Màrius d’Empúries i Bernat Rapinyaire

Al lloc on treballo acabem de publicar un llibre. El llibre està dedicat a en Joan Barris, il·lustrador. Entre altres coses, en Joan ha bastit un univers gràfic per al personatge d’en Màrius, un habitant emporità del segle I.
Si algú té ganes de saber què suposem que feia en Màrius quan tenia uns set anys, ho pot descobrir a Màrius i Pina. O quan tenia uns deu anys, ho pot descobrir a Màrius d’Empúries. O quan tenia quinze anys ho pot descobrir a Màrius i Gal·la. I anar fent... N'hi ha per donar i vendre. Els textos són d’alguns de nosaltres. Els dibuixos d’en Joan.
D'aquí dues setmanes en fem la presentació al MASLE.
Dibuix: Joan Barris

I això m’ha fet recordar un personatge del 1993: en Bernat Rapinyaire. En Bernat no era emporità sinó torroellenc. A Torrella de Fluvià hi ha molt amagat un museu del pagès, i en Bernat n’havia de ser el seu principal difusor. I es va quedar en no-res. Coses que passen en aquestes feines.
Com a antecessor del Màrius que sí ha vist la llum i que ha estat guia d’una bona colla d’alumnes (uns quatre mil a hores d’ara) per Empúries, us adjunto unes historietes d’en Bernat (el fascicle 5 de les obres maicompletes).
Els contes d'en Bernat anaven acompanyats d'uns dibuixos d'en Dani Torrent. Ni els contes ni els dibuixos van veure altra llum que aquesta del bloc.
BERNAT
 Dibuix: Dani Torrent

diumenge, 6 de febrer del 2011

I al final ens morim

Està clar que això és el que ens ha de passar. Si algú en té dubtes que s'ho faci mirar o que ens ho expliqui a la resta de mortals.
I això és el que els ha passat aquests dies a un parell de persones que em queien molt bé. Ho he sabut perquè els mitjans de comunicació se n’han fet ressò.
Parlo de John Barry i Gary Moore. Tots dos m’agradaven. Tots dos feia temps que no sortien als mitjans. I s’han posat d’acord a sortir-ne pel mateix motiu, definitiu.
John Barry es va morir el 30 de gener. A Nova York. Havia estat casat –tres anys, tot un rècord– amb la Jane Birkin. Havia guanyat cinc òscars. Però sempre s’havia mantingut en la penombra i deixava que es lluís la seva música.
No sé si us podeu imaginar els paisatges de Ballant amb llops sense la banda sonora. O els paisatges de Memòries d’Àfrica, o els de Nascuda lliure. O el glamour del James Bond dels començaments. ¿Podeu, sense l’acompanyament musical?
Doncs, en John Barry s’ha mort.

I també s’ha mort en Gary Moore. Avui mateix. A Andalusia, a la Costa del Sol. Els diaris encara no n’han dit com. Què més dóna! Si és morbós ja ho diran. Aquell que pels 90 va publicar Still Got the Blues no farà més música. C’est fini! Game over! Ja no hi haurà més flirtejos guitarrístics amb el rock, ni amb el heavy, ni amb el jazz, ni amb el blues.
Al final ens morim. I tots deixem alguna cosa bona.
Aquests dos, moltes coses bones. Comprovable! Demostrable!
Més que adéu cal dir-los gràcies.