dilluns, 26 de gener del 2015

Àlbum dels EUA -pàgina 16

Zona 0: l'aigua com a eufemisme, com a metàfora, com a símbol, com a guariment.


Zona 0: de sobte un mirall horitzontal, un enigma.


Zona 0: la dimensió absoluta del propi dolor.


Zona 0: la ciutat descobreix un pou cap al no-res.

diumenge, 25 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 15

Línies contra polígons, paral·lelismes contra simetries.


El pont. Cordó umbilical de la ciutat acabada de néixer.


El pont. No li calen ribes per ser necessari.


Sobre un mar amb nom de riu, imprescindible: un pont.

dimecres, 21 de gener del 2015

Revolada

Birdman et fa una bona xarbotada.

En sortir del cinema has de confessar dues coses: que t’ha agradat molt i que entens perfectament els que no els ha agradat gens ni mica.


La història és una metàfora. Una paràbola enriquida, i no gosaria dir que amb elements prescindibles.


La pel·lícula pretén ser un sol pla seqüència, amb algunes trampes evidents, amb la càmera sempre en moviment, precedint o seguint ara un actor, ara una actriu, ara un grup de gent, ara no se sap què, sense ni un segon de descans, afegint histèria a unes actuacions ja prou estressants.


Els actors i les actrius, la música de la bateria, el joc escènic propi d’una presumpta obra de teatre, els efectes visuals que mai no saps si són flipades seves o teves, són només el començament d’una llista de difícil catalogació.



El director, el mexicà Alejandro González Iñárritu, és autor d’algunes pel·lícules d’aquelles que deixen petjada. No sé si heu vist Amores perros, o Babel


En tot cas, per mi, aquesta ha estat una sotragada.

dimarts, 20 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 14

¿Alguna administració porta el control d'accidents de coloms urbans a causa dels reflexos?


Som a l'estació, milers de curses diàries sota constel·lacions nocturnes.


Som a l'estació, mana la inconfunsibilitat.


Som a l'estació, el rellotge és l'eix dels espais, els moviments són l'eix del temps.

dilluns, 19 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 13

 
Dreta darrere l'esquerra. ¿Els arbres no desorienten el seu creixement?


Cap impediment a repetir segons quins dígrafs. 


La llum, dreceres, retorns, miriareflex, multirefracció.


La complexitat del caos el fa tornar senzill.

diumenge, 18 de gener del 2015

Maria Wallace i el blau de la distància

Ella és la Maria Teresa Mir i Ros, filla de Fenals d’Aro. Des del 69 que viu a Dublín. Escriu poemes en anglès però el 2010 va publicar un poemari en edició bilingüe anglès-català. Signa amb el nom de casada, Maria Wallace.


El 2014 la Diputació de Girona publica “El blau de la distància” en edició bilingüe i amb un pròleg de la Rosa Font.

Segurament un dels estímuls del llibre és comprovar com es tradueix els versos la mateixa Maria:

A screech of tyres / always tells a story.
“El xerric dels pneumàtics / sempre defineix una història”.

Beacon-green lighthouse arms / strecht out / to embrace and warmn the weary. / Homing waves kiss the shore. / I’m lonely tonight.
 “El far estén els braços verdosos / per abraçar i advertir el viatger. / Les ones retornen a casa, / besen la platja. / Em sento sola aquesta nit.”

 “face my mother’s worried look / incapable of explaining why / I enjoyed roaming alone, / but reassuring her I would never stray / from that part-of-me place.
“veure la mirada angoixada de la mare / incapaç d’explicar-li per què / m’agradava vagar sola, / però calmar-la dient que mai no m’allunyaria / d’aquell lloc tan part de mi mateixa.”

Loaded with words, / some recently learned, / I enter a new laberynth. / I should not haven taken / such a load. / I have no need of them / once inside / a place of silence / where voice becomes water.
“Carregada de paraules, / algunes apreses fa poc, / entro en un laberint nou. / No hauria d’haver agafat / tanta càrrega. / No la necessito / una vegada dins / un lloc de silenci / on la veu es torna aigua.”

I will no rest, I can’t. / I need to know how it feels / to hold your hand.
“No descansaré. No puc. / Necessito saber què se sent / en tenir la teva mà entre les meves.”

Know also / life is a daily gift, / a rainbow / carrying a colour / for each one of your dreams.
“També has de saber / que la vida és un obsequi diari, / un arc de Sant Martí / que té un color / per a cadascun dels teus somnis.”



Repassada dels matisos de la traducció.

dijous, 15 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 12

Com una màgia dins del reflex estrafet, una reinvenció.


Respostes a preguntes latents, no formulades.


Espais propers, quasi personals malgrat no haver-hi estat mai.


Amb els vidres la ciutat no s'acaba d'acabar, esdevé un tirabuixó.

dimecres, 14 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 11

Tornem als vectors, a les verticalitats, als reptes a la llei de la gravetat.


Sabent que encara existeixes a peu pla, indiferent a la resta.


Allò ineludible ens va espiant per entre les escletxes.


I el formigó, per més disfressat que sigui, encara busca i agraeix altres matèries.

dimarts, 13 de gener del 2015

Ulls esbatanats

Big Eyes no és una pel·lícula que deixi gaire rastre per si mateixa.


Té la seva gràcia, des d’un punt de vista feminista, però no crec que les feministes la tinguin en compte més enllà de la primera impressió.



Té la seva gràcia, des del punt de vista dels burtonians, però a hores d’ara els burtonians ja deuen evitar parlar-ne.



Té la seva gràcia, des del punt de vista dels artistes plàstics, però segur que els artistes gràfics estan ja buscant nous estímuls.



Té la seva gràcia, des del punt de vista del documental cinematogràfic, però s’assembla massa a una historieta amb l’etiqueta que diu que està basada en fets reals.



Té la seva gràcia, des del punt de vista de càsting, però tots els actors estan buscant noves ofertes en els mercats locals dels dissabtes.



Ha estat la pel·lícula d’aquest Nadal, però no ha estat motiu de debat especialment productiu. Ens ho hem mirat amb ulls petits.

dilluns, 12 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 10

L'aigua sempre és l'aigua, i una font és una font.

La inevitable seducció de l'aigua, instantània i fluïda.

Inconscients de la trencadissa de reflexos dels símbols, total per unes engrunes de menjar.

Si vols, parlem de l'esclavitud, però potser tu t'ho mires des de l`òptica dels bitllets de cinc.

diumenge, 11 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - pàgina 09

El que és nou dins del que és vell, i el que és vell dins del que és nou.

Tot és ingràvid i eteri, motiu de riallada.

De dalt a baix, dominant tot el continent, dominant tot el món...

Deixeu-me fer cara de murri, només teatre, per cloure els llavis i no fer cara de bocabadat.


dissabte, 10 de gener del 2015

Les set caixes de la Dory Sontheimer

Al febrer vindrà a Figueres la Dory Sontheimer a presentar el seu llibre “Les set caixes”.


La Dory, barcelonina i catòlica, va trobar el 2002, després d’enterrar la seva mare, set caixes plenes de documents que els seus pares havien guardat i amagat. Segurament perquè ella les trobés.

Així és que als seus cinquanta-i-sis anys va descobrir que els seus pares havien estat jueus que es van salvar pels pèls de l’Holocaust, i que bona part de la seva família paterna i materna també havien estat jueus però que no havien tingut tanta sort a l’hora d’escapar-se'n.

Caixa a caixa, la Dory va explicant al seu llibre els intents de la seva família –que no coneixia com a tal– de fugir de la solució final i de com només uns pocs ho aconseguien. La veritat li és amagada ja que els seus pares han hagut de maquillar la seva identitat per no ser detectats pels mecanismes franquistes, favorable fins que va poder als governs feixistes d’Europa.

Caixa a caixa la història es va desenvolupant, més o menys cronològicament. L’última caixa l’acaba d’omplir ella a través de la seva recerca personal, de retrobament amb els supervivents, de visita a centres de documentació...

Sobre el llibre es pot dir que té un clar objectiu genealògic, i que la Dory justifica tot el que fa –en un sentit o en un altre– la seva família, maximitzant el seu patiment, que ella va redescobrint entre les cartes, les fotos i els documents de les caixes. Però difícilment podria ser d'una altra manera davant la necessitat de refer una cronologia oculta i que calia fer pública, a l’espera que algú altre li pugui aportar més dades. És una catarsi personal. La descoberta d'una autobiografia inimaginada.



I per sobre de la ràbia i la rancúnia pels botxins, hi fa surar el reconeixement i l’estima per les víctimes.

divendres, 9 de gener del 2015

Àlbum dels EUA - Pàgina 08

 
Verticalitats (tot i que la gravetat continua mostrant la seva força)

Ni dòcil ni esquerp, amatent a la capriciosa generositat humana.

Anem cap a on les banderes ens indiquen (som nosaltres i les banderes les que provoquem el moviment del vent).

Que res no ens amagui el sol ni l'horitzó, per als necessaris jocs de llum.