dissabte, 22 de febrer del 2014

Fhivernal

Hi ha números amb una recerca insana del límit, d’ultrapassar-lo, d’embellir la dificultat, de fer palesa la perfecció.

O podria semblar-ho.








Ciència aplicada al cos i als sentits. Estudi comparatiu de la gravetat i les ingravideses. Experimentació a les rodalies de l'autodescontrol. 

Dinàmica dels desequilibris.



Una manera com una altra d’empetitir-nos a base de xacres, dolors, mandres, laments i rendicions diàries.  

Si més no i nogensmenys.



Però un espectacle a la fi, una excusa per moure el cul del sofà, i treure les mans de la butxaca, practicar la plàtica i fer el badoc.

I sabata dura per les trepitjades.




Segurament ja sabeu del que parlo. Per si de cas: dijous vam anar a veure l’Espectacle Blau i divendres el Vermell.

 Tot un festival, tu.




Estic segur que és una sort disposar d’aquesta possibilitat tan propera. Ja estic apuntat per a l’any que ve.


Si ve...

diumenge, 9 de febrer del 2014

Petita aventura en un petit remolí de vent

Tinc una sèrie de fotos del país on visc que no tenen res d’especial, gens espectaculars, gens significatives, i per això m’agraden.


Són les fotos a les quals recorro quan vull aplicar un filtre o practicar un efecte, o jugar-hi una estona a veure què passa.


Són imatges anònimes però carregades de paciència. D'aquelles que es deixen fer de tot.


I he pres la decisió d'anar-les lliurant a la tramuntana, com si es tractés d’un seguit d'accidents involuntaris.



La tramuntana és la principal exportadora de l’Empordà. S’ho emporta tot. I també aquestes fotos: Empordà to take away.

dissabte, 8 de febrer del 2014

Lletra a en Murakami


Benvolgut Haruki,

Tinc la gosadia d’escriure’t perquè m’acabo de llegir el llibre “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge” i volia fer-te un parell de consideracions.

En diversos moments de la lectura he tingut la sensació que de preadolescent et devien fer llegir els llibres dels Cinc (o qualsevol altra sèrie), de l’Enid Blyton, i que et devia quedar alguna cosa a dins que necessitaves treure i que finalment n’has trobat la via: aquest llibre. No sé si un homenatge o una venjança.

Cas que sigui un homenatge, deixa’m dir-te que has oblidat coses. Com a mínim has oblidat d’escriure l’últim capítol, aquell en què tot queda aclarit, els bons se situen a una banda, els dolents a l’altra, i s’entén per què els dolents havien actuat com ho van fer i quin càstig just els espera. Aquest capítol te l’has saltat.

Cas que sigui una venjança, ja s’entén que hi surtin violacions oníriques i assassinats inexorables, però t’has oblidat de ridiculitzar el protagonista. De fet, el que és condemnar-lo sí que ho has fet: l’has condemnat a tenir sentiments i, per tant, a passar-les magres a la vida, i tan fàcil com és, la vida, si te’ls pots estalviar.

Cas que no sigui ni una cosa ni l’altra, retiro tot el que he dit i reconec que aquest llibre es pot llegir escoltant la banda sonora proposada (Els anys de pelegrinatge, d’en Liszt) cosa que no es podia fer amb les novel·les dels Cinc (també és veritat que mai no vaig provar-ho).

Diuen que no és una de les teves millors novel·les, i segurament tenen raó. Però segur que molts dels que ho diuen ja els agradaria haver-la sabut escriure. A mi m’hagués agradat.

I sense més a dir, espero que estiguis bé de salut per allà al Hawaii on et passes la vida, i que continuïs escrivint, que tant els teus crítics com els teus fans, incondicionals tots, se n’haurien (ens n’hauríem) de buscar un altre.

Una abraçada,

càndid a l’escala

Notes que van per nota

Georg Chrsitoph Lichtenberg devia ser un personatge d’upa. D’aquells que entre el XVIII i el XIX combinaven alegrement la part humanista amb la científica, com si es tractés d’un gintònic de l’època.

I durant trenta-cinc anys va mantenir el vici d’anar amb una llibreteta a sobre –que anava substituint per una altra quan la tenia plena– i anar-hi anotant allò que de diví i de mortal, de filosòfic i de tècnic, aconseguia cridar-li l’atenció.

I és evident que tenia una atenció extraordinàriament sensible i fàcil d’estimular.

Va ser el primer professor estable de física d’Alemanya. I ja fa més d’un any que s’han publicat els seus Quaderns de Notes en català.
 
Esmolat, sarcàstic sense fer gaire sang, erudit sense gaire presumpció, descregut però conservador, cosmopolita sense polir, geperut i popular.

En els quaderns de notes se li detecten alguns problemes amb les dones, amb els religiosos, amb col·legues de les diferents disciplines i ciències, amb contemporanis propers i foranis, amb ell mateix, i, pel que es veu, va saber dedicar a tots la seva mordacitat, de vegades venjativa, de vegades admirada.


Un dels llibres que he deixat més clivellat d’anotacions a llapis, amb fragments subratllats –subtilment, o amb ràbia, o amb la ratlla irregular que provoca la riallada. I, segurament, les que no he subratllat ni comentat, és que no les he entès. Segur.

divendres, 7 de febrer del 2014

Vaixelles figuerenques, on?

On les calcàries que anaven de passeig van anar deixant llast


On la Muga va decidir de fer lloc per a viles i fortaleses


On els terrissers anaven a buscar l’argila que les vaixelles figuerenques requerien


On l’aigua d’escorrentia va trobar un bon forat i un bon substrat


On han situat una presó tan metafòrica que encara no hi han posat reus


On quan he anat a fer un tomb s’ha posat a ploure


On diuen que hi paren bèsties alades de camí però que avui no devia tocar




Vaja, a les basses del Terrisser.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Catalitzant el Llobregat

No se sap si són hòbbits, o friquis, o simplement pirats. 

Però són capaços de passar un matí de cap de setmana de començaments de febrer, a l’aigua, analitzant-la físicament i química i biològica i intuïtiva. 

Es fan dir Grup Catalitzador, amb alguns membres Emèrits Forever. 

No en sentireu parlar gaire perquè no n’és pas l'objectiu. 

Es van deixar veure pel Llobregat d’Empordà, just abans i just després de la Jonquera. No van tenir temps d’arribar a Peralada. 

I és que hi ha gent per a tot.