La llum de la foscor

No m'esplaiaré en l'impacte que vaig tenir llegint La Carretera del Cormac McCarthy. Però ho faria, això d'esplaiar-me. La vaig comprar de patac. La vaig llegir de patac. I la vaig estar paint una llarga temporada. En Cormac deixa anar seqüeles que no es poden pair de patac.
Ara ha sortit la pel·lícula. Ui! No sabeu el desinflament que va ser veure la versió cinematogràfica de Tots els cavalls bells. No se salvava ni en Matt Damon, i ja no diguem la sosíssima Penélope Cruz.
Llavors un busca al fons de l'armari les restes d'esperança i de confiança, s'omple les butxaques, i cap al dia de l'espectador s'ha dit.
Bé, doncs tampoc no ha anat tan malament. Els actors se'n surten. El guió se'n surt. El ritme se'n surt. La història se'n surt. Fins i tot el fons musical d'en Nick Cave se'n surt. Tot funciona prou bé com perquè la pel·lícula estigui condemnada al fracàs. Una pel·lícula d'aquest tipus no pot tenir èxit. Ni catalogant-la de "film de terror" com he vist en alguna cartellera -que és una bestiesa inclassificable.
I un dels principals elements de la pel·lícula és la llum. I aquí hem de parlar de l'encarregat de la fotografia: Xabier Aguirresarobe.
¿Recordaríeu imatges de Secretos del corazón, o d'Obaba, de Montxo Armendáriz? ¿Recordaríeu imatges de Los Otros, o de Mar Adentro, de l'Alejandro Amenábar? ¿Recordaríeu imatges de Soldados de Salamina, o d'Obra maestra, de David Trueba? Doncs moltes d'aquestes imatges no són dels directors respectius, sinó del basc autor del llibre En el umbral de la oscuridad.
I alguns fotogrames de La Carretera poden passar tranquil·lament al catàleg del senyor Aguirresarobe.
Si la voleu veure caldrà donar-se pressa, perquè segur que desapareixerà de les cartelleres en un no-res. Vaja, crec.

Tròpic de Tramuntana

Era a principis dels noranta. Jo feia una feina com aquell que diu acabada d'inventar: mestre itinerant. Feia molts petits viatges. Feia moltes petites esperes. Em vaig proposar de tenir una petita conversa amb la natura cada dia. Cada dia. Sense fer trampa. Res, un holacomvà, o un vajaquinpentinatportesavui. ¿Resultat? Cada dia feia una petita anotació, amb data i lloc, en una moleskine que feia patxoca. De tant, alguna cita d'algun llibre que llegís, o d'una cançó, o del que fos que hi lligués. Del que fos.
L'any 95 vaig decidir agrupar-ho tot, per l'època de l'any, lògicament seguint el calendari republicà. Es va titular Viure al país de la tramuntana i així va quedar. Era un volum força gruixut.
Ara m'ha tornat a picar el mateix cuc. Xerradetes amb la natura. Perquè les converses segur que seran diferents, i la manera d'entendre què em diu i el que li puc dir, també serà diferent. La feina d'ara també s'hi adiu.
Per guarnir aquesta entrada us poso el fascicle quart de les obres completes d'un esverat capaç de micropauses. Sense criteri previ us ofereixo el Pluviós de fa setze o disset anys, mentre em preparo pel Pluviós d'enguany.
Crec que es titularà Tròpic de Tramuntana. No em feu dir per què.
PLUVIÓS

Centelles Bros versus Director Patrimoni Txene

Centelles Bros: Hem venut les fotos al Ministerio de Cultura perquè ens garanteixen la difusió.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres també garantíem la difusió.

Centelles Bros: Però els del Ministerio especifiquen com.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres ens comprometíem a l’organització d’una gran exposició acompanyada del corresponent catàleg.

Centelles Bros: I ells establiran un premi de fotografia que es dirà Agustí Centelles.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres proposàvem de fer un premi de fotoperiodisme que es denominés Agustí Centelles.

Centelles Bros: Els del Ministerio van concretar millor la seva oferta.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam fer-los per escrit una oferta formal i concreta.

Centelles Bros: Les institucions catalanes van menystenir el nostre pare, només el Govern de Madrid li va donar el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Director Patrimoni Txene: És cert, però el Govern català d’aquella època va intervenir en aquella concessió.

Centelles Bros: El material del nostre pare no anirà al Archivo de la Guerra Civil, sinó al Centro Documental de la Memoria Histórica, on el cuidaran molt bé.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam oferir-los guardar els originals a l’Arxiu Nacional de Catalunya en les millors condicions.

Centelles Bros: Els de Salamanca ens donen 700.000 € però això no té cap importància per a nosaltres.

Director Patrimoni Txene: La Generalitat els oferia 500.000 € i la cessió dels ingressos derivats de l’explotació de l’arxiu des de 2009 fins a 2015.

Centelles Bros: Però els del Ministerio ens han convençut.

Director Patrimoni Txene: Doncs hauria estat bé que els propietaris de l’arxiu i els representants del Ministerio ens haguessin informat d’aquestes negociacions.

Centelles Bros: El nostre pare hi hauria estat d’acord.

Director Patrimoni Txene: El vostre pare era un catalanista de pedra picada.

I així...

Una gran frustració. Un enorme cabreig. Una estupenda impotència. En tot cas els felicito: uns i altres ja han entrat a formar part d’un nou capítol de la meva memòria històrica.

Un centurió a Emporiae

Cal ser agosarat per a endinsar-se en el conreu de la novel·la històrica. L’Albert Gurt ho ha fet en una edició local i limitada, però que ha lliscat fins a les meves mans i que he començat a llegir ─un terç per plaer i dos terços per feina─ i que he acabat amb, aproximadament, els mateixos percentatges. Diria que Gurt ha fet una bona feina de documentació, situant la novel·la en l’època que a Roma feien filigranes amb el relleu d’en Neró. Hi desfilen Neró, Galba, Otó, Viteli, Vespasià i Titus.

Cal ser agosarat per trenar una història amb dos personatges principals que bé podrien ser alter egos de l’autor: l’antic lluitador, auster i esquerp, i ara conciliador i estimat, Marcus, que no suporta la vida política ni les seves ambicions; i l’altre el grec Calcídies, savi i habilidós, descregut i a punt per a noves creences. ¿I la noia de la novel·la? Una noia jovencíssima enlluernada amb la musculatura d'un atleta i soldat. Aquí sí que l’autor ha deixat de banda la simplicitat del guió per fer un tirabuixó conjugal propi d’en Woody Allen. Reconec que aquí sí que m’he quedat favagirat.

Cal ser agosarat per a editar el llibre sense les relectures i correccions necessàries. I sap greu perquè això rebaixa molt els valors de l’edició. És evident que l’autor té algunes dificultats amb l’idioma (algunes de les quals no detecten els correctors informàtics), també que hi ha badades i errors involuntaris que els editors haurien d’haver resolt, i encara aquelles incongruències pròpies d’un redactat fragmentat i d’afegitons posteriors sense una revisió aprofundida dels encaixos resultants.

És evident que l’Albert Gurt no busca pas la fama literària ni la recompensa econòmica. Es tracta, doncs, d’una aportació voluntariosa i generosa. Potser no eren unes sabates imponents, però és una llàstima que el betum mal posat n’hagi empitjorat l’estat i l’aspecte.

Tres sensors iconogràfics (adéu, Madrizt!)

Acabem la sèrie, amb el sentiment d'abatut entusiasme que acompanya tots els finals.
¿Quin símbol ens queda de Madrizt? No sabem, no ens posem d'acord, canviem a cada moment. Els jocs de l'aigua, de la humitat, humitat que dissol l'espanyolitat i en va deixant taques pertot, els tòpics imprevisibles, els llums, els colors, les portes, les icones indiferents, els objectes fora de catàleg, el menjar, el vi... La sensació d'haver-hi deixat més del que ens emportem, àllò que et fa tornar als llocs.

Tres sensors pels museus

Doncs sí, vam anar de museus que a la capital del regne en tenen molts i bons. Ei, sense abusar. La mida justa perquè algú de la colla ho trobés tirant cap a excessiu i perquè algú altre considerés que una mica més tampoc no hauria fet mal. O sigui, la mida justa.
¿Les fotos? Doncs, mira. N'hi ha alguna que la vam fer gairebé només perquè estava prohibit fer-ne. I altres, perquè imatges de les imatges (o sigui: metaimatges) sempre tenen el seu què. No en trobareu cap de l'exposició de Las lágrimas de Eros (el cartell era una foto de Man Ray; no em digueu que la porta de l'edifici no hi estava ben encaixada...), perquè la vigilància era contundent, a l'estil de la Capella Sixtina.

Deixo córrer les llistes comentades de Borbons i Borbones. N'hi ha molts. Massa feina a cremar fotos.

Tres sensors de carrer

Segon lliurament. El carrereig. De la puerta del Sol (un eufemisme, atès que va estar ennuvolat els quatre dies, si és que no plovisquejava, o directament plovia, o sigui que el sol no va fer ni cas de la seva porta) fins al palacio de Oriente (un altre eufemisme, perquè sempre hi arribàvem sense saber com i, doncs, per a nosaltres, era el palau del desoriente). Plaza Mayor, Mercado de San Miguel, templo de Debod, el Corte Inglés al carrer Preciados...
Hi havia molt més del que surt aquí, però la nostra obsessió no arribava a fotografiar-ho tot (bé, algú de nosaltres, quasi). Tampoc no hi busqueu gaire llum, per allò que us deia de la meteorologia. Tampoc no hi busqueu els retrats macos, els d'enlluernar la càmera amb el somriure Profidén (com que no m'agraden gaire, els he descartat tots; lògicament m'emportaré alguna que altra bronca).
Vinga, va, vaig a preparar el tercer lliurament, el penúltim, que ja comença a ser hora de passar pàgina, tu, tanta foto...

Tres sensors de llum

Tres càmeres fotogràfiques al seu aire per Madrid. Aquest cap de setmana hem fet una reunió de valoració a Girona, al voltant d'una taula de formatges i vins. És clar que els comentaris s'han anat contaminant, dels formatges i dels vins. I al final, tot semblava meravellós. Madrid com a ciutat oberta, múltiple, diversa, lluminosa...
Bé, sempre queda el reportatge gràfic que certifica o desmenteix els records. Com que hem ajuntat els tres sensors de les tres càmeres, hem barrejat les fotos i m'han donat permís per reordenar-les al meu aire.
Primer lliurament: Madrid com a ciutat generosament il·luminada per Nadal.

Dues aportacions

Doncs, sí, vaig una mica de bòlit i no compleixo amb el que havia promès. Encara tinc per revisar els articles sobre els Borbons i se m'acumulen les fotos de Madrizt, que us volia oferir. Massa feina.
Mentrestant altres blocaires més eficients m'han fet arribar dues aportacions inestimables. La Sole em passa per la cara un repàs monàrquic breu, intens i fidedigne, exceptuant alguna que altra llicència històrica. Més clara i divertida que no pas la meva. Es tracta d'un humorista que es diu Manu que fa un repàs titulat "Hoy: la monarquís española". Doncs bé, vaig a incrustar-ne el vídeo i en surt un altre. O sigui: a data d'avui, el vídeo ha estat enretirat del Tutub. Potser és que l'acudit final era sobre la Leticia borbona. Llàstima no haver-me'l baixat quan era corria.

Per altra banda, la Rosa, després de llegir alguns comentaris sobre la neu i la capital, també em fa arribar una sèrie de fotografies del Retiro nevat, francament espaterrant (el Retiro i el reportatge). Amb el seu permís i el del seu cosí madrileny, aquí la teniu:
Retiro Nevado, 09 Enero 2009
La propera serà de fotos pròpies. Promès.

Madrizt per a catalans. Lliçó 0 i 1/4.

No us perdeu el Monasterio de las Descalzas Reales. Potser a l’entrada trobeu un senyor d’una indefinible mitjana edat que us mirarà severament i si li pregunteu alguna cosa us respondrà amb paraules breus i esmolades. Feu el que calgui perquè sigui ell qui us faci de guia durant la visita. Segurament és una de les visites teatralitzades més contundents a què hagi assistit mai. Vaig quedar convençut que l’home havia demanat el seu ingrés al monestir com a monja de clausura i que la negativa papal li va conferir aquest caràcter i dedicació.
Si el visiteu ─i teniu la sort d’ensopegar el guia─ aneu-hi preparats. Això vol dir quatre dades més sobre les Àustries.

Comencem per Juana de Austria (també dita Juana de Castilla). Havia nascut en aquest mateix edifici, quan encara no era monestir. Era filla de Carlos I. Era vídua del príncep Juan Manuel de Portugal. Era germana del rei Felipe II. Era mare del futur rei portuguès don Sebastián. Ella mateixa el va convertir en monestir a mitjans del segle XVI. Tenia el títol de Gobernadora del Reino. La cara de simpatia fa joc amb la del guia que us comentava fa uns moments.

Continuem amb Maria de Austria. Era vídua de l’emperador Maximiliano II de Habsburgo. Aquesta –i la seva filla Margarita– va fer-se’n monja sense deixar de banda la seva faceta política. Per exemple va organitzar tres dies de festa al monestir per tal de convèncer el nou rei Felipe III que no traslladés la cort a Valladolizt. Això era el 1602. L’any següent, havent fracassat en allò de Valladolizt, va morir, i en el seu testament demanava de ser enterrada al monestir i així assegurar-se tres pregàries diàries per la seva ànima pels segles dels segles (mentre el monestir funcionés). A data d’avui, la Maria té a compte més de 445.600 pregàries. Ho teniu malament, catòlics, si voleu batre el seu rècord.

Si voleu ampliar la llista de monges il·lustres per part venèria, podeu investigar Ana Dorotea de Austria, María de la Cruz y Austria, Catalina María de Ester, Margarita de la Cruz (filla de Juan de Austria Chico, neta de Felipe IV), etc. Acabo amb un etcètera perquè en Felipe V (de tan grata memòria per als catalans no cerverins) va dictar un Real Decreto pel qual totes les abadesses de les Descalzas rebien el títol a perpetuïtat de Grande de España.
Doncs això: no us ho perdeu, però aneu-hi confessats.

Madrizt per a catalans. Lliçó 0.

Una cosa que els castellans no necessiten saber quan visiten Catalunya, però els catalans sí quan visiten Castella, són les diferents dinasties que han donat i donen esplendor a cada ciutat en qüestió, especialment a la capital. És important, perquè és cosa que es dóna per apresa i sabuda des del bressol i, en cas contrari –com el meu, per exemple– pots acabar fet un considerable embolic i fent un trist paper. Amb aquest afany de compartir els estris de supervivència, us en faig cinc cèntims, començant pels anomenats Àustries.

–Fernando II de Aragón i Isabel I de Castella: casats el 1460 van governar fins el 1504. Van anar tenint fills i els que no es morien els anaven col·locant en diferents cases reials europees. El Papa Alexandre VI els va atorgar el títol de Católicos per les seves aportacions polítiques a la difusió massiva d’aquesta religió. A la mort de la Isabel va pujar al tron la seva filla Juana la Loca però qui va exercir fou el seu formós marit.




–Felipe I el Hermoso: rei consort de Juana I des de 1504 fins a 1506. La seva mort diuen que va trastocar la seva muller a qui adjudicaren un generós sobrenom. En aquesta tesitura, en Ferran, que allà era conegut com Fernando, va ser regent fins el 1516. Mentre no creixia el fill del Felipe i la Juana, encara va haver-hi un regent: el cardenal Cisneros (a Aragó també hi va haver un altre regent, Alonso de Aragón, arquebisbe de Saragossa, però això a Madrizt no els fa ni fred ni calor).




–Carlos I (i V d’altres bandes), rei des de 1516 fins a 1556. Acumulava més títols i territoris que vestits el Manneken Pis. Va tenir cinc fills en el matrimoni i cinc més d'extramatrimonials. Es va retirar abans de morir (fet insòlit), abdicant i repartint les possessions entre son germà Fernando (les altres bandes) i son fill Felipe (les Espanyes). Tot seguit es retirà a meditar al monestir de Yuste fins que va morir de paludisme (algun mosquit nascut als estanys que ell mateix va fer construir).





–Felipe II és qui trasllada la Cort a Madrid, fins a aquell moment una vila de mides més aviat reduïdes; de fet, no ha estat reconeguda per llei la seva capitalitat fins el 1931, gràcies a la 2a República. Felipe II el Prudente, que li deien. Governant entre 1556 i 1598, aconseguint una bonica doble fama de virtuós (llegenda rosa) i de monstre despòtic (llegenda negra). Abans de posicionar-vos feu per manera de saber quina és la llegenda que preval entre els madrilenys que us acompanyen.





–Felipe III el Piadoso, rei des de 1598 fins a 1621. És dels que van instaurar la moda de delegar el govern en persones de confiança, concretament en el duque de Lerma, i després en el duque de Uceda, assolint nivells de corrupció que semblaven impossibles de superar, tot i que després s’han anat superant amb sorprenent facilitat. Va coincidir amb Lope de Vega, Luis de Góngora, i amb allò que en diuen el Siglo de Oro de las Letras Españolas.




–Felipe IV el Grande, rei des de 1621 fins a 1665. Va tenir una primera etapa en què mantingué la tradició anterior de deixar que manés algú altre, en aquest cas el conde-duque de Olivares. Després sembla que s’encarregà més o menys personalment i es dedicà a lluitar i a perdre contra els regnes europeus protestants, i contra França, també catòlica però més ambiciosa i espavilada. Total, que el sobrenom al final li va anar una mica gran, pel que es veu.





–Carlos II el Hechizado, rei des de 1665 fins al 1700. És el darrer dels Àustries bàsicament a causa del seu lamentable estat físic que incloïa raquitisme, incapacitat intel·lectual i esterilitat. En comptes d’atribuir aquesta problemàtica a la consanguinitat matrimonial dels Àustries, hom va considerar més idoni atribuir-ho a la fetilleria i a la bruixeria diabòlica, que tenia més morbo. Al començament la seva mare Mariana de Áustria va fer de regent quan tothom es plantejava que el rei moriria aviat, donat el seu estat de salut general. Però l'home va anar resistint provocant un problema successori d'abast monumental.

No se us acudeixi visitar Madrizt sense aquestes dades bàsiques. En un proper lliurament parlarem de les filles, germanes, mullers i amants, que també feien i desfeien, però en la zona fosca. Quan hàgiu superat els Àustries ja podrem passar als Borbons i a les Borbones. No sé si resistiré tant de plantejament pedagògic. Ja es veurà. S’admeten sol·licituds de deixar-ho córrer.

CCXXII

Vés per on la primera entrada de l'any és la 222. ¿I què?
Si això fos una quina dirien els tres aneguets. I aquí els teniu: tres d'anada, mascles ells, i acolorits: el collverd, el griset i el cullerot.

¿I per què no tres aneguetes? I també les teniu: tres de tornada, femelles elles, i discretes: la collverd, la griset i la cullerot.

Els dibuixos són d'en Peterson. Algun dia parlarem d'en Roger Tory Mounfort Peterson. Promès. Abans de l'entrada MMCCXXII (la dels quatre ànecs).

Total, que aquest bloc ja és un terç de diabòlic. Encara li falta una mica per a ser prou dolent per a sortir als Pastorets o simplement per a córrer món. Tot arribarà. Això de blocairejar és un vici absurd, que no saps com t'hi poses i encara saps menys com sortir-te'n. És descobrir una finestra nova a casa, i ja no te'n pots estar de treure-hi el cap de tant en tant, perquè et vegin i per veure tu què hi ha allà fora. I vas veient tot de gent que també treu el cap per la seva finestra. Penses: algun dia ens trobarem tots al carrer i potser aquell dia en farem una de grossa, que ja comença a ser hora. Penses: potser.

I canviant de tema. Gent de les finestretes: me'n vaig dos parells de dies a Madrizt, amb uns companys.
Doncs, sí, s'admeten suggeriments. Es demanen suggeriments, vaja.
Doncs, no, no feu encàrrecs d'autògrafs d'un tal Cristiano Ronaldo ni sobre el Tribunal Constitucional.
Doncs, sí, us mantindrem informats.

Bon Any

Els de la foto: en Càndid, l'Helena, la Margarita, la Laura, l'Enric, la Ginesta, l'Iñaki, en Cristian, la Sara, l'Eva i en Josep-Esteve desitgen...

que l'any 2010 sigui un bon any per recordar
per haver aconseguit societats més justes
i més respectuoses amb el planeta
(i perquè a tots els de la foto els hagi anat de conya
-per no dir-ho d'una altra manera- i també
a tots els que llegeixin aquest missatge).
Amèn!

Cameron deu venir de càmera

Em refereixo a James Cameron, és clar. Fa dotze anys, quan Titanic esdevenia la pel·lícula més rendible de la història, es podia haver fet l’acudit que Cameron devia venir de camarot (o sigui, cambra, que també hi té relació, per la cosa aquella de la camara obscura). Bé, un cop fet l’acudit inicial, anem al que toca.

El que toca es diu Avatar, i és que aquest dia de Nadal, per seguir la tradició familiar, ha tocat la novetat. Com que sóc impressionable de mena, doncs he quedat impressionat. Fins al punt que crec que hi tornaré.

3 hores de durada, 3D, 300 milions de pressupost, 3 lustres de feina...

Després de seguir una història prou elaborada, amb uns personatges prou consistents, amb una escenografia delirant, sense oblidar les màquines de matar sofisticades, un es queda amb el dubte de què hi ha d’en Cameron en aquest producte: ¿el disseny original? ¿l’embastament del guió? ¿quatre nocions sobre els personatges? ¿la coordinació, l’assumpció contínua de petites decisions? ¿l’aconseguiment del finançament necessari? O potser realment el senyor Cameron té tota la capacitat que aparenta, i realment Avatar és un producte seu de cap a peus, des del missatge ecologistòleg fins a les muntanyes flotants, passant per la connexió còsmica entre dracs i helicòpters orelluts...

Recordem-li al senyor Cameron els seus Terminators, el retorn de l’Alien, l’Abyss, el Mentides Arriscades, el Titanic i ara aquesta faula de dibuixets i final feliç. A tall de resum em quedo amb la insinuació final de la història: si volem ser bons (alliberar-nos de la malícia humana) ens hem de reconvertir en personatges virtuals, forts, àgils, sempre joves, sense vicis ni artrosis. Ai, com resulti que el Cameron tingui raó.

Sol parat

Imatges de saharapiksie a Photobucket. La de sota és un gif animat.

Ho he preparat tot perquè aquest missatge es publiqui el dilluns a un quart de sis de la tarda. És el moment que els astrònoms i astrònomes diuen que es produeix el solstici d’hivern (bé, a l’Argentina, per exemple, és el solstici d’estiu, però allò ens cau una mica lluny). ¿I a mi de què em ve de celebrar el solstici? Doncs per dos motius: per ignorància i per romanticisme.

Per ignorància tiro de veta de la Viquipèdia i quedo enlluernat de saber que el nom li ve de sol i stare, perquè dóna la sensació de no moure’s. El dia dura unes 9 hores, i la nit unes 15. Els romans, que això s’ho curraven molt, se les enginyaven perquè el dia tingués 12 hores i la nit també. Això els obligava a fer hores de 45 minuts durant el dia (de manera que a migdia fos l’inici exacte de l’hora setena) i hores de 75 minuts durant la nit. Avui en dia amb la matemàtica implacable dels rellotges i els ajustaments horaris politicoeconòmics, resulta que a les 12:00 mai no és migdia ni mitjanit. Ja veus. El rellotge mai no ens diu l’hora que és en realitat.

I la Viquipèdia encara va més lluny: en aquest solstici el Sol és quan es troba més al sud (-23°26’ de declinació), o sigui sobre el tròpic de Capricorn. ¿I sabeu què diu també? Doncs que “físicament, el solstici d'hivern correspon al moment en què l'eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol”. Això us ho poso literalment perquè, ignorant com sóc, no ho he entès.

Per romanticisme, m’és una mica més difícil explicar-me, bàsicament perquè a la xarxa no hi ha cap “Poetipèdia” a què recórrer. Però la cosa és musical i coreogràfica. De música podríem posar el December dels Waterboys o bé la simfonia Hivernal (la núm. 1) d’en Txaikovski. I la coreografia ja la posen els astres. Un ball estrany, resultat d’equilibris i atraccions, distàncies i paràboles. I nosaltres, reis de la creació, criatures predilectes de déu, segons alguns, i causants darrers de devastacions fins arribar a l’autoaniquilació, segons altres; de cop i volta convertits en elements insignificants, distorsions ínfimes d’una harmonia il•limitada. No arribem a ser no-res en una immensitat que sí és.

Feliç Solstici, humanes i humans!

Primidi de Nivós de l’any 218.

Caganers

He estat fent el xafarder aquests dies en què anar a mercat i mercats i mercadets m'ha estat inevitable. I m'he trobat amb figures de caganers molt adients. M'ha agradat que en Tiger Woods en fos un, perquè mentre encertava els forats dissimulava davant de la puritana opinió pública americana.
També m'ha agradat trobar-me amb la col·lecció de polítics habituals, tant els que juguen al Govern FC com els de l'Athletic Oposició. Però, ep! Me n'hi falta un! No pot ser que no puguem posar el Tete al pessebre. ¿Com pot ser que no disposem del caganer Ernest? Per torcar-se el cul li podem donar fulls de calendari.

I l'altre que he trobat a faltar suposo que ja sabeu qui és. El que passa és que no tinc tan clar que l'hagi cagat. Perquè el veig molt fresc i desinhibit, l'home. Potsr sí que abans el veurem com a Conseller d'Economia que com a defecaire darrera una mata.

Ara bé, està clar que la tradició del caganer no s'ha de perdre. Ni tota l'escatologia relacionada amb el Nadal. (¿Escotologia no és la ciència d'interpretar les sagrades escriptures?) Doncs, fixeu-vos en el ressò internacional que ha tingut. El qui ho explica molt bé és en Jaume Subirana al seu bloc Flux. Però crec que el primer a donar l'avís va ser l'inefable Xavier Caballé.

¿Podríem fer un pessebre només de caganers? Si el situéssim a Copenhaguen no sé si hi cabrien tots; tots cagant-la, i el planeta amb merda fins al coll.

L’edat mitjana al cinema

Doncs sembla que està de moda.

Per una banda tenim en Jaume I. No, no ens referim a la pel·lícula amb aires pitarrians del 94, protagonitzada per Joan Borràs. Ens referim a una producció quasiinternacional (De Palacio Films) titulada King Conqueror, protagonitzada per Tim Roth i Jude Law. De tota manera el guió original és obra d’un català, un tal Jaume (nascut a Montpeller, mort a Alzira i enterrat a Poblet).

Després tenim lo nostro Tro d'Empúries, reconvertit en Thunder Captain.

També parlem d’una producció quasiinternacional (Maltés Producciones) amb actors com Álex González i Elsa Pataky. El títol previst: El Capitán Trueno y el Santo Grial. En aquest cas el guió de referència també és d’un català, un tal Víctor Mora (nascut a Barcelona i educat a França a causa de l’exili familiar).


I ara la meva proposta personal: Behind the Walls. Encara falta la productora, la directora o el director, el llistat d’actors (tot i que reservaria un paper per Martí Gironell, que en la presentació del llibre va demostrar ser un bon comunicador, i jo que també em reservaria un petit paper, si cola). El que sí tenim és la història. El guió és de la Núria Esponellà (nascuda a Celrà, i resident a Ventalló). El que també tenim són els decorats, darrerament força endreçats: Sant Pere de Roda (sic). Ja que tot el tema del rodatge va una mica endarrerit –i per aquest motiu no us en puc oferir el tràiler– podeu decidir-vos a llegir la novel·la que acaba de publicar, Rere els murs.

El fúmbol

Ahir, divendres a la nit, vaig anar al cine club a Torroella. Presentaven la pel·lícula O ano em que meus pais saíram de férias (L'any que els meus pares se'n van anar de vacances). Al Brasil del 1970, sota una devastadora dictadura política que comportà un nombre indeterminat de víctimes, se celebra el Mundial de futbol i el Brasil surt guanyador. La política perd pes i importància, fins i tot en el cas dels afectats directes, davant del sentiment nacional de glòria futbolística. I és que el futbol és el futbol.

Avui, dissabte, hi ha un partit que també és decisiu a nivell nacional, allò que en diuen un derbi. Un dels equips és el paradigma del sentiment nacionalista; l'altre, simplement es diu Español. L'acte s'aprofitarà per a promoure un altre acte emotivament popular i que tindrà lloc demà: la Marató.

Curiosament demà, diumenge, també hi ha un seguit de referèndums a un piló de localitats del país. Hi ha qui comenta que si el president i l'entrenador de l'Español es diguessin Laporta i Guardiola, i si els del Barcelona es diguessin Sánchez Llibre i Pocchettino, segurament no se celebrarien les consultes populars. Qui diu això deu pensar que els èxits futbolístics de persones que s'han significat políticament en un sentit avalen iniciatives com les de demà. I és que el futbol és el futbol.

Potser els que diuen això, exageren.
Ara bé, la pel·lícula és altament recomanable.
I anar a votar també.
Jo no podré. Algun dia us confessaré que visc a l'Escala.

Deixeu-me fer de vident

Vet aquí com va anar la cosa: santa Llúcia quedà embadocada mirant el solstici d'hivern tot trencant els dècims de loteria que no li havien tocat, mentre un paio amb barba blanca i grotescament vestit s’enfilava als balcons i a les xemeneies. A dins, però, un bon tió, després de dies d’alimentar-se de peles de taronja, cagava un nen Jesús, el qual, a base de torrons i cops de simbomba, i a l'ombra d'un avet carregat de boles, s’anava convertint en sant Esteve, un tipus molt afeccionat als canelons. L'aire de les cases era força enterbolit a causa d'un tal Fumera, que s'havia format de cremar el tió aquell. Al cap de poc, aquest mateix personatge sense cara, mig sant Esteve i mig Fumera, carregat de llufes i fart de bromes, se n’anava a fer de caganer al pessebre. Allà hi establia breu amistat amb el senyor dels Nassos; res, cosa d’un dia, perquè en arribant la nit, es van mudar ben mudats però amb complements de plàstic i cartró, tronats i sorollosos. Després de sopar i inundar els mòbils de missatges de bon rotllo (la majoria), tothom va estar pendent dels campanars per fer unes postres comptades i coreografiades. En sortir el sol (i passades unes hores més) tothom feia cara de circumstàncies i canviava fulls de les parets com qui canvia d’any, tot amb música de vals. De tant en tant els carters i les carteres portaven cartes decorades dels darrers despistats. Mentrestant, els nens i nenes que en comptes d’anar a escola anaven als supermercats, i alguns pocs també a veure els Pastorets, i encara alguns altres a esquiar, preparaven uns fanalets –o no– per a una estranya desfilada monàrquica, un triumvirat multiracial i efímer, curiosament consentit per les monarquies residuals existents. L’endemà tots, tots, tots tenien regals, i si algú no en tenia és que era pobre i, per tant, no se’n mereixia. Passada aquesta diada esmerçant-se a trencar embolcalls, obrir capses i acumular papers, resulta que tornaven a sortir els mateixos de sempre a la tele, i allò volia dir que aquella febrada ja havia passat i només quedava llençar les joguines ja espatllades i repassar les estadístiques corresponents. O sigui, el govern en feia una lectura positiva i l’oposició deia que tot era culpa del govern. I al cap de dotze mesos ja faria un any i hi tornaríem a ser. Vet aquí com va anar la cosa.

Colors amb unes hores i uns quilòmetres de diferència

Entre una imatge i una altra hi ha unes poques hores de diferència. També hi ha uns pocs quilòmetres. La primera és feta al matí al mar d'Amunt des de Sant Pere de Roda (de Rodes, segons els mapes). La segona és feta a la tarda en un centre comercial del Gironès.
Totes dues fan Nadal, a la seva manera. La primera pel temps que hauria de fer i tanmateix no fa. La segona pel consumisme que no hauria de ser i tanmateix sí és. O sigui que es va acostant el ditxós Nadal no pas amb els millors auguris, ni de pau, ni d'economia, ni de respecte al planeta, però potser ens hi haurem d'anar acostumant.

Un rot de gos a Emporion

Un servidor és un bon amant d'allò que anomenen "humor gràfic". Un d'aquells que començava el diari per la pàgina on en JAP o en Ferreres treien la punta del que passava. Una manera -la del somriure involuntari- d'enfrontar-se a la realitat crua i estopenca.

Això em passa de nou amb Emporion, una revista de Torroella de Montgrí. Una revista des de 1915 i que actualment difon els seus continguts en format digital. Notícies i articles d'opinió en clau local, o sigui: en clau emporitanocatalanomundial.

I entre els seus autors, esclar, en Jordi Fenosa, el responsable de l'humor gràfic. La seva secció es diu "Fet i fumut". En Jordi va penjant els seus dibuixos, els mateixos que es publiquen a Emporion, en un bloc propi: rot de gos. Encara que el nom del bloc faci referència a un gos, en Tatay sovint se serveix de dos gavians XXX: xafarders, xerraires i xurriaquers. No sé si el nom dels gaviats és Fet i Fumut. Podria ser.

Us ho recomano: el bloc, la revista i l'humor. Diuen que la revista El Jueves ha censurat un dels seus autors. ¿Serà veritat? ¿De què devia anar l'acudit censurat?

Xuvia, ven!

Pujo al castell del Montgrí a congriar la pluja. Allà provo els meus sortilegis i les meves invocacions, i només es presenta el garbí. Bé, ja és quelcom, penso. Una bona garbinada ja fa tardor. Ja plourà al vespre, o demà, si vol.

Ja que hi sóc, m’entretinc mirant de les torres estant. El paisatge com un espectacle. El paisatge com a decorat que esdevé el protagonista de l’obra. L’Empordà partit per aquest rocam que s’ha colat. Un intrús que ha quedat integrat amb tots els ets i uts. El pati de butaques enmig de l’escenari. ¿Què seria de l’Empordà sense aquest intrús grisós?

I el castell inacabat com a clau de volta, el botó de roda, l’eix emporità, el melic del món, el centre de l’univers, la galeta galàctica, la quadratura del cercle, la metàfora definitiva.

El castell que mai no va ser en el massís que era on no devia. I la pluja que no acaba d’arribar. Buscaré el disc de les Luthiers que cantaven: “Xuvia, ven a mi, te necesito, desde que te fuiste estoy sediento de ti, ay, ven, empápame, mójame todo, humedéceme, salpícame, rocíame, riégame, chorréame, ay, ven, nebulízame, vaporízame, escúpeme...” Potser si canto jo...

Pulp Friction

Mai de la vida hagués dit que jo havia estat àvid lector de pulp. Però mai no és tard per aprendre coses noves o rectificar-ne de velles. I és que aquelles novel·les de western de quan no havia aconseguit ni el títol de teenager, resulta que eren Spanish pulp.

Eren novel·les que costaven un duro al quiosc. Però un cop en tenies una, la podies anar canviant per una altra, per una pesseta cada cop, en el mateix quiosc, ininterrompudament. Simplement havies de vigilar que la que agafaves no estigués en un evident pitjor estat que la teva, no fos cas que després de llegir-la el quiosquer no te la deixés canviar per una altra. Aquest era un problema. L’altre problema és que quan ja portaves uns quants canvis, ja no recordaves quines havies llegit i quines no.

En aquell llavors el que tenia més novel·les era un tal Marcial Lafuente Estefanía. En devia llegir tres o quatre. No m'entusiasmava. No hi havia tensió sexual. Després vaig descobrir en Keith Luger, molt més descarat, més cínic, més irònic, més suggerent. Molts de dolents, un de guapo que no és bo del tot, una situació realment difícil, una noia guapa i virginal, una relació impossible, molts trets pel mig, una mica de violència però sense passar-se, el desvetllament d’un secret del guapo que el fa una mica més bo, encara una relació impossible amb la guapa, molts diàlegs, un 0,1% de descripcions, 100 pàgines, el desvetllament d'un secret de la guapa que la fa una mica menys virginal, un parell de sorpreses, una mica més de violència, uns quants trets més, els dolents en estampida, un petó, un final feliç. Del Luger en devia llegir... ¿una vintena?

I aquí i així es va quedar la cosa. He estat fent neteja de capses antigues quan han aparegut un parell de novel·letes corcades.

Una mica d’investigació i una cara d’atònit. Pulp español. Qui li ho havia de dir a l’Editorial Bruguera. Un Marcial Lafuente Estefanía que havia estat enginyer i havia viatjat pels Estats Units abans de la Guerra Civil, que havia fet de capità d’artilleria republicà, per la qual cosa havia anat diverses vegades a la presó en la fantàstica postguerra. Allà diu que arreplegava els papers que podia per anar escrivint. Va acabar la seva carrera literària amb 2500 novel·les d’un duro. En canvi, el meu preferit, Keith Luger, que en realitat es deia Miguel Olivero Tovar, funcionari de l’Ajuntament de València, només en va escriure 700. Per contra va conrear tots els gèneres artístics en voga: western, ciència ficció, policíaca...

He tornat a guardar les novel·letes en una altra capsa. M’ha fet por tornar-les a llegir. Si hagués sabut... quan les llegia. Ara ja és tard, massa tard.

Simplement mirant les portades em sembla que ja es podria fer un estudi en profunditat. Les primeres: l'heroi tot sol enfrontat al destí, i el premi és continuar sol. Les segones: l'heroi continua tenint l'arma però ja no està sol, i el premi ve quan la novel·la s'acaba...

Plafó per Vilanera

A l'exposició escalenca de fotògrafs joves, inaugurada dissabte, el Fòrum l'Escala-Empúries hi contribueix amb un mosaic sobre Vilanera. Aquest:
A pams:

© Assumpció Vila

Porta i finestra del mas de Vilanera. És un mas dels segles XVI o XVII, amb una torre de defensa de base quadrada. En la construcció es devien aprofitar estructures properes del monestir de Santa Maria de Vilanera i fins d'una anterior vil·la romana.

A la imatge hom pot veure la porta dovellada i un finestra decorada, tots dos elements barroerament emblanquinats.

© Assumpció Vila

Recipient decorat fet amb la meitat d'un ou d'estruç. És un dels objectes que certifica la presència fenícia a la contrada. Trobat en una de les tombes de la necròpolis de Vilanera (s.VIII abans de Crist) encara no excavada del tot.

© Antoni Canals

Ophrys arachnitiformis (Grenier&Philippe)
Es tracta d’una planta esvelta, 15-30 cm d’alçada, amb sèpals que poden presentar una coloració molt variable (blancs, roses, verds). Amb un label fosc i amb pilositat submarginal. Màcula molt variada, sovint amb forma de H. Cavitat estigmàtica petita, estrangulada a la base i fosca. Pseudoulls grans i grisosos. El seu hàbitat es troba de plena llum a mitja ombra, en substrats alcalins, de secs a un xic humits: herbeis magres, garrigues, màquies des del nivell del mar fins a 800 m d’altitud. Es troba des de Catalunya fins a la Provença i la costa ligur septentrional. Floreix aviat, des del febrer fins l’abril aproximadament. A la zona de Vilanera se n`hi troben en quantitat i és destinació obligada d’orquidòlegs d’arreu.

© Càndid Miró

Ruïnes del convent de Santa Maria de Vilanera del segle XIV. Lligat a interessants llegendes i contalles estudiades per Jordi de Puig i presentades en la conferència: "Vilanera, el canonge, l'abadessa i el monestir", molt significatives per a explicar determinats usos socials de l'època.

© Jaume Comas

Fotografia realitzada durant la sortida a Vilanera de l'estiu de 2009. El recorregut per les Corts i Vilanera acabava als peus del Pi Gros de Vilanera on diversos artistes llegiren textos i poemes i
cantaren cançons sobre l'espai visitat. A la imatge es veuen els assistents quan la llum del dia ja declinava.

© Càndid Miró

Panoràmica de Vilanera a l'estiu, el darrer reducte agrícola del terme municipal de l'Escala. El mas és visible a la dreta de la imatge. Un espai important com a connector biològic entre les zones d'aiguamolls de l'Alt Empordà i del Baix Empordà. Un espai que ja va ser amenaçat fa poc per la construcció d'un camp de golf i d'urbanitzacions relacionades. Un espai que no es pot deixar a mercè de l'especulació.

Observetllatori del Paisatge

Aquests dies he assistit a un Seminari Internacional a la capital de Catalunya (uiuiui).
A la presentació hi havia diversos representants polítics de diversos departaments governamentals amb corbates també diferents (uiuiui).
També hi havia un representant de l’entitat bancària que auspiciava el Seminari i els oferia les seves instal·lacions (uiuiui).
El tema del seminari era Paisatge i Educació. Sí, sí, com sona. No, no era la continuació del programa de TV3 del Paisatge Preferit de Catalunya. De fet s’hi va fer alguna referència no del tot amable.
¿Us puc justificar la meva assistència? Ho intento: durant molt de temps jo havia estat d’acord amb el criteri presumptament d’esquerres que el paisatgisme era una de les branques artístiques més caduques, inútils i autocomplaents; un gènere per a la burgesia panxacontenta. Però després va venir en John Berger, i em va convèncer de tot el contrari. Que l’aparició del paisatge com a gènere pictòric, més enllà d’un fons patrimonial del retrat dels propietaris, va ser l’inici del respecte a l’entorn, un reconeixement a la natura i a les tasques dels pàries, una base vital per a arribar al concepte de patrimoni col·lectiu que tant molesta i ha molestat als propietaris de tots els temps.

I parlar de paisatgisme és parlar de paisatge.

Per això a la capçalera d'aquest bloc hi ha el que hi ha. I per això vaig anar al Seminari. A més a més de per feina, que també.
Hi ha hagut una ponència inaugural simplement imperdible. I presentacions i ponències interessants. Altres no tant. En general diria que benintencionades. En general intents emotius però esporàdics, anecdòtics. Iniciatives gallegues, eslovenes, alemanyes, italianes, irlandeses, catalanes.
Doncs sí, a Catalunya tenim una Llei del Paisatge, i una entitat, l’Observatori del Paisatge, i uns inversors i promotors immobiliaris voraços, i un país ensonyat i indiferent. I una crisi que dóna la raó a tots els espavilats que vulguin fer... el que sigui, i entre tots els hem de donar la raó i els diners, perquè ara els bancs, pobrets, no en tenen, i tot s’ha de fer amb diner públic.
Pel que fa al paisatge... no sé si hi serem a temps. Fins i tot encara que els que creiem que el paisatge és força més que una postal, i que forma part indissoluble de la nostra identitat, ens hi poséssim a fons i a totes; encara que les paraules de l’Administració tinguessin alguna traça de sinceritat i hi posessin idees i recursos; encara que a nivell mundial ens conscienciéssim sobre l’escalfament global i sobre les injustícies cròniques que impedeixen els acords; encara que... No sé si hi seríem a temps.
Potser podríem proposar un nom nou per al xiringuito que tenen a Olot: l’Observetllatori del Paisatge. Insisteixo: potser (i espero que no).