D'avantpassats i de descendents

La mort tràgica d’algú encara jove pot ser una bona historia.

El reagrupament d’una família a la vora del col·lapse pot ser una bona història.

L’amenaça de la destrucció immediata d’un paradís natural pot ser una bona història.

La progressiva descoberta d’una infidelitat conjugal pot ser una bona història.

La pervivència d’una família mestissa a Hawaii pot ser una bona història.

L’aparent lleugeresa de les noves fornades d’adolescents pot ser una bona història.

Les cegueses provocades per les passions paternals poden ser una bona història.

I posar-ho tot junt, ben endreçat, ben mesurat, ben equilibrat, ben fotografiat, amb la mida justa de llagrimeta i de riallada, amb la mida justa de musiquetes i paisatges (tot molt hawaià, diria), amb un George Clooney sense Nespresso però amb una bona colla d’actors (com la Shailene Woodley, la de la foto de sobre), en pot sortir una bona pel·lícula.

I em sembla que l’és. Los Descendientes, dirigida per l’Alexander Payne que també ha intervingut en el guió i que en aquest cas s’han basat en la primera novel·la de la hawaiana Kaui Hart Hemmings (la de la foto de sota).

La vil·la del senyor Maugham

Nets i mudats, i clenxinats, amb caràcter i experiència, rics i formosos, ben vestits, ben plantats, benparlats, benpensants, i amb moltes més habilitats de les pressuposades, i algunes de sorprenents. 

Així són tots els membres de l’alta societat de Una casa a Florència (en anglès: “Up at the Villa”. Ei, també hi apareixen gent més modesta, fins i tot lumpen, però el principal s’acaba suïcidant en un esclat terrible d’ordinarietat i mal gust. 

El senyor William Somerset Maugham la va escriure l’any 1941, o sigui que ja en tenia 67. Ja havia obtingut grans èxits editorials i teatrals, però, a parer dels crítics, encara no havia fet el cim. Potser ja li rondava pel cap. La seva novel·la The Razor’s Edge, la més atípica en la seva extensa producció, n’havia de ser el màxim exponent. Potser per la Segona Guerra Mundial –que ell va passar als Estats Units–, o per la mort del seu company sentimental, o perquè era a punt de fer carrera com a guionista a Hollywood, o perquè ja tenia 70 anys. 

Però tornem a Florència. Tot i que el 41 era l’inici de la Segona Guerra Mundial, sembla evident que la novel·la no hi té res a veure. Allà no hi ha estretors ni maldecaps socials (excepte per a aquell que ja hem comentat). L’escriptura és pulcra i concisa. Com si fos una història lleugera però sense ni un paràgraf balder. I a cada capítol es permet de capgirar les teves expectatives. Això sí: te les capgira amb elegant destresa, sense estridències, com per no enfadar el lector. I amb una mica de sexe, ja està, es llegeix en una esgarrapada. Un producte impecable.

Hem dit que “sembla” que no hi tingui res a veure, perquè també podria ser que sí. L’any 40 en William va haver de fugir de la seva vil·la (Villa Mauresque) a la Riviera Francesa, a causa de la invasió nazi. Llavors va començar la seva etapa americana que va durar fins que es va acabar la guerra. I això hi és, però més com un homenatge a l’enyorament de la vida acomodada, que com un reflex de la situació política.

Més enllà del llibre (del que, és clar, també s'ha fet la pel·lícula), en William havia de ser una persona apassionant: nascut en una ambaixada, orfe des de petit, tímid, tartamut, fent d’espia en la seva joventut, bisexual declarat, amb una filla tinguda amb una dona casada –i després repudiada– de l’alta societat anglesa, i retirat de nou a la costa, amb un tram final de l’existència que ompliria uns quants programes mediàtics del cor. (Impagable el tros que adopta el seu amant jove perquè pugui heretar el xalet, i aleshores la seva filla Liza, casada amb lord Glendevon, munta en còlera i exposa el seu pare a la xafarderia del populatxo.)

Cada dia estic més LaCuatroTele5. O són els llibres que em provoquen. ¿Quants deia la consellera d’Ensenyament que s’havien de llegir cada curs?

Nova edició de Suprevivientes

La productora televisiva TeveFeber ha proclamat la llista de candidats per a la nova edició de “Suprevivientes”. “Ja hem contactat amb Képler Laveran Lima Ferreira, Paco Camps i Francesco Schettino” –declara Silvino, propietari de la productora.– “Ara només falta trobar unes quantes models amb desbordament pectoral per completar la troupe”.

En època romana la vergonya pública era una arma terrible en contra dels malfactors. És evident que ara també funciona, però a l’inrevés: com una eina de promoció social a què els medis no pensen renunciar.

Silvino s’ha apressat a afegir que, en cas que algun d’ells no pogués assistir “per aquelles tonteries de la justícia, sort que ara ja han començat a jutjar els jutges que eren eficients”, trobarien ràpidament substituts. “Tenim una llarga llista de candidats, de partits i equips diferents, de famílies de categoria, fins i tot de l’aristocràcia. Mirarem que no ens passi com amb algun polític que ja no hi serem a temps. Hauria estat fantàstic subtitular el programa: «L’illa és meva»” De fet, encara no se sap en quina illa o en quina platja tindrà lloc la nova edició del concurs. Sembla que hi ha la proposta que es faci a Palomares, com a homenatge pòstum.

La productora té un plantejament humanista de la situació ja que, en realitat, la seva voluntat és donar feina a persones que han perdut la col·locació per simples cojuntures sense importància, circumstàncies insignificants. “I al mateix temps guanyem diners. Tornarem a ser rècord d’audiència” –concloïa Silvino.– “Ens farem d’or.”

De vespres i fluïdeses

Un escrit, fa pocs dies, d’en Jesús M Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món, que començava “El vespre i l'aigua es fan amics de seguida” se’m va ficar entre cella i cella i devia anar travessant perquè avui he anat a comprovar-ho als Aiguamolls.

En fi, les aus mantenien un cert nivell de cridòria –però ni punt de comparació amb les matinades– mentre el sol es ponia per ponent i la lluna plena es llevava per llevant. La claror –perdó, les clarors– s’anaven dissolent en l’aigua estancada. Quelcom més profund i procaç que “amistat”...

La càmera, pobreta, deia que faltava llum, tan automàtica i tan limitadeta, ella. Així i tot s’ha avingut a fer algunes fotos.

Impressionat

El senyor Sterling Clark va heretar la marca de la màquina de cosir Singer –i amb la marca, tota una fortuna.

Quan tenia 39 anys –després d’un munt de viatges a París amb la seva dona, francesa– va comprar el seu primer quadre impressionista. El primer d’una llarga col·lecció de quan es descobreix una nova passió i cap problema per a sufragar-la.

Aquesta col·lecció –o una bona part, si més no– ara la tenen exposada a Barcelona en unes instal·lacions d’una entitat bancària, com no podria ser altrament.

Si deixem el tema financer a part, tant de la família Clark com de la Caixa, l’exposició és una passada. Impressionant, fent un acudit fàcil.

Hi trobareu Renoir, Monet, Manet, Pissarro, Degas, Sisley, Boudin, Corot, Rousseau... Trobareu informació a bastament.

Però, si m’ho permeteu, dedicaré el missatge a un dels que potser no hi haurien de ser, un dels meus preferits, l’efectista, precís, escènic, exòtic, l’“academicista”, Jean-Léon Gérôme.

Tres quadres seus a l’exposició.

L’encantador de serps (1866). Els decorats són del palau Topkapi que havia visitat el 1854. L’escena és potent i permet alguna que altra petita malícia.

Pageses egípcies van a buscar aigua (1875). Ell havia visitat Egipte el 1857. De fet, el mateix escenari apareix en altres quadres i en altres escenes.

El mercat d’esclaus (1879). Un altre cop visual. El presumpte comprador valora el producte despullat i no s’està de posar-li la mà a la boca per comprovar l’estat de les dents.

Poder contemplar aquestes obres a pocs centímetres, mentre altres perdien la vista amb puntillismes i traços suggerents, bé valien una concessió a la gran capital i una altra al gran capital. 

El mar, Bonet i Villaronga

El mar vindria a ser un clàssic en la narrativa catalana recent. Es va publicar el 1958 havent guanyat el Joanot Martorell de la nit de santa Llúcia del 1957.


La reedició que n’ha fet el Club Editor –a més del text “definitiu” de la novel·la, que jo no havia llegit– té algunes particularitats interessants. 


Per exemple, la portada: un fotograma de la pel·lícula que l’Agustí Villaronga en va fer i que va guanyar el premi Manfred Salzgerber a la innovació, en el Festival de Cinema de Berlín del 2000. No, tampoc no he vist la pel·lícula (¿i tu en quin país vius? estareu pensant, i jo que no tinc resposta) però al Tutub hi ha penjats una bona colla de fragments i tràilers.

Una altra particularitat és l’estudi que en Xavier Pla fa del procés d’escriptura de la novel·la, dels canvis efectuats per als concursos literaris, per indicació de la censura i per arranjaments del propi autor, en Blai Bonet. En aquesta documentació apareixen alguns dels tòtems de la cultura catalana “intervenint” en les diferents modificacions o bé pontificant sobre "l'escassa" importància literària del text. 


El mar està sobiranament escrit: un text vivíssim i d’una gran riquesa poètica. Però explica una història que per força havia d’escandalitzar la societat benpensant d’aleshores –i segurament la d’ara–, especialment la religiosament refractària. Sembla ser que la projecció de la pel·lícula d’en Villaronga també ha despertat crítiques per la duresa i per "no donar alternatives" a un dels protagonistes quan la fe cristiana "el condueix a l'abisme". 


Amb cinquanta anys de retard he llegit la novel·la. Ara em queda veure la pel·lícula, amb només deu (anys de retard).

La Polly i en Seamus dalt del núvol

Una cosa porta l’altra, sobretot si tens temps –com els desvagats en temps de vacances...
Un article del diari Ara lloa el disc de la PJ Harvey titulat Let England Shake talment com a “el manifest més eloqüent sobre la indignació”.

És clar, això s’ha d’escoltar, s’ha de llegir. La Polly Jean en estat pur, que diuen.

Però resulta que, a més, de les dotze cançons del disc se n’ha fet un videoclip. Poca broma, l’autor de les imatges és en Seamus Murphy, l’increïble fotògraf en blanc i negre. ¿Voleu veure’n una galeria? Doncs aneu a http://seamusmurphy.com/#/Stories/Darkness Visible/1

Els dotze vídeos són al Tutub. Bé, n’hi ha un que no el trobo, però deu ser que no he buscat prou bé. Us n’incrusto només un perquè, si no els heu vist abans, ja us en podeu fer una idea. Us poso el que em sembla que m’ha cridat més l’atenció: l’última rosa viva.



Porto una estona llarga escoltant i mirant. I penso continuar una mica més. (Recordeu: desvagat, vacances...) I això que ja fa gairebé un any que es va publicar. Un, que viu a la figuera. De la figuera al núvol.

Va de lletra

Com a grafista lamentable, sempre m’he sentit atret pel món de les tipografies, dels tipus de lletra. En el seu moment vaig perdre hores amb un programa informàtic que es deia Lettrix, un printer enhancer que permetia canviar les tipografies durant la impressió encara que el tractament de text no en disposés. Suposo que alguns que llegireu això no sabreu pas de què parlo. I és que un té una edat. El Lettrix, a més, permetia dissenyar la teva pròpia tipografia –més hores perdudes.

També soc dels que s’horroritzen amb la difusió acadèmica del Comic Sans. No, no he arribat a inscriure’m en el grup d’atac a la "font", tot i que la temptació em va rondant.

Per aquests motius no he pogut resistir la temptació d'anar a: http://pentagram.com/what-type-are-you/. Després d’unes poques preguntes sobre la teva percepció de la pròpia manera de ser, l'aplicatiu on line et diu quina és la teva tipografia, talment una sessió de psicoanàlisi.

Vaig i ho provo, i em surt que em correspon la Courier. Adjudicada.

La Courier va ser creada per Howard “Bud” Kettler per a IBM el 1955, precisament, un any abans del meu naixement. Un tipus de lletra per a màquina d’escriure, en què cada caràcter correspon a un espai. Lògicament, quan es va superar aquesta servitud, es redissenyà com a Courier New (d'entrada no disponible per a aquest bloc), i passà a formar part dels tipus que disposem a tots els ordinadors i que molt rarament fem servir. 


Potser m’hi hauré de mirar, doncs.

i Bon Cap d'Any, nogensmenys.

Com altres anys hem ens reunit per celebrar el sosltici d'hivern i un crèdit del Banc de Sabadell (que ja pagarem en un moment o altre, segurament aviat.)

Us adjunto la foto habitual. per apaivagar els incrèduls i enfurismar els pessimistes.

Bon Nadal, si més no

Nadal és la festa de la llum, ja sabeu, el solstici, la renovació i tot allò. Reconvertit pel cristianisme i explotat pel consumisme. I heu-nos aquí, en processó amb el Pare Noel, el Santa Claus, la loteria, el tió, en Bufera, els sants innocents, l'home dels Nassos, el Cap d'Any, els patges, els Reis, la cavalcada, i potser la matança del porc i les retallades socials per entremig.
En tot cas, us volem compartir unes poques de bones intencions. Poca cosa més.

Congressistes Aparelladors

Hi ha un partit polític, escabetxinat a les darreres eleccions –a ells també els han aplicat retallades–, que està celebrant el seu congrés.

El congrés serveix per saber si estan a favor del toro o del burro o de continuar el matrimoni per conveniència entre tots dos. Bé, ningú no parla de matrimoni per conveniència. En aquests casos sempre es parla d’amor.

Els que van a favor del burro pensen que, si es continua amb la mateixa situació conjugal, com a mínim ja saben quin dels dos cònjuges porta les banyes.

En Franz, la Dora, en Max, en Klaus, en Jordi...

Franz Kafka va morir força jove. En vida va publicar poc. I va deixar encarregat el seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra inèdita.

No sé si en Max va ser un bon amic o no. El cas és que no va complir amb la paraula donada. I, pòstumament, van anar apareixent llibres d’en Kafka que l’han anat convertint, a dir dels crítics, en un dels escriptors més influents del segle passat. El procés (1925). El castell (1926). Amèrica (1931). ¿S'haurien d'haver destruït?

En Franz va tenir tres dones: Felice Bauer, Milena Jesenskà i Dora Dymant. La Dora, la darrera, va estar amb ell el seu últim any de vida (entre el 1923 i el 1924). Tot i ser la dona que va estar menys temps amb ell, sembla que va “ostentar” el títol de vídua de Kafka fins la seva mort, l’any 1952.

Dora Dymant (posteriorment es canvià el cognom per Diamant) no deixa de tenir una biografia apassionant: la seva feina en orfenats jueus, el seu amistançament amb l’escriptor, el seu fracàs posterior com a actriu, el seu dissortat casament amb un economista, les malalties de la seva filla, la fugida a Rússia empaitada pel nazisme, les estades més o menys fortuïtes a Anglaterra i Israel, fins la seva mort a Plaistow (Londres) amb enterrament sense làpida inclòs.

Ella també tenia “ordre” de cremar el que posseís escrit per en Kafka. Pel que ella explicava tampoc no ho va fer. Però les 36 cartes que guardava d’en Franz li van ser confiscades pels nazis el 1933. Vés que un any d’aquests no aparegui un nou llibre titulat “Cartes a Dora” amb les missives, si és que es troben.

Tot això que us dic m’ho ha fet recordar i revisar la lectura del llibre “Kafka i la nina que se’n va anar de viatge”, d’en Jordi Sierra i Fabra. Un escriptor d’aquí, amb més de 300 llibres publicats i que a la seva pàgina web els classifica per nombre d’edicions i exemplars venuts. Tot un prodigi. Fins a aquest, jo no li n’havia llegit cap. Ho confesso.

El llibre recrea una situació d’en Kafka que va ser explicat per la Dora després de la mort de l’escriptor. En Franz es troba una nena plorant perquè ha perdut la nina i la convenç que és que se n’ha anat de viatge i que li escriu cartes a través d’ell mateix, que és carter de nines. La nina va viatjant pel món i li va explicant les seves experiències. La idea és espaterrant. El llibre d’en Sierra no tant, tot i furgar contínuament en el rerefons dramàtic d’un escriptor en estat gairebé terminal consolant literàriament la pèrdua d’una nina de porcellana.

Per acabar-ho d’adobar, un estudiós kafkià, l’editor Klaus Wagenbach, es va dedicar durant no sé quant de temps a trobar la nena en qüestió. Per si tenia les cartes, naturalment. Res. Vés a saber si també les va confiscar la Gestapo. A fe que serien una bona troballa, tant les unes com les altres.

Oda bucòlica voluntàriament deslocalitzada

Al bell centre del món hi ha un raconet 
que es manté encara estranyament ocult 
on l’aigua de les roques surt al sol, 
i aprofita per regar un bosquerol 
 vetllat per cueretes i pit-roigs, 
abans de fer-se fonedís de nou 
sota falzies, molses i granits, 
deixant les garses campant pel país, 
dissenyant carreteres i vorals.

Caribou Island i els diagrames de Vann

No sé si recordeu la intersecció de conjunts, amb els diagrames de Venn.

Si ens ho haguessin explicat amb els diagrames de Vann els hauríem vist en 3D i ens hauríem adonat que cada conjunt formava part d’un pla diferent i que, en realitat, no hi havia ni unió ni intersecció ni res de res.

Aquest llibre de la imatge ens trasllada a Alaska per explicar-nos justament això. Que allò que semblava un matrimoni estable, o un amor fraternal, o una amistat incombustible, o una simple i clara relació entre persones, no és sinó un joc de transparències, però sempre en plans diferents, en plans personals, en què juguem a aparentar allò que necessitem veure. És igual que siguis dona o home, ric o pobre, vell o jove, analfabet o setciències... Res a fer.

I ho explica amb la mateixa majestuositat i naturalitat amb què descriu el paisatge o la meteorologia o la neteja industrial dels salmons.

Devastador. Demolidor. Desolador.

Alerta amb els que no voleu arribar a segons quines conclusions, perquè en Vann resulta força convincent.

(La novel·la es titula Caribou Island, però els editors locals han pensat que els lectors la confondrien amb Sukkovan Island i per aquest motiu li han canviat el títol. I sí, sí, el tema del suïcidi segueix latent i explícit. I sí, si busqueu al Google Earth trobareu tots els espais que s'hi descriuen.)

Tornar a caminar

Fa uns dies que al cotxe m'acompanya el darrer enregistrament de REM, el Collapse into Now. La veritat és que fins ara no n'havia fet gaire cas.

I després d'escoltar-lo com cal, és a dir, en diferents moments del dia, en diferents estats d'ànim, amb diferents paisatges escolant-se a banda i banda, m'he quedat amb una cançó.

Crec que diu alguna cosa semblant a:

"Caminar de nou.
¿Què m'hauries fet dir
en comptes del que vaig dir?
¿On podia anar?
¿Com podia seguir així?
Excepte per fer el que vaig fer
que no és sinó
caminar de nou.
¿Per què el temps ho regira tot
i m'esborra els vicis
si no és per començar de nou?
¿Tu no ho capgires?
Fa que no poso els peus a terra
qui sap quant de temps.
Digues: torna a caminar.
Caminar de nou.
Temps, temps que no es pot reviure,
no pots rebutjar-ho.
Em vas demanar que em quedés
però alguna cosa ha de canviar.
¿I per què no pots
caminar de nou?"

I si no ho he entès bé, ¿voleu dir que és gaire greu? La importància dels missatges és allò que ens fan fer. Jo ja hi estic d'acord, amb això de "caminar de nou" i que "alguna cosa ha de canviar".

No em digueu que la cançó no és una joia.

D'un lloc a l'ombra

El llibre de poemes "Un lloc a l'ombra" de la M. Rosa Font conté alguns escrits basats en fotografies.
Cal veure-les per intentar esbrinar què volia dir l'autora amb el seu text.
Independentment del que ella diu, i perquè en tingueu ganes de saber-ho, us adjunto les fotografies a què fa referència:

Triangle

"Laura Tanner" de Jesús Moreno.

Reflex

"J. Cornell a la casa d'Utopia Parkway Flushing" de Hans Namuth


Boira

"Reverend Mother the Abbess" de Jean Baptiste Carhaux 


Miracle a Grècia

"Miracle in Greece" d'Ernst Haas


Ciclista

"A l'arrivée, championnat cycliste de Zurick" de Hans Staub


Testament

"Le testament" de Vinhelms Mihailovskis

Perquè de vegades es poden llegir i escriure les imatges, altres es poden dibuixar els poemes, i altres totes dues coses.

Muts i a la gàbia

Dilluns: la tele del menjador fa un soroll estrany, de sofregit cremant-se, de píndola efervescent  desfent-se. A casa tots diuen que és moment de canviar-la per una de nova i de més grossa. Jo penso que n’hi hauria prou amb apagar-la. Millor callar. Res més a dir.

 

 

Dimarts: m’acabo de llegir la darrera novel·la d’en Ferran Torrent, una de nazis i aliats i un gitano valencià. Es titula... Ostres, ja no me’n recordo. Faig un esforç. Potser “Ombres en la nit” o alguna cosa semblant. Res més a dir.

Dimecres: vaig a Ullastret a fer fotos de l’itinerari natural que hi ha a l’altra banda del jaciment. Arribo i m’adono que no porto la targeta (l’havia tret per passar a l’ordinador les fotos dels aiguamolls de l’altre dia). Acabo fent quatre miserables fotos de baixa resolució amb la memòria de la càmera. Res més a dir.

Dijous: assisteixo a una reunió de formadors en noves tecnologies i no es parla de gaire res més que de la pissarra digital interactiva, artilugi al qual encara no li he trobat el què. Res més a dir.

Divendres: es fa la presentació del llibre “El tresor del Cap de Creus” a la llibreria Abacus de Figueres. La presentació, especialment divertida, corre a càrrec d’en Daco. Dels aspectes del llibre que més em preocupaven no se'n diu res. Res més a dir.

Dissabte: s’havia d’anar al castell del Montgrí, però durant la setmana s’ha suspès perquè les previsions deien que dijous hi plouria (que no hi va ploure), que divendres hi plouria (que no hi va ploure), i que el dissabte al matí hi plouria (que no hi va ploure), i amb tanta pluja l’ascensió resultaria extremadament perillosa. Res més a dir.

Diumenge: vaig a votar. Al vespre es confirmen els pitjors auguris. Guanya la dreta. De fet han quedat segons. Els primers són els que no han anat a votar, als que se’ls pressuposa indiferència. O potser simplement saben que continuaran manant els que tenen el capital i no paguen impostos. Res més a dir.

O sigui: muts i a la gàbia.

Imatge: http://www.coolest-gadgets.com/20070209/patent-series-nr3-anti-eating-mouth-cage-doggie-umbrella/

Jornada de triple reflexió

Dies fa que ja vaig decidir qui votaria. No qui més confiança m’inspirava, sinó de qui desconfiava menys.

Per això puc destinar la jornada d’avui a reflexionar sobre altres coses. ¿Sobre economia? ¿Sobre si el capitalisme ha estat tan babau d’ensenyar totes les seves tècniques macabres i ara tothom que ha volgut ja li ha vist les vergonyes? ¿Sobre si serem capaços d’aprendre de la història, vist que fins ara no n’hem estat?

Prou, prou, prou. Jo volia fer només una reflexió d’estar per casa, sobre la campanya electoral.

La campanya electoral. L’adjectiu insuportable és insuportablement benèvol.

Tres propostes.

La primera seria una campanya electoral de tres dies: un dia per explicar el que vulguin explicar, l’altre per replicar el que han dit els altres, i l’últim per contestar les rèpliques i fer els darrers aclariments. I prou. Jo crec que tres dies els aguantaríem.

La segona és que els presidenciables, i alguna subpresidenciable, facin una pel·lícula 3D (en català o castellà o fifty-fifty) i que es projectin tant als principals cinemes com als cinemes de barri (i qui vulgui als cinefòrums). Crec que amb 3D se’ls hi apreciarien millor els morros i els capellans. Hi va qui vol pagar per escoltar-los, i avall.

La tercera és que la campanya es faci per subscripció. Una plataforma Verkami seria ideal. Si aconsegueixen els diners, fan campanya. Si no, que vagin a les places públiques a veure qui pillen.

I després de les propostes, una súplica.

Tots els indecisos i totes les indecises, que dissimulin, que menteixin, que diguin que ja s’han decidit, que no els calen ni més missatges, ni més mítings, ni més programacions mediàtiques, ni més pàgines als diaris, ni més cartells als fanals. Que ho facin pel bé de tothom.

Naps en fonya

 Imatge: Paul Andrews

El meu germà bessó -en Josep- s'ha decidit a aparcar la seva timidesa malaltissa i fer-se blocaire o bloguista (i és que la batalla entre bloc i blog continua). Jo he intentat que se'n desdís, però no hi ha hagut manera.

Em demana que me'n faci ressò, a veure si algú se'l mira. Li he dit que si depèn dels que jo convenci...

El seu bloc/blog es diu NAPS EN FONYA. "¿Fa molt empordanès, no trobes?" -m'ha preguntat sense esperar resposta.

"¿I per què naps, precisament?" -li he deixat anar. "Home, els naps s'han de deixar en remull, no?" -he preferit no demanar-li'n més explicacions

Té un subtítol: UN BLOC EXPIATORI. "¿Notaran que hi ha una ela de més?" -ha deixat anar convençut que jo no m'hi havia fixat.

"Hi posaré allò que se m'acut i que no puc dir a ningú, i és que a casa ja no em fan cas. Curtet, curtet, sense enrotllar-me."

Li he aconsellat que hi posi alguna imatge de tant en tant, encara que no sigui seva, que dóna color. "Sí, potser sí" -ha concedit

M'he esperat que pengés la primera imatge al bloc per fer-ne propaganda. És la que hi ha a la capçalera del missatge. En fi, Josep, igual tens sort...

El ball flamenc

Veure com un àlic roig –més conegut com flamenc– trepitja el terra de la bassa, amb ritme i fermesa, alhora tibat i encorbat, de seguida fa relacionar aquesta au amb el ball d’igual nom. I és que la paraula flamenc ve de flamenc, segons diuen que podria ser.

No ens equivoquéssim, però. El ball i la manera de cantar i de tocar la guitarra, que rep el nom de flamenc fou un invent del XVIII i el bateig va ser al XIX. Ara fa un any la UNESCO el va declarar patrimoni immaterial, com la tradició castellera. M’estalviaré l’acudit que els castellers el podrien ballar mentre aixequen la torre de sis. En tot cas, el cante, el toque i el baile reben el nom de l’animal, que era abans, molt abans. Una de les teories diu que el nom se li va donar al ball per la imitació del llenguatge corporal d’aquesta au.

¿I d’on ve el nom de l’ocell? És curiós, l’Alcover diu que és un mot pres del germànic flaming, i els germànics (Douglas Harper) diuen que ve del portuguès o del castellà flamengo (de colors flamígers) o del provençal flamenc (de flama).

No em digueu que l’etimologia no és tan apassionant com marejadora. I per mareig, us deixo amb una mica de ball flamenc que vaig enregistrar ahir mateix als aiguamolls de l’Empordà.

Turquia 3

Algú va dir-me, fa temps: "Ei, tens una càmera que fa bones fotos." Espero que continuï pensant-ho.

Tercera part i última, que la cosa no està per anar atabalant al poc personal que segueix el bloc.

Dit d'una altra manera: "CONTINUARÀ (quan hi torni)"

Turquia 2

Amics i amigues blocaires i bloguistes, blocxevics tots,
acabades les representacions d'Ara Pla,
i havent enllestit altres compromisos dels que no convé informar,
abans d'embolicar-me en altres coses,
crec que havia promès completar la presentació de minipanoràmiques turques.
Heus ací la segona part, mentre enllesteixo la tercera i última.

Turquia 1

Un missatge recent del Porquet de Sant Antoni amb imatges del seu viatge a Grècia, m'ha despertat aquell sentiment d'enveja que no es cura fins que et poses en evidència en un va intent d'emulació.
Així és que de les imatges robades aquest estiu passat a la llum de Turquia, he intentat fer una petita tria empaquetada en dos volums.
El primer, aquest d'aquí sota, té instantànies de Nevşehir, Uchisar, la vall de Paşabagi, Ürgüp, la vall de Göreme, Caravanserai, Konya, Pamukkale, Hieràpolis i Efes.

Ara Pla

"Quan hom pensa que malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país hom pot anar tirant..."
Si voleu saber com acaba la frase escrita per en Pla (com si necessités acabar-se) haureu de venir a veure l'espectacle que la Funcional i l'Espai Creatiu CSN Palau estrenen aquest proper cap de setmana.
A sota us ho expliquen alguns dels seus responsables directes (de l'espectacle, no de la frase...)

Llegiu-lo en castellà. Us estalviareu una pedra al fetge.

En Sergi Palol, professor de la UdG, ha publicat El tresor del Cap de Creus (en castellà: El tesoro del viento”) a l’editorial Principal dels Llibres.

En Sergi s’ha empescat una bona trama. S’ha buscat l’ajuda d’uns bons personatges. I els ha posat en un bon escenari, un paisatge amb llegendes i meteorologies contundents.

Fa una mica de trampa, però, perquè es parla d’un tresor que provoca assassinats, i a la fi va resolent els assassinats, però del tresor ja no se’n torna a parlar, tot i que forma part del títol.

L’altra trampa també és al títol: el cap de Creus. Se’n parla i se’n parla i se’n parla, i fa maco, però, de fet, no hi surt. A la fi és un lloc on diuen que alguns hi van a pescar, altres a ser assassinats però que sembli un suïcidi, i on hi ha uns pobles que són esmentats en un poema d’en Foix. Perdó, me n’oblidava: a prop hi ha un monestir i un castell amb un penya-segat.

Malgrat les trampes, amb l’ordit de la seva història en podia sortir un bon producte. Tanmateix, comences a llegir i se’t cauen els elàstics. D’acord que tot és molt relatiu i potser un servidor té una dèria derivada dels anys de corregir redaccions als alumnes, però...

Els que i els què s’accentuen ara sí i ara no, els per què i els perquè s’ajunten i se separen segons si la pàgina és parell o senar, trobareu de que i de què i a que i a què repartits per les pàgines com si juguessin a ser on no toca. Els articles onomàstics són una loteria: trobareu Pere, en Pere i el Pere sense cap criteri (un servidor tenia l’esperança de trobar també lo Pere, per qüestions simplement nostàlgiques). Les comes han estat repartides amb una evident escassetat. Alguns pronoms, més que febles, els trobareu de baixa, i segurament han estat substituïts pel primer pronom que passava. El Cap de Creus va sempre majúscula, quan no és necessari, fins que en un parell de moments apareixen uns caps de Creus escapats, etc.

En un primer moment em semblava que simplement havien passat el corrector de l’ordinador i tot allò que no detectava és que ja estava bé. Més tard he acabat pensant que ni tan sols havien passat el corrector.

Home, l’ha escrit un profe de la universitat de Girona. El llibre val més de vint euros. Segurament pensaven en una bona tirada d’exemplars. ¿No valia la pena que algú hi donés un cop d’ull abans de publicar-lo?

I la sospita galopant del mestre de català: la versió castellana ha sortit al mateix temps que la catalana. ¿I si resulta que no té errors ortogràfics?