Curs accelerat de figuerenquisme

Fa un temps que patia d’un mal lleig. Sí, jo. Llegia llibres d’autors nostrats que trobava absolutament adotzenats i prescindibles. Alguns amb premi literari i tot. És clar, no era qüestió de dir-ho públicament, ni que fos en un bloc sense comptador.
Però avui me n’he acabat un de diferent. Per fi. Per fi un de diferent, i per fi me l’he acabat. És Els jugadors de whist, del figuerenc Vicenç Pagès. Us dic què li he trobat.

Inventa el neorealisme pop a través de retrats i descripcions punyents i implacables, amb molt de ritme i color.
Es passa bona part del llibre lluitant contra la incontinència creativa, tot i que al final es deixa anar i passa el que passa.
És un llibre atramuntanat, o sigui generós i intens alhora que despietat i insensible. La crueltat com a forma de compromís. El compromís com a forma de surrealisme.
Al principi juga a la desmesura controlada, després es descontrola mesuradament. Sap què no cal explicar i què de redundant explicarà a més a més, perquè sí.
És especialment estimulant, murri, jocs de comportes entre universos complexos i multièdrics, o sigui, la nostra trista generació frontissa, matxacats pels grans, matxacats pels joves, havent renunciat a ser allò primer, i incapaços de ser allò segon.
És una crònica sense prejudicis d’una generació que sí en tenia. Però amb una història al darrere, un joc de jocs, el whist. Fins aquí puc dir.

Dels 45rpm al Facebook. De les notes en un paperet al fotolog. Del janomenrecordo a l'encaranoséquèés.

Resumint, no es pot resumir.
En començar el llibre jo no era figuerenc. En acabar-lo, ja no ho sé.

Volem ser un país normal

Aquest no és un país prou normal. Admetem-ho sense complexos. Ens falten coses, cosetes, per poder considerar-nos ciutadans d’un país amb tots els ets i uts (o amb tots els pets i puts).
Tenim alguna cosa semblant a premsa, és cert. Sàpiens té una tirada de 31 000 exemplars mensuals. Està bé. ¿Però què és això comparat amb els 1 100 000 exemplars setmanals de la revista Pronto? L’èxit de Sàpiens pot resultar encoratjadora però no arriba ni tan sols a la mateixa tirada del Play Boy en castellà (33 000 exemplars). Està clar que tenim un repte davant nostre.

Necessitem una revista popular. Una revista per a gent normal. Hi he estat pensant i com que no hi puc aportar ni un trist ral per al projecte, intentaré proposar idees.

Títols possibles: l’evident Aviat. O bé Comvà? O encara el gir gironí de Nèèèèèèèna!

Titulars possibles: Descobert l’afer secret del cap de colla dels Bordegassos de Terrassa amb la pubilla de Sabadell. Rumor: un compositor de sardanes declara la seva intenció de fer-se rehonejador. La família reial andorrana ancora el seu iot a les Cases d’Alcanar. La famosa cantant d’havaneres composa una cançó pel seu promès, ex-alcalde de Miami, mentre l’estan jutjant per corrupció i prevaricació immobiliària. El fons d’armari de la Comtessa d’Empúries a Nova York.

Seccions possibles: Pane Nostrum, L’entre-vista impres-cindible, Escudella de notícies, Sucietat, Catorama, El bodòrriu i el divorciòrriu del moment, La Genitalitat de Catalunya, El darrer premi literari d’escàndol.

Estratègies possibles: promocions especials per a perruqueries i sales d’espera de dentistes. Preu especial presentant un tiquet de transport públic vigent o el carnet de CatSalut. (Sí, ja sé que són poques i migrades, però és que no se m'acuden altres. La qüestió econòmica és la que sempre he portat més fluixa.)

No sabeu a quants periodistes catalans podríem donar feina, que ara malviuen publicant arti-culets als dominicals foranis.

Mentre la cosa s’engega i pren forma, jo m’ofereixo a fer un article trimestral a roialtis deguts (és a dir, fins que la revista generi beneficis, i aleshores cobrar amb efectes retroactius).

Visca la normalitat!

Escriure

Escriure perquè no caldria.
Escriure per si calgués.

Escriure per la impossibilitat.
Escriure per la impotència.

Escriure’ns per creure’ns.

Escriure’ns per esdevenir-nos.

Escriure perquè som textos.
El que escrivim ens és.

Escriure per posar ordre
en un racó de galàxies de caos.

Escriure per alliberar els mots.
Per deslliurar idees i credos.

Escriure per reciclar i reduir.
Per reutilitzar. Per respectar.

Escriure perquè se’n riguin.
Les burles alienes basteixen.

Escriure per sobreviure.

Tot escrivint sobre qualsevol cosa.

Escriure per partir o compartir.
O departir, o repartir, o impartir.

Escriure perquè no quedi dins.
I tant li fa si queda a fora o no.

Escriure per cridar i alhora
escriure per evitar els crits.

Escriure per dir i desdir.
Escriure per patir o planye’s.

Escriure per alimentar-nos.
Cruspir-nos el que hem escrit.

Escriure per sembrar i regar.
Escriure per collir i tenir nova llavor.

Escriure per escriure, en fi.
¿què hom pot fer, sinó?

De la grip nova a la III Guerra Mundial passant pels transgènics

¿La coneixeu?
Es diu Teresa Forcades. És una monja benedictina de Sant Benet de Montserrat que, a més, és doctora en Salut. Darrerament ha anat explicant, a trossos, la seva visió sobre el tema de la grip aquesta de la pandèmia que diu que ens vacunaran a tots per força i als qui vulguin voluntàriament però no però sí.
Doncs la monja en qüestió sembla que mai no podia acabar d'explicar-se, ja que a les entrevistes, a causa del temps o del criteri de l'entrevistador, li acabaven escapçant més tard o més d'hora el rotllo.
Alish, que s'autodenomina "periodista independiente", li ha donat espai perquè s'esplaï, i aquí la tenim. Ho ha titulat Campanades per la grip A.
Si el mireu sencer (pràcticament una hora) entendreu el perquè del títol d'aquest ban. Si no, us l'haureu d'imaginar. Jo, sincerament, encara tinc els pèls de punta.
Si, a més, xafardegeu una mica trobareu de tot, abans i després i lluny i a prop de la grip. Més avall del vídeo, per exemple, us poso un document que té un text dels que també apaivaguen esperits i donen confiança i tranquil·litat als contribuents: Els crims de les grans companyies farmacèutiques.

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

CRIMENES FARMACEUTICOS - TERESA FORCADES

Lluís, in memoriam

En Lluís va néixer al Masnou el 1867.

En Lluís va negar-se a ser comerciant per dedicar-se a l’estudi de la música des del 1880.

En Lluís va fundar l’Orfeó Català el 1891.

En Lluís va composar el Cant de la Senyera el 1896.

En Lluís va fundar la Revista Muscial Catalana el 1904.

En Lluís va tenir un gran protagonisme el 1908 en la inauguració del Palau de la Música Catalana que ell mateix havia impulsat

En Lluís va publicar El nostre ideal, escrits sobre música i catalanitat el 1917.

En Lluís va dirigir l’Escola Municipal de Música de Barcelona a partir del 1930.

En Lluís va morir en absoluta indiferència social durant la postguerra barcelonina del 1941.

En Lluís va tornar a tenir una nova oportunitat d’esdevenir famós gràcies als esforços del seu renebot Fèlix el 2009.

Taller de sorra

¿Vosaltres sou dels que quan aneu a la platja i veieu la mianada que juga a fer castells, us heu de reprimir per no afegir-vos-hi?
Jo també. D’ençà que els meus fills són grans i ja no tinc l’excusa, doncs no goso.
I com t’hi poses si hi ha un piló d’artistes que juguen amb la sorra i no fan simples castellets. No fan figuretes amb sorra; fan Sand Sculpture. Hi ha grups que s’hi dediquen professionalment (Team Sandtastic, Sandinyoureyes). Si fan dibuixets amb sorres de colors, aleshores fan Sandpainting. I si les posen en ampolles llavors fan Sand Bottles. Resumint: Sand Art.
¿Està bé, no?
Fa temps que havia sortit també una tècnica cinematogràfica: la Sand Animation. La Caroline Leaf en va ser una pionera (The Owl Who Married a Goose).
Però l’altre dia, en un missatge del bloc Un cajón revuelto, parlaven d’una noia ucraïnesa que està trencant motlles i cors. La noia es diu Kseniya Simonova i fa dibuixos en sorra mentre es projecten amb una banda sonora.
Si mireu el vídeo trobareu una recreació de la història ucraïnesa de l’any 45. Per això, les llagrimetes del públic. Ara bé, la tècnica espaterrant. De moment, encara li diuen Sand Animation. Suposo que deuen estar a punt de treure-li un altre nom, potser el Sand Projection o el més eurovisiu de Sand Show.

Agorafília agorafòbica

Doncs, sí; m’he deixar arrossegar fins al cinema a veure la pel·lícula de moda.
És una pel·lícula absolutament irreverent, pura heretgia.
I és plena d’autèntiques bestieses inconsistents sense cap altra intenció que atemptar contra les Sagrades Ensenyances:
-que les religions, fins i tot l’Única Veritable, són coses d’ignorants;
-que alguns Màrtirs i Sants reconeguts per tots els creients no eren altra cosa que uns energúmens;
-que la persona més intel·ligent d’Alexandria al segle IV era ¡una dona!;
-que la terra és rodona i que gira al voltant del sol;
-que la filosofia té dignitat, com si no fos res més que una manera de perdre el temps o d’entabanar la gent i allunyar-la del bon camí;
-que tots els goveranants o són uns xitxarel·los o uns despietats.

Com podeu imaginar-vos vaig sortir indignat del cinema davant un cúmul tal d’obscenitats i provocacions. El seu missatge pot fer molt de mal en esperits poc formats i crèduls.
Caldria prendre mesures contra la pel·lícula i els seus autors. D’entrada tots els espectadors que hi han assistit voluntàriament –jo no, que hi he anat obligat– haurien de córrer a confessar-se.

L'abat, el comte i el feiner

Un primer senyal va ser Mario Conde.
Fa poc hi ha hagut un altre senyal: Alfredo Sáenz Abad.
I és que un hom és una mica curt de vista. Mentre va caient pel precipici diu “Ostres!, doncs no era un clotet al terra”.
Un hom preparava una activitat pedagògica per fer veure i entendre la societat feudal a la mainada; ja sabeu, allò del vassallatge, dels mals usos, de l’acumulació de poder i riquesa, de la potenciació de les supersiticions populars, i de l’aprofitament d’aquestes en benefici propi, d’unions i repudis per simple interès...
¿Com un hom ha trigat tant a adonar-se que el sistema financer és, ras i curt, un sistema feudal?
Conde, Abad... I alerta amb els que es disfressen dels altres, de feiners (o sigui, de fainés)!
I és que els serfs de la gleva només podem sortir del banc per anar a caure a la caixa!

Sota una Olivetti

A finals dels 70 vaig comprar-me l'Olivetti Línea 98.
Arribats els 90 vaig descobrir les lletres transferibles. I després va fer la seva aparició el primer ordinador a casa.
L'Olivetti em va acompanyar tota la dècada dels 80. Em va ajudar en els desficis lletraferits. Era la màquina dels vespres i dels caps de setmana, quan recollia els papers i paperets amb apunts apressats, ratllats, tatxats, reescrits, a vegades indesxifrables, perquè no entenia les paraules, o perquè no recordava de què venien... Amb la màquina tot quedava net i polit. Els apunts passaven a ser obres.
Amb la màquina d'escriure. Aquella que havies de prémer les tecles amb una determinada consistència, que havies de buscar-te la vida quan la tinta començava a gastar-se però no volies canviar la bobina, quan t'equivocaves (després va sortir la tira de típex), quan volies fer un poema visual, quan volies justificar el text, o simplement perquè la pàgina quedés ben marginada...
Amb el primer ordinador, la màquina va quedar a un costat de la cambra. Amb el segon ordinador va anar a petar a una capsa en un recambró. Amb el tercer ordinador va anar a parar a les golfes de la casa pairal, a tres-cents quilòmetres de distància.
Com a tardà i tímid homenatge a l'Olivetti (imprescindible durant tant de temps - ¿No és això el que ens passa als curraires, quan ens jubilen?) vull compartir amb vosaltres uns poemes de l'any 83.
Els fulls són escanejats. Els originals són els originals. Quan mori, estigueu atents a la subhasta...

Poemes romànics / Del somni / Teoria



Poemes Visuals 1983 by Càndid Miró is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License.

Hi trobareu tres petits reculls:
-poemes romànics
-del somni al malson passant per l'insomni
-teoria

La tria no ha estat feta pel text en si. Em fa por rellegir-los, perquè la borratxera visual (i manipulativa de la màquina d'escriure) de vegades ofegava el discurs cru.
L'últim poema:

Com una ex

Fa uns dies en Toni Ibàñez feia un escrit titulat "Com una exnovia" dedicat a Lleida.
Jo hi vaig anar el cap de setmana passat, a Lleida. I més d'un cop em va venir al cap el text del seu blog.
Passejant pel carrer Major; visitant la fira del SlowFood; menjant els plats de la mare; flipant amb una exposició fotogràfica als Estudis Ilerdencs; escoltant música a cada cantonada perquè feien el Musiquem Lleida; topant amb un dinar de colles cargoleres als Camps Elisis; fent-la petar amb oncles, tietes i cosins; tot té un aire proper i llunyà alhora, perquè hi ha un desfasament entre les distàncies i els temps, entre els records i les vivències, entre l'enyorança i el repudi, entre els components i el resultat.
En el meu cas no és una exnòvia. És una ex.
I és que no és tan fàcil deixar de ser un terrafermat.
Com si la torre de la Seu fos el pal de paller de la pròpia identitat.
Tornat a casa, a tres-cents quilòmetres de l'ex, vaig recordar un antiquíssim poema visual escrit amb màquina d'esciure (un dia d'aquests haurem de parlar de l'Olivetti) de quan vaig creure que descobria el meu "esperit de pedra". Us l'he posat al començament.

Mentre fan futbol a la tele

¿Teniu una horeta lliure?
Segur que no; quina llàstima, perquè us volia convidar a veure dos vídeos. Entre tots dos duren el que una part d'un partit de futbol (és només un suggeriment).

Vídeo núm. 1



És d’una americana que es diu Annie Leonard. Per correu electrònic uns amics “alternatius” me l’han fet arribar. Està traduït al castellà pels argentins Asociación Civil El Ágora. El títol: La història de les coses. L’Annie Leonard en qüestió és una reconeguda experta en sostenibilitat. Si voleu el text del vídeo amb les fonts informatives que ha fet servir també les teniu (en pitínglis, of course). Story Of Stuff, Referenced and Annotated Script

Vídeo núm. 2



L’altre és d’un anglès que es diu Ken Robinson. Per correu electrònic uns amics “pedagogistes” me l’han fet arribar. Està subtitulat al castellà per Pedro Vilarrubia. El títol: ¿Les escoles maten la creativitat? Sir Ken Robinson és un reconegut expert en innovació i recursos humans. Concretament aquest 2009 és oficialment “Ambaixador per l’Any Europeu de la Creativitat i la Innovació”. Ara bé, el vídeo és d’una conferència del 2006. Us en podeu baixar el so o el vídeo (l’original, per variar) a través de l'enllaç.

Mal de carretera

Abans d’això de la crisi, anar per les carreteres empordaneses significava veure la proliferació d’urbanitzacions en els pobles i la proliferació de prostitutes entre poble i poble.
Costava d’entendre allò de les urbanitzacions. ¿Tant calia construir? ¿Tot es venia? ¿Tot es venia a gent que hi anava a viure? ¿D’on sortien tanta gent? ¿D’on fugien? ¿O només hi anaven el cap de setmana? ¿O només ho compraven amb la intenció d’invertir diners i potser vendre després més car?
També costava d’entendre allò de la prostitució. ¿Tanta demanda oculta hi havia perquè es fes tanta oferta pública? Per no parlar de la hipocresia particular de cadascú de passar-hi pel costat com si fos gent que hi era voluntàriament, que no tenia res millor a fer, que assumien els riscos d’aquella feina lliurement. I els polítics dient que allò no era una feina i que per tant no es podia legislar ni protegir sanitàriament ni res de res.
Ara, amb la crisi, alguna cosa ha canviat. No tot; la prostitució segueix allà mateix (segurament no les mateixes prostitutes però sí als mateixos trencants i vés a saber si la mateixa clientela). I segueix sense entendre’s.
Però les urbanitzacions s’han alentit, algunes fins i tot sembla que hagin quedat avortades, en stand-by o digueu-li com vulgueu. I no s’entén que no ho haguessin vist venir. O potser als que decidien tant els era, perquè cobraven per decidir i no per l’acompliment del que decidien.
Tanmateix amb la frenada d’aquest tipus de construcció, ha fet la seva irrupció estelar el que s’anomena obra pública. Ai las. Ponts i rotondes i desviaments i quitrans i talussos i camions i maquinàries i àrids i canonades i bastides i vestits fluorescents i retencions i rampes i peralts i vials de color groc i més ponts i més rotondes. I el que em deixo.
I tampoc no s’entén. ¿Cal tot això? ¿Cal escombrar tan matusserament el paisatge? ¿Calen tants desnivells? ¿Calen tants vials encerclant els pobles i els masos? ¿Cal destuir tantes vessanes de conreu? ¿Què en quedarà de l’Empordà? ¿No estarà passant un altre cop allò de la bombolla aquella, que alguns cobraven per decidir i després apaguen el televisor per no saber què diuen als telenotícies de la xusma?
I encara: ¿on es posaran les prostitutes quan acabin tots aquests laberints de formigó?

Tercera tardor

La cançó que teniu aquí dalt diu que surt el sol. I aquest és el seu títol, Sun it Rises. Té tots els números, per tant, de ser una cançó alegre. Tanmateix és una cançó melangiosa. Està treta d’un disc que totes les cançons són melangioses. El disc és d’un grup anomenat Fleet Foxes.
¿I de què em ve a mi de conèixer un grup que es diu així? Loteries de la vida.
Fa un mes que la Teresa va penjar un vídeo d’una gent que fa animació (d’imatge) i que es fan dir Grandchildren. Fan vídeos sovint amb música dels Fleet Foxes perquè un dels directors de les animacions és germà d’un dels líders del grup. Potser hi ha altres motius, però jo només sé aquest. El vídeo que va penjar la Tere era brutal. Però mirant el servidor de Vimeo vaig trobar que en tenien uns quants de molt bon veure. I, blocaire previsor, me’n vaig reservar un per quan comencés la tardor, la tercera tardor del bloc.
Doncs sí, aquesta nit (quan encara era ahir, ¿no heu notat el solstici quan anàveu al llit?) ha començat la tardor. Tal dia com ahir de fa dos anys s’encetava aquest bloc. I tal dia com avui de fa un any hi posava una espelmeta. I tal dia com avui d’enguany, o sigui, avui mateix, o sigui ara, passo d’espelmetes i punyetes, i com que s’ha escaigut que he anat a cap de Creus sota un Sun it Shines de nassos, us en poso una foto.

Podríem dir que es tracta d'una espècie vegetal molt abundant al cap de Creus: el càdec-estora, cosí germà del càdec-catifa. Per si no ho sabíeu o no us ho sembla, és un arbre.

Resumint, que us poso la cançó, el vídeo i la foto, que trobo que totes tres coses estan bé. El text és per omplir, per acompanyar. Vull dir que si no l'heu llegit heu fet molt bé, i si l'heu llegit ja no hi sou a temps a desdir-vos-en. Total, que bona tardor.

L’alegre al·legoria (Empordà, per donar i per vendre)

Fa un segle (2 de maig de 1908), el senyor Joan Maragall va trobar la manera d’explicar l’Empordà a través del cast idil·li entre un pastor i una sirena, joves i bells. Que el pastor fos transhumant i la sirena apàtrida, no comportava cap problema especial. Els feia encetar una sardana i ja tenim el país donant voltes, ara cap aquí, ara cap allà, ara curts, ara llargs, ara aire, ara amunt, ara un tres i fora.
Fa una dècada la Funcional Teatre col·laborava amb Salvem l’Empordà en un espectacle musical en què es revisaven diversos mites i diverses cantarelles. A mi em va tocar l’abans esmentat i no se’m va acudir altra cosa que actualitzar els personatges i la situació. L’idil·li deixava de ser cast per esdevenir descaradament barroer, i els personatges eren un constructor i una guiri nòrdica.
Dissabte passat, en unes conferències sobre Vilanera i connectors biològics, vaig tornar a topar amb la mateixa alegre al·legoria. L’autor n’era en Jordi Sargatal. L’Empordà revivia a través de la mirada sorpresa (aquí reprenem un aire necessàriament platònic) entre un ós bru (que hagués recorregut el Pirineu fins al cap de Creus, sense ser abatut) i una foca (retornada dels últims refugis de Focea fins a cala Jugadora). El platonisme no és només degut al fet que la foca sigui monja (Monachus monachus) sinó que a l’Empordà és coneguda com el Vell Marí. El morbo intergeneracional està servit.
L’èxit de la imatge maragalliana dóna joc i n’ha donat, per romàntica. Però ja està superada. De la meva proposta no en parlem, per absolutament prosaica. Ja va néixer superada. La proposta sargataliana barreja un airet surrealista amb una tempesta ecologista. Quan es produeixi (i que em perdonin els promotors i propietaris, per insinuar-ho) també la podrem donar per superada, i començarem a buscar-ne una altra.
Que no sigui l’últim teixó mirant-se l’última sardina.

War is personal. La fotografia també.

La guerra és personal. "Vés quina bestiesa!" clamaran els dirigents. "Només faltaria que ara la gent s’agafés les guerres que decidim nosaltres com una cosa personal! Els soldats són màquines d'obeir, i els civils són danys col·laterals. Xifres, només. No hi ha persones enlloc!" Doncs, sí, hi ha qui diu que la guerra és personal, que afecta a persones, algunes de les quals hi tenen molt poc a veure, que hi intervenen persones, d’una banda i d’una altra, persones que tenen famílies, que tenen veïns, que tenen històries, que tenen projectes per completar, que tenen cara, que tenen fotos.
Fotos. Heus aquí.
Eugene Richards (Massachusets, 1944) fa fotos. L’Eugene fa reportatges. Li agrada treballar en blanc i negre. Deu que ser que el blanc i negre s’adiu per a segons quins reportatges. Per exemple un reportatge sobre la pobresa rural ("Few Comforts or Surprises"), o un altre sobre la realitat del teu poble natal ("Dorchester Days"), o un altre sobre l’addició a les drogues en barris marginals ("Cocaine true, Cocaine blue"), o sobre la relació entre una guerra en concret i una persona en concret ("War is personal").
Aquesta era una de les exposicion del Visa Pour L’Image de Perpinyà, una de les moltes, una de les que durant aquests dies m’ha anat venint a la memòria, una mica insistent, i m’ha semblat que calia dedicar-hi una estona per saber-ne més coses, abans els impactes de les imatges s’esvaeixin per altres impactes més recents.
Crec que va ser en Miserachs que va dir que si la fotografia s’hagués inventat en color, ningú no trobaria a faltar la fotografia en blanc i negre. Vés per on que em penso que s’equivoca. I vés per on que aquest reportatge i aquest fotògraf m’ajuden a proclamar-ho.
En tot cas, si algú busca imatges per llegir –riques en el conjunt i en el detall, en la vida atapeïda que contenen, fortes, denses, que tot sovint fan dubtar de si són trobades o escenificades– amb aquest fotògraf en trobarà un bon piló.

Grip A (amb A d'Arenys)

Un dels símptomes més evidents d’aquesta grip és una febrada sobtada. Tanmateix el malestar general es mostra més clarament en els no afectats, potser per més por a alguns símptomes que no pas a la malaltia en si.
Les autoritats recomanen rentar-se’n les mans sovint, i no fer petonets ni abraçades, o sigui: quedar-se a casa i evitar reunions i assemblees.
Així i tot a alguns dels afectats se’ls veu molt contents. Postulen que si tothom s’infectés després ja no hi hauria cap perill.
Tanmateix, avui mateix, el president del govern ha dit que no creu que hi hagi motiu de preocupació, que no provocarà cap contagi important. Molts, com ell, opinen que no n’hi ha per tant, que se n’ha dit un gra massa.
D’altres, sorruts, insisteixen que cal prendre com més precaucions millor, que després passa el que passa.
Es comenta oficiosament que s’ha encarregat a la Falange Auténtica que en prepari vacunes, a canvi de subvencions substancioses. Els de la Falange garanteixen que si se’ls dóna via lliure tindran tothom vacunat en un tres i no res.
Caldrà estar molt atents a l’evolució de la qüestió.

Estimats biresidents

Dissabte passat s’acabava la festa major de l’Escala, dedicada a santa Màxima, gloriosa verge i màrtir de la qual se’n conserven relíquies a l’església parroquial.
Pot sorprendre que una festa major s’acabi en dissabte, però ben pensat no ho és tant. La festa major s’acaba amb un castell de focs (per raons de tradició). El castell de focs se sol fer de nit (per raons òbvies). El castell de focs l’ha de veure molta gent (per raons de rendibilitat). El diumenge a la nit ja han marxat tots els barcelonins (per raons laborals i familiars). Total, que si es vol que el castell de focs sigui lluït és millor que els barcelonins encara no hagin tornat a casa. Ergo: la festa major s’acaba el dissabte.
Vet aquí, però, que les planificacions es fan diosmediante i si el tiempo lo permite, i el dissabte a la nit l’Escala va rebre la visita de la disbauxada del nord. Sí, ja sabeu qui. Aquella que fa que el temps no ho permeti. I es van haver de posposar els focs per a l'endemà, diumenge a la nit.
Així és que amb permís de la tramuntana, de santa Màxima, i d'una lluna quasi plena (va ser-ho el divendres), i per tal de fer un desgreuge als barcelonins, els passo unes quantes imatges dels focs. Lamentablement el dia que explicaven la lliçó dels focs d’artifici a les classes de fotografia tenia molt mal de cap i no m’hi vaig fixar gaire. La propera vegada m’hi esmerçaré més. Espero que se’n valori la intenció, especialment per part dels que s’ho van perdre, els de la segona residència. I més si tenim en compte que qui ho fa encara busca la seva primera (residència).
Haureu notat que les fotos són preses des de les Coves. Ho recalco perquè s'entengui la ironia aquesta de qui encara busca la primera residència i tot allò.

El retratista del Nèixonal

A que tots coneixeu el National Geographic (la revista de la sala d’espera dels dentistes de pagament). A que a tots us sona la seva portada més reproduïda (és també la portada d’un llibre amb les millors fotos del NG). A que tots sabeu que es tractava d’una refugiada afgana (i que el fotògraf era americà). A que tots us sembla recordar que en tancar-se el camp de refugiats, disset anys després, el fotògraf va buscar la mateixa persona per tornar-la a fotografiar (i que ho va aconseguir, però amb alguna que altra dificultat; la Caterina Cortès us ho explica al seu bloc). A que sí.

Doncs el fotògraf del que parlem es diu Steve McCurry. I en parlem no pas per la portada del Geographic, sinó perquè dins de Visa Pour l’Image (Perpinyà, fins el proper cap de setmana) n’hi ha una petita però sucosa mostra. Els quatre que hi vam anar aquest cap de setmana passat, vam consensuar-ne una nota molt alta. I és que tot i que el senyor McCurry té un web farcit de centenars d’imatges, perfectament catalogades i accessibles, no és pas el mateix que veure la foto revelada o impressa a una mida adequada i a la que et pots acostar fins un pam o mirar-te-la des d’un metre enrera (si et deixa la gent, és clar).

Pels que encara no heu sortit corrents a agafar el cotxe i cap a Perpinyà, us en faig cinc cèntims addicionals. 1r cèntim: va néixer a Philadelphia el 1950. 2n cèntim: va fer estudis de cinema però va acabant titulant-se en teatre. 3r cèntim: va començar la seva carrera de fotoperiodista a Afganistan, i va anat seguint conflictes d’arreu: Iran, Irak, Cambodja, Filipines, la Guerra del Golf, etc., i segueix. 4t cèntim: el seu retrat més conegut i reconegut és el de la Noia afgana realitzat el 1984 i publicat un any després. 5è cèntim: la seva preferència de l’ús de pel·lícula (diapositiva) en comptes de la fotografia digital l’ha portat a ser el fotògraf que ha fet servir l’últim rodet de Kodachrome de la història, justament enguany.

¿Encara no heu sortit cap a Perpinyà? Doncs, va, encara us diré que la dels pescadors esrilanquesos d'aquí sobre és una altra de les seves fotos arxifamoses, però jo em decanto més per la que us poso a sota de tot. No us diré per què la prefereixo, que després tothom es dedica a la psicoanàlisi amateur. La foto es troba a la seva galeria “llum” que va acompanyada d’una cita d’en Hans Hofmann que ja m’ha fet perdre un parell de minuts de son: “A la natura, la llum crea el color. En fotografia, el color crea la llum.”

¿Encara sou aquí? Va, mireu això a veure si així...

Per cert, aquest missatge espera les severes (i encertades) correccions dels altres expedicionaris de dissabte; per exemple....

Amb tots vosaltres, la... ¿com es diu?

Foto d'E-Infantes, a Flickr.

Us presento una nova amiga. Es diu Evax Lusitanica. És un nom un pèl ampul·lós, és cert, però a data d’avui encara no té nom d’estar per casa. El que passa és que no sabíem que la teníem d’estar per casa, però a casa nostra. Diu el botànic Joan Font que una planta, si no és útil ni és comestible ni és perillosa, no necessita nom. Però aquesta ara comença a necessitar-ne. Pot ser que no sigui perillosa ni comestible, però podria ser que acabés essent útil.
La senyora Evax viu a la franja que separa Castella-la Manxa d’Andalusia, fins a Extremadura. I d’allà ja se’n va cap al Nord d’Àfrica. Però resulta que hi ha una colònia d’aquesta planta que s’ha atrevit a viatjar cap a Catalunya i s’hi ha establert, des de vés a saber quan. I tot i que és una planta que estima els terrenys silícics, va i s’estableix precisament a tocar de l’imperi calcari. Estem parlant de Vilanera, aquell espai que és i no és del Parc Natural que també és però tampoc no. Aquell que està de rebaixes.
Total que tenim l’Evax agafant-se de bracet de les ruïnes d’un convent i unes quantes necròpolis amb presència fenícia, i d’uns masos fortificats i de dunes i de calç... Quina colla! Però les colles a vegades són útils. I aleshores necessiten nom; un nom d’estar per casa.
I ja que us l’he presentada, us n’he posat un parell de fotos. Per tornar-la a veure així, però al natural, us heu d’esperar la primavera que ve, cap allà al març... Els que l’han trobat pels verals escalencs són els incombustibles de floracatalana. La foto d’aquí sota és d’ells. Us en prometo de pròpies la propera primavera, si és que no se n’han tornat cap a les seves sorres del sud.

Foto de Joan Font, a floracatalana.net.

S'acaba el mes d'angost

Fragment d'un mosaic d'Empúries

Últim dia d’agost, i d’aquest mes encara no n’havia fet el mapa calendàric.
Resulta que agost era el sisè mes de l’any antic romà i per això es deia simplement Sextilis. Lògic. Però, ah nois i noies, va arribar en Juli i va començar a remenar el calendari i es va adjudicar el Juliol per a ell tot sol. I després va venir Octavi August que, un cop convertit en Cèsar August i en plena construcció de l’autovia a Tarraco, li va donar per remenar ell també el calendari. Home, direu, era el primer emperador romà, bé s’ho podia permetre. O sigui, que Sextilis havia tingut 30 dies, però amb el calendari lunar de Numa Pompili va passar a tenir-ne 29, però amb el calendari julià se li van restituir els 30 dies, però l’August ja li havia posat l’ull a sobre i no volia que el seu mes tingués menys dies que el deu seu antecessor Juli Cèsar, així és que en va furtar un altre dia al febrer, que ja no li venia d’aquí, i ja ho tenim adobat.
L’August deia que aquell mes li corresponia perquè precisament era quan havia guanyat la Cleopatra i en Marc Antoni, els de la pel·lícula, i havia entrat triomfant a Roma.


I un dia com avui, ¿quin dia és per a la resta de mortals?
Us poso una captura del Calendar Converter perquè hi busqueu la vostra opció (Heu de clicar asoe per veure-ho més gran). Aviso que en aquest conversor no apareix que avui mateix és el 12è aniversari de la mort de la Lady DI (no confondre amb la Senyora 501). Caldrà que els afectats continueu reivindicant el reconeixement d’aquest nou calendari, encara per establir, el calendari Diana Spencer. L’Elton John fa temps que hi treballa.

A casa nostra, el mes d’agost sempre ha tingut una forta relació amb el setembre. ¿No heu sentit que “L’agost els pastura i el setembre els madura”? No em pregunteu què vol dir, ja que sembla una endevinalla. Igual que una altra molt semblant i igualment críptica: “Allò que l'agost madura, setembre ho assegura”. Si hi voleu dedicar temps a pensar-hi, doneu-vos pressa, recordeu un altre adagi: “Agost i setembre no duren sempre”.

Violació i judici

És cert. No havia llegit res de la Joyce Carol Oates. De fet no en tenia gaire idea.
Doncs llegeixo Violada – Una història d’amor i quedo a quadres. O a rombes.
Una història i una manera d’explicar-la sense concessions.
Un tema delicat però sense prejudicis.
Un plantejament de la justícia que ja la voldria l’Arnold Schwarzenegger.
¿Qui és que guanya en els processos judicials? ¿Les víctimes? ¿Els culpables?
Víctimes i culpables són els comparses que necessita el sistema per perpetuar-se.
Sort –sembla– que hi ha qui no està per comèdies i sap fer avançar la justícia.





Justícia d'esquena a la justícia.
Una manera de lligar caps com si no tingués cap altra opció.
Violència per esmorzar, dinar, berenar i sopar. I per postres, més violència.
¿Com es pot escriure sobre la violència amb tan poques manies?
Ni concessions. Ni prejudicis. Ni manies.
Una novel·la curta, sí, però que es fa curtíssima, i no la pots deixar si ja l’has començat.

Penses: serviria per fer el guió d’una pel·lícula.
Babau! Ja l’han feta! Ets tu que no t’assabentes de les estrenes. Ja deu estar en DVD.
Vengeance. A Love Story (Harold Becker, 2009)
Investigues l’autora i resulta que ja ha escrit més de cent llibres.
Escriu una novel·la en menys temps que el que necessita un lector per llegir-la.
Resulta que ja ha estat nominada al Nobel. Diverses vegades.





I resulta que té una (UNA) sola (SOLA) novel·la traduïda al català.
La que us dic, lògicament. La que us recomano que llegiu, si no ho heu fet.
Senyors, senyores: segur que vosaltres ja la coneixíeu i jo n'era l’últim ignorant.
Però si no: Joyce Carol Oates. Va que l’estiu s’acaba, i després ho deixareu córrer.
Miraré si la trobo en anglès. Se m'ha girat feina.

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) i 8

En Pelai a la porta
i la verge a la cova,
els lleons que vigilin
figures i guardioles.


Creus i espases per creure
en l’Espanya immortal
abans que fos Espanya
i que fos conquerida
a punt per reconquestes.


Els cubs de la memòria
amanseixen un mar
que els vaixells carregats
van tancant dins del port.


I marxem sota el xàfec
que és bateig excessiu
i que és record compartit
i que és plor incontrolable.

Llanyoles

A la platja de Llanes ens aborda don Antonio. Sota el xàfec, ens acaba explicant els quatre anys viscuts a Banyoles esbrinant la procedència de l’aigua de l’estany. A finals dels cinquanta, en vida de Franco, repeteix amb un toc de solemnitat. Formava part d’un grup d’estudis geològics, o geotèrmics, o geodèsics, o geohidràulics, o geoquelcoms… Si ara es fessin igual no haurien passat desgràcies com la del Carmel, diu. Ens explica anècdotes tècniques amb altres de socials i alguna altra de més o menys íntima però amb absoluta discreció. Futbol (ell era de l’Athletic de Bilbao), gent de Montagut, de Vallfogona, de Breda. A Montagut llançaven al Llierca un producte anomenat unnommoltllargaacabatenina que tintava l’aigua d’un color verd especial i van ser avisats dos dies després que una de les cisternes de xocolates Torras havia quedat tacada de color verd, i l’endemà havia arribat a l’estany. També ens relata alguna de les tècniques que ell mateix havia ideat per a aconseguir aigua del fons de l’estany. Usava una ampolla de vidre resistent, buida i amb un tap de suro, que després de ser enfonsada a setanta metres de profunditat, la podies recuperar plena d’aigua i tornada a tapar amb el mateix suro (però posat per dintre). Diu que ell ho havia après del seu pare pescador. Una altra de les moltes anècdotes que ens va saber explicar concentrades en un lapse relativament curt de temps i a pluja batent, és que va arribar a oferir a un dels seus treballadors un duro més al mes si parlava castellà (un de Vallfogona) i el treballador li va contestar que si ell, don Antonio, parlava català, ell estaria disposat a treballar per dos duros menys al mes. De la platja de Llanes ens indica la casa on va néixer i fins on arribaven les onades quan hi havia mar enorme. Com l'ajuntament havia contestat en bable una carta d'un altre ajuntament rebuda en català. Respecte i divergència. Una mina, el senyor Antonio de Llanes.

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 7

L’aigua mansa del port
guarda tots els colors;
reté el blau per al mar
i els altres són cruspits
per les algues i els peixos.

¿Què aprecien els morts:
el record, la litúrgia
pública, el paisatge?
¿o és tot cosa dels vius?

Quan terra i mar s’enfronten
la ria es posa un temps
a favor de l’un, i un altre
temps a favor de l’altra.

Un símbol té la força
de la gent que l’accepta,
tanta força com tanta
gent s’hi identifica.

Armaris

Imatge obtinguda de http://procoleccionismo.blogspot.com/2008/02/una-coleccin-de-botellines-en-miniatura.html

He anat seguint els microcontes d'en Manel Alonso a través del seu bloc. Quan vaig saber que es publicava l'he intentat anar buscant a les llibreries. Però en el meu radi d'acció no l'he aconseguit. Seguiré demanant-lo, és clar, perquè és manera de fer difusió dels llibres, i ja veurem si tard o d'hora el trobo. Es diu El carrer dels bonsais.
Animat, però, pels textos del bloc Els papers de can Perla, em decideixo a penjar-ne de propis en el mateix format d'històries comprimides. Dos armaris. Cofre amb flascons, de l'any 1996, i Vitrina amb tupins, de l'any 2001.
Avís: tots els contes tenen una temàtica comuna.
ARMARIS

obra de Josep-Càndid Miró i Sellart està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada de Creative Commons