dilluns, 28 de setembre del 2009

Mal de carretera


Abans d’això de la crisi, anar per les carreteres empordaneses significava veure la proliferació d’urbanitzacions en els pobles i la proliferació de prostitutes entre poble i poble.
Costava d’entendre allò de les urbanitzacions. ¿Tant calia construir? ¿Tot es venia? ¿Tot es venia a gent que hi anava a viure? ¿D’on sortien tanta gent? ¿D’on fugien? ¿O només hi anaven el cap de setmana? ¿O només ho compraven amb la intenció d’invertir diners i potser vendre després més car?
També costava d’entendre allò de la prostitució. ¿Tanta demanda oculta hi havia perquè es fes tanta oferta pública? Per no parlar de la hipocresia particular de cadascú de passar-hi pel costat com si fos gent que hi era voluntàriament, que no tenia res millor a fer, que assumien els riscos d’aquella feina lliurement. I els polítics dient que allò no era una feina i que per tant no es podia legislar ni protegir sanitàriament ni res de res.
Ara, amb la crisi, alguna cosa ha canviat. No tot; la prostitució segueix allà mateix (segurament no les mateixes prostitutes però sí als mateixos trencants i vés a saber si la mateixa clientela). I segueix sense entendre’s.
Però les urbanitzacions s’han alentit, algunes fins i tot sembla que hagin quedat avortades, en stand-by o digueu-li com vulgueu. I no s’entén que no ho haguessin vist venir. O potser als que decidien tant els era, perquè cobraven per decidir i no per l’acompliment del que decidien.
Tanmateix amb la frenada d’aquest tipus de construcció, ha fet la seva irrupció estelar el que s’anomena obra pública. Ai las. Ponts i rotondes i desviaments i quitrans i talussos i camions i maquinàries i àrids i canonades i bastides i vestits fluorescents i retencions i rampes i peralts i vials de color groc i més ponts i més rotondes. I el que em deixo.
I tampoc no s’entén. ¿Cal tot això? ¿Cal escombrar tan matusserament el paisatge? ¿Calen tants desnivells? ¿Calen tants vials encerclant els pobles i els masos? ¿Cal destuir tantes vessanes de conreu? ¿Què en quedarà de l’Empordà? ¿No estarà passant un altre cop allò de la bombolla aquella, que alguns cobraven per decidir i després apaguen el televisor per no saber què diuen als telenotícies de la xusma?
I encara: ¿on es posaran les prostitutes quan acabin tots aquests laberints de formigó?

dimecres, 23 de setembre del 2009

Tercera tardor


La cançó que teniu aquí dalt diu que surt el sol. I aquest és el seu títol, Sun it Rises. Té tots els números, per tant, de ser una cançó alegre. Tanmateix és una cançó melangiosa. Està treta d’un disc que totes les cançons són melangioses. El disc és d’un grup anomenat Fleet Foxes.
¿I de què em ve a mi de conèixer un grup que es diu així? Loteries de la vida.
Fa un mes que la Teresa va penjar un vídeo d’una gent que fa animació (d’imatge) i que es fan dir Grandchildren. Fan vídeos sovint amb música dels Fleet Foxes perquè un dels directors de les animacions és germà d’un dels líders del grup. Potser hi ha altres motius, però jo només sé aquest. El vídeo que va penjar la Tere era brutal. Però mirant el servidor de Vimeo vaig trobar que en tenien uns quants de molt bon veure. I, blocaire previsor, me’n vaig reservar un per quan comencés la tardor, la tercera tardor del bloc.
Doncs sí, aquesta nit (quan encara era ahir, ¿no heu notat el solstici quan anàveu al llit?) ha començat la tardor. Tal dia com ahir de fa dos anys s’encetava aquest bloc. I tal dia com avui de fa un any hi posava una espelmeta. I tal dia com avui d’enguany, o sigui, avui mateix, o sigui ara, passo d’espelmetes i punyetes, i com que s’ha escaigut que he anat a cap de Creus sota un Sun it Shines de nassos, us en poso una foto.
Podríem dir que es tracta d'una espècie vegetal molt abundant al cap de Creus: el càdec-estora, cosí germà del càdec-catifa. Per si no ho sabíeu o no us ho sembla, és un arbre.

Resumint, que us poso la cançó, el vídeo i la foto, que trobo que totes tres coses estan bé. El text és per omplir, per acompanyar. Vull dir que si no l'heu llegit heu fet molt bé, i si l'heu llegit ja no hi sou a temps a desdir-vos-en. Total, que bona tardor.

dimarts, 22 de setembre del 2009

L’alegre al·legoria (Empordà, per donar i per vendre)


Fa un segle (2 de maig de 1908), el senyor Joan Maragall va trobar la manera d’explicar l’Empordà a través del cast idil·li entre un pastor i una sirena, joves i bells. Que el pastor fos transhumant i la sirena apàtrida, no comportava cap problema especial. Els feia encetar una sardana i ja tenim el país donant voltes, ara cap aquí, ara cap allà, ara curts, ara llargs, ara aire, ara amunt, ara un tres i fora.
Fa una dècada la Funcional Teatre col·laborava amb Salvem l’Empordà en un espectacle musical en què es revisaven diversos mites i diverses cantarelles. A mi em va tocar l’abans esmentat i no se’m va acudir altra cosa que actualitzar els personatges i la situació. L’idil·li deixava de ser cast per esdevenir descaradament barroer, i els personatges eren un constructor i una guiri nòrdica.
Dissabte passat, en unes conferències sobre Vilanera i connectors biològics, vaig tornar a topar amb la mateixa alegre al·legoria. L’autor n’era en Jordi Sargatal. L’Empordà revivia a través de la mirada sorpresa (aquí reprenem un aire necessàriament platònic) entre un ós bru (que hagués recorregut el Pirineu fins al cap de Creus, sense ser abatut) i una foca (retornada dels últims refugis de Focea fins a cala Jugadora). El platonisme no és només degut al fet que la foca sigui monja (Monachus monachus) sinó que a l’Empordà és coneguda com el Vell Marí. El morbo intergeneracional està servit.
L’èxit de la imatge maragalliana dóna joc i n’ha donat, per romàntica. Però ja està superada. De la meva proposta no en parlem, per absolutament prosaica. Ja va néixer superada. La proposta sargataliana barreja un airet surrealista amb una tempesta ecologista. Quan es produeixi (i que em perdonin els promotors i propietaris, per insinuar-ho) també la podrem donar per superada, i començarem a buscar-ne una altra.
Que no sigui l’últim teixó mirant-se l’última sardina.

dijous, 17 de setembre del 2009

War is personal. La fotografia també.

La guerra és personal. "Vés quina bestiesa!" clamaran els dirigents. "Només faltaria que ara la gent s’agafés les guerres que decidim nosaltres com una cosa personal! Els soldats són màquines d'obeir, i els civils són danys col·laterals. Xifres, només. No hi ha persones enlloc!" Doncs, sí, hi ha qui diu que la guerra és personal, que afecta a persones, algunes de les quals hi tenen molt poc a veure, que hi intervenen persones, d’una banda i d’una altra, persones que tenen famílies, que tenen veïns, que tenen històries, que tenen projectes per completar, que tenen cara, que tenen fotos.
Fotos. Heus aquí.
Eugene Richards (Massachusets, 1944) fa fotos. L’Eugene fa reportatges. Li agrada treballar en blanc i negre. Deu que ser que el blanc i negre s’adiu per a segons quins reportatges. Per exemple un reportatge sobre la pobresa rural ("Few Comforts or Surprises"), o un altre sobre la realitat del teu poble natal ("Dorchester Days"), o un altre sobre l’addició a les drogues en barris marginals ("Cocaine true, Cocaine blue"), o sobre la relació entre una guerra en concret i una persona en concret ("War is personal").
Aquesta era una de les exposicion del Visa Pour L’Image de Perpinyà, una de les moltes, una de les que durant aquests dies m’ha anat venint a la memòria, una mica insistent, i m’ha semblat que calia dedicar-hi una estona per saber-ne més coses, abans els impactes de les imatges s’esvaeixin per altres impactes més recents.
Crec que va ser en Miserachs que va dir que si la fotografia s’hagués inventat en color, ningú no trobaria a faltar la fotografia en blanc i negre. Vés per on que em penso que s’equivoca. I vés per on que aquest reportatge i aquest fotògraf m’ajuden a proclamar-ho.
En tot cas, si algú busca imatges per llegir –riques en el conjunt i en el detall, en la vida atapeïda que contenen, fortes, denses, que tot sovint fan dubtar de si són trobades o escenificades– amb aquest fotògraf en trobarà un bon piló.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Grip A (amb A d'Arenys)


Un dels símptomes més evidents d’aquesta grip és una febrada sobtada. Tanmateix el malestar general es mostra més clarament en els no afectats, potser per més por a alguns símptomes que no pas a la malaltia en si.
Les autoritats recomanen rentar-se’n les mans sovint, i no fer petonets ni abraçades, o sigui: quedar-se a casa i evitar reunions i assemblees.
Així i tot a alguns dels afectats se’ls veu molt contents. Postulen que si tothom s’infectés després ja no hi hauria cap perill.
Tanmateix, avui mateix, el president del govern ha dit que no creu que hi hagi motiu de preocupació, que no provocarà cap contagi important. Molts, com ell, opinen que no n’hi ha per tant, que se n’ha dit un gra massa.
D’altres, sorruts, insisteixen que cal prendre com més precaucions millor, que després passa el que passa.
Es comenta oficiosament que s’ha encarregat a la Falange Auténtica que en prepari vacunes, a canvi de subvencions substancioses. Els de la Falange garanteixen que si se’ls dóna via lliure tindran tothom vacunat en un tres i no res.
Caldrà estar molt atents a l’evolució de la qüestió.

dijous, 10 de setembre del 2009

Estimats biresidents


Dissabte passat s’acabava la festa major de l’Escala, dedicada a santa Màxima, gloriosa verge i màrtir de la qual se’n conserven relíquies a l’església parroquial.
Pot sorprendre que una festa major s’acabi en dissabte, però ben pensat no ho és tant. La festa major s’acaba amb un castell de focs (per raons de tradició). El castell de focs se sol fer de nit (per raons òbvies). El castell de focs l’ha de veure molta gent (per raons de rendibilitat). El diumenge a la nit ja han marxat tots els barcelonins (per raons laborals i familiars). Total, que si es vol que el castell de focs sigui lluït és millor que els barcelonins encara no hagin tornat a casa. Ergo: la festa major s’acaba el dissabte.
Vet aquí, però, que les planificacions es fan diosmediante i si el tiempo lo permite, i el dissabte a la nit l’Escala va rebre la visita de la disbauxada del nord. Sí, ja sabeu qui. Aquella que fa que el temps no ho permeti. I es van haver de posposar els focs per a l'endemà, diumenge a la nit.
Així és que amb permís de la tramuntana, de santa Màxima, i d'una lluna quasi plena (va ser-ho el divendres), i per tal de fer un desgreuge als barcelonins, els passo unes quantes imatges dels focs. Lamentablement el dia que explicaven la lliçó dels focs d’artifici a les classes de fotografia tenia molt mal de cap i no m’hi vaig fixar gaire. La propera vegada m’hi esmerçaré més. Espero que se’n valori la intenció, especialment per part dels que s’ho van perdre, els de la segona residència. I més si tenim en compte que qui ho fa encara busca la seva primera (residència).
Haureu notat que les fotos són preses des de les Coves. Ho recalco perquè s'entengui la ironia aquesta de qui encara busca la primera residència i tot allò.

dilluns, 7 de setembre del 2009

El retratista del Nèixonal

A que tots coneixeu el National Geographic (la revista de la sala d’espera dels dentistes de pagament). A que a tots us sona la seva portada més reproduïda (és també la portada d’un llibre amb les millors fotos del NG). A que tots sabeu que es tractava d’una refugiada afgana (i que el fotògraf era americà). A que tots us sembla recordar que en tancar-se el camp de refugiats, disset anys després, el fotògraf va buscar la mateixa persona per tornar-la a fotografiar (i que ho va aconseguir, però amb alguna que altra dificultat; la Caterina Cortès us ho explica al seu bloc). A que sí.

Doncs el fotògraf del que parlem es diu Steve McCurry. I en parlem no pas per la portada del Geographic, sinó perquè dins de Visa Pour l’Image (Perpinyà, fins el proper cap de setmana) n’hi ha una petita però sucosa mostra. Els quatre que hi vam anar aquest cap de setmana passat, vam consensuar-ne una nota molt alta. I és que tot i que el senyor McCurry té un web farcit de centenars d’imatges, perfectament catalogades i accessibles, no és pas el mateix que veure la foto revelada o impressa a una mida adequada i a la que et pots acostar fins un pam o mirar-te-la des d’un metre enrera (si et deixa la gent, és clar).

Pels que encara no heu sortit corrents a agafar el cotxe i cap a Perpinyà, us en faig cinc cèntims addicionals. 1r cèntim: va néixer a Philadelphia el 1950. 2n cèntim: va fer estudis de cinema però va acabant titulant-se en teatre. 3r cèntim: va començar la seva carrera de fotoperiodista a Afganistan, i va anat seguint conflictes d’arreu: Iran, Irak, Cambodja, Filipines, la Guerra del Golf, etc., i segueix. 4t cèntim: el seu retrat més conegut i reconegut és el de la Noia afgana realitzat el 1984 i publicat un any després. 5è cèntim: la seva preferència de l’ús de pel·lícula (diapositiva) en comptes de la fotografia digital l’ha portat a ser el fotògraf que ha fet servir l’últim rodet de Kodachrome de la història, justament enguany.

¿Encara no heu sortit cap a Perpinyà? Doncs, va, encara us diré que la dels pescadors esrilanquesos d'aquí sobre és una altra de les seves fotos arxifamoses, però jo em decanto més per la que us poso a sota de tot. No us diré per què la prefereixo, que després tothom es dedica a la psicoanàlisi amateur. La foto es troba a la seva galeria “llum” que va acompanyada d’una cita d’en Hans Hofmann que ja m’ha fet perdre un parell de minuts de son: “A la natura, la llum crea el color. En fotografia, el color crea la llum.

¿Encara sou aquí? Va, mireu això a veure si així...
Per cert, aquest missatge espera les severes (i encertades) correccions dels altres expedicionaris de dissabte; per exemple....

dijous, 3 de setembre del 2009

Amb tots vosaltres, la... ¿com es diu?


Foto d'E-Infantes, a Flickr.

Us presento una nova amiga. Es diu Evax Lusitanica. És un nom un pèl ampul·lós, és cert, però a data d’avui encara no té nom d’estar per casa. El que passa és que no sabíem que la teníem d’estar per casa, però a casa nostra. Diu el botànic Joan Font que una planta, si no és útil ni és comestible ni és perillosa, no necessita nom. Però aquesta ara comença a necessitar-ne. Pot ser que no sigui perillosa ni comestible, però podria ser que acabés essent útil.
La senyora Evax viu a la franja que separa Castella-la Manxa d’Andalusia, fins a Extremadura. I d’allà ja se’n va cap al Nord d’Àfrica. Però resulta que hi ha una colònia d’aquesta planta que s’ha atrevit a viatjar cap a Catalunya i s’hi ha establert, des de vés a saber quan. I tot i que és una planta que estima els terrenys silícics, va i s’estableix precisament a tocar de l’imperi calcari. Estem parlant de Vilanera, aquell espai que és i no és del Parc Natural que també és però tampoc no. Aquell que està de rebaixes.
Total que tenim l’Evax agafant-se de bracet de les ruïnes d’un convent i unes quantes necròpolis amb presència fenícia, i d’uns masos fortificats i de dunes i de calç... Quina colla! Però les colles a vegades són útils. I aleshores necessiten nom; un nom d’estar per casa.
I ja que us l’he presentada, us n’he posat un parell de fotos. Per tornar-la a veure així, però al natural, us heu d’esperar la primavera que ve, cap allà al març... Els que l’han trobat pels verals escalencs són els incombustibles de floracatalana. La foto d’aquí sota és d’ells. Us en prometo de pròpies la propera primavera, si és que no se n’han tornat cap a les seves sorres del sud.


Foto de Joan Font, a floracatalana.net.