diumenge, 31 d’octubre del 2010

Barca X

O millor dit, sense la X, que li deu haver caigut, que ja se sap que la salabror del mar és molt abrasiva i es va menjant tot el que pot.
Descartem que la barca sigui d’algun polític del PP o del PSOE, o de qualsevol polític en general que diuen una cosa, en pensen una altra, en fan una tercera tot fent veure que la que fan és coherent amb allò que deien al començament del cicle aquí esmentat.
També descartem que hagi estat el Llop o l’Àvia que hagin arrencat la X de la pobra Caputxeta.
La barca, per si de cas, era ahir a Port Lligat, davant dels ous que tants dividends dóna als empordanesos i que fa que tots se sentin alegrement surrealistes.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Catoia l'enfarinat


La meva inútil simpatia pels darrers representants d'una idea, d'una convicció, d'una cosmologia, d'una rutinarietat.

La meva inútil simpatia pels perdedors pertinaços, per les víctimes propiciatòries, pels suïcides inconscients, pels agònics eterns, pels silenciats invisibles, pels desubicats voluntaris.

Si vosaltres també disposeu d'inútils simpaties us recomano aquesta història increïblement ben contada, d'un original occità i d'una traducció catalana... ¿Voleu més indicis?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

El megaputiclub


 Foto La Clau
Vaig conèixer la noticia fa uns dies a través del noticiari de La Clau.

La notícia s’ha anat ampliant els darrers dies perquè es veu que ha cridat l’atenció. I amb les notícies s’ha anar desvelant la visió dels nord-catalans al respecte: les lleis franceses del 1946 contra la prostitució malgrat les quals s’ha anat practicant més o menys obertament fins als 60 i després clandestinament en salons de massatges i habitacions llogades, amb poc control i amb les autoritats mirant cap a una altra banda. També hem pogut saber com els clients francesos van trobar prou establiments a Figueres, després al redós de la capital altempordanesa, fins al dia d’avui. A partir d’ara disposen d’un megaputiclub a la Jonquera, a tocar de la frontera: 80 habitacions, 120 prostitutes, 3 milions d’euros de pressupost, 600 persones d’aforament, obert de 17 h fins a les 4 h de la matinada o fins a les 5 h els caps de setmana, i un propietari, Jesús Moreno, explicant els detalls: cada noia pagarà 70 € diaris per exercir mentre que els clients hauran de pagar una mitjana de 60 € per mitja hora de servei.

El millor de les notícies del portal nord-català són els comentaris dels usuaris (del portal). Sembla que tots tenen clar que aquest local està pensat per a ells. Tenen clar que això de la prostitució, tant prohibida com legal, és un niu d’hipocresia social sense fons, amb les seves connotacions difícils de pair, d’explotació de persones, d’immens negoci al marge. Tenen clar que en fons hi ha la llei aquella de l’oferta i de la demanda, també en carn humana.

El local es diu “Paradise”, el prostíbul més gran d’Europa. Confio que les prostitutes de carretera trobin un lloc de treball més segur i en millors condicions. Com a mínim això.
 Foto La Clau
 

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Països de butxaca


A Sant Pere de Roda hi ha una torre altiva.
La muralla d’Empúries dorm al sol.
Els turistes omplien els carrers de l’Escala
i moren els homes a les autopistes.


Hi ha un gran silenci a la Fageda.
La tramuntana ho arrasava tot.
L’aigua s’adorm a l’estany de Banyoles.
Al Port de la Selva el mar s’engolfa.


M’han dit que no miri tant el paisatge,
que és mentida el somni i la fe,
però el roure creix en el barranc de sempre
i l’aigua s’esmuny lentament més avall.


El cel no em diu res però m’aconhorta.
Hi ha una estrella que brilla en la nit
i aquells arcs de les galeries són perfectes.
La lluna s’ha aixecat a poc a poc.

Joan Teixidor. Fluvià. Barcelona: Columna, 1989.

El text està copiat de la pàgina corresponent del web http://www.mapaliterari.cat/, com a iniciativa d'Espais Escrits - Xarxa de Patrimoni Literari Català.

És cert que ja està tot inventat, però fer veure que es reinventa quelcom permet sentir que redescobreixes alguna altra cosa. Passejant pel web en qüestió m'ha passat això que dic amb els textos de Joan Teixidor sobre el Fluvià.

S'escau que aquests dies he estat llegint Un país de butxaca d'en Joan Daniel Bezsonoff, que és ple de referències literàries a la Catalunya-nord, ben bé un país de butxaca, i que tot sovint no sabem en quina butxaca l'hem entaforat.

Per completar us en poso un nimifragment:

"A mig camí entre les llengües estrangeres i una llengua massa coneguda, el català, amagat a la meua memòria, m'apareix blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d'Empúries."

dimecres, 13 d’octubre del 2010

M50


Així s’anomena/ava la carpeta on he anat acumulant els fitxers que m’enviaven per a l’aniversari de la meva companya.
En feia 50 i jo havia demanat a –aproximadament– 50 persones que li dediquessin una cançó i així fer un recopilatori de 50 cançons.
Ha estat bé. Regalar-les-hi, no cal dir-ho. Però anar-ho preparant, encara més. Cada cançó que m’enviaven –o que em deien i havia de buscar– era una petita sorpresa –o una gran sorpresa–, com palpar un secret amb les mans, i, en molts casos, no acabar de descobrir què és.
A la fi, el què és no és important, sinó el com. Quan els sol·licitats li han anat explicant quina cançó han triat i com és que se’ls ha acudit, o com és que tenien claríssim que havia de ser aquella, és quan la cançó ha assolit el seu objectiu a la vida.
Ara hauríem d’escriure una carta al José Guardiola y Rosa Mary, al Bosé, al Serrat, al Fito, al Sisa, als Manel, als Lax’n’Busto, als Sau, a l’Aretha Franklin, al Simon, al Garfunkel, als Mocedades, al Rossini, al Joan Baptista Humet, a l’Ana Belén, al Víctor Manuel, a la Mariona Font, al Juan Perro, als B52’s, al Sabina, als Corrs, al Mike Oldfield, a la Norah Jones, al Ricardo Arjona, al Llach, al Diego Torres, a la Rosanna, al Richard Cocciante, als Chicago, al Chaval de la peca, a la Mariza, al José Mercé, al Miliki, al Louis Armstrong, al Johnny Reid, als Pets, a la Mariona Font, als Nach, a l’Alejandro Sanz, als Locomía, al Jimmy Cliff, a la Barbra Streisand, al Sergio Dalma, al Nat King Cole, al Don McLean, i al Jaume Moreno i al Ricard Julià... Una carta per agrair-los la seva col·laboració i perquè sàpiguen que el seu esforç no ha estat totalment inútil. Han posat música a un fragment de vida compartit amb una persona.
Felicitats pels 50!
Ara a la carpeta s’hi acumulen les fotos que van enviant els que van venir a dedicar-l’hi la cançó en directe.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Robert Plant a Sant Miquel de Fluvià

Al costat del monestir de Sant Miquel hi ha un baix relleu que representa el sant, matant el dimoni amb una mà i amb unes balances a l'altra per comprovar que els pes de les ànimes no és major que el d’una ploma.
Havia vist aquella imatge un piló de vegades.
A casa tenia el quart disc dels Led Zeppelin, aquell que van voler editar sense títol tot i la resistència de la companyia discogràfica. En comptes de títol havien posat quatre signes esotèrics i cabalístics, un per a cada membre del grup.
El d’en Robert Plant era una ploma dins d’un cercle.
Fins fa poc ignorava que la ploma del cantant dels Led Zep i la de les balances de sant Miquel era la mateixa. La ploma de Maat, la deessa egípcia de l’equitat i la justícia, també adoptada –com a símbol– pels que feien de l’escriptura la seva principal activitat. Aquella ploma, ja en temps dels egipcis, servia per sospesar el pes del pecat dels feligresos. I és que el catolicisme, com a única religió vertadera, no va copiar res de les altres religions falses i paganes.
Doncs ara en Robert Plant torna a treure disc. Atrevidament diferent dels anteriors. I torna a fer servir la ploma de Maat, però en un context totalment diferent, un context circense.

La primera cançó del disc és de Los Lobos. La dansa de l'àngel. ¿Us ve de gust de veure’n el vídeo? No cal anar a Sant Miquel de Fluvià a escoltar-lo. Tot i que...

Des(í)dia

Dia desvalgut, sense esma, sense iniciativa, sense energia, sense entusiasme, sense vida.
He anat i he tornat, com si no m'hagués calgut tornar-ne per no haver-hi anat.
Immòbil, de dins i fora, malgrat tots els xarbotaments. Inexistent de mi.
Desdia. Un dia perdut, a la meva edat, hauria de ser pecat mortal.
En totes les filosofies i en totes les religions. Imperdonable.
Necessito ràpidament un confessor, fer ofrenes a alguna deessa, algun acte de purificació.
He estat tot un dia a Barcelona per fer només aquesta foto (i comprar dos discos).

dilluns, 11 d’octubre del 2010

John Berger i Guerrilla Girls

Comparteixo la visió del món de l’art que proclama John Berger, per això em vaig alegrar molt quan l’editorial Edicions 1984 va entomar la traducció i publicació al català de la seva obra. El que no avisava l’editorial és de la l’exasperant lentitud amb què pensava publicar-los.
Un dels llibres que caldria posar a l’abast de tothom és Aprender a mirar, una ja força antiga col•lecció d’articles de lectura de l’art, que jo considero clars i encertats. Un d’ells va del paper que han jugat tradicionalment les dones en l’art pictòric. Una visió contundent i devastadora que denuncia un simpàtic masclisme superficial i un terrible masclisme en profunditat.
Un article de l’Eva Peruga al diari d’avui m’ho ha fet recordar. S’acompanya d’un inequívoc cartell que diu: “¿Les dones han d’estar despullades per a entrar als museus dels EUA? Menys del 3 % dels artistes al Museu Metropolità són dones, però el 83 % dels nus són femenins.
Encuriosit he buscat el cartell a la xarxa i resulta que és de les Guerrilla Girls –un grup novaiorquès d’artistes feministes, amb un ventall de cartells i propostes francament interessant. Sembla que són conegudes per portar màscares de goril•la en públic i per utilitzar noms d’artistes mortes com a pseudònim.
Suposo que en Berger n’estarà content. Suposo.
Com també suposo que en publicaran algun llibre més en català. Suposo.