dissabte, 31 de desembre del 2011

Va de lletra

Com a grafista lamentable, sempre m’he sentit atret pel món de les tipografies, dels tipus de lletra. En el seu moment vaig perdre hores amb un programa informàtic que es deia Lettrix, un printer enhancer que permetia canviar les tipografies durant la impressió encara que el tractament de text no en disposés. Suposo que alguns que llegireu això no sabreu pas de què parlo. I és que un té una edat. El Lettrix, a més, permetia dissenyar la teva pròpia tipografia –més hores perdudes.

També soc dels que s’horroritzen amb la difusió acadèmica del Comic Sans. No, no he arribat a inscriure’m en el grup d’atac a la "font", tot i que la temptació em va rondant.

Per aquests motius no he pogut resistir la temptació d'anar a: http://pentagram.com/what-type-are-you/. Després d’unes poques preguntes sobre la teva percepció de la pròpia manera de ser, l'aplicatiu on line et diu quina és la teva tipografia, talment una sessió de psicoanàlisi.

Vaig i ho provo, i em surt que em correspon la Courier. Adjudicada.
La Courier va ser creada per Howard “Bud” Kettler per a IBM el 1955, precisament, un any abans del meu naixement. Un tipus de lletra per a màquina d’escriure, en què cada caràcter correspon a un espai. Lògicament, quan es va superar aquesta servitud, es redissenyà com a Courier New (d'entrada no disponible per a aquest bloc), i passà a formar part dels tipus que disposem a tots els ordinadors i que molt rarament fem servir. 


Potser m’hi hauré de mirar, doncs.

i Bon Cap d'Any, nogensmenys.

Com altres anys hem ens reunit per celebrar el sosltici d'hivern i un crèdit del Banc de Sabadell (que ja pagarem en un moment o altre, segurament aviat.)

Us adjunto la foto habitual. per apaivagar els incrèduls i enfurismar els pessimistes.


dilluns, 19 de desembre del 2011

Bon Nadal, si més no



Nadal és la festa de la llum, ja sabeu, el solstici, la renovació i tot allò. Reconvertit pel cristianisme i explotat pel consumisme. I heu-nos aquí, en processó amb el Pare Noel, el Santa Claus, la loteria, el tió, en Bufera, els sants innocents, l'home dels Nassos, el Cap d'Any, els patges, els Reis, la cavalcada, i potser la matança del porc i les retallades socials per entremig.
En tot cas, us volem compartir unes poques de bones intencions. Poca cosa més.


dissabte, 17 de desembre del 2011

Congressistes Aparelladors


Hi ha un partit polític, escabetxinat a les darreres eleccions –a ells també els han aplicat retallades–, que està celebrant el seu congrés.

El congrés serveix per saber si estan a favor del toro o del burro o de continuar el matrimoni per conveniència entre tots dos. Bé, ningú no parla de matrimoni per conveniència. En aquests casos sempre es parla d’amor.


Els que van a favor del burro pensen que, si es continua amb la mateixa situació conjugal, com a mínim ja saben quin dels dos cònjuges porta les banyes.

divendres, 16 de desembre del 2011

En Franz, la Dora, en Max, en Klaus, en Jordi...



Franz Kafka va morir força jove. En vida va publicar poc. I va deixar encarregat el seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra inèdita.

No sé si en Max va ser un bon amic o no. El cas és que no va complir amb la paraula donada. I, pòstumament, van anar apareixent llibres d’en Kafka que l’han anat convertint, a dir dels crítics, en un dels escriptors més influents del segle passat. El procés (1925). El castell (1926). Amèrica (1931). ¿S'haurien d'haver destruït?

En Franz va tenir tres dones: Felice Bauer, Milena Jesenskà i Dora Dymant. La Dora, la darrera, va estar amb ell el seu últim any de vida (entre el 1923 i el 1924). Tot i ser la dona que va estar menys temps amb ell, sembla que va “ostentar” el títol de vídua de Kafka fins la seva mort, l’any 1952.

Dora Dymant (posteriorment es canvià el cognom per Diamant) no deixa de tenir una biografia apassionant: la seva feina en orfenats jueus, el seu amistançament amb l’escriptor, el seu fracàs posterior com a actriu, el seu dissortat casament amb un economista, les malalties de la seva filla, la fugida a Rússia empaitada pel nazisme, les estades més o menys fortuïtes a Anglaterra i Israel, fins la seva mort a Plaistow (Londres) amb enterrament sense làpida inclòs.

Ella també tenia “ordre” de cremar el que posseís escrit per en Kafka. Pel que ella explicava tampoc no ho va fer. Però les 36 cartes que guardava d’en Franz li van ser confiscades pels nazis el 1933. Vés que un any d’aquests no aparegui un nou llibre titulat “Cartes a Dora” amb les missives, si és que es troben.

Tot això que us dic m’ho ha fet recordar i revisar la lectura del llibre “Kafka i la nina que se’n va anar de viatge”, d’en Jordi Sierra i Fabra. Un escriptor d’aquí, amb més de 300 llibres publicats i que a la seva pàgina web els classifica per nombre d’edicions i exemplars venuts. Tot un prodigi. Fins a aquest, jo no li n’havia llegit cap. Ho confesso.

El llibre recrea una situació d’en Kafka que va ser explicat per la Dora després de la mort de l’escriptor. En Franz es troba una nena plorant perquè ha perdut la nina i la convenç que és que se n’ha anat de viatge i que li escriu cartes a través d’ell mateix, que és carter de nines. La nina va viatjant pel món i li va explicant les seves experiències. La idea és espaterrant. El llibre d’en Sierra no tant, tot i furgar contínuament en el rerefons dramàtic d’un escriptor en estat gairebé terminal consolant literàriament la pèrdua d’una nina de porcellana.

Per acabar-ho d’adobar, un estudiós kafkià, l’editor Klaus Wagenbach, es va dedicar durant no sé quant de temps a trobar la nena en qüestió. Per si tenia les cartes, naturalment. Res. Vés a saber si també les va confiscar la Gestapo. A fe que serien una bona troballa, tant les unes com les altres.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Oda bucòlica voluntàriament deslocalitzada

Al bell centre del món hi ha un raconet 
que es manté encara estranyament ocult 
on l’aigua de les roques surt al sol, 
i aprofita per regar un bosquerol 
 vetllat per cueretes i pit-roigs, 
abans de fer-se fonedís de nou 
sota falzies, molses i granits, 
deixant les garses campant pel país, 
dissenyant carreteres i vorals.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Caribou Island i els diagrames de Vann



No sé si recordeu la intersecció de conjunts, amb els diagrames de Venn.

Si ens ho haguessin explicat amb els diagrames de Vann els hauríem vist en 3D i ens hauríem adonat que cada conjunt formava part d’un pla diferent i que, en realitat, no hi havia ni unió ni intersecció ni res de res.

Aquest llibre de la imatge ens trasllada a Alaska per explicar-nos justament això. Que allò que semblava un matrimoni estable, o un amor fraternal, o una amistat incombustible, o una simple i clara relació entre persones, no és sinó un joc de transparències, però sempre en plans diferents, en plans personals, en què juguem a aparentar allò que necessitem veure. És igual que siguis dona o home, ric o pobre, vell o jove, analfabet o setciències... Res a fer.

I ho explica amb la mateixa majestuositat i naturalitat amb què descriu el paisatge o la meteorologia o la neteja industrial dels salmons.

Devastador. Demolidor. Desolador.

Alerta amb els que no voleu arribar a segons quines conclusions, perquè en Vann resulta força convincent.

(La novel·la es titula Caribou Island, però els editors locals han pensat que els lectors la confondrien amb Sukkovan Island i per aquest motiu li han canviat el títol. I sí, sí, el tema del suïcidi segueix latent i explícit. I sí, si busqueu al Google Earth trobareu tots els espais que s'hi descriuen.)

divendres, 2 de desembre del 2011

Tornar a caminar

Fa uns dies que al cotxe m'acompanya el darrer enregistrament de REM, el Collapse into Now. La veritat és que fins ara no n'havia fet gaire cas.

I després d'escoltar-lo com cal, és a dir, en diferents moments del dia, en diferents estats d'ànim, amb diferents paisatges escolant-se a banda i banda, m'he quedat amb una cançó.

Walk It Back by R.E.M. on Grooveshark Crec que diu alguna cosa semblant a:

"Caminar de nou.
¿Què m'hauries fet dir
en comptes del que vaig dir?
¿On podia anar?
¿Com podia seguir així?
Excepte per fer el que vaig fer
que no és sinó
caminar de nou.
¿Per què el temps ho regira tot
i m'esborra els vicis
si no és per començar de nou?
¿Tu no ho capgires?
Fa que no poso els peus a terra
qui sap quant de temps.
Digues: torna a caminar.
Caminar de nou.
Temps, temps que no es pot reviure,
no pots rebutjar-ho.
Em vas demanar que em quedés
però alguna cosa ha de canviar.
¿I per què no pots
caminar de nou?"

I si no ho he entès bé, ¿voleu dir que és gaire greu? La importància dels missatges és allò que ens fan fer. Jo ja hi estic d'acord, amb això de "caminar de nou" i que "alguna cosa ha de canviar".

No em digueu que la cançó no és una joia.

dissabte, 26 de novembre del 2011

D'un lloc a l'ombra

El llibre de poemes "Un lloc a l'ombra" de la M. Rosa Font conté alguns escrits basats en fotografies.
Cal veure-les per intentar esbrinar què volia dir l'autora amb el seu text.
Independentment del que ella diu, i perquè en tingueu ganes de saber-ho, us adjunto les fotografies a què fa referència:

Triangle
"Laura Tanner" de Jesús Moreno.

Reflex
"J. Cornell a la casa d'Utopia Parkway Flushing" de Hans Namuth


Boira
"Reverend Mother the Abbess" de Jean Baptiste Carhaux 


Miracle a Grècia
"Miracle in Greece" d'Ernst Haas


Ciclista
"A l'arrivée, championnat cycliste de Zurick" de Hans Staub


Testament
"Le testament" de Vinhelms Mihailovskis

Perquè de vegades es poden llegir i escriure les imatges, altres es poden dibuixar els poemes, i altres totes dues coses.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Muts i a la gàbia

Dilluns: la tele del menjador fa un soroll estrany, de sofregit cremant-se, de píndola efervescent  desfent-se. A casa tots diuen que és moment de canviar-la per una de nova i de més grossa. Jo penso que n’hi hauria prou amb apagar-la. Millor callar. Res més a dir.
 
 
Dimarts: m’acabo de llegir la darrera novel·la d’en Ferran Torrent, una de nazis i aliats i un gitano valencià. Es titula... Ostres, ja no me’n recordo. Faig un esforç. Potser “Ombres en la nit” o alguna cosa semblant. Res més a dir.

Dimecres: vaig a Ullastret a fer fotos de l’itinerari natural que hi ha a l’altra banda del jaciment. Arribo i m’adono que no porto la targeta (l’havia tret per passar a l’ordinador les fotos dels aiguamolls de l’altre dia). Acabo fent quatre miserables fotos de baixa resolució amb la memòria de la càmera. Res més a dir.

Dijous: assisteixo a una reunió de formadors en noves tecnologies i no es parla de gaire res més que de la pissarra digital interactiva, artilugi al qual encara no li he trobat el què. Res més a dir.

Divendres: es fa la presentació del llibre “El tresor del Cap de Creus” a la llibreria Abacus de Figueres. La presentació, especialment divertida, corre a càrrec d’en Daco. Dels aspectes del llibre que més em preocupaven no se'n diu res. Res més a dir.

Dissabte: s’havia d’anar al castell del Montgrí, però durant la setmana s’ha suspès perquè les previsions deien que dijous hi plouria (que no hi va ploure), que divendres hi plouria (que no hi va ploure), i que el dissabte al matí hi plouria (que no hi va ploure), i amb tanta pluja l’ascensió resultaria extremadament perillosa. Res més a dir.

Diumenge: vaig a votar. Al vespre es confirmen els pitjors auguris. Guanya la dreta. De fet han quedat segons. Els primers són els que no han anat a votar, als que se’ls pressuposa indiferència. O potser simplement saben que continuaran manant els que tenen el capital i no paguen impostos. Res més a dir.

O sigui: muts i a la gàbia.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Jornada de triple reflexió


Dies fa que ja vaig decidir qui votaria. No qui més confiança m’inspirava, sinó de qui desconfiava menys.

Per això puc destinar la jornada d’avui a reflexionar sobre altres coses. ¿Sobre economia? ¿Sobre si el capitalisme ha estat tan babau d’ensenyar totes les seves tècniques macabres i ara tothom que ha volgut ja li ha vist les vergonyes? ¿Sobre si serem capaços d’aprendre de la història, vist que fins ara no n’hem estat?

Prou, prou, prou. Jo volia fer només una reflexió d’estar per casa, sobre la campanya electoral.

La campanya electoral. L’adjectiu insuportable és insuportablement benèvol.

Tres propostes.

La primera seria una campanya electoral de tres dies: un dia per explicar el que vulguin explicar, l’altre per replicar el que han dit els altres, i l’últim per contestar les rèpliques i fer els darrers aclariments. I prou. Jo crec que tres dies els aguantaríem.

La segona és que els presidenciables, i alguna subpresidenciable, facin una pel·lícula 3D (en català o castellà o fifty-fifty) i que es projectin tant als principals cinemes com als cinemes de barri (i qui vulgui als cinefòrums). Crec que amb 3D se’ls hi apreciarien millor els morros i els capellans. Hi va qui vol pagar per escoltar-los, i avall.

La tercera és que la campanya es faci per subscripció. Una plataforma Verkami seria ideal. Si aconsegueixen els diners, fan campanya. Si no, que vagin a les places públiques a veure qui pillen.

I després de les propostes, una súplica.

Tots els indecisos i totes les indecises, que dissimulin, que menteixin, que diguin que ja s’han decidit, que no els calen ni més missatges, ni més mítings, ni més programacions mediàtiques, ni més pàgines als diaris, ni més cartells als fanals. Que ho facin pel bé de tothom.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Naps en fonya

 Imatge: Paul Andrews

El meu germà bessó -en Josep- s'ha decidit a aparcar la seva timidesa malaltissa i fer-se blocaire o bloguista (i és que la batalla entre bloc i blog continua). Jo he intentat que se'n desdís, però no hi ha hagut manera.

Em demana que me'n faci ressò, a veure si algú se'l mira. Li he dit que si depèn dels que jo convenci...

El seu bloc/blog es diu NAPS EN FONYA. "¿Fa molt empordanès, no trobes?" -m'ha preguntat sense esperar resposta.

"¿I per què naps, precisament?" -li he deixat anar. "Home, els naps s'han de deixar en remull, no?" -he preferit no demanar-li'n més explicacions

Té un subtítol: UN BLOC EXPIATORI. "¿Notaran que hi ha una ela de més?" -ha deixat anar convençut que jo no m'hi havia fixat.

"Hi posaré allò que se m'acut i que no puc dir a ningú, i és que a casa ja no em fan cas. Curtet, curtet, sense enrotllar-me."

Li he aconsellat que hi posi alguna imatge de tant en tant, encara que no sigui seva, que dóna color. "Sí, potser sí" -ha concedit

M'he esperat que pengés la primera imatge al bloc per fer-ne propaganda. És la que hi ha a la capçalera del missatge. En fi, Josep, igual tens sort...

divendres, 11 de novembre del 2011

El ball flamenc



Veure com un àlic roig –més conegut com flamenc– trepitja el terra de la bassa, amb ritme i fermesa, alhora tibat i encorbat, de seguida fa relacionar aquesta au amb el ball d’igual nom. I és que la paraula flamenc ve de flamenc, segons diuen que podria ser.

No ens equivoquéssim, però. El ball i la manera de cantar i de tocar la guitarra, que rep el nom de flamenc fou un invent del XVIII i el bateig va ser al XIX. Ara fa un any la UNESCO el va declarar patrimoni immaterial, com la tradició castellera. M’estalviaré l’acudit que els castellers el podrien ballar mentre aixequen la torre de sis. En tot cas, el cante, el toque i el baile reben el nom de l’animal, que era abans, molt abans. Una de les teories diu que el nom se li va donar al ball per la imitació del llenguatge corporal d’aquesta au.

¿I d’on ve el nom de l’ocell? És curiós, l’Alcover diu que és un mot pres del germànic flaming, i els germànics (Douglas Harper) diuen que ve del portuguès o del castellà flamengo (de colors flamígers) o del provençal flamenc (de flama).

No em digueu que l’etimologia no és tan apassionant com marejadora. I per mareig, us deixo amb una mica de ball flamenc que vaig enregistrar ahir mateix als aiguamolls de l’Empordà.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Turquia 3


Algú va dir-me, fa temps: "Ei, tens una càmera que fa bones fotos." Espero que continuï pensant-ho.

Tercera part i última, que la cosa no està per anar atabalant al poc personal que segueix el bloc.

Dit d'una altra manera: "CONTINUARÀ (quan hi torni)"

diumenge, 6 de novembre del 2011

Turquia 2


Amics i amigues blocaires i bloguistes, blocxevics tots,
acabades les representacions d'Ara Pla,
i havent enllestit altres compromisos dels que no convé informar,
abans d'embolicar-me en altres coses,
crec que havia promès completar la presentació de minipanoràmiques turques.
Heus ací la segona part, mentre enllesteixo la tercera i última.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Turquia 1



Un missatge recent del Porquet de Sant Antoni amb imatges del seu viatge a Grècia, m'ha despertat aquell sentiment d'enveja que no es cura fins que et poses en evidència en un va intent d'emulació.
Així és que de les imatges robades aquest estiu passat a la llum de Turquia, he intentat fer una petita tria empaquetada en dos volums.
El primer, aquest d'aquí sota, té instantànies de Nevşehir, Uchisar, la vall de Paşabagi, Ürgüp, la vall de Göreme, Caravanserai, Konya, Pamukkale, Hieràpolis i Efes.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Ara Pla


"Quan hom pensa que malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país hom pot anar tirant..."
Si voleu saber com acaba la frase escrita per en Pla (com si necessités acabar-se) haureu de venir a veure l'espectacle que la Funcional i l'Espai Creatiu CSN Palau estrenen aquest proper cap de setmana.
A sota us ho expliquen alguns dels seus responsables directes (de l'espectacle, no de la frase...)

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Llegiu-lo en castellà. Us estalviareu una pedra al fetge.

En Sergi Palol, professor de la UdG, ha publicat El tresor del Cap de Creus (en castellà: El tesoro del viento”) a l’editorial Principal dels Llibres.

En Sergi s’ha empescat una bona trama. S’ha buscat l’ajuda d’uns bons personatges. I els ha posat en un bon escenari, un paisatge amb llegendes i meteorologies contundents.

Fa una mica de trampa, però, perquè es parla d’un tresor que provoca assassinats, i a la fi va resolent els assassinats, però del tresor ja no se’n torna a parlar, tot i que forma part del títol.

L’altra trampa també és al títol: el cap de Creus. Se’n parla i se’n parla i se’n parla, i fa maco, però, de fet, no hi surt. A la fi és un lloc on diuen que alguns hi van a pescar, altres a ser assassinats però que sembli un suïcidi, i on hi ha uns pobles que són esmentats en un poema d’en Foix. Perdó, me n’oblidava: a prop hi ha un monestir i un castell amb un penya-segat.

Malgrat les trampes, amb l’ordit de la seva història en podia sortir un bon producte. Tanmateix, comences a llegir i se’t cauen els elàstics. D’acord que tot és molt relatiu i potser un servidor té una dèria derivada dels anys de corregir redaccions als alumnes, però...

Els que i els què s’accentuen ara sí i ara no, els per què i els perquè s’ajunten i se separen segons si la pàgina és parell o senar, trobareu de que i de què i a que i a què repartits per les pàgines com si juguessin a ser on no toca. Els articles onomàstics són una loteria: trobareu Pere, en Pere i el Pere sense cap criteri (un servidor tenia l’esperança de trobar també lo Pere, per qüestions simplement nostàlgiques). Les comes han estat repartides amb una evident escassetat. Alguns pronoms, més que febles, els trobareu de baixa, i segurament han estat substituïts pel primer pronom que passava. El Cap de Creus va sempre majúscula, quan no és necessari, fins que en un parell de moments apareixen uns caps de Creus escapats, etc.

En un primer moment em semblava que simplement havien passat el corrector de l’ordinador i tot allò que no detectava és que ja estava bé. Més tard he acabat pensant que ni tan sols havien passat el corrector.

Home, l’ha escrit un profe de la universitat de Girona. El llibre val més de vint euros. Segurament pensaven en una bona tirada d’exemplars. ¿No valia la pena que algú hi donés un cop d’ull abans de publicar-lo?

I la sospita galopant del mestre de català: la versió castellana ha sortit al mateix temps que la catalana. ¿I si resulta que no té errors ortogràfics?

dijous, 13 d’octubre del 2011

Invents pendents

Tres situacions en què he trobat a faltar algú que ho hagués inventat abans:

–En el convit d’un casament: 
un vestit (o sigui, un “trahe”) que les butxaques fossin tuppers hermètics per dins, dissimulats, a poder ser.
Imatge: goodwearleather.com

–En una soporífera conferència en una aula amb cadires de braç (per si algú volia prendre apunts, suposo):
 una cadira de braç el qual es pogués aixecar verticalment per recolzar-hi el cap (encoixinat ja seria el súmmum).
Imatge: credipupitres.blogspot.com

–En els lavabos masculins d’un hospital: 
un sensor a la tassa que quan algú orinés a fora o a la plataforma del vàter, reprojectés el líquid cap a l’emissor.
Imatge: whoguides.com

Estic a l’espera que la proposta potenciï l’enginy d’inventors i inventores. Cap problema amb el copyright. Estic disposat que se m’ignori completament. Ho faig per la humanitat.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Poesia i mascles i país

Aquesta tarda. Perpinyà. Centre Català. Lectura de poemes d’autors dels Països Catalans. Autors i autores morts, de la Renaixença ençà.

Deixeu-me intuir pocs assistents i una mitjana d’edat elevada. (Si m’equivoco...)*

Entre els rapsodes, un servidor. Durant la preparació de l’acte, fa més d’un mes, jo havia proposat textos de Màrius Torres, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal. Poemes que es van distribuir entre altres rapsodes. Per tant, em tocava fer una nova proposta: Joan Brossa i Gabriel Ferrater.

Després les coses van seguint el seu curs i finalment ningú no llegirà ni en Torres ni l’Anglada ni la Marçal. Un servidor, però, sí que llegirà en Brossa i en Ferrater.

Esmentar els altres noms presents (Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Anicet de Pagès, Joan Salvat-Papasseit, Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Carme Guasch, Joan Vinyoli, Joan Oliver, Jordi-Pere Cerdà, Miquel Costa i Llobera) implica esgarrifar-se dels noms absents, i, com passa sovint, de l’abandó dels noms femenins. Personalment em permeto una esgarrifança suprema pels que havia proposat inicialment.

Una lectura poètica d’aquestes característiques no deixarà de ser una orgia destil·lada. Un licor fet de mostres de licors no pot ser gaire sa. També, però, una nova pedra als contraforts de la construcció del país (ostres, quin símil tan immobiliari!), o..., una nova llavor al conreu d’un ésser humà més ésser i més humà (aquest ha quedat massa pàmfil). Bé, ja m’heu entès, suposo.

Si s’escau, en acabar, intentaré fer un brindis pels i per les poetes absents. I un altre brindis pels presents –perquè ens perdonin a alguns dels rapsodes.


* Rectificació: era ple de gom a gom i de gent de totes les edats, i amb una vitalitat i entusiasme més que envejables.
Estic pendent de rebre una foto de l'acte per tal d'incloure-la.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

El llibre omnipresent

És el llibre per excel·lència, el llibre per definició, el llibre com no podria ser altrament.

Tu ets allà on sigui, en l'avinentesa que sigui i, si creus que el necessites, poses els palmells junts, davant teu, a mitja altura, els vas separant per la part de dalt, com si estiguessin enganxats per la part dels dits petits, com fent un arc, fins a posar-los cara amunt, i aleshores llegeixes.

El llibre s’haurà obert per la pàgina adequada. La mirada t’anirà al passatge adequat. Simplement has de llegir fins que hagis absorbit la informació, el contingut del llibre que t’era menester.

Tanques els palmells i deixes que el llibre es fongui en el no-res. Actua com correspon al que has entès i espera’n els efectes, o bé el proper moment que el necessitis.

Si no en fas un mal ús, si estàs a l’altura de la categoria única del llibre, si no te’l prens a broma, no et fallarà, no et pot fallar.

divendres, 23 de setembre del 2011

L'arbre de la vida


Vatua l’olla.
He anat a veure El árbol de la vida.
Quin patir pels actors.
Quin patir pels encarregats de buscar imatges per a l’edició.
Quin patir pels ajudants de guionistes.
Vaja, no parlem pas d’una pel·lícula convencional.
Segurament sí és una pel·lícula filosòfica (la qual cosa no és cap garantia), poètica (la qual cosa no és cap garantia), agosarada (la qual cosa no és cap garantia) i molts adjectius més (la qual cosa segueix sense ser cap garantia).
Suposo que parla de la vida en sí, de la família, dels fills, de les estratègies per a viure en aquest món, o per a sobreviure. Fins i tot parla de què és el món, aquest planeta i el que n’hem fet, l’univers, l’espai, l’infinit en escabetx.
Barreja les coses: planetes, dinosaures, deserts geològics, la mort d’un fill, l’adolescència, la bondat petiquipeti, la incomprensió d’un germà anys i panys després. ¿Es poden barrejar? Doncs, sí, amb molta música clàssica, moltes foses en negre i molta estona de pel·lícula.
Qui n’assumeix l’autoria és en Terrence Malick, assiri-americà. El recordareu de la Fina Línia Vermella.
¿M’ha agradat? Doncs, sí-tot-i-que.
Hi ha hagut moments de la pel·lícula que estava clavat a la butaca totalment frapat per les imatges.
Hi ha hagut moments de la pel·lícula que al mateix temps que pensava com això duri gaire, em sentia mig fastiguejat perquè la parella del darrere verbalitzava en veu alta una cosa semblant però sense tants embuts, i alhora encara notava la incomoditat de la butaca en qüestió.
És a dir, convençut però amb molt pocs arguments per convèncer.

Si teniu algun dubte de si us pot agradar, no dubteu d’anar-hi. Ja m’ho direu.



dissabte, 17 de setembre del 2011

El llibre obscur



No sé vosaltres, però jo tinc una lleixa per als llibres pendents. Quan n’acabo un –o abans d’acabar-lo, de vegades– faig una ullada a la lleixa a veure què. Passa sovint que un em crida l’atenció, o bé em ve una febrada de seny i decideixo que aquell que fa tant de temps que s’espera, tot i que no em resulti gens abellidor, doncs que ja li toca.

El cas és que fent una repassada a la lleixa me’n vaig trobar un de cobertes totalment negres, sense res escrit al llom. Jo no recordava haver-l’hi deixat. El vaig agafar i imagineu-vos la sorpresa en descobrir que era negre per dins i per fora. Totes les pàgines eren negres. Si hi havia alguna cosa escrita, era impossible llegir-ho. Vaig mirar a contrallum, per si tenia algun tipus de transparència. Res. Vaig mirar a besllum, per si notava diferents brillantors entre la negror. Res. Vaig mirar a tocallum, per si es diferenciava alguna mena de gruix o de relleu. Res.

Evidentment jo no l’hi havia posat. Algun dels bromistes que passen per casa. Broma tòtila, perquè les pàgines negres no s’aprofiten per res. Tant per tant, que fos totalment blanc i es podria fer servir com a llibreta. El vaig deixar a part pensant a qui li podria fer la mateixa broma que m’havien fet a mi, a qui li podria encolomar, vaja.

Al vespre, però, em va semblar que la negror no era tan intensa. Com que fosquejava, vaig pensar si no seria els llums encesos, que a vegades falsegen els tons. Així i tot, me’l vaig estar mirant estona, passant pàgines, comprovant-ne la negror ara un xic mate, només un xic, certament, buscant algun indici en aquella foscor.

I a l’endemà ja semblava que es podia llegir el títol, amb dificultats i perquè les lletres eren grosses. I tornem-hi a buscar-hi més canvis, pel davant, pel darrere, de costat, pàgina per pàgina. Una bona estona. Començava a ser encara més misteriós que quan era negre del tot.

Ja us podeu suposar que al vespre no només es podia llegir el títol sinó que fins i tot en alguna pàgina, destacant sobre el gris pujat, ja es veien les línies de text i podia desxifrar alguna paraula.

Em va costar uns quants dies d’anar-lo tocant i amanyagant i remirant fins que va ser possible començar-lo a llegir en condicions. Conforme avançava s’anava tornant un llibre com els altres. No gaire millor, la veritat, no era res de l’altre món. El que sí que era evident és que tenia el seu orgull i no se li havia posat bé això d’anar quedant relegat a la lleixa dels pendents.

Fa dies que no el veig ni el busco. Altra feina tinc. Ja m’imagino com deu estar.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Focs ofegats


S’ha acabat la festa de l’Escala dedicada a santa Màxima. Estem parlant, és clar, de santa Màxima màrtir, no confondre-la amb santa Màxima verge, i encara menys amb santa Màxima verge i màrtir.

Pel que es veu, al segle IV, santa Màxima (abans de ser santa) que era una hongaresa (en aquells temps polonesa) casada amb el presbíter sant Montano (abans de ser sant), van ser llançats a l’aigua pels infidels i van morir ofegats.

Les relíquies de santa Màxima resten a l’església parroquial de l’Escala. Havien vingut d’Itàlia i durant la Guerra Civil havien estat enterrades a l’Olivar dels Termes, a Figueres per l’avi Guanter, per tal de protegir-les.

La mort accidental i immediata de l’avi Guanter, ofegat en una gorga del riu Manol, sense que hagués confiat a ningú on eren enterrades exactament, va fer perdre la pista de les relíquies.

Mossèn Salvador Jué, el 1984, equipat amb detector de metalls, localitzà el reliquiari i moltes de les despulles de la santa. Aquell mateix any van aparèixer noves relíquies que van ser lliurades “anònimament i sota secret de confessió” (una combinació estranya de conceptes, a no ser que es refereixi a persones i lliuraments diferents).

Els focs en honor de santa Màxima, o en honor de la Festa Major, o en honor dels visitants que per aquests dies revifen la part antiga del municipi, o en honor de la Diada, o de la Resolució del TSJC, o de les modificacions de la Constitució, o simplement a la crisi Maxima, han sentenciat aquesta nit que hem de començar a donar l’estiu per enllestit i canviar de xip.

Vinga, quatre fotos dels focs, arbres de colors efímers, reflectits -o també ofegats- a l'aigua.

dissabte, 10 de setembre del 2011

I un altre cop de vent els torna a clenxinar

Cada historia té un fil obvi. Però de vegades el fil es torça i es torna en contra de la seva pròpia història. Altres el fil és tan evident que la sorpresa està en la pròpia obvietat.

M’ha semblat que en Jesús cuina aquesta sorpresa inesperada, o la seva contrària, la sorprenent antisorpresa, com un ingredient inexcusable de les seves històries. M’ha semblat.

També m’ha semblat que ell es posa dins de la història i diu als personatges, ei, vosaltres feu i jo com si no hi fos, però hi és, i encara que sí que els deixa fer, de tant en tant en defenestra un o aparta els altres que fan nosa al que ell s’estava mirant. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un artesà disciplinat, dels que periòdicament es posen a la feina, perquè vol, és clar, però perquè és important posar-se a la feina, perquè mai no saps, que si et vingués la història que ha de trasbalsar la història de la humanitat, no et pot agafar fent la migdiada. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un home enamorat. Del poble on va nàixer i de la seva gent. Del poble on viu i de la seva gent. Dels pobles que no coneix i de la seva gent. I, com tots els enamorats lletraferits, escriure és un acte d’amor. De vegades amb orgasme i tot. M’ha semblat.

I com a lletraferit que sóc, alguns contes m’han provocat sana enveja; d’altres enveja totalment insana, l’autèntica; i altres m’han deixat indiferent, és cert, potser perquè m’he quedat enrampat amb un fil que no és el que a ell li interessava seguir, i és que com a autor, ell en tenia tot el dret, i com a lector, jo també.

Ei, Jesús, ja veus que a la fi he complert la paraula. I sort que te la vaig donar, la paraula, perquè m’ha costat de trobar el llibre. Podria aventurar-me a proclamar que sembla que a les comarques nord-orientals sigui difícil que arribin les edicions de Cossetània. Vaja, m’ha semblat.

En tot cas, sàpigues que espero el següent. No sé si encarregar-lo abans que surti.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Fer ninots amb gargots


Suposo que no és greu que confessi que he llegit articles de diari pel simple fet que anaven acompanyats d’un dibuixet que m’havia cridat l’atenció.

O fins i tot, que gràcies a un dibuixet havia acabat entenent de debò segons quina notícia de mal engolir (política, economia...)

En alguna època obria els diaris per la pàgina que sabia que hi havia l’acudit. I que era a través de l’acudit que capia el veritable editorial de la publicació.

Hi penso i em van sortint els exemples, així, a carrera feta.

Ara pots seguir l’obra d’alguns ninotaires a través de blocs sense necessitat d’empassar-te la resta del diari, tot i que moltes vegades continua essent un bon motiu per comprar-lo i llegir-lo.

Una de les darreres descobertes és Eneko, que publica en els diaris gratuïts que et donen a l’entrada del metro. Problema. A l’Escala encara no n’hi ha, de metro. I quan vaig a Barcelona, vaig a preu fet i amb el cap prou ple com per agafar un diari per després deixar-lo al seient del vagó.

Ara bé, Eneko m’ha robat el cor. I m’ha cridat l’atenció sobre el diari 20 minutos. I seguint aquesta via, he arribat a un article sobre un anterior ninotaire de la mateixa revista. I així he conegut el Listo.

A la xarxa passa que qualsevol fil es pot tornar inacabable. No n’és la intenció del missatge. Però sí aprofitar l’oportunitat de penjar un parell de dibuixos d’Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/), un parell més d’El Listo (http://listocomics.com/) i l’article d’aquest darrer que m’ha semblat d’allò més, com si fos una tira còmica però sense dibuixos (http://listocomics.com/el-ano-que-trabaje-para-20-minutos/).

I vinga, anar buscant i donant voltes, que si el món és rodó deu ser per alguna cosa.

dijous, 1 de setembre del 2011

Under my thumb...


¿Què passa amb el símbol de salvar i condemnar els gladiadors? No hi ha criatura que passi per Empúries que no el conegui i que no el faci servir espontàniament. I resulta que és fals. Oh, vaja.

Una de les teories que he sentit esgrimir és que la culpa és de Hollywood i de les pel·lícules de romans que tantes bones estones ens van fer passar de petits però que tan enganyats ens van deixar. Però si mireu el quadre d’en Jean-Léon Gérôme, de mitjans del XIX, veureu que ja era moda llavors, i poques pel·lícules americanes podien haver vist en aquella època. (Ara bé, diuen que Ridley Scott s’inspirà especialment en el quadre per a alguna escena del seu Gladiator.)

La darrera versió que he sentit del tema és que precisament el polze enlairat amb el puny tancat significava passar el vençut per l’espasa. Per internet trobo que el polze es dirigia al propi cos o directament al coll, indicant que es demanava la mort del vençut.

I precisament si el polze es dirigia al terra o bé quedava amagat dins del puny, significava la fi del combat sense majors conseqüències.

Si a tot això hi afegiu l’escàs índex de mortaldat dels gladiadors, que la frase Ave Caesar, morituri te salutant només es va pronunciar una vegada, i segons s’explica en una obra de teatre d’en Svetonio... Socors, ¿com desfarem tot aquest entrellat? Ara que ja havíem incorporat el gest als nostres moviments reflexos...
Sapigueu també que són molts a la xarxa que donen la culpa d'aquest error a les dues peces d'art esmentades: el quadre del francès, que malinterpretà una frase en llatí, i la pel·lícula del britànic, que fou advertit de l'error però que va dir que tant se li'n donava. Diuen.

dimarts, 30 d’agost del 2011

El salze cec i la noia adormida

Un llibre pot ser un bosc on perdre's. Encara que, en comptes d'un bosc, sigui un jardí japonès.

Parlo de l’Haruki Murakami. Ja sé que, en tant que famós, no necessita de gaires més lloances. Però no puc estalviar les meves.

Diria que l’Haruki és un home que toca de peus a terra, però en una illa acostumada als terratrèmols. Això deu implicar tocar de peus a terra de manera diferent.

El seu llibre de contes El salze cec i la dona adormida m’ha ben absorbit. Els contes d’en Haruki són portes entre tu i la realitat. Però no s’obren cap a una banda o cap a l’altra. Segurament són portes corredores, que no et fan fer un pas enrera, ni es tanquen amb grans cops; portes corredores, com un forat en un mur, de manera que tu pots anar a l’altra banda o l’altra banda pot venir a tu, i mai no saps per quant de temps.

El conte del salze cec amb el pol·len que ens torna insensibles
El conte del desig que quan es concreta mata la resta de desigs
El conte del ressò llunyà dels miners atrapats en una bombolla d’aire minvant
El conte dels efectes dels miralls intermitents o dels ganivets de caça
El conte de la constatació que les experiències humanes són impensadament –impensablement– compartides
El conte de la platja dels ganivets
El conte de la tranquil·litat encomanadissa dels marsupials
El conte de la contrasenya que et converteix en una presa fàcil del cabussó
El conte de la pèrdua de la mà que et porta a Grècia
El conte l’enyorança de les tietes pobres que no hem tingut
El conte de les trucades telefòniques que et fan vomitar
El conte de l’onada de les nostres pors
la solitud dels espaguetis
El conte de l’ànima que no deixa de ser una cuca de llum
El conte del déu del jazz i del déu dels gais, que són íntims de la deessa del càncer de pit
El conte dels dits que feien surf sobre el teclat del piano
El conte de l’home no trobat per qui no el buscava
El conte de la pedra en forma de ronyó que fa funambulisme entre gratacels
El conte d’un dels tres micos que robava noms de persona –però que no era mala gent

¿Com s’ho fa per connectar les coses? ¿S’ho prepara o es deixa anar? ¿Quin estatut d’autonomia aplica a la seva imaginació, al treball lliure de les mans? ¿És el jazz? ¿És el tremolor latent del terra?

Faig les maletes i me’n vaig a Tòquio. Si és el que banc em dóna un crèdit...

dissabte, 27 d’agost del 2011

¿Però no eren mamelles?


Ens aturem a Efes. ¡Quina emoció! No és pas broma. A Empúries estem contents amb quatre pedres mal posades i aquí en tenen per donar i per vendre, tantes que no saben què fer-ne.

A tocar de Focea, llar dels intrèpids navegants que es van viatjar tota la Mediterrània i que van tenir la gosadia de fundar un petit mercat al sud del golf empordanès. (El dia que tingui ganes de maranya proposaré públicament que li canviïn el nom per badia d’Empúries, però encara no).

Allà van fer-hi un temple, segons Estrabó, dedicat a Àrtemis Efèsia. No confondre amb l’altra Àrtemis, la germana d’Apol·lo, la caçadora verge del mal geni. Aquesta primera Àrtemis era deessa de la fertilitat.

El temple d’Àrtemis, a Efes, que va ser una de les “set meravelles del món” (120 columnes de 20 metres d’alçada), va ser cremat i destruït per Herostrat, que és qui ha donat nom al complex d’Herostrat, és a dir la malaltia de les persones capaces del que sigui amb l’única intenció de ser conegudes. Herostrat ho va aconseguir. I sense Tele5.

Fos qui fos qui destruís el temple d’Àrtemis d’Empúries, cas d’existir, no va tenir tanta sort (la de fer-se famós) però sí que el destruí ben destruït.

De cop salta l’alarma. El guia, amb cara de circumstàncies, vergonyós com és, ens parla d’Àrtemis i del seu vestit... de testicles. ¿De testicles? Òndia, però si sempre m’havien dit que eren mamelles. En molts casos sense mugró, és cert, vés quina badada per als grecs, que d’anatomia en sabien un niu, però testicles... A veure, la imatge:

Vaig a petar a la xarxa. I la cosa es complica. D'entrada a pertot es parla de pits. Tanmateix a la Viquipèdia en anglès trobo que parlen de «The “eggs” or “breasts” of the Lady of Ephesus...». Ous, pits, testicles... La mare.

I per acabar-ho d’adobar, segons la Bíblia, no, no és conya, la imatge d’Efes va ser feta amb un meteorit “caigut del cel” (Llibre dels Fets 19:35).

Si algú en sap alguna cosa del cert, sisplau, que fa dies que no puc conciliar el son.

dijous, 25 d’agost del 2011

L'últim rodet al museu més modern

El Modern d’Istanbul és un museu que respon al que s’espera del seu nom. Poques sales amb peces molt grans i molt triades. D’acord, moltes no les entenc, però si més no són vistoses. Una sí que l’he de ressenyar, una obra d’en Richard Wentworth, anomenada False Ceiling. Un fals sostre fet amb llibres.

De fet jo anava al Modern a veure l’exposició d’en Steve McCurry, aquella de l’últim rodet de Kodachrome. Sembla que l’any 2009 es va interrompre definitivament la fabricació d’aquest tipus de pel·lícula i la Kodak va considerar que en Steve era la persona adequada per gastar-ne l’últim rodet.

Si no hi ha trampa, el fotògraf del Magnum i del National Geographic es va prendre el seu temps per gastar la pel·lícula fent fotos molt triades en racons ben allunyats del món: des del primer retrat d’en Robert de Niro fet a Nova York el maig de 2010 fins a una foto del cementiri de Parsons el juliol del mateix any, passant per Washington, Istanbul i la Índia. El fet que les darreres fotos fossin fetes a Parsons (Kansas) respon simplement al fet que allà hi havia el darrer laboratori que revelava Kodachrome. Aquell era l'últim que en revelaven. Podeu trobar la història al bloc del fotògraf: http://stevemccurry.wordpress.com/2010/12/30/the-end-of-an-era-1935-to-2010/

Retrats i escenes de carrer. Trenta-dues imatges presentades en gran format. Totalment en la línia del fotògraf. Res de nou, però la rotunditat de sempre. En honor a Istanbul us n’adjunto el retrat de n’Ara Guler, fotògraf turc.

A l’exposició també un petit homenatge a la cançó d’en Paul Simon.

Si no aneu a Istanbul, no patiu, segur que l'exposició anirà desfilant.

dimarts, 23 d’agost del 2011

La Capadòcia


Bàsicament un destí turístic de l'Àsia Menor.

Com a turista com cal escolto el guia i prenc algunes notes. Altiplà d'Anatòlia. Altiplà d'Anotàlia. 

Em perdo entre els pobles que han dominat aquesta regió: Assiris, Hitites, Frigis, Hurrites, Neohitites, Cimmeris, Perses, Sàtrapes, Grecs, Selèucides, Romans, Bizantins, Sassànides, Omeies, Armenis, Seljúcides, Danishmèndides, Mongols, Otomans, Turcs... 

Quan les llistes són tan llargues un té el dubte de si han estat dominats mai del tot.

Van ser els perses van anomenar aquesta zona Katpatuka (País dels Cavalls Bonics). El guia fa un panegíric sobre els cavalls de la Capadòcia. Parla d’aquells bonics cavalls que tot i la seva gran mida estaven dotats d’una gran resistència.

El cap se me’n va, per un moment, cap a Cormac McCarthy i el seu All the pretty horses, i dubto si no hi ha un enllaç.

I sembla que no. El títol de la novel·la d’en Cormac prové de la cançó que els esclaus afroamericans cantaven als seus fills, que no podien bressolar. All the pretty little horses.

Tot està lligat, però no tant, o no tan evidentment. Hem de recórrer al cavall de sant Jordi i a altres més propers, si volem trobar els nostres vincles amb aquesta terra, en què ben pocs cavalls es poden veure, a hores d’ara. Els de les hípiques per als turistes.

O potser els tenen amagats en les seves ciutats ocultes.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Imatges de llibres

M’agrada escriure. Independentment de si valgui la pena que ho faci o no.

I m’agradaria dibuixar. Vaig intentar-ho un temps. Un sapastre. Gràcies a la fotografia me n’he fet passar una mica les ganes.

Així i tot la sèrie que ara estic airejant al bloc, la dels llibres, milloraria amb dibuixos simples i suggerents. Més que no pas amb fotos. 

Per aquest motiu –a més de suggerir que si algú s’hi animés...– el que faig és remenar els fitxers d’imatges de la xarxa, a veure quin pot anar bé, quin es pot fer servir, quin es pot manipular...

Vés per on, he trobat un lloc tot especial, que no coneixia. La capçalera és fantàstica: “Book lovers never go to bed alone”. Si no l’heu visitat, reserveu-vos-en una estona. Pura orgia.

 Imatge: Aaron Stephan: Building Bridges at Albany International Airport Gallery