dimarts, 31 de març del 2009

¿Tens temps?

dissabte, 28 de març del 2009

Gigafotos

Saló Sant Jordi. Josep Giribet.

No fa gaire va saltar la notícia de les 15 obres del Prado accessibles a molt alta resolució. Una gran notícia, esbombada pertot, justament. Enomorats de l'art, d'arreu del món, vam córrer a contemplar i a descarregar.

Gratant una mica més vam veure que allò no era nou del tot. En Josep Giribet i l'Albert Sierra, feia temps que s'hi escarrassaven. Gigafotos i fotos panoràmiques. En podeu veure exemples al seu bloc Projecte Panoràmiques. També hi trobareu material i referències al web de Patrimoni.

Entre una cosa i l'altra, una temptació. Una provocació. Llàstima de temps. Llàstima de manca de temps. Tantes coses a fer.

Tot sovint tenim la sospita que confonem o deixem confondre o incentivem la confusió entre patrimoni i petrimoni. Extensiu fins al pictorimoni. Un dia d'aquests haurem d'agafar les eines al nostre abast -ara que les eines han deixat de ser una excusa- i desfer tanta confusió, permesa o induïda. Tants patrimonis ocults esperant la llum, esperant l'einam web 2.0, esperant-nos.

Visca el patrimoney!

diumenge, 22 de març del 2009

A sant Josep li ha ben florit la vara –ara sí.

Ja tenim la primavera aquí (primo vere). Aquest divendres es produïa l’equinocci vernal, el de primavera. Quan dia i nit tenen la mateixa durada. Quan al pol nord comença un dia de sis mesos. Quan al calendari republicà comença el mes de Germinal. Quan al calendari persa comença el mes de Farvardín (de fet comença l’any 1388). Quan al Montgrí continua la campanya de l’espàrrec.


I al Montgrí, un esclat de porrasses (Asphodelus cerasiferus) pertot. No deu ser casualitat que en determinades contrades es conegui aquesta planta com la “vara de sant Josep”.


Creien els grecs antics que els Camps Elisis eren entapissats amb plantes d’aquesta família (els asfòdels) i per aquest motiu se’n posaven a les tombes dels morts i s’utilitzaven en les cerimònies funeràries.




I al Montgrí, ja han florit les primeres estepes blanques (Cistus albidus). Premi Sostinatura de disseny amb material reciclat. L'organització lamenta que cap estepa no s’hagi presentat a recollir el premi.


Diuen que a Argèlia, de les fulles en fan un te més efectiu que el bicarbonat. I també diuen que a València se les fumaven quan el tabac escassejava.

dimarts, 17 de març del 2009

Efectista i efectiva


Sí, parlo de la darrera pel·lícula d’en Harry Elsussio. Vaig llegir fa poc el comentari que en David Figueres va penjar al seu bloc sobre en Clint i sobre Gran Torino, i em va deixar força convençut. Finalment ha arribat un dilluns (dia de l’espectador a Figueres, preus lleugerament més assequibles) i ens hem regalat una sessió de cinema comercial.



¿Què té aquesta pel·lícula de bo? Doncs res que no tinguin les anteriors. Hi surt la guerra, la guerra del passat però inexorablement incorporada, els orientals de l’orient, els orientals occidentalitzats, la relació amb els immigrants, els cotxes antics, els costums moderns, la família com a catàstrofe, la família com a llast asfixiant, la família com a tentacle parasitari, la fe catòlica, la pèrdua de la fe, la impossibilitat de la fe, els joves desorientats, els joves orientant-se, la vida, la mort, i el que n’omple l’entremig: especialment la violència. Tot això explicat amb gràcia, amb gràcies, amb moments emotius, amb moments sorprenents, i amb una lliçó final que, de tan simple, esdevé sorprenent, magistral, quasi incontestable.

Tot al més pur i tòpic estil americà, o sigui ianqui, com no podia ser altrament.

¿Com s’ho fa, un paio de 77 anys, per anar millorant progessivament?

dissabte, 14 de març del 2009

Negra nit


“—¿I saps què en penso? Que les persones vivim a base d’anar cremant records. I, a l’hora de mantenir-nos vius, tant és si aquests records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem. Quan llences papers al foc, tant és que siguin anuncis de diari, llibres de filosofia, fotos de revistes pornogràfiques o bitllets de mil iens. Només són papers, ¿oi? Mentre els crema, el foc no va pensant: “Oh, això és Kant”, “Això és l’edició vespertina del Yomiuri” o “Renoi, quines tetes”. Per al foc, només són retalls de paper. Doncs amb els records passa el mateix. Tant els que són importants, com els que no ho són tant, com els que no ho són gens… només són el combustible que cremem.”

Això és un fragment de la novel·la After Dark, de l'Haruki Murakami. ¿Que de què va? Ho sento. És personal i poc transferible. És possible que vagi d'una cosa diferent segons qui ho llegeixi. L'Haruki aconsegueix fer una novel·la sense que hi passi quasi res, sense que es tanqui cap de les portes que obre, sense saber què hi ha darrera les portes que tanca. Però a més s'atreveix a fer una lliçó de cinema, de música i de vídeoclips. Lliçons de filosofia que posa en boca d'adolescents que toquen el trombó, de dones de la neteja d'un love-hotel... Tot amb total nocturnitat i sense quasi traïdoria.

Seguint una suggerència de la Ginesta us poso el llistat de la banda musical de la novel·la:

Go Away Little Girl (Percy Faith i la seva orquestra)
Five Spot After Dark (Curtis Fuller)
April Fool’s (Burt Bacharach)
More (Martin Denny)
My Ideal (Ben Webster)
Sophisticated Lady (Duke Ellington)
Jealousy (Pet Shop Boys)
I Can’t Go for That (Hall and Oates)
Suites Angleses (Bach – Ivo Pogolerich)
Love Story (Francis Lai)
Cantata (Scarlatti – Brian Asawa)
Sonnymoon for Two (Sonny Rollins)
Bakudan Juice (Shikao Suga)
Música hip-hop japonesa

El tema musical que dóna títol al llibre és el que podeu sentir aquí:


Així i tot veig que Tusquets -els editors- han penjat un web sobre l'autor, en què hom pot accedir també a algunes músiques omnipresents en moltes de les seves obres. Tot un muntatge, vaja. És evident que l'Haruki aquest és -a més d'un escriptor creatiu i atractiu- un bon producte comercial.

Acabem amb una cita del llibre:
“Independentment de les intencions de cadascú, tots baixem riu avall del temps a la mateixa velocitat.”

diumenge, 8 de març del 2009

Espàrrecs, lliris i orquídees

Anem amb la Margarita al Montgrí a buscar un dels ingredients bàsics per a fer una bona truita d’espàrrecs –i no, no són els ous. Ens afegim a les processons de buscadors, cadascun d’ells amb el seu generós manat. Els saludem. Ens saluden. Donem llambregades discretes però intenses –i no cal dir que quantitatives– als respectius manats. També ens trobem amb altres processons encara més preocupants.

S’ha de dir que és una passejada fabulosa. La zona del pla del Vent està en plena efervescència. Per una banda les orquídees anomenades Mosques Grosses (Himantoglossum robertianum), que són, segons els manuals i també segons els indicis, de bulbs especialment apreciats pels senglars. És una orquídea espectacular, que pot arribar al mig metre, i que ja porta dies florida.
Per una altra banda, el Lliri Menut (Iris lutescens), acabat d'entronar com a rei dels marges calcaris. Trobo en un espai web una aferrissada defensa dels seus poders màgics. Cas de partir d’una fetilleria d’amor, és a dir, si us veieu obligats a estimar algú per obra de bruixeria, cal que porteu un lliri menut a sobre. Dit d’una altra manera: els ecologistes no podran treure’s de sobre els maleficis a què els hagin sotmès.
Doncs, en aquests moments que estic paint la truita, m’ha semblat de justícia fer referència a les altres troballes del Montgrí. Tots els lliris i orquídees que he vist deuen ser al mateix lloc. Els espàrrecs, no.

dijous, 5 de març del 2009

Segones oportunitats

Tots ens en mereixem. Tot s’ho mereix.
De tota manera, em sembla que no sóc gaire bo amb les meves segones oportunitats. Les que hauria de “concedir” (socors! quina expressió més ampul·losa!).

Un exemple. Pel Nadal l’Eva em va regalar un llibre d’en Martí Gironell “perquè li donés una segona oportunitat”. El llibre venia amb la credencial d’haver guanyat un premi de novel·la històrica i de ser del mateix autor del best-seller català sobre el pont de Besalú.
Doncs… l’he llegit.
I… no m’ha agradat gens.
Com que ja vaig esplaiar-me en la crítica de l’altre llibre, penso que és més prudent deixar-ho aquí.

Un altre exemple. Pel febrer la meva companya em va sorprendre amb un viatge a Roma “perquè li donés una segona oportunitat”. El viatge ve amb la credencial de poder visitar alguns dels espais que ens vam perdre en el viatge anterior.
Doncs… hi he anat.
I… no m’ha agradat gens.
Com que ja vaig esplaiar-me en la crítica de la ciutat, penso que és més prudent deixar-ho aquí.
O sigui que no dic res de nou d’un bandoler que no coneixia gaire i que a hores d’ara segueixo sense conèixer, ni tampoc d’una ciutat que no entenia gaire i que a hores d’ara segueixo sense entendre.
Definitivament no sóc gaire bo amb les segones oportunitats. Vés a saber, potser em cal una tercera oportunitat.
Amb l’esquí va funcionar.

diumenge, 1 de març del 2009

Anuum fastum

La foto-carnet d'en Mart la va fer en Velàzquez; la de la Bel·lona és d'en Rembrandt.

Feliç Any Nou, des de Roma.
Tal dia com avui començaria l'any nou a l'antiga Roma. Un cop acabades les purificacions de les Februa, comença el mes dedicat a Mart, déu de la guerra. Comença la temporada de batalles. Comença l'acció. Concretament el primer dia de març se celebraven les Feriae Marti.
Mentre érem al Colisseu, aquest matí mateix, li anava clavant el rotllo a l'Enric i la Laura sobre el tema, i una senyora de la cua, tota displicent, se'n reia dissimuladament. Devia ser catalana, suposo. M'he sentit frustrat en la meva lliçó magistral.
Total, que m'esbravo amb el bloc, ja que si algú se'n riu no ho veig. Com a molt me n'assabento després, quan ja he enllestit el discurset.
Curiosament Mart va començar sent el déu de la vegetació i de la fertilitat, protector dels bovins, però la devoció va anar evolucionant cap a les batusses. En aquest camp solia anar acompanyat de Bel·lona, la qual va ser considerada la seva dona, o la seva germana, o la seva filla, o la seva cosina. És una qüestió no resolta que els programes televisius del cor encara no han entomat, i ja començaria a tocar.
Mart, a més, va ser el pare de Ròmul i Rem, els qual fundaren aquesta meravellosa i mai ben ponderada ciutat de Roma. (El fet que no m'agradi en absolut, és simplement un problema particular del missatger).