dilluns, 27 de febrer del 2012

Nit a l'hotel llançadora



Passejaria per sentir les meves passes com ressonen
Pels passadissos que es buiden de nits però no del tot
Hi romanen gemecs solitaris i planys orfes d’esperança
Que és tota l’esperança que s’ha pogut salvar

Passejaria per no quedar-me a la cadira del racó
Amb el borbolleig de l’oxigen i altres dosis automàtiques
Atrapat entre parets acolores amarades de penombra
Maleint aquesta meticulosa lentitud dels rellotges

Passejaria com una demostració de la meva existència
No per ningú sinó per mi mateix i per veure’m l’ombra
Diluïda entre llums indirectes i plafons translúcids
Entre els corrents d’aires reescalfats i asèptics

Passejaria per fer alguna de les coses que puc fer
Per deixar caure aquests mots amb ínfules de versos

diumenge, 19 de febrer del 2012

Som el que som


Som el que som –i tot el que hem estat.

Remenar temes d’història implica adonar-te que també som ibers i grecs i romans i bàrbars i visigots i carolingis i àrabs i...

I així anar fent fins avui dia, però no només fins avui dia.

Perquè en aquesta terra el que hem estat més temps –però molt més– és allò que en diuen prehistòrics, de l’edat dels metalls, però més neolítics i molt més paleolítics.

I a saber des de quina perspectiva hem d’analitzar –i actuar– els temps en què especuladors i corruptes fan de bruixots i caps de tribu.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Les pors



Sant Llorenç de Montgai. Gent del país ens informa que el nom del poble ve d’una vil·la romana que va evolucionant de manera lògica fins a Llorenç. Segles després se santifica a causa d’alguna de les onades beatificadores que recorre el país –no ens precisen en quina i no ho trobo enlloc. En temps de la república recupera el nom de Llorenç que torna a perdre després de la Guerra Civil. Mort Franco hi ha que reivindica el nom popular de Llorenç de Montgai però finalment guanya la por ja ancestral a les represàlies i conseqüències que, indefinides com són, espanten encara més.


El Merengue. És una posició del bàndol “nacional” de la Guerra Civil, en ple front del Segre (1938). En realitat és el tossal de Déu. Malgrat que el coronel republicà Cabrera vaticinava que el turó on es trobava seria devorat com un “merengue” el cert és que els combatents de la lleva del biberó, mal entrenats i mal equipats, no va poder fer res davant d’un exèrcit que en aquells moments era format per legionaris, falangistes i mercenaris àrabs, amb el suport constant de l’aviació alemanya establerta a Balaguer. Imagino la por d’aquells nois de setze i disset anys, que eren enviats cap a una mort gairebé segura en forma d’heroic intent de reconquesta del tossal.


El Memorial Democràtic va donar-se pressa a museïtzar aquest espai el 2007 ja que tenia por que, segons com fos el resultat de les eleccions, trobés dificultats a enllestir la feina. Ara l’espai necessita algun que altre pedaç. Però l’alcalde actual diuen que diu que per ell es pot ben ensorrar tot. La por, dono per fet. La por a remenar coses que poden comportar passar comptes. Comptes mal passats, història mal enterrada. Gent que vol passar pàgina com sigui encara que el capítol anterior no s’hagi acabat d’escriure com cal. Por, en definitiva.

La por és la gran herència que passarem als nostres fills i filles.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Ma Senyora i el Francès

Fa dos cents anys, Catalunya va passar a ser francesa. Va ser el 26 de gener. Durant dos anys, fins que no van marxar les tropes d’en Suchet, Catalunya va tenir per rei el mateix Napoleó, que era com en Sarkozy però a cavall.
El període francès es va acabar amb el retorn del rei Fernando VII, borbó ell, que va restituir el règim absolutista.
La Guerra del Francès, inclosos l’abans i el després, és una època històrica apassionant. Jo la vaig conèixer de la mà de la més inusual de les cicerones històriques: la Comtessa de Molins.
Com que ja n’he parlat en altres posts del bloc d’aquesta senyora potser que no hi insisteixi (que ho faria). De tota manera, per si a algú altre li pica la curiositat, hi ha nous materials a l’abast: dues obres de teatre i el romanç refet que conté els fragments atribuïts al Gegant de Ventalló.
Aquí els teniu (molta lletra sense cap imatge)... ROMANÇ COMTESSAGEGANT COMTESSA

dimarts, 7 de febrer del 2012

Tradicions urbanes


És comprensible que faci calor i no vagis a la platja.

És comprensible que sigui Carnestoltes i que no et disfressis.

És comprensible que sigui diumenge i no vagis a missa.

És comprensible que sigui Nadal i no facis el pessebre.

El que no s’entén de cap de les maneres és que siguin les rebaixes i no compris.


dimecres, 1 de febrer del 2012

Irònica ment


Eulàlia, em prenc la llibertat d’imitar-te (d'intentar-ho, si més no). Demano disculpes anticipades. Tres disculpes, per ser més exactes. Prometo no fer-ho gaire sovint. 

Disculpa primera:
¿Príncep blau?

Disculpa segona:
¿Nau fràgil?

Disculpa tercera:
¿Francisco Tilla?