divendres, 29 de juliol del 2011

Ercolini

Et diran que prendre un combinat de guaiaba mentre et banyes a les aigües del Carib.
Et diran que prendre un cafetó després d’un descens lliure a les neus verges del Canadà.
Et diran que prendre un gelat de xocolates GROM a la plaça de San Barnaba de Venècia.
Et diran que prendre un martini davant del forat 69 del millor golf de l’Open de Gal•les.
Et diran...
Però no, hi ha un plaer molt superior i molt més exclusiu, reservat a un petitíssim nombre de mortals, i és menjar-se tranquil·lament unes ercolini –dues o tres o més– collides directament de l’arbre, a mitja tarda que el sol ja no apreta, en el mateix camp on tu treballaves com un pringat cada estiu de la teva infantesa i de la teva joventut.
I consti que comparteixo tal informació amb la certesa que els que busquen el plaer de la manera citada al començament no tenen accés a blocs com aquest. Només faltaria.

dijous, 28 de juliol del 2011

Poema per ser llegit sota aigua

Deu ser de l’època en què els meus fills petits tenien un arsenal de joguines per al bany diari. Entre altres coses tenien una mena de llibres tous i plastificats. I vaig pensar si no seria una bona idea de fer llibres d’aquells, però de poesia. No pas per als banys de la mainada, sinó per als aficionats a la poesia. Es podria vendre el llibre juntament amb unes ulleres d’anar a sota aigua. I és que sota aigua és un bon lloc per a llegir poesia. Un lloc especialment indicat. Amb alguns inconvenients (necessitat d’equipament, lectura estacional i sotmesa a intermitències, dificultat de fer-hi anotacions), esclar, però solucionables. De fet, els lectors de poesia estan fets a tot.
La part logística va morir quasi instantàniament. Però no el concepte. Aquí teniu un dels “Poemes per ser llegits sota aigua”.
No sé si ara, amb els ebooks, hi ha una nova via d’exploració...

L’úter vell refredant-se
On tu vas retornant
Amb el nus del llombrígol
Raciones l’aire escàs
Com la vista que abasta
Poc enllà de les mans
La llum esmorteïda
El so dins un timbal
Aquí relativitzes
El cos la gravetat
La vida ve de l’aigua
¿per què matem el mar?
Qui sap si el primer origen
Simplement és la sal
Ara fes una pausa
I surt a respirar

dilluns, 25 de juliol del 2011

Tragèdia grecoalaskiana



D’acord, acceptem que hi ha la solitud petitburgesa, acomodada, la dosi de patiment dels que n’estan mancats d’altres motius més consistents. Acceptem que hi ha la solitud literària, l’artística, l’escènica, la dels esperits sensibles ben alimentats. Acceptem que hi ha la solitud dels que queden privats dels tractaments i les multituds a que estaven acostumats. Acceptem que hi ha la solitud melangiosa, tristoia, commovedora...

Però hi ha una altra solitud, absoluta, il•limitada, salvatge, sense concessions, insalvable, inexorable. La solitud que desperta els pitjors monstres que portem al nostre codi genètic, de quan sobreviure és més obsessiu que no pas prioritari, per sobre de tot i de tots. La solitud que posseeix, que no deixa opció.

Sukkwan Island va d’aquesta altra solitud. Sembla que en David Vann coneix alguna cosa del tema. El llibre et clava unes quantes plantofades severes. Poca broma. Val més estar-ne previngut.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Macià a les Borges


Francesc Macià era un militar espanyol de quaranta-sis anys quan es va perpetrar un atac –dut a terme per militars– a la revista Cu-cut!. Havent condemnat aquests fets es va veure obligat a abandonar la seva carrera. Li faltava poc per tenir els punts per ser coronel.
Es passa a la política. És elegit diputat per Barcelona i per les Borges Blanques. Protagonitza un recorregut polític absolutament inèdit, amb l’intent d’agrupar el catalanisme radical sota el nom d’Estat Català. En aquells moments en Macià tenia seixanta-set anys. És aleshores quan amb la dictadura de Prima de Rivera s’ha d’exiliar, però fa un intent d’insurrecció armada (els fets de Prats de Molló, amb setanta anys a l’esquena).
Acabada la dictadura Macià va ser President de la Generalitat, des del 31 fins a la seva mort sobtada, el 33.
No és pas estrany que se’l conegui com l’Avi.
Les Borges Blanques estan intentant difondre’n la figura històrica i les seves conviccions, alhora que en reivindiquen ésser-ne els orígens.
Hem visitat l’Espai Macià, un recorregut voluntariós i emotiu per aquesta biografia entre insòlita i silenciada.
Tant de bo riuades de gent s’hi dirigís, a assabentar-se’n una mica més, a assaborir-ne les imatges, a escampar la llavor del somni, a consolidar l'intent garriguenc. I tant de bo els responsables de l’Espai en puguin engegar iniciatives imaginatives i eficaces per a difondre’l entre totes les edats.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Llàgrimes i lletres

 


Certament als nois –homes després– ens han programat no només per no plorar, sinó també per no entendre com s’ho fan els que no fan res més que plorar.

Certament aquesta novel·la ens pot ajudar a entendre.

Certament que li hagin concedit el darrer premi Llibreter m’ha convençut per llegir La nevada del cucut, la novel·la en què no havia reparat de la Blanca Busquets.

Certament l'argument t’atrapa. Sembla com un arc apuntat que es va bastint des de tots dos costats i saps que al final han de coincidir, perquè si no, ja veus tu. O com un túnel començat des de totes dues bandes de la muntanya, i dius, segur que al final es troben les dues tuneladores.

Certament l'escriptura tiba, tensa el títol, tensa els personatges, tensa la història, tensa el paisatge, tensa l’ambient rural, tensa el drama.

Certament al final s’esdevé, amb una mica de feina acumulada –i és que no es pot deixar tot pel final–. Les tuneladores es troben –ensopeguen, diria–. Les dues bandes de l’arc arriben a la clau de volta.

Certament és un manifest feminista, dones a les quals ha tocat patir i patir però per sortir-se’n a la fi, a costa de molta llàgrima i de molt sobreposar-se i de molt no entendre els homes, exceptuant els quadres aparentment abstractes pintats per ells i que només elles saben veure.

Certament és un homenatge a la Caterina Albert, a la seva Solitud i als seus Drames Rurals. I un homenatge a Cantonigròs. I un homenatge als papers vells, propis i altres, que es guarden al rebost sense que ningú se’ls miri.

Una bona ficció, dos registres ben marcats, i un estil mantingut a tota costa. I un problema: quan visiti Cantonigròs, ¿a quin hostal he d’anar?

dissabte, 16 de juliol del 2011

Allò que érem

Visita a una exposició d’aquelles amb què les entitats bancàries volen fer-se perdonar el fet de ser solvents a costa nostra. Es diu Orígens. A la rambla de Figueres. Gratuïta. Els passos evolutius cap a les persones que hem après a considerar el planeta com a casa, rebost i deixalleria.

Un dels passos és aquell en què es “domestica el foc”. D’això fa 300 000 anys. Encara dins del Paleolític inferior, i el que els quedava. Aquest és el punt de partida de l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Catalunya de Girona, a Sant Pere de Galligants. Des d’aquí fins les peces tardoromanes i altomedievals, que enllacen l’exposició permanent amb l’edifici mateix del monestir.

Rosassa de Sant Pere de Galligants

Abans els museus eren llocs d’amuntegaments indigestos. Ara les exposicions es pensen diferent, volent ajudar les persones a entendre, a entendre’s, a entendre’ns. Llàstima que encara vas topant perquí-perllà amb l’expressió aquella de “l’home”. L’home això i l‘home allò. I vinga prejudicis i estereotips de qui feia tal cosa i que s’encarregava de tal altra. ¿No trobaríem la manera de parlar de “les persones” i deixar-nos de clixés, alguns més que dubtosos i en general més que indemostrables?

Allò que anem sent. I el que ens queda.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Benvolgut senyor Pla,

Foto: Alícia Bada
Benvolgut senyor Pla,
No us podeu imaginar la d’anys que fa que tinc el vostre Quadern Gris a les lleixes de més a prop del capçal del llit, a veure quan em decideixo a complir el meu deure de bon català, prescindint d’algunes manies que arrossego de temps ha.
Jo crec que ho aconseguiré. De començar-lo, si més no. En tot cas, els meus companys del grup de teatre em van segant l’herba sota els peus. Aviat em quedaré sense excuses. I en acabat podré dir amb motiu: jo l’hi vaig llegir el QG i puc dir que...
I és que la Funcional Teatre, capitanejats en desbandada per en Salvador Torres, aliats amb una tropa de creadors i creadores de l’Alt del Baix del Mig i d’Enllà, prepara un nou espectacle escenimatogràfic que es dirà, com no podia ser altrament, “Ara Pla”.
S’estrenarà a Figueres l’últim cap de setmana d’octubre i s’enllestirà el primer cap de setmana de novembre. Segur que a l’Empordà hi serà tothom per poder dir la seva, que és activitat altament empordanesa.
I em dirigeixo a vós perquè sigueu on sigueu segur que també hi voldreu dir alguna cosa; i si per cas disposéssiu d’internet, aquesta gent a qui suara em referia han fet una pàgina per anar posant l’aigua a l’arròs i fer-se venir dentera.  
Si cliqueu la imatge, senyor Pla, la de dalt o la de baix, tant hi fa, hi anireu més de pressa que si fóssiu a bord del vostre llagut Mestral, que per més senyal fou construït a l’Escala –i disculpeu la inevitable falca publicitària local.
I no sabent on adreçar aquesta carta, em permetreu que la pengi al meu bloc, per si algun esperit us en dóna notícia i l’arribeu a llegir.
No acabaré amb allò de “esperant que estigueu bé de salut” perquè podria ser que us ho agaféssiu malament. En tot cas, permeteu-me un “a reveure” que tard o d’hora podria esdevenir-se.
Atentament,
Càndid a l’Escala
Foto: Alícia Bada