dissabte, 26 de març del 2011

La Gran Germandat

Foto: Peter Funch

Diuen que el segle XXI serà el segle de les dones. Fins fa poc jo també ho creia. Ara no. Ara veig clar que el segle XXI serà el dels fumadors.

Passant per qualsevol carrer se’ls i se les pot veure en grup. A la porta d’un bar, d’unes oficines, d’un centre comercial. Fent conxorxa dissimuladament, mirant al seu voltant amb un toc de desconfiança i d’impertinència. Van establint lligams que acabaran sent familiars, laborals, polítics, tribals.

D’aquestes cigarretes compartides naixeran les noves associacions, empreses, projectes, sinergies. S’està engendrant la gran germandat del tabac.

D’aquí a quatre dies es formarà un cos policial especialitzat a detectar aquests grups de fumadors i a empaitar-los amb l’enyorat i retrobat “¡Dispérsense, disuélvanse!”. I algun cop de porra, que sempre és alliçonador.

Jo no fumo, i m’ho estic replantejant seriosament. Perquè no m'ho voldria perdre. Perquè no fumar serà la gran exclusió, l’alienació definitiva. Clar que no sé empassar-me el fum. No sé si sabré dissimular en públic. Si més no aconseguiré tenir les dents de color que certificaran la meva pertinença a la nova elit.

I mentre m’ho vaig pensant, aprofito per reclamar una marca de tabac indígena, amb cigarretes que facin fums quatribarrats i que convidin a conxorxes independentistes. Tant de fum blanc em posa neguitós.

dijous, 24 de març del 2011

L’home que va escriure una obra de teatre en què hi sortia un cap d’estació

Una de les primeres fotos de l'Anton (1883)


Aquest home va ser l’Anton Txèkhov. Havia escrit diverses obres de teatre, amb força èxit, però notava que li faltava culminar alguna cosa, un personatge únic cridat a ser clau dins la seva obra.

Va pensar en un propietari rural menjat per crèdits i impostos però sense perdre una absurda esperança en el destí de les pròrrogues. I el va batejar com Semiònov.

Va pensar en una dona enamorada víctima voluntària d’un cínic vividor, que només la necessités quan estigués malalt o quan anés curt de diners. I la va batejar com Andrèievna.

Va pensar en un noble vingut a molt menys que s’agombolés en el no-res clavant discursos retòrics i jugant febrilment al billar. I el va batejar com Gaiev.

Va pensar en dues noies que fossin germanes però que no, una tocant de peus a terra i pensant en el cel, i l’altra amb el cap als núvols però disposada a abraçar la revolta bolxevic. I les va batejar com Ània i Vària.

Va pensar en un home pragmàtic i realista però amb una terrible incapacitat pel cinisme i amb cor enorme que no havia après a controlar, i que ja no n’aprendria. I el va batejar com Lopakhin.

Va pensar en un parell de joves complementaris i incompatibles: el que té una mà al terra i l’altra als núvols, i el que no les treu de la part central del seu cos. I els va batejar com Trofímov i Iaixa.

Va pensar en una colla de criats encapçalada per un avi amb la fidelitat a ultrança com a una única opció vital, fins al punt de no considerar –ni trobar– res més enllà. I el va batejar com Firs.

Va pensar en una institutriu sense passat –Carlota–, en un comptable sense futur –Epikhòdov– i altres amb noms i presents irrellevants.

Va pensar posar-los tots junts en un drama al voltant d’un jardí condemnat. I just quan decidia amb quins altres personatges acabaria de reblar l’acció va adonar-se de quin era el personatge que li faltava i al qual hauria de dedicar una obra intensa i completa, ni que fos un monòleg: el cap d’estació.

Llàstima que es va morir al cap de poc i el personatge que jo represento amb la Funcional (el cap d’estació) es va quedar sense el seu merescut protagonisme. Llàstima.

Ara bé, si voleu veure com aquest personatge tan il·limitadament prometedor apareix un parell de minuts a escena, no us perdeu El jardí dels cirerers, al teatre Jardí (com no podia ser altrament) de Figueres.
Una de les últimes fotos de l'Anton (1904)

divendres, 11 de març del 2011

Allò que brilla com el mar

La tempesta - Giogione


Vaig agafar el llibre. ¿Com va ser?

Potser perquè la seva col·locació entre els diferents pilons de llibres de la llibreria el feia destacar d’alguna manera. Com que no en vaig fer cap foto ara no puc ni demostrar que sí ni demostrar que no ni demostrar que demostrar-ho no serviria de res.

Potser perquè la seva portada amb un fragment (diguem-ne minimicrofragment descontextualitzat) de “La tempesta” de Giorgione no deixava de ser intrigant.

Potser pel ritme binari del títol –“Allò que brilla com el mar”– o per la seva marcada referència a vés a saber què (un títol així et fa pensar: “o és molt simple, o és molt complicat, o totes dues coses”).

Potser perquè el nom de l’escriptora sembla una joc de paraules amb el nom d’un escriptor que he anat seguint força últimament. No em digueu que no sembla un embarbussament haver de memoritzar els noms d’Haruki Murakami i d’Hiromi Kawakami.

Potser perquè en un bloc n’havia llegit una magnífica crítica d’un llibre anterior acompanyada d’una crítica horrible d’aquest en concret.

Potser perquè el meu instint em va dir que l’havia de llegir i, tot i que el meu instint m’està enganyant contínuament, jo encara insisteixo a fer-li cas, i és que no tinc gaire altre cosa que el meu instint (que és mentider i que és meu).

El cas és que el vaig comprar. El cas és que el vaig llegir. El cas és que no me’n penedeixo en absolut.

Segur que els japonesos són complicats de mena. Segur que l’adolescència i la prejoventud són uns processos personals complicats de mena. Però igual resulta que els prejoves i adolescents japonesos gaudeixen d’un estatut que els permet deixar les coses complicades per a més tard i s’ho agafen amb molta filosofia, amb molta poesia i amb molta naturalitat.

I el més sorprenent és com tot això es pot explicar en una novel·la sense excessives pretensions literàries.

dijous, 10 de març del 2011

Ca meu


Tornar a casa s’havia convertit en una qüestió problemàtica. Mai no sabia on seria. Casa meva s’havia acostumat a canviar de lloc. Per sort solia moure’s sempre pel mateix carrer. Un dia la trobava al començament del carrer a la dreta i l’endemà la podia trobar just a l’altra banda de carrer i a l’esquerra. Només dues vegades va canviar de carrer; per sort la vaig trobar en vials propers i paral·lels abans que em donés un atac de pànic.

Com que per dins no canviava la distribució, vaig pensar que tampoc no era un problema greu. Vaig llogar un apartat de correus, vaig bancaritzar tots els meus pagaments i, si havia de venir un operari a casa –o algun amic o conegut o altri–, quedàvem al cap de carrer i hi anàvem a peu. Em veia obligat, això sí, a anar a casa abans –per saber exactament on parava– i dissimular una mica davant de qui fos.

Mai no vaig descobrir com s’ho feia. Mai no la vaig pescar in fraganti, en ple trasllat, vaja. Algun matí, en sortir de casa per anar a treballar, sí que vaig dubtar si a la nit havia entrat a casa per aquell mateix lloc, però amb tant de canvi i moviment, amb tant d’aparcar en llocs diferents per a fer recorreguts impredictibles, podia ben ser que fossin imaginacions meves –em refereixo als desplaçaments nocturns.

Doncs, com us deia, un cop t’habitues deixa de ser un entrebanc. Té els seus avantatges, això de canviar de veïnat. Hi ha un element sorpresa. Entre altres coses, la mateixa sorpresa dels veïns, que un cop la domines i l’assaboreixes, és un plaer impagable.

Durant un temps vaig estar capficant-me si hi havia algun motiu, si la casa responia a algun estímul, o si es tractava d’un mecanisme de defensa, o alguna cosa per l’estil, alguna raó raonable, alguna explicació explicable, algun motiu motivador... Com que no sóc una persona de capficaments persistents, al cap de poc vaig introduir el canvi de domicili com una rutina més de la meva vida, i vaig dedicar-me a pensar en el que no eren rutines. I, si de cop i volta, un dia tenia una veïna estupenda, tot això que guanyava. I si l’endemà ja no era veïna, i no me’n recordava de quina casa era, doncs també estava bé.

Mai no vaig parlar del tema amb els veïns ni amb ningú altre, mai. No sé –potser perquè prefereixo ignorar-ho– si a ells també els passava el mateix. D’alguna manera m’estimo més pensar que no. Així hi ha un element a la meva vida que té quelcom d’original, de diferent. Ara bé, si m’equivoco, i a tots vosaltres us passa exactament el mateix, sigueu condescendents. No m’ho tingueu en compte. Feu com si no haguéssiu llegit aquesta petita confessió.

No cal que us digui que l’he escrita des de casa. Avui els veïns no eren especialment estimulants.

dimecres, 2 de març del 2011

Espàrguls enverdissats


Un servidor és nascut i criat al Segrià. És de més o menys gran que s’ha anat desenvolupant com a empordanès. No ben bé adoptat pels empordanesos, sinó més aviat adaptat als empordanesos.

Un dels primers ritus d’adaptació va ser la truita d’espàrrecs. Sí, ja sé que no és res exclusiu dels verals nord-orientals, però en el meu cas va significar una de les proves de foc. La litúrgia dels espàrguls me la van fer descobrir aquí. Recordaria la primera vegada tot dient “és boníssima” però pensant “tampoc no n’hi ha per tant”, fins a aquesta que estic a punt de fer-me aquesta nit, després d’esgarrinxar-me un parell d’hores pel Montgrí. Sí que n’hi ha per tant. I tant si n’hi ha per tant. No sé si és algun dels components de l’espàrrec mateix (¿l'àcid fòlic?), o de tota la cerimònia, però hi ha un punt de no retorn. Jo l’he travessat.

El meu fill –empordanès des d’abans de la concepció– està fent un procés invers. No amb els espàrrecs, sinó amb el país. Estudia i viu al Segrià i veig com cada dia està més adaptat –que no adoptat–. Parlem:
–Osti, papa, l’altre dia vaig dir que se m’havien esparracat els apunts i no m’entenien. Em preguntaven què tenien a veure els espàrrecs amb els apunts.
–És que a Lleida no diuen “parracs”, en diuen “cassigalls”. Explica’ls que se t’han escassigallat els apunts, a veure què et diuen.
–Osti, papa, ara sóc jo que no t’entenc a tu.
–Doncs, que se t’han estripat i ja està.
–Sí, home, fins aquí ja hi arribo jo.

Segur que espàrrec i esparracar no tenen res a veure. A no ser que per collir-los t’embardissis molt. I ara que parlo d’embardissar, tinc un company que sempre ho escriu “enverdissar” i s’enfada si el corregeixo.
–¿Que no ho veus que és una verdissa?

Bé, m’estic embardissant. Me’n vaig a fer la truita. Amb el vostre permís. O sense.