divendres, 23 de setembre del 2011

L'arbre de la vida


Vatua l’olla.
He anat a veure El árbol de la vida.
Quin patir pels actors.
Quin patir pels encarregats de buscar imatges per a l’edició.
Quin patir pels ajudants de guionistes.
Vaja, no parlem pas d’una pel·lícula convencional.
Segurament sí és una pel·lícula filosòfica (la qual cosa no és cap garantia), poètica (la qual cosa no és cap garantia), agosarada (la qual cosa no és cap garantia) i molts adjectius més (la qual cosa segueix sense ser cap garantia).
Suposo que parla de la vida en sí, de la família, dels fills, de les estratègies per a viure en aquest món, o per a sobreviure. Fins i tot parla de què és el món, aquest planeta i el que n’hem fet, l’univers, l’espai, l’infinit en escabetx.
Barreja les coses: planetes, dinosaures, deserts geològics, la mort d’un fill, l’adolescència, la bondat petiquipeti, la incomprensió d’un germà anys i panys després. ¿Es poden barrejar? Doncs, sí, amb molta música clàssica, moltes foses en negre i molta estona de pel·lícula.
Qui n’assumeix l’autoria és en Terrence Malick, assiri-americà. El recordareu de la Fina Línia Vermella.
¿M’ha agradat? Doncs, sí-tot-i-que.
Hi ha hagut moments de la pel·lícula que estava clavat a la butaca totalment frapat per les imatges.
Hi ha hagut moments de la pel·lícula que al mateix temps que pensava com això duri gaire, em sentia mig fastiguejat perquè la parella del darrere verbalitzava en veu alta una cosa semblant però sense tants embuts, i alhora encara notava la incomoditat de la butaca en qüestió.
És a dir, convençut però amb molt pocs arguments per convèncer.

Si teniu algun dubte de si us pot agradar, no dubteu d’anar-hi. Ja m’ho direu.



dissabte, 17 de setembre del 2011

El llibre obscur



No sé vosaltres, però jo tinc una lleixa per als llibres pendents. Quan n’acabo un –o abans d’acabar-lo, de vegades– faig una ullada a la lleixa a veure què. Passa sovint que un em crida l’atenció, o bé em ve una febrada de seny i decideixo que aquell que fa tant de temps que s’espera, tot i que no em resulti gens abellidor, doncs que ja li toca.

El cas és que fent una repassada a la lleixa me’n vaig trobar un de cobertes totalment negres, sense res escrit al llom. Jo no recordava haver-l’hi deixat. El vaig agafar i imagineu-vos la sorpresa en descobrir que era negre per dins i per fora. Totes les pàgines eren negres. Si hi havia alguna cosa escrita, era impossible llegir-ho. Vaig mirar a contrallum, per si tenia algun tipus de transparència. Res. Vaig mirar a besllum, per si notava diferents brillantors entre la negror. Res. Vaig mirar a tocallum, per si es diferenciava alguna mena de gruix o de relleu. Res.

Evidentment jo no l’hi havia posat. Algun dels bromistes que passen per casa. Broma tòtila, perquè les pàgines negres no s’aprofiten per res. Tant per tant, que fos totalment blanc i es podria fer servir com a llibreta. El vaig deixar a part pensant a qui li podria fer la mateixa broma que m’havien fet a mi, a qui li podria encolomar, vaja.

Al vespre, però, em va semblar que la negror no era tan intensa. Com que fosquejava, vaig pensar si no seria els llums encesos, que a vegades falsegen els tons. Així i tot, me’l vaig estar mirant estona, passant pàgines, comprovant-ne la negror ara un xic mate, només un xic, certament, buscant algun indici en aquella foscor.

I a l’endemà ja semblava que es podia llegir el títol, amb dificultats i perquè les lletres eren grosses. I tornem-hi a buscar-hi més canvis, pel davant, pel darrere, de costat, pàgina per pàgina. Una bona estona. Començava a ser encara més misteriós que quan era negre del tot.

Ja us podeu suposar que al vespre no només es podia llegir el títol sinó que fins i tot en alguna pàgina, destacant sobre el gris pujat, ja es veien les línies de text i podia desxifrar alguna paraula.

Em va costar uns quants dies d’anar-lo tocant i amanyagant i remirant fins que va ser possible començar-lo a llegir en condicions. Conforme avançava s’anava tornant un llibre com els altres. No gaire millor, la veritat, no era res de l’altre món. El que sí que era evident és que tenia el seu orgull i no se li havia posat bé això d’anar quedant relegat a la lleixa dels pendents.

Fa dies que no el veig ni el busco. Altra feina tinc. Ja m’imagino com deu estar.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Focs ofegats


S’ha acabat la festa de l’Escala dedicada a santa Màxima. Estem parlant, és clar, de santa Màxima màrtir, no confondre-la amb santa Màxima verge, i encara menys amb santa Màxima verge i màrtir.

Pel que es veu, al segle IV, santa Màxima (abans de ser santa) que era una hongaresa (en aquells temps polonesa) casada amb el presbíter sant Montano (abans de ser sant), van ser llançats a l’aigua pels infidels i van morir ofegats.

Les relíquies de santa Màxima resten a l’església parroquial de l’Escala. Havien vingut d’Itàlia i durant la Guerra Civil havien estat enterrades a l’Olivar dels Termes, a Figueres per l’avi Guanter, per tal de protegir-les.

La mort accidental i immediata de l’avi Guanter, ofegat en una gorga del riu Manol, sense que hagués confiat a ningú on eren enterrades exactament, va fer perdre la pista de les relíquies.

Mossèn Salvador Jué, el 1984, equipat amb detector de metalls, localitzà el reliquiari i moltes de les despulles de la santa. Aquell mateix any van aparèixer noves relíquies que van ser lliurades “anònimament i sota secret de confessió” (una combinació estranya de conceptes, a no ser que es refereixi a persones i lliuraments diferents).

Els focs en honor de santa Màxima, o en honor de la Festa Major, o en honor dels visitants que per aquests dies revifen la part antiga del municipi, o en honor de la Diada, o de la Resolució del TSJC, o de les modificacions de la Constitució, o simplement a la crisi Maxima, han sentenciat aquesta nit que hem de començar a donar l’estiu per enllestit i canviar de xip.

Vinga, quatre fotos dels focs, arbres de colors efímers, reflectits -o també ofegats- a l'aigua.

dissabte, 10 de setembre del 2011

I un altre cop de vent els torna a clenxinar

Cada historia té un fil obvi. Però de vegades el fil es torça i es torna en contra de la seva pròpia història. Altres el fil és tan evident que la sorpresa està en la pròpia obvietat.

M’ha semblat que en Jesús cuina aquesta sorpresa inesperada, o la seva contrària, la sorprenent antisorpresa, com un ingredient inexcusable de les seves històries. M’ha semblat.

També m’ha semblat que ell es posa dins de la història i diu als personatges, ei, vosaltres feu i jo com si no hi fos, però hi és, i encara que sí que els deixa fer, de tant en tant en defenestra un o aparta els altres que fan nosa al que ell s’estava mirant. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un artesà disciplinat, dels que periòdicament es posen a la feina, perquè vol, és clar, però perquè és important posar-se a la feina, perquè mai no saps, que si et vingués la història que ha de trasbalsar la història de la humanitat, no et pot agafar fent la migdiada. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un home enamorat. Del poble on va nàixer i de la seva gent. Del poble on viu i de la seva gent. Dels pobles que no coneix i de la seva gent. I, com tots els enamorats lletraferits, escriure és un acte d’amor. De vegades amb orgasme i tot. M’ha semblat.

I com a lletraferit que sóc, alguns contes m’han provocat sana enveja; d’altres enveja totalment insana, l’autèntica; i altres m’han deixat indiferent, és cert, potser perquè m’he quedat enrampat amb un fil que no és el que a ell li interessava seguir, i és que com a autor, ell en tenia tot el dret, i com a lector, jo també.

Ei, Jesús, ja veus que a la fi he complert la paraula. I sort que te la vaig donar, la paraula, perquè m’ha costat de trobar el llibre. Podria aventurar-me a proclamar que sembla que a les comarques nord-orientals sigui difícil que arribin les edicions de Cossetània. Vaja, m’ha semblat.

En tot cas, sàpigues que espero el següent. No sé si encarregar-lo abans que surti.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Fer ninots amb gargots


Suposo que no és greu que confessi que he llegit articles de diari pel simple fet que anaven acompanyats d’un dibuixet que m’havia cridat l’atenció.

O fins i tot, que gràcies a un dibuixet havia acabat entenent de debò segons quina notícia de mal engolir (política, economia...)

En alguna època obria els diaris per la pàgina que sabia que hi havia l’acudit. I que era a través de l’acudit que capia el veritable editorial de la publicació.

Hi penso i em van sortint els exemples, així, a carrera feta.

Ara pots seguir l’obra d’alguns ninotaires a través de blocs sense necessitat d’empassar-te la resta del diari, tot i que moltes vegades continua essent un bon motiu per comprar-lo i llegir-lo.

Una de les darreres descobertes és Eneko, que publica en els diaris gratuïts que et donen a l’entrada del metro. Problema. A l’Escala encara no n’hi ha, de metro. I quan vaig a Barcelona, vaig a preu fet i amb el cap prou ple com per agafar un diari per després deixar-lo al seient del vagó.

Ara bé, Eneko m’ha robat el cor. I m’ha cridat l’atenció sobre el diari 20 minutos. I seguint aquesta via, he arribat a un article sobre un anterior ninotaire de la mateixa revista. I així he conegut el Listo.

A la xarxa passa que qualsevol fil es pot tornar inacabable. No n’és la intenció del missatge. Però sí aprofitar l’oportunitat de penjar un parell de dibuixos d’Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/), un parell més d’El Listo (http://listocomics.com/) i l’article d’aquest darrer que m’ha semblat d’allò més, com si fos una tira còmica però sense dibuixos (http://listocomics.com/el-ano-que-trabaje-para-20-minutos/).

I vinga, anar buscant i donant voltes, que si el món és rodó deu ser per alguna cosa.

dijous, 1 de setembre del 2011

Under my thumb...


¿Què passa amb el símbol de salvar i condemnar els gladiadors? No hi ha criatura que passi per Empúries que no el conegui i que no el faci servir espontàniament. I resulta que és fals. Oh, vaja.

Una de les teories que he sentit esgrimir és que la culpa és de Hollywood i de les pel·lícules de romans que tantes bones estones ens van fer passar de petits però que tan enganyats ens van deixar. Però si mireu el quadre d’en Jean-Léon Gérôme, de mitjans del XIX, veureu que ja era moda llavors, i poques pel·lícules americanes podien haver vist en aquella època. (Ara bé, diuen que Ridley Scott s’inspirà especialment en el quadre per a alguna escena del seu Gladiator.)

La darrera versió que he sentit del tema és que precisament el polze enlairat amb el puny tancat significava passar el vençut per l’espasa. Per internet trobo que el polze es dirigia al propi cos o directament al coll, indicant que es demanava la mort del vençut.

I precisament si el polze es dirigia al terra o bé quedava amagat dins del puny, significava la fi del combat sense majors conseqüències.

Si a tot això hi afegiu l’escàs índex de mortaldat dels gladiadors, que la frase Ave Caesar, morituri te salutant només es va pronunciar una vegada, i segons s’explica en una obra de teatre d’en Svetonio... Socors, ¿com desfarem tot aquest entrellat? Ara que ja havíem incorporat el gest als nostres moviments reflexos...
Sapigueu també que són molts a la xarxa que donen la culpa d'aquest error a les dues peces d'art esmentades: el quadre del francès, que malinterpretà una frase en llatí, i la pel·lícula del britànic, que fou advertit de l'error però que va dir que tant se li'n donava. Diuen.