dimarts, 26 d’abril del 2016

Novel·la històrica

No, no em refereixo a una recreació neolítica o medieval. No, no. Em refereixo a una relectura de la novel·la DG d’en Ramon Solsona.

La va escriure fa vint anys amb la confessada intenció de fer una sàtira dels polítics de llavors. En el seu moment va ser gairebé un escàndol.

Llegida vint anys després, resulta gairebé infantil. Dibuixa un escenari en què es posa lleugerament en dubte l’omnipresent matrimoni Pujol Ferrussola. Hi ha un personatge que es passa la novel·la convocant rodes de premsa per criticar veladament els seus socis. És un tal Duran i Lleida. En algun moment se suggereix la possibilitat de la corrupció política.

La protagonista és la Maruja Ruiz, envoltada de polítics de primer ordre, com ara Pidetresbranques, Open Bank, Maria Brizard, o  Praxis, i de membres de la pròpia família amb noms tan contundents com Dego (Degollado), Barbie, Pere Màrtir, Pere Regalat, Príncep de Beukelaer, Black & Decker, Windows 95, Nintendo i un llarg i tortuós etcètera.

La situació és simple. La Maruja vol trobar feina per al seu home i acaba com a cap d’una direcció general de la Generalitat. Al final intenta fer alguna cosa digna del seu càrrec i és destituïda.


No, no us he aixafat l’argument, perquè no en té. No és pas per l’argument que es pot llegir. Ara bé, us cal la determinació històrica en la lectura. Si no...

dilluns, 25 d’abril del 2016

Palol de Sabaldòria

Entre els meandres del Manol, encinclegades en la plana que el riu ha anat ratant...

trobareu les restes venerables de l'església preromànica de Sant Miquel, del castell medieval i del mas de Palol.

¿Com es pot estar al mig de tot i quedar quasi amagat?


dilluns, 11 d’abril del 2016

En una illa del canal...



Tinc entès que si t’emboliques en una narració i no saps com sortir-te’n el millor que pots fer és matar el/la protagonista i veure com queden els altres.

Després de llegir “La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey”, veig que encara hi ha una altra possibilitat: convertir-la en una història d’amor.

Reconec l’empenta amb què es va desenvolupant la història (estrictament epistolar i amb algun telegrama), la força dels personatges, de la situació de l'illa britànica durant la ocupació alemanya, les estratègies de supervivència, les relacions entre els illencs i els nouvinguts.

Tot això narrat amb suavitat i fluïdesa, sense acusacions ni condemnes, buscant les heroïcitats anònimes i justificant les covardies, amb homenatges simples però decidits a una bona colla d’autors clàssics.


I al final la cosa s’acaba en sec, amb una abraçada i un casament simpàtic. 


Potser és que l’autora, la Mary Ann Shaffer, d’edat avançada, es va posar malalta i el llibre el va acabar la seva neboda, l’Annie Barrows, editora. Potser això justificaria l’abandonament abrupte d’alguns dels temes motrius de la història, i el canvi de tècnica narrativa.
Sincerament, no ho sé. Però vaja. Només recomanar-vos-el tot reconeixent que, havent-me agradat, m’ha sorprès i decebut el final. A veure si també li passa a algú altre.

diumenge, 10 d’abril del 2016

A Empuriabrava

Mirando al mar soñé

y aluego me desperté

divendres, 1 d’abril del 2016

Clinc-calla

Els darrers anys de la Caterina Albert concentrats en mil adagis, sense gairebé sortir del llit.

Sembla que la mateixa Caterina reconeixia i insistia en les intencions limitadament literàries del recull, més com a salvaguarda de determinat lèxic en perill d’extinció que no pas d’augmentar el bagatge paremiològic de la nostra llengua.

Totalment d’acord.

Però no em digueu que juntament amb les paraules que vol salvaguardar no hi ha també una escala de valors que també es deu trobar en perill, irreversiblement. Una visió que ara ens pot semblar irreal.

La insistència en parlar de meuques i barjaules, de badocs i bascosos, de calces i calçons, de cornuts i dropos, de galvanes i llecs, de llords i mandrosos, de neulits i natjades, de porucs i sedassers... Si alguna paraula us porta algun mal pensament, no el descartéssiu. I el gran desenvolupament de consells sobre com aconseguir casar-se primer i ser una bona esposa després. Insisteixo: la insistència en determinats temes no és casual, ni potser patrimoni específic de l’escriptora, però d’un món l’evolució del qual s’hauria de considerar saludablement inevitable (en molts aspectes, si més no).

Una altra cosa que crida l’atenció, és l’argúcia que fa servir l’escriptora per fer rodolins. Si ha de rimar amb figues, hi fa sortir la nora de ca n’Artigues. Si ha de rimar amb processó, el que porta el ciri és en Rabassó. Si ha de rimar amb pet, el recurs és el batlle de Cabanet. I així fins a cent cinquanta (comptat a l’engròs i a la baixa) gentilicis, topònims i personatges populars.

I poca broma amb tots els que vénen de mena: camusos, garrells, traïdors, xerraires, babaus, gallofes, lladres, garlaires, fleumes, bruts, cornuts, porfidiosos...

I va i trobo un acudit que em fa una certa gràcia: “¿Per què en diuen sotana si el rector la porta al cim?”, i resulta que és per referir-se als “porfidiosos i mestretites pagats del saber propi, burxons, fastiguejadors”. És a dir, que quedo ben pagat, per riure. Té raó, no s’ha de riure de res de rectors i majordones.

Sí que hi ha alguns adagis amb una visió optimista del món. Val la pena assenyalar-los amb el llapis, sense por d’haver de tornar a fer-hi punta.


Llegint Quincalla s’aprenen nous mots (vells mots, perdó) però eviteu fer-ho en hores baixes d’esperit o en hores altes de rebelia.