dissabte, 31 d’octubre del 2009

De la grip nova a la III Guerra Mundial passant pels transgènics


¿La coneixeu?
Es diu Teresa Forcades. És una monja benedictina de Sant Benet de Montserrat que, a més, és doctora en Salut. Darrerament ha anat explicant, a trossos, la seva visió sobre el tema de la grip aquesta de la pandèmia que diu que ens vacunaran a tots per força i als qui vulguin voluntàriament però no però sí.
Doncs la monja en qüestió sembla que mai no podia acabar d'explicar-se, ja que a les entrevistes, a causa del temps o del criteri de l'entrevistador, li acabaven escapçant més tard o més d'hora el rotllo.
Alish, que s'autodenomina "periodista independiente", li ha donat espai perquè s'esplaï, i aquí la tenim. Ho ha titulat Campanades per la grip A.
Si el mireu sencer (pràcticament una hora) entendreu el perquè del títol d'aquest ban. Si no, us l'haureu d'imaginar. Jo, sincerament, encara tinc els pèls de punta.
Si, a més, xafardegeu una mica trobareu de tot, abans i després i lluny i a prop de la grip. Més avall del vídeo, per exemple, us poso un document que té un text dels que també apaivaguen esperits i donen confiança i tranquil·litat als contribuents: Els crims de les grans companyies farmacèutiques.

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.


CRIMENES FARMACEUTICOS - TERESA FORCADES

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Lluís, in memoriam


En Lluís va néixer al Masnou el 1867.
En Lluís va negar-se a ser comerciant per dedicar-se a l’estudi de la música des del 1880.
En Lluís va fundar l’Orfeó Català el 1891.
En Lluís va composar el Cant de la Senyera el 1896.
En Lluís va fundar la Revista Muscial Catalana el 1904.
En Lluís va tenir un gran protagonisme el 1908 en la inauguració del Palau de la Música Catalana que ell mateix havia impulsat
En Lluís va publicar El nostre ideal, escrits sobre música i catalanitat el 1917.
En Lluís va dirigir l’Escola Municipal de Música de Barcelona a partir del 1930.
En Lluís va morir en absoluta indiferència social durant la postguerra barcelonina del 1941.
En Lluís va tornar a tenir una nova oportunitat d’esdevenir famós gràcies als esforços del seu renebot Fèlix el 2009.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Taller de sorra

¿Vosaltres sou dels que quan aneu a la platja i veieu la mianada que juga a fer castells, us heu de reprimir per no afegir-vos-hi?
Jo també. D’ençà que els meus fills són grans i ja no tinc l’excusa, doncs no goso.
I com t’hi poses si hi ha un piló d’artistes que juguen amb la sorra i no fan simples castellets. No fan figuretes amb sorra; fan Sand Sculpture. Hi ha grups que s’hi dediquen professionalment (Team Sandtastic, Sandinyoureyes). Si fan dibuixets amb sorres de colors, aleshores fan Sandpainting. I si les posen en ampolles llavors fan Sand Bottles. Resumint: Sand Art.
¿Està bé, no?
Fa temps que havia sortit també una tècnica cinematogràfica: la Sand Animation. La Caroline Leaf en va ser una pionera (The Owl Who Married a Goose).
Però l’altre dia, en un missatge del bloc Un cajón revuelto, parlaven d’una noia ucraïnesa que està trencant motlles i cors. La noia es diu Kseniya Simonova i fa dibuixos en sorra mentre es projecten amb una banda sonora.
Si mireu el vídeo trobareu una recreació de la història ucraïnesa de l’any 45. Per això, les llagrimetes del públic. Ara bé, la tècnica espaterrant. De moment, encara li diuen Sand Animation. Suposo que deuen estar a punt de treure-li un altre nom, potser el Sand Projection o el més eurovisiu de Sand Show.

Agorafília agorafòbica


Doncs, sí; m’he deixar arrossegar fins al cinema a veure la pel·lícula de moda.
És una pel·lícula absolutament irreverent, pura heretgia.
I és plena d’autèntiques bestieses inconsistents sense cap altra intenció que atemptar contra les Sagrades Ensenyances:
-que les religions, fins i tot l’Única Veritable, són coses d’ignorants;
-que alguns Màrtirs i Sants reconeguts per tots els creients no eren altra cosa que uns energúmens;
-que la persona més intel·ligent d’Alexandria al segle IV era ¡una dona!;
-que la terra és rodona i que gira al voltant del sol;
-que la filosofia té dignitat, com si no fos res més que una manera de perdre el temps o d’entabanar la gent i allunyar-la del bon camí;
-que tots els goveranants o són uns xitxarel·los o uns despietats.

Com podeu imaginar-vos vaig sortir indignat del cinema davant un cúmul tal d’obscenitats i provocacions. El seu missatge pot fer molt de mal en esperits poc formats i crèduls.
Caldria prendre mesures contra la pel·lícula i els seus autors. D’entrada tots els espectadors que hi han assistit voluntàriament –jo no, que hi he anat obligat– haurien de córrer a confessar-se.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

L'abat, el comte i el feiner

Un primer senyal va ser Mario Conde.
Fa poc hi ha hagut un altre senyal: Alfredo Sáenz Abad.
I és que un hom és una mica curt de vista. Mentre va caient pel precipici diu “Ostres!, doncs no era un clotet al terra”.
Un hom preparava una activitat pedagògica per fer veure i entendre la societat feudal a la mainada; ja sabeu, allò del vassallatge, dels mals usos, de l’acumulació de poder i riquesa, de la potenciació de les supersiticions populars, i de l’aprofitament d’aquestes en benefici propi, d’unions i repudis per simple interès...
¿Com un hom ha trigat tant a adonar-se que el sistema financer és, ras i curt, un sistema feudal?
Conde, Abad... I alerta amb els que es disfressen dels altres, de feiners (o sigui, de fainés)!
I és que els serfs de la gleva només podem sortir del banc per anar a caure a la caixa!

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Sota una Olivetti

A finals dels 70 vaig comprar-me l'Olivetti Línea 98.
Arribats els 90 vaig descobrir les lletres transferibles. I després va fer la seva aparició el primer ordinador a casa.
L'Olivetti em va acompanyar tota la dècada dels 80. Em va ajudar en els desficis lletraferits. Era la màquina dels vespres i dels caps de setmana, quan recollia els papers i paperets amb apunts apressats, ratllats, tatxats, reescrits, a vegades indesxifrables, perquè no entenia les paraules, o perquè no recordava de què venien... Amb la màquina tot quedava net i polit. Els apunts passaven a ser obres.
Amb la màquina d'escriure. Aquella que havies de prémer les tecles amb una determinada consistència, que havies de buscar-te la vida quan la tinta començava a gastar-se però no volies canviar la bobina, quan t'equivocaves (després va sortir la tira de típex), quan volies fer un poema visual, quan volies justificar el text, o simplement perquè la pàgina quedés ben marginada...
Amb el primer ordinador, la màquina va quedar a un costat de la cambra. Amb el segon ordinador va anar a petar a una capsa en un recambró. Amb el tercer ordinador va anar a parar a les golfes de la casa pairal, a tres-cents quilòmetres de distància.
Com a tardà i tímid homenatge a l'Olivetti (imprescindible durant tant de temps - ¿No és això el que ens passa als curraires, quan ens jubilen?) vull compartir amb vosaltres uns poemes de l'any 83.
Els fulls són escanejats. Els originals són els originals. Quan mori, estigueu atents a la subhasta...

Poemes romànics / Del somni / Teoria



Creative Commons License
Poemes Visuals 1983 by Càndid Miró is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License.

Hi trobareu tres petits reculls:
-poemes romànics
-del somni al malson passant per l'insomni
-teoria

La tria no ha estat feta pel text en si. Em fa por rellegir-los, perquè la borratxera visual (i manipulativa de la màquina d'escriure) de vegades ofegava el discurs cru.
L'últim poema:

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Com una ex


Fa uns dies en Toni Ibàñez feia un escrit titulat "Com una exnovia" dedicat a Lleida.
Jo hi vaig anar el cap de setmana passat, a Lleida. I més d'un cop em va venir al cap el text del seu blog.
Passejant pel carrer Major; visitant la fira del SlowFood; menjant els plats de la mare; flipant amb una exposició fotogràfica als Estudis Ilerdencs; escoltant música a cada cantonada perquè feien el Musiquem Lleida; topant amb un dinar de colles cargoleres als Camps Elisis; fent-la petar amb oncles, tietes i cosins; tot té un aire proper i llunyà alhora, perquè hi ha un desfasament entre les distàncies i els temps, entre els records i les vivències, entre l'enyorança i el repudi, entre els components i el resultat.
En el meu cas no és una exnòvia. És una ex.
I és que no és tan fàcil deixar de ser un terrafermat.
Com si la torre de la Seu fos el pal de paller de la pròpia identitat.
Tornat a casa, a tres-cents quilòmetres de l'ex, vaig recordar un antiquíssim poema visual escrit amb màquina d'esciure (un dia d'aquests haurem de parlar de l'Olivetti) de quan vaig creure que descobria el meu "esperit de pedra". Us l'he posat al començament.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Mentre fan futbol a la tele

¿Teniu una horeta lliure?
Segur que no; quina llàstima, perquè us volia convidar a veure dos vídeos. Entre tots dos duren el que una part d'un partit de futbol (és només un suggeriment).

Vídeo núm. 1



És d’una americana que es diu Annie Leonard. Per correu electrònic uns amics “alternatius” me l’han fet arribar. Està traduït al castellà pels argentins Asociación Civil El Ágora. El títol: La història de les coses. L’Annie Leonard en qüestió és una reconeguda experta en sostenibilitat. Si voleu el text del vídeo amb les fonts informatives que ha fet servir també les teniu (en pitínglis, of course). Story Of Stuff, Referenced and Annotated Script

Vídeo núm. 2



L’altre és d’un anglès que es diu Ken Robinson. Per correu electrònic uns amics “pedagogistes” me l’han fet arribar. Està subtitulat al castellà per Pedro Vilarrubia. El títol: ¿Les escoles maten la creativitat? Sir Ken Robinson és un reconegut expert en innovació i recursos humans. Concretament aquest 2009 és oficialment “Ambaixador per l’Any Europeu de la Creativitat i la Innovació”. Ara bé, el vídeo és d’una conferència del 2006. Us en podeu baixar el so o el vídeo (l’original, per variar) a través de l'enllaç.