dilluns, 24 de març del 2014

Arribat


Arribo.
Alguna cosa em diu que ja he arribat.
Potser l’arç blanc florit,
O el cant d’ocells desconeguts,
O la ratlla que el sol dibuixa amb ajut d’un núvol,
O una bufada d’aire amb flaires atàviques,
O l'aigua que dubta de si seguir o aturar-se...
Sí, ja he arribat.
Així i tot dono via lliure als peus,
I als ulls,
I als pensaments,
Perquè esbravin els impulsos,
Perquè ressegueixin els camins necessaris

Per comprovar que sí que he arribat.


diumenge, 23 de març del 2014

Primidi de Germinal

O sia, arribada de la primavera.
De fet, un dia d'estiu.
A la tele, parlen d'un imminent retorn de l'hivern.


Amb quatre termòstats a casa
i les nuclears funcionant a tot drap
no pensem que hi hagi alguna cosa que resulti preocupant.

M'he permès un pugibaixa al castell.
Sigui com sigui,
tots farem el nostre curs.

dissabte, 22 de març del 2014

Boiramar

(Sí, sóc a la vora d'un hotel molt conegut de l'Escala al nom del qual el dia d'avui hi fa un petit homenatge - perquè fins i tot, i molt de tant en tant, als hotels també se'ls pot fer un homenatge).


L'estuba amaga l'horitzó però tots sabem
que en algun lloc o altre la mar s'acaba.


La mar guarda i mostra
tot d'horitzons provisionals.


Hi ha alguna cosa de la terra que atrau el mar, 
o alguna cosa del mar que rebutja cap a la terra.


Còdols de tota mida i material i procedència,
però d'un sol artesà i traginer i repartidor.




diumenge, 9 de març del 2014

La frontera del títol

Potser el títol es refereix a la frontera geogràfica, la que pots palpar a Portbou, la Jonquera, el Portús, Agullana... La frontera de les mugues, de les duanes, de l’alcohol, del tabac, del sexe rellogat.

Potser el títol es refereix a una frontera de l’edat, del moment aquell en què has de pensar si prens o no decisions dràstiques, que potser n’és la darrera oportunitat, la frontera biològica de la maternitat, la crisi dels quaranta.

Potser el títol es refereix a la frontera dels convencionalismes, la línia que assenyala on comença una relliscada o acaba una aventura en un paradís sexual, a pocs quilòmetres de casa, del qual se’n torna a peu, com en tots els viatges interiors.

Potser el títol es refereix a la frontera que separa els personatges principals dels secundaris, imprescindibles perquè els altres perpetrin el seu protagonisme. Personatges com la substituta d’anglès, el colombià metrosexual o déu-nostre-senyor amenacen la Teresa i en Pau amb usurpar-los el protagonisme.

Potser el títol es refereix a la frontera de gènere, ja que en Pau + el seu germà + el seu cosí + el seu amic són a una banda, mentre la Teresa + la seva mare + la seva amiga més amiga són a l’altra. I travessar la líniva divisòria dels dos gèneres esdevé perillós.

Potser el títol es refereix a una frontera estilística, de qüestionar-se si un grup de redaccions, enginyoses i petulants, acudits i fragments de tesina impresentable, tot estudiadament desordenat, formen una obra amb possibilitats de guanyar el premi Sant Jordi de novel·la.


(Potser falta dir que m'ha anat agradant, conforme anava travessant fronteres -moltes vegades la mateixa-. D'un registre molt més lleuger que no pas Els jugadors de whist, però igualment estimulant.)

diumenge, 2 de març del 2014

Excuses per no participar a la rua de carnaval


Ara pots fer carnaval cada dia de l’any –de fet, molta gent en fa– i no té gaire sentit disfressar-se en colla un dia en concret.

Al meu poble és molt difícil aparcar i els dies de Carnaval encara més. Un escàndol disfressat.

És una feinada i un gasto, això de fer-se la disfressa i la carrossa. Total, per passar-la a algú altre (que visqui lluny) l’any que ve, a canvi de res. I no hi ha cap subvenció ni cap ajuda per part de l’Ajuntament, a sobre que li fem la feinada de dinamitzar el poble.

Cada any som menys a la colla i els nois només vénen a posar-se pits i perruca, a beure pels descosits i a entrellucar pit i cuixa quan ens canviem.


Tant si fa fred com si fa calor acabes arribant a les portes de la pneumònia, la histèria, l’esgotament i la sordesa.

És cansat i ridícul haver de buscar excuses raonables i lògiques a actituds que més que res són fruit de la mandra i amb la poca sociabilitat.