diumenge, 26 d’agost del 2012

Le Paradis


Sorpresa! De debò. Es titula Memòria d'uns ulls pintats i en consta com a autor en Lluís Llach.

Comences una novel·la que podia haver escrit en Vasco Patrolini. El naixement d’una família en l’anarquia més assenyada i en el positivisme més llibertari. Estil fluït, llenguatge ric.

I esclata la guerra civil i l’homosexualitat del protagonista. Crònica d’ambdues conteses des de Barcelona. Es perden algunes innocències però es mantenen les formes. Continuen havent-hi molt bons i no tan bons.

I arriba el moment de la lleva del biberó. El que després portarà els ulls pintats va a la batalla de l’Ebre. I passa d’aspirant a heroi a desertor i a exiliat amb privilegis.

Aleshores comença un breu però allargassat epíleg, crònica d’una doble desfeta i d’una visceral venjança: un dels molt dolents desapareix d’aquest món. Ei, però en queden d’altres. Molts.

Ja us ho deia: sorpresa. Tot en una primera persona força creïble. La història des de la perspectiva dels vençuts, dels que no els toca escriure-la. Ja sabeu que sempre podem renunciar a una herència, però no per això deixem de ser hereus de la Història que ens expliquen novel·les com aquesta.

El títol rep una apurada justificació al final de la novel·la. No està malament, però un servidor l’hauria titulat: Le Paradis.



Per cert, a la xarxa hi ha un piló de crítiques negatives, que la titllen de maniqueista, de mancada d'èpica i de poesia, de mediàtica...

Si voleu llegir el primer capítol en pdf, cliqueu aquí.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Notes galaiques i 10


No importa que les autoritats eclesiàstiques permetin que es digui que al cofre corresponent hi ha les veritables despulles de l’apòstol sant Jaume –transportat a Galícia segles després de la seva mort com una mostra incipient del tràfic de relíquies– i alhora es neguin en rodó que li facin qualsevol comprovació científica. No cal. La fe ja acompleix dos terços del fet.



Un país prou complex. Però potser tenim calidoscopis als ulls amb què interpretem el món. I una realitat pot ser molt més simple i entenedora que la que els seus reflexos suggereixen.



Vés quina feina t’han atorgat, tenint en compte la teva condició de peix. Condemnat a escopir aigua de la pluja per protegir els murs. La mateixa aigua que dóna vida a les parietàries que sí malmeten el mur. I que et fan companyia, si més no.


Arabescos i torreons. Bàculs i serpents. I els símbols del temps i el més enllà que van travessant el cel, tal vegada ni tan sols encuriosits.


Potser és destí de tot, pobles inclosos, de vendre’s, al millor postor, segons les circumstàncies, segons el valor que estableixen els poderosos, els usurers, els grans cobejadors. No és important el que som sinó la durada del temps en què en mantenim la convicció de ser-ho.

Notes galaiques 9


Estranyes simetries. Patents i impossibles. Sanefes de paisatge. Simples per travessar-nos els múltiples tels de la consciència.

Sempre hi ha una altra banda. I entremig una paret. I al mig de la paret una porta. I al mig de la porta un picador. I al mig del picador la figura de la intimidació i de la solemnitat.

Reixes i desnivells. Esglaons i portals. Pedra i ferro. Líquens i rovell. Humitats i refredaments.

Terra esmicolat. Tots el cops de bastó i els trepigs cansats de pelegrins en cohesionen els fragments.

Potser la corona no s’adiu amb el fons. Però la decisió –primera i final– és del poble que s’hi identifica.



dimecres, 15 d’agost del 2012

Notes galaiques 8


La fe deu tenir sentit quan ho abassega tot. Quan és el suport i el cobertor. Quan crea la necessitat de justificació i automàticament ho justifica. Quan assumeix la resposta en els moments d’amor i en els moments d’odi. Surt molt a compte tenir fe.



Rècord de mida. Rècord d'antiguitat. Rècord de visites. Rècord de fotos. Rècord de records.


Sí, n'hi ha moltes, entre adustes i atrevides. Tot sigui pel sol. I ens costa ignorar-les. Curiosament, la nostra sargantana, la de casa, la trobem pertot de la península Ibèrica, excepte aquí on som.


Pel que es veu aquells celtes estaven tan atrapats per les fases lunars, el pas del temps i el calendari de l'any, com qui ha anat a comprovar-ne les restes.


Muscleres. La Costa da Morte és també la Costa da Vida.

Notes galaiques 7


Núvols esquerdats on el món s’acaba. El far, alterós, assumeix tanta responsabilitat. Immòbil on tot gira i passa i es remou.



El sol se’n va cap al no res. És mentida, és clar. Però ens deixem enganyar amb facilitat.




Instal·lació de subsistència de dia. Instal·lació artística de nit, encara visible de bon matí. Pobra aranya. La seva obra no només ha d’impedir el lliure pas dels insectes sinó que ha de resistir el pes de la rosada.



Li diuen el colós del Pindo. No veig per què no pot ser una colossa. En tot cas, avui simplement escampa la boira.




Moltes vegades, després del pas del foc, ja no hi ha humitats que valguin.




Notes galaiques 6


Queiruga. Erica cinerea. Bell heather. Purple heather. Brezo ceniciento. Bruyère cendrée. Bruc vermell. De vegades amb els noms ja en fas prou. Per una bona estona, si més no. Els noms no fan la cosa, però hi ajuden.
  

Discutíem si era un pinsà o un pit-roig. Ens va anar seguint, potser durant tres dies. Semblava la mateixa parella. Potser feien la mateixa ruta turística que nosaltres. Devien fer servir la mateixa guia.




Els pobres i els seus vicis, com omplir el pap cada dia, per exemple. Patates, bledes, greix, sal, aigua i foc. La humilitat feta artesania. Un art sa, vaja.



Em venia al cap una foto antiga de l’Escala en què subhastaven el peix a la plaja. El cantaire de la llibreta i la mirada atenta de compradors i pescadors. Les lleis del mercat, però a petita escala i entre gent que es reconeix.



O Pindo i el seu barret. Estudiàvem de lluny la muntanya que l’endemà havíem de pujar. Era com un homenatge avançat, tant a les pedres com al núvol, que tot era previst que fos allà mateix.


diumenge, 12 d’agost del 2012

Notes galaiques 5



Blat de moro. Hivern matiner. Vent. Escletxes. Pedra. Creu. Horts. Ratolins. Tot això i celtes i romans per entremig.


Els faroners de Villán / són cridaners i argentats / passen l’estona amb el vent / miren l’onada com bat / d’escuma en fan els colors / mentre que esperen la nit / xisclen com nàufrags perduts.


Sargantana verda. Insensible a l’historial de la costa da Morte, interessada només en els insectes que creixen en l’aigua estancada i en el sol escadusser que quan brilla fa estralls. Us paguen la indiferència amb el nom. De tots i totes en diuen lagarto.


Fanals d’obscuritat, que escampen la foscor i ennegreixen la posta, quan el sol és excessiu.


El fonoll perfuma els marges de la terra baixa, limita els camps i n’estudia els conreus, filtra l’horitzó i les seves incontinències.

dissabte, 11 d’agost del 2012

Notes galaiques 4



Núvols i clarianes desplaçant-se. Més núvols que no pas clarianes. El sol explora el país pel forat del pany. De la ria estant algú parla de l’ull de déu. Ja hi tornem a ser...


Bruixes i bruixots santificats. Pedres convertides en missaires. Pilons de còdols que certifiquen el pelegrinatge. Aigües beneïdes que cal robar. Fonts no potabilitzades que ho curen tot. Desitjos de paper que improvisen el paisatge. Figures de molla de pa especialitzades en diferents proteccions. Aiguabarreig de litúrgies. Degradació de devocions.


Rius (o ries) de gent. Marees humanes. Consuetuds que es tornen llei i que la desafien. Festa a ciutat. 


El sol es pon dins de cada casa del passeig. Per això hi posen vidres i vidrieres, perquè des dins estant el sol pugui encendre el passeig cada vespre.


Els secrets són dins la llum. Si la llum se n’anés desapareixerien tots els secrets. Per sort, del tot del tot, no se'n va mai.

divendres, 10 d’agost del 2012

Notes galaiques 3



Cavalls al jardí –no de casa, sinó del país; o sigui: sí al jardí de casa–. Cavalls aerodinàmics, com la vegetació.


Illots agosarats, niells inconscients, restes d’un gran, persistent i inacabable naufragi. Litoderelictes.


L’escut de quatre barres negres sobre un fons grana. Se’m barregen els símbols. Tanmateix els llibres de ciència, sempre tan eixuts, parlen d’una xinxa ratllada sobre una pastanaga marina.


L’horitzó marí també juga a fer banderes, a marcar territoris, amb una clara preferència pels blaus. I a fe que aconsegueix captivar l’atenció de les nostres tres quartes parts d’aigua.


El riu fa la feina grossa: obre la vall i hi diposita la sorra. Després el mar se n’aprofita dos cops al dia i hi deixa petits dipòsits per als mariscadors. I tots contents. En diuen ria.

dijous, 9 d’agost del 2012

Notes galaiques 2



¿Com escapar-se dels tòpics? ¿Per què refer el camí enrere que ho han convertit en tòpic? ¿Com tenir el criteri suficient per arranar la muntanya de granets de sorra?


Parlem de catedrals quan la sedimentació i l’erosió s’han mostrat generosament creatives. Parlem d’aigües santes quan la natura s’alia amb la bellesa. Potser tenim la parla contaminada.


La marea i les maltempsades van deixant uns testimonis fidels: rocam desfent-se i donant vida a allò que alimenta peus de cabra, musclos i crancs. I molts altres que no en sabem el nom perquè no els ofereixen als restaurants i taperies.


Esquistos alveolats i fonoll marí. Quants quilòmetres per trobar amagats raconets del cap de Creus.


On hi havia el foc i l’aigua. On hi havia constància i subsistència. Les coses passen i moren. Les persones passen i moren. El temps també passa i va morint en tot allò que mor.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Notes galaiques 1



Hi ha un punt de partida i un punt d’arribada. I entre l’un i l’altre, un seguit d’inconsistències: un seient, un bitllet, un cost, un paisatge difús. I un pacte amb la civilització: el lapse de temps establert i el retorn al punt de partida.


El pa és la litúrgia de la necessitat resolta. En aquest país sembla que encara es prenen aquesta litúrgia seriosament.


De vegades sembla que les onades se sentin atretes pels fars, com si fossin imantades, amb un desfici de randes de punta de coixí efímeres. De nit, pel missatge lluminós. De dia, per l’ostentació fàl·lica.


Els referents, les rutines, els hàbits, també són companys de viatge. Venien amb nosaltres i tot i que anem deixant-los una mica perquiperllà, sens dubte tornaran amb nosaltres.


La ruta turística i la que no ho és. Però els turistes som tants que acabem omplint amb la nostra presència les que no ho són, les que haurien d’estar reservades a qui hi viu tot l’any.