dijous, 29 d’agost del 2013

El carrer

Foto: Sergey Larenkov


Hi has de passar per cada vorera, d’anada i tornada, i en diferents moments del dia, en diferents estacions de l’any, en diferents estats d’ànim i en diferents fases del teu creixement personal.

Mirar per les portes i finestres obertes o malajustades, donar conversa als transeünts i veïns, acaronar gats i gossos, entrar a totes les botigues i fer una compra mínima, comprovar que els números i rètols estiguin ben posats.

Amb una mica de sort podràs contemplar el carrer des d’un balcó o des d’un terrat.

I al final podràs dir que comences a fer-te una certa idea del carrer.


Amb els bons llibres passa una cosa semblant.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Els valsos lentos dels cocodrils en dilluns. L'enesimologia.

L’any passat el distribuïen amb el diari Ara. I jo el vaig comprar per si algun dia anava a la platja i volia lectura de tovallola. Potser hi vaig anar poc –a la platja– o potser la virolada portada no feia joc amb els colors de la tovallola. O sigui: no el vaig llegir.

Total que me l’he llegit enguany.

És un llibre curiós. En els primers capítols ja es posa en la pole position. A l’hora de la cursa es manté en primeríssimes posicions amb avançaments agosarats i derrapaments d’infart
.
Després la marxa es posa més còmoda. És com ja es dediqués a assaborir el pòdium abans d'acabar la cursa. I com si no li importés la gent que el va avançant. Va saludant el públic amb un somriure incombustible.

Fins i tot hi ha un moment de la novel·la que l’aconsellaries que anés a boxes amb caràcter d’urgència, que ho deixés córrer, que tallar la novel·la de cop no seria pitjor de continuar-la en les mateixes condicions.

I l’he acabat. Ho he aconseguit. Per internet he vist que n’ha escrit dues continuacions. És a dir que a Els Ulls Grocs Dels Cocodrils l’han seguit un altre amb l’excusa de les tortugues i un tercer inspirat en esquirols. I el més difícil encara: està escrivint un quart llibre de la sèrie, un quart llibre d’una trilogia, cosa complicada ja per definició.

Hi ha molts bons moments a la novel·la –o a mi m’ho han semblat–, amb personatges ricament complicats, però hi ha un punt en què els colors es diferencien com les fitxes d’un parxís i tot el misteri es redueix amb qui es menja a qui i qui arriba primer a casa.

Em sembla que no em llegiré els altres llibres de l’enesimologia de la Katherine Pancol. I em sap greu. No sabré si m’havia enamorat de la Josephine, o de l’Hortense, o de la Mylène, o de la sra. Barthillet, o de la Josiane... Mai no podré acalarir-me del tot.