dimarts, 30 d’agost del 2011

El salze cec i la noia adormida

Un llibre pot ser un bosc on perdre's. Encara que, en comptes d'un bosc, sigui un jardí japonès.

Parlo de l’Haruki Murakami. Ja sé que, en tant que famós, no necessita de gaires més lloances. Però no puc estalviar les meves.

Diria que l’Haruki és un home que toca de peus a terra, però en una illa acostumada als terratrèmols. Això deu implicar tocar de peus a terra de manera diferent.

El seu llibre de contes El salze cec i la dona adormida m’ha ben absorbit. Els contes d’en Haruki són portes entre tu i la realitat. Però no s’obren cap a una banda o cap a l’altra. Segurament són portes corredores, que no et fan fer un pas enrera, ni es tanquen amb grans cops; portes corredores, com un forat en un mur, de manera que tu pots anar a l’altra banda o l’altra banda pot venir a tu, i mai no saps per quant de temps.

El conte del salze cec amb el pol·len que ens torna insensibles
El conte del desig que quan es concreta mata la resta de desigs
El conte del ressò llunyà dels miners atrapats en una bombolla d’aire minvant
El conte dels efectes dels miralls intermitents o dels ganivets de caça
El conte de la constatació que les experiències humanes són impensadament –impensablement– compartides
El conte de la platja dels ganivets
El conte de la tranquil·litat encomanadissa dels marsupials
El conte de la contrasenya que et converteix en una presa fàcil del cabussó
El conte de la pèrdua de la mà que et porta a Grècia
El conte l’enyorança de les tietes pobres que no hem tingut
El conte de les trucades telefòniques que et fan vomitar
El conte de l’onada de les nostres pors
la solitud dels espaguetis
El conte de l’ànima que no deixa de ser una cuca de llum
El conte del déu del jazz i del déu dels gais, que són íntims de la deessa del càncer de pit
El conte dels dits que feien surf sobre el teclat del piano
El conte de l’home no trobat per qui no el buscava
El conte de la pedra en forma de ronyó que fa funambulisme entre gratacels
El conte d’un dels tres micos que robava noms de persona –però que no era mala gent

¿Com s’ho fa per connectar les coses? ¿S’ho prepara o es deixa anar? ¿Quin estatut d’autonomia aplica a la seva imaginació, al treball lliure de les mans? ¿És el jazz? ¿És el tremolor latent del terra?

Faig les maletes i me’n vaig a Tòquio. Si és el que banc em dóna un crèdit...

dissabte, 27 d’agost del 2011

¿Però no eren mamelles?


Ens aturem a Efes. ¡Quina emoció! No és pas broma. A Empúries estem contents amb quatre pedres mal posades i aquí en tenen per donar i per vendre, tantes que no saben què fer-ne.

A tocar de Focea, llar dels intrèpids navegants que es van viatjar tota la Mediterrània i que van tenir la gosadia de fundar un petit mercat al sud del golf empordanès. (El dia que tingui ganes de maranya proposaré públicament que li canviïn el nom per badia d’Empúries, però encara no).

Allà van fer-hi un temple, segons Estrabó, dedicat a Àrtemis Efèsia. No confondre amb l’altra Àrtemis, la germana d’Apol·lo, la caçadora verge del mal geni. Aquesta primera Àrtemis era deessa de la fertilitat.

El temple d’Àrtemis, a Efes, que va ser una de les “set meravelles del món” (120 columnes de 20 metres d’alçada), va ser cremat i destruït per Herostrat, que és qui ha donat nom al complex d’Herostrat, és a dir la malaltia de les persones capaces del que sigui amb l’única intenció de ser conegudes. Herostrat ho va aconseguir. I sense Tele5.

Fos qui fos qui destruís el temple d’Àrtemis d’Empúries, cas d’existir, no va tenir tanta sort (la de fer-se famós) però sí que el destruí ben destruït.

De cop salta l’alarma. El guia, amb cara de circumstàncies, vergonyós com és, ens parla d’Àrtemis i del seu vestit... de testicles. ¿De testicles? Òndia, però si sempre m’havien dit que eren mamelles. En molts casos sense mugró, és cert, vés quina badada per als grecs, que d’anatomia en sabien un niu, però testicles... A veure, la imatge:

Vaig a petar a la xarxa. I la cosa es complica. D'entrada a pertot es parla de pits. Tanmateix a la Viquipèdia en anglès trobo que parlen de «The “eggs” or “breasts” of the Lady of Ephesus...». Ous, pits, testicles... La mare.

I per acabar-ho d’adobar, segons la Bíblia, no, no és conya, la imatge d’Efes va ser feta amb un meteorit “caigut del cel” (Llibre dels Fets 19:35).

Si algú en sap alguna cosa del cert, sisplau, que fa dies que no puc conciliar el son.

dijous, 25 d’agost del 2011

L'últim rodet al museu més modern

El Modern d’Istanbul és un museu que respon al que s’espera del seu nom. Poques sales amb peces molt grans i molt triades. D’acord, moltes no les entenc, però si més no són vistoses. Una sí que l’he de ressenyar, una obra d’en Richard Wentworth, anomenada False Ceiling. Un fals sostre fet amb llibres.

De fet jo anava al Modern a veure l’exposició d’en Steve McCurry, aquella de l’últim rodet de Kodachrome. Sembla que l’any 2009 es va interrompre definitivament la fabricació d’aquest tipus de pel·lícula i la Kodak va considerar que en Steve era la persona adequada per gastar-ne l’últim rodet.

Si no hi ha trampa, el fotògraf del Magnum i del National Geographic es va prendre el seu temps per gastar la pel·lícula fent fotos molt triades en racons ben allunyats del món: des del primer retrat d’en Robert de Niro fet a Nova York el maig de 2010 fins a una foto del cementiri de Parsons el juliol del mateix any, passant per Washington, Istanbul i la Índia. El fet que les darreres fotos fossin fetes a Parsons (Kansas) respon simplement al fet que allà hi havia el darrer laboratori que revelava Kodachrome. Aquell era l'últim que en revelaven. Podeu trobar la història al bloc del fotògraf: http://stevemccurry.wordpress.com/2010/12/30/the-end-of-an-era-1935-to-2010/

Retrats i escenes de carrer. Trenta-dues imatges presentades en gran format. Totalment en la línia del fotògraf. Res de nou, però la rotunditat de sempre. En honor a Istanbul us n’adjunto el retrat de n’Ara Guler, fotògraf turc.

A l’exposició també un petit homenatge a la cançó d’en Paul Simon.

Si no aneu a Istanbul, no patiu, segur que l'exposició anirà desfilant.

dimarts, 23 d’agost del 2011

La Capadòcia


Bàsicament un destí turístic de l'Àsia Menor.

Com a turista com cal escolto el guia i prenc algunes notes. Altiplà d'Anatòlia. Altiplà d'Anotàlia. 

Em perdo entre els pobles que han dominat aquesta regió: Assiris, Hitites, Frigis, Hurrites, Neohitites, Cimmeris, Perses, Sàtrapes, Grecs, Selèucides, Romans, Bizantins, Sassànides, Omeies, Armenis, Seljúcides, Danishmèndides, Mongols, Otomans, Turcs... 

Quan les llistes són tan llargues un té el dubte de si han estat dominats mai del tot.

Van ser els perses van anomenar aquesta zona Katpatuka (País dels Cavalls Bonics). El guia fa un panegíric sobre els cavalls de la Capadòcia. Parla d’aquells bonics cavalls que tot i la seva gran mida estaven dotats d’una gran resistència.

El cap se me’n va, per un moment, cap a Cormac McCarthy i el seu All the pretty horses, i dubto si no hi ha un enllaç.

I sembla que no. El títol de la novel·la d’en Cormac prové de la cançó que els esclaus afroamericans cantaven als seus fills, que no podien bressolar. All the pretty little horses.

Tot està lligat, però no tant, o no tan evidentment. Hem de recórrer al cavall de sant Jordi i a altres més propers, si volem trobar els nostres vincles amb aquesta terra, en què ben pocs cavalls es poden veure, a hores d’ara. Els de les hípiques per als turistes.

O potser els tenen amagats en les seves ciutats ocultes.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Imatges de llibres

M’agrada escriure. Independentment de si valgui la pena que ho faci o no.

I m’agradaria dibuixar. Vaig intentar-ho un temps. Un sapastre. Gràcies a la fotografia me n’he fet passar una mica les ganes.

Així i tot la sèrie que ara estic airejant al bloc, la dels llibres, milloraria amb dibuixos simples i suggerents. Més que no pas amb fotos. 

Per aquest motiu –a més de suggerir que si algú s’hi animés...– el que faig és remenar els fitxers d’imatges de la xarxa, a veure quin pot anar bé, quin es pot fer servir, quin es pot manipular...

Vés per on, he trobat un lloc tot especial, que no coneixia. La capçalera és fantàstica: “Book lovers never go to bed alone”. Si no l’heu visitat, reserveu-vos-en una estona. Pura orgia.

 Imatge: Aaron Stephan: Building Bridges at Albany International Airport Gallery

dilluns, 15 d’agost del 2011

Terra i Cor

A la portada una bona imatge de Quermançó. I el subtítol: Quermançó i altres poemes.


La Comtessa de Molins encara cueja.
L’últim cop de cua l’ha rescatat la Maria Terrades. En el seu llibre Terra & Cor (Quermançó i altres poemes).

Com en Fages de Climent, la Maria fa bullir l’olla amb les troballes i diferents versions i visions de la llegenda, de les llegendes.

“o aquell mariscal Suchet
que, a la guerra dels francesos,
va fallir com a artiller
–metxes i focs mal encesos–
deixant-hi a la comtessa
–moll d’os, pa amb nous, la llegenda–
pólvora per a èpic fi...”

La part llegendària del seu llibre es completa amb les bruixes, l’aplec de les goges, sant Onofre, la serp, la Dama Blanca, la cabra d’or, i, lògicament, la Comtessa i el Gegant.

“Na Teresa de Molins,
senyora de Quermançó,
diuen uns que fou nascuda
a Sant Pere Pescador;
altres diuen que a Conflent,
o a terres del Rosselló”

Fa un capítol a part sobre les llàgrimes de la comtessa a Sant Miquel de Fluvià.

Un servidor, com a persona amb un deute íntim amb la llegenda de la Comtessa de Molins, he d’agrair la Maria la seva aportació.
I felicitar-la especialment pel darrer capítol del seu llibre tot i que no té cap relació amb la Comtessa. Hi fa un recordatori breu i emocionat –i emotiu– d’un mestre seu de Lleida –d’allà on jo també vinc–, carrer la Palma amunt: el senyor Emiliano.

dissabte, 13 d’agost del 2011

El llibre compartit

Era -sí, era- un llibre petitíssim, amb molt poques pàgines; sorprenia que l’haguessin enquadernat, donava més per un opuscle, es llegia d’una esgarrapada. Un cop llegit i com que no estava malament el vaig passar a una amistat. Me’l va tornar de seguida, és clar, però me’n va comentar una escena en què -inexplicablement- no hi havia parat atenció.

Em va picar la curiositat i me’l vaig tornar a llegir. Doncs era -sí, era- totalment cert. ¿Com podia ser que essent tan curt se m’hagués passat per alt el passatge més vital del llibre? ¿Estava perdent facultats?

Havent-lo deixat a una altra persona i havent passat una cosa semblant, la feta ja era -sí, era- defeinitivament xocant. Em vaig llegir el llibre per tercer cop i hi vaig trobar més coses que no pas a la segona lectura i no diguem a la primera. Fins i tot vaig tenir la sensació que tenia més pàgines.

¿Què hauríeu fet vosaltres? Doncs el mateix. El vaig anar deixant a més persones i el rellegia un cop tornava a les meves mans. I cada vegada passava exactament igual.

Ara el llibre és -sí, és- el més gruixut de la meva biblioteca. I fa dies que miro si li puc encolomar a algú de confiança -que no sigui d’aquells que ja no tornes a veure el llibre mai més- i amb prou discreció -no voldria explicar-ne la curiosa característica-, però és difícil. ¿A qui li recomanes que faci una lectura ràpida d’un volum de més de mil cinc-centes pàgines?

dimecres, 10 d’agost del 2011

Conèixer món



Faig cas d'en Joan Colomo i desapareixo per uns dies, llevant enllà.

Sembla que això significarà algun sacrifici. No sé si sabeu a què em refereixo. Va de refrescos.

No sé si ho resistiré (perdre'm el començament, o haver-me d'empassar la llarga continuació).

Confio que els que doneu un cop d'ull de tant en tant a aquest bloc no us sàpiga greu trobar-vos un parell de missatges sobre els llibres, que deixo programats.

dilluns, 8 d’agost del 2011

El llibre persistent


De vegades em passo per les llibreries de vell. Me n’agrada, especialment, el caos imperant, que et dóna la sensació d’estar fent troballes contínuament, moltes sense gaire interès, però troballes al cap i a la fi.

Fa sospitar, però, quan vas passant llibres i llibres i n’hi ha un que apareix cada dos per tres. La sospita es dirigeix al llibreter o llibretera que, sense cap mena de dubte, els han anat repartint per tal que algú piqui, i en puguin vendre tants com puguin entre la clientela despistada. Més que si no pas els posessin tots junts.

La darrera vegada n’hi havia un que la seva reiterada aparició ja era escandalosa. Anés al piló o a la banda que anés, estava a tot arreu. Tenia la sensació que un terç de la parada l’ocupava aquell llibre. Vaig cridar l’atenció d’aquell fet de qui becainava a l’altra banda del taulell, que va mig obrir un ull, i em va etzibar que no, que només en tenien un exemplar. Davant d’un argument tan absurd, la meva perplexitat em va deixar sense resposta.

Però vet aquí que, sostenint el primer exemplar que en va aparèixer, amb la mà, no el vaig tornar a trobar enlloc més.

Evidentment el vaig comprar. I ara em passa el mateix a les lleixes dels llibres de casa. Me l’hauré de llegir, a veure què passa.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Tretze llunes


Tretze llunes és el que abasta el primer any (un any i uns dies) del bloc Tròpic de Tramuntana.

Em va semblar que havia de recollir i endreçar aquelles anotacions, i completar-les tapant aquells forats que les improvisacions del dia a dia havien provocat o desllorigat.

Ara em plantejo si retocar els retocs a la font original, és a dir al bloc, afegint les imatges i canviant alguna anotació de data. No tinc ni idea de si ho faré o no.

El que sí vull fer és dedicar el "volum" a Partícula Elemental i, especialment, a elur, que són les dues persones que van conèixer el bloc en aquella època i que hi van fer comentaris.

Tropic 1

dissabte, 6 d’agost del 2011

El llibre absolut



Només de començar-lo, el llibre, ja va tenir aquella sensació. Que el món s’aturava. Que el temps quedava col•lapsat per aquella lectura, per la seva lectura.

Després d’un parell d’estones llegint-lo va poder advertir que allò no era tan sols una simple percepció subjectiva, hi havia alguna cosa més. Es negava a admetre els símptomes, a constatar que la frenada en sec del món era certa, un fet físic només demostrable -potser només- per qui llegia el llibre, però autèntic, i d’efectes difícils de pronosticar.

Per això va optar per llegir-lo de nits, a estonetes curtes, per minimitzar els estralls si més no entre la població que tenia més propera. Si a l’altra banda de món estaven en plena activitat, ¿què hi podia fer? Semblava que tampoc se n’adonessin, tanmateix.

És clar que intuïa que aquests tipus de lapsus de la vida real per força havien de tenir conseqüències, però si una cosa tenia clara és que s’acabaria el llibre, que per res del món el deixaria a mitges. I un cop acabat ja decidiria si tenia ganes de rellegir-lo o de deixar-lo a algú altre, a veure què passava.

dimarts, 2 d’agost del 2011

L'oratòria i la persistència (Orfeu i Eurídice)

Mite reduït a l’acudit.

Orfeu té una oratòria tan suprema que decideix descendir als inferns per convèncer Hades i Persèfone que retornin a la vida la seva dona morta, Eurídice. I se’n surt, amb la condició, que mentre se l’endú no la miri ni un sol cop. I així és que la seva dona, sense tanta oratòria però amb molta més persistència, el taladra tot el camí que per què no l’abraça, que per què no la mira, que si ja no l’estima, que si tomba, que si gira, que el pobre semidéu no aguanta més i no pot complir la condició imposada. I tot se’n va en orris.

Bé, els que estudien el mite clàssic no acaben d’estar d’acord que la cosa vagi així exactament, pel que fa als motius de la seva davallada a l’Hades, als pactes fets amb els seus vigilants, fins i tot que la seva dona sigui la nimfa Eurídice. Vaja, que tot plegat és una simplificació molt bèstia.

I en Gluck, alemany del XVIII, precursor d’una reforma operística que pretenia –i aconseguí– una simplificació musical i argumental de les òperes italianes, porta la història del de la lira al punt de l’acudit. Més simple, impossible. Qui ho diria que Orfeu és un músic encantador de feres. Qui ho diria que és un mite carregat de tensió i significats.

A sobre cal fer content el públic. Si la Cort de Viena vol un castrato en el paper d’Orfeu, doncs vinga. Quan es va representar a Londres, en Johan Christian Bach en va canviar la major part de la música. Franz Liszt també va reemplaçar l’obertura original. El mateix Gluck va afegir peces musicals i de ballet per quan es va representar a París, adaptant-la als gustos francesos. Berlioz va adoptar molts d’aquests canvis per tal d’adaptar la veu d’Orfeu a una contralt. Ara bé, l’daptació grossa és el final feliç. Tot i el fracàs del repte, apareix l’Amor i premia l’esforç d’Orfeu, que quasi havia guanyat, i surten fora i ho celebren amb danses i xerinoles. Val a dir que aquest final ja el va suggerir el poeta bucòlic Mosc al segle III aC.

Fins aquí la primera part. La segona és agafar l’orquestra BandART com a músics, el Cor de Cambra del Palau de la Música com a orfeó, en Carlus Padrissa de la Fura dels Baus com a director d’escena, en David Cid com a realitzador de vídeo, i una llista inacabable de col•laboradors, i cuinar-ne una versió nova i dinàmica. Molt nova i molt dinàmica. Remaquillar i revestir. A base d’efectes i recol•locacions. Lents vertígens. Tocs de circ. Moviments espasmòdics. Escenografies i rampes. Vestits i maquillatges. Fugides d’escenari. Nit d’espectacle restrictiu.


La Fura dels Baus versiona 'Orfeo ed Euridice' de Gluck from enderrocktv on Vimeo.



Mentrestant els que volen entendre el mite van furgant per altres bandes.