dijous, 30 de juny del 2016

La vida sense la Sara Amat

Aquest és el títol dels dos darrers capítols del llibre.
El llibre explica precisament tot el contrari. No sé si és una situació autobiogràfica, però diria que l’escriptor s’hi esforça molt perquè ho sembli, perquè ho sigui.
És ben bé un retorn a una experiència dels esclatants finals de la infantesa i els obscurs inicis de l’adolescència.

Cal dir que hi ha algun aspecte que et resulta incomprensible, però acabes acceptant que aquest és un problema personal, que potser el protagonista-narrador no té algunes de les manies que tu arrossegues (i que al pas que vas ja no et trauràs de sobre mai de la vida).

També cal dir que vas llegint i quan acabes un capítol sovint dius, ¿i ara què? potser que m’esperi a demà a saber-ho.

No sé si mereix el premi Sant Jordi (l’any passat també vaig quedar-ne una mica escorregut) però, igual que el de l’any passat, es deixa llegir (es fa llegir) sense restriccions. No cal enamorar-se ni de la Sara ni del Pep, cal reenamorar-se d’allò que passa a la novel·la quan et va passar a tu mateix/a.


Si el que s’explica al llibre és cert, en Pep Puig gaudeix de tota la meva enveja, la més insana de totes.

dimarts, 28 de juny del 2016

No n'hi ha prou amb aprendre a volar (però déu-n'hi-do)

Van explicar les tres primeres pàgines per la tele, en una tertúlia literària. Allà avisaven que l’aire frenètic del començament es mantenia tot al llarg del llibre.

Doncs bé, em vaig llegir aquelles tres primeres pàgines, en què s’explica el dia que la protagonista va aprendre a volar, i vaig tenir dubtes que l’autora nova per a mi fos capaç de mantenir aquell ritme fins a la pàgina 300.
I sí, de sorpresa en sorpresa, d’un personatge a un altre, d’una banda de món a l'altra, l’escriptora, la Stefanie Kremser manté l’embranzida narrativa sense defallir. En algun moment dius: ospa (eufemisme), m’he perdut, qui és aquest?, però tires endavant segur que si no t’havies de perdre ja et trobaràs i, si no, el fet i el personatge s’acumulen a la sala d’espera d’una possible relectura.

Vaja, la lectura és una veritable xuclada. Queda un dubte consistent de com gestionarà l’aparició de la persona que va ensenyar a volar la protagonista, un tema que queda sempre truculentament posposat, però fins i tot he de reconèixer que el gir que ho explica finalment és prou convincent.

I no dic més perquè la temptació de fer referències concretes al guió és forta però imperdonable.

diumenge, 19 de juny del 2016

La vinguda dels Misteris

Comença el llibre (L'avinguda dels misteris) amb tot el potencial dels clàssics d’en John Irving. A cada nou personatge, a cada nou escenari, a cada gir de l’argument, l’obra creix i no saps per on derivarà però saps que no pots quedar decebut, de cap de les maneres.


I hi veus tots els elements religiosos, els d’orientació sexual, l’ús de la medicació, els poders sobreordinaris, les capacitats extraexplicables, el trencament constant de la convenció, la irreverència latent… No se li pot retreure el caos, la jungla d'idees, els encreuaments desorientadors. Jo, si més no, no li ho retreuria pas.


De tant en tant un capítol precipitat, de capgirament, com si no sabés com solucionar-ho. Perdonable, potser fins i tot buscat, intencionat. Ja se sap, aquests novel·listes...


Però m’he quedat amb la sensació que la cosa se li ha fet grossa i que al final el llibre s’ha acabat per cansament, per indiferència, per ensopiment.


Deixeu-m’ho dir amb la boca petita perquè totes les crítiques eleven la novel·la a clàssic en mans d’un incombustible. És més probable que jo sigui un lector cremat, dels que no suporten no trobar que la novel·la s’ajusta a les seves expectatives.


N’he gaudit molt de la lectura. Però al final em sabia greu que s’acabés, no perquè resultés interessant, sinó perquè veia que s’acabaria sense poder-m’hi reconciliar.

dimecres, 15 de juny del 2016

Martins amagats


El primer sant Martí va ser un eremita que va arribar a bisbe. Això era pel segle IV. Té la fama de ser el primer sant catòlic que no va necessitar un martiri per aconseguir-ne el nimbe per sobre del cap.

Segons els llibres això li va valdre una gran devoció. Que se li acabés dedicant l’arc iris i l’admiració indirecta de la sexualitats alternatives ja són faves d’un altre paner. Sense arribar aquí, sorprèn la gran proliferació de temples romànics que se li dediquen a les nostres contrades.

Aquests dies n’he repassat tres de força discrets.
Sant Martí de Dosquers, documentat al XIII (Sancti Martini de Duobus cheriis), i probablement construït al XII. Segons els mapes es troba a la Garrotxa, a tocar tant de l’Alt Empordà com del Pla de l’Estany. És a la vall del Fluvià i forma part del terme municipal de Maià de Montcal.
Sant Martí Sasserres, en canvi, és a la vall del Manol, afluent de la Muga. Forma part del terme municipal de Cabanelles, a l’Alt Empordà. L’actual església és del XII, tot i ser documentada des del IX. Hi ha pintades creus vermelles en honor de sant Jaume i del seu “camí”.
Sant Martí de Queixàs (Sancti Martini de Chexanos), documentada al segle XI, del qual segle se’n conserven l’absis i la nau. També hi trobem la creu de sant Jaume. La ribera de Turbany, que passa pel costat de la població, precisament, desemboca a la riera de Sant Jaume; aigües que van a parar al Fluvià.

No us penseu que s’acaben els santmartins de la zona. Però per a aquesta entrada potser ja n’hi ha prou.