dimecres, 29 d’abril del 2009

Des d’Obaba fins al Congo Belga

M’ha costat acabar-me el Firmin, tot i que té moments brillants. Per dir-ho d’alguna manera, té grans mèrits però no en faig una entrada al bloc perquè tampoc no sabria què dir.
Prefereixo parlar del llibre que tot just he començat. Comença molt bé. Clar que es pot espatllar, però, tractant-se d’en Joseba Atxaga, o sigui Bernardo Irazu, quasi que goso descartar-ho (que s’espatlli).
Em llegeixo les solapes del llibre. De cop m’adono –no n’era conscient– que m’he llegit bona part de la seva obra publicada. Deixeu-me que faci un xic de memòria.
Amb Obabakoak (Gent d’Obaba; me’l va recomanar l’Aïda; el vaig llegir en castellà, traduït pel mateix autor; després se’n va fer una pel·lícula que sí vaig veure però de la que no recordo gran cosa) vaig tornar a comprovar que d’un racó de món se’n pot fer un univers.
Amb Gizona bere bakardadean (L’home sol) vaig copsar que Montserrat pot pertànyer perfectament al País Basc i que les muntanyes són sagrades abans i després que nosaltres, sí, però sobretot “durant”.
Amb Poemes & Híbrids vaig entrellucar que escriure és un exercici, però també una catarsi, i una disciplina, i una recerca, i una autoexigència, i un impuls, i un risc, i una exhibició, i…
Amb Memòries d'una vaca basca no recordo què vaig aprendre -potser tenia el cap en una altra banda, o potser no tinc tan bona memòria com la vaca...
Amb Zeru horiek (Aquellos cielos; també en castellà; prestat per no recordo qui) em semblar entendre que el País Basc és un viatge que comença al capvespre i que quan arriba la matinada..., doncs continua, només faltaria.
Amb Soinujolearen semea (El fill de l’acordionista) vaig xalar, vaig trobar-hi tants ecos, tants matisos, tantes sensateses, tants enginys, tantes troballes, tantes paraules enterrades, tantes emocions, tantes novel·les. Després d’aquell llibre, crec que se li podria perdonar el que fos, a en Bernardo, ni que sortís en un concurs de la tele, o en un programa del cor.
Però de moment no ho ha fet. Sinó que ha publicat un altre llibre. Us puc dir que les cent primeres pàgines de Zazpi etxe Frantzian (Set cases a França) són fantàstiques. I les que vénen tot seguit, doncs ja us informaré. Us deixo que me’n torno a llegir.

dijous, 23 d’abril del 2009

Reivindico el lliri de Sant Jordi

En una diada com avui us trobareu que us regalen llibres pdf i roses virutals. Doncs no, no hi ha dret. Ho sentim pels arbres però volem llibres impresos en paper. Ho sentim per la coherència però volem flors d'hivernacle. I ho sentim per les nostres butxaques, però el que és, és.
I encara diria més. Reivindico una flor per als homes (siguin del sexe que siguin). Estic pensant concretament en el lliri. Símbol de la veritat, de la saviesa i del valor, d'ençà de les Croades d'en Lluís VII (aquell que féu que la flor canviés de nom de Flor de Lluís a flor de llis). Veritat, saviesa, valor... ¿podeu trobar atributs més masculins que aquests? Deixeu-me il·lustrar-ho una mica.

Roses vermelles per a elles, lliris de qualsevol color per a ells, i llibres per a tots. Cada sant Jordi.
Un moment! ¿I per què no fem una festa lectiva nacional cada setmana? Segur que trobaríem noms de sants i de santes que pràcticament ja s'han perdut en l'oblit i seria una manera de revitalitzar-ne la seva importància i vés a saber si no el seu ús. Santa Balbina, per exemple. Sant Onofre, per no anar més lluny. ¿No es mereixen que es regalin flors i llibres en honor seu? Segur que llibreries i floristeries hi estarien d'acord. I segur que el Vaticà també (hi hauria més gent que faria cas del seu santoral perquè a hores d'ara...). No sé què n'opinarien els no cristians. Jo mateix, tot i ser agnòstic, hi estaria d'acord a fer un esforç per a remuntar l'economia del país...
Pensem-hi. De moment, però, m'aconformo a insistir en la meva reinvindicació primera i bàsica: els homes, a més de llibres, volem flors per sant Jordi. ¿Que no ens ho mereixem?

dilluns, 20 d’abril del 2009

Abril


A l’abril
acaba’t el pernil,
que si trigues
se te’l foten les formigues.

Doncs ja som a 20 d’abril de 2009. O sigui primidi de Floral de l’any 217. O sigui que demà comença el segon mes de l’any del calendari persa: Ordibehesxt (اردیبهشت). O sigui.

Doncs ja som a 20 d’abril de 2009. Abril. El nom ve directament del llatí, aprilis, amb el mateix significat. Ara bé, ¿d’on prové la paraula aprilis?
Trobareu que ve del llatí aperire, o sigui obrir, per la cosa aquella de les flors obrint-se. El mateix Ovidi ho sosté. O sigui, abril el mes d'obrir-se.
Trobareu que ve del grec aphrós, o sigui escuma, ja que el mes estava dedicat a Venus, que va néixer de l’escuma, i el nom que li donaven els grecs era Afrodita. O sigui, abril el mes afrodisíac.
I encara trobareu una tercera versió: que no se sap de quina paraula ve, ni de quin idioma.

¿I no és maco això d'ignorar-ho? Jo proposo de fer una recerca paleoantropologolingüística que pugui demostrar que hi ha una relació directa entre l'abril i les formigues.

dissabte, 18 d’abril del 2009

L'home dibuixat (i amatent)

Un dels blocs que tinc enllaçats aquí al costat és el d'en Xavier Caballé, "l'home dibuixat", un bloc terriblement actiu, una màquina, un aparador imparable de novetats tècniques, polítiques, artístiques... Una passada.
Doncs del seu bloc copio -jo no que suporto copiar; però és que no puc fer altrament- dues troballes que, un cop esplaiat revisant la font original, crec que he d'ajudar a dinfondre, perquè són genials.
La primera és una sèrie fotogràfica d'en Jan Von Holleben.
Diria que en Jan té molt clar que la fotografia és un treball amb dues dimensions, però li ha sabut trobar un joc addicional a aquest fet. Cliqueu la foto i gaudiu. (Tere, no t'ho perdis!)
La segona és la tasca d'en Guillem H. Pongiluppi, un il·lustrador magnífic que ha dedicat bona part de la seva tasca a la il·lustració històrica. No us perdeu, entre altres, la seva sèrie d'en Jaume I, tot i que la que us poso d'enllaç representa una situació més recent, la del 1714.

I no patiu; en l'estona que he estat redactant aquest missatge, segur que hi ha alguna noveta al bloc d'en Xavier. Vaig a comprovar-ho.

dijous, 16 d’abril del 2009

Lidia on the waves

Va forta la Lídia. La Pujol. El mateix dia que en Pep em passa el tema seu que canta amb en Miquel Gil sobre les ballades de la plaça, veig que surt a la tele cantant en anglès. La cançó es pot descarregar de la seva pàgina web, n'han fet un videoclip i l'han penjat a tots els servidors (al Youtube, al Dailymotion, al Vimeo...), si més no a tots els que jo conec.
Sembla com si s'ho haguessin agafat seriosament. Això de la producció, vull dir. La cançó no està gens malament. Sona bé. El vídeo també te el seu què. Ara només em falta la lletra. Estic mirant si algun espavilat ja l'ha penjat per acabar de pillar-la (és que això del listening...).
En fi. Us poso el vídeo abans no es faci famosa i hàgim de començar a fer veure que no ens agrada, que ja no la suportem, que li comencem a trobar una pega per aquí i una crítica per allà i una enveja per cada banda.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Comandaments a distància

Per estricte ordre alfabètic (suposant que no hagin falsejat el seu nom). Isidre Fainé, president de la Caixa; Bill Gates, propietari de Microsoft; Ioseph Ratzinger, papa de Roma; Sol Maria de la Blanca de Medina Orléans-Braganza, 54a comtessa d'Empúries.

¿Qui mana aquí?
¿Qui mana a qui?
¿Qui em governa? ¿Qui em representa? ¿On estic representat? ¿Qui em té en compte? ¿En què em té en compte? ¿Què he permès jo mateix de tot plegat? ¿Com ho he permès? ¿De què he estat conscient?
Miro la cartera. Carnets. D’identitat. De conduir. Targetes de salut, del sindicat, de la biblioteca. En cap no diu que jo sigui català. Deu ser una cosa que no existeix, doncs. La salut és catalana. L’educació és catalana. Jo no.
Continuo mirant la cartera. Diners. Diners plastificats. Diners que no veig ni toco, sinó en una desena part. Diners que diuen que havia tingut fins que han anat a parar a altres que ara els tenen, diuen. Diners pels quals treballo, crec, i dels que depenc, crec.
Sé que hi ha més papers. Hi ha papers que diuen que sóc catòlic. Hi ha papers que diuen que visc a l’Escala. Hi ha papers que diuen que faig servir legalment un sistema operatiu de Microsoft. Ui, la de papers que hi ha, i la de coses que diuen.
Segur que tots aquests em manen, tots els que hi ha al darrere dels papers. I jo col·laboro voluntariosament a la seva existència i a la seva perpetuació. Segur.

Per estricte ordre alfabètic (suposant que no hagin falsejat el seu nom). José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya; Barak Obama, president dels EUA; Dominique Straus-Kahn, director del FMI; José Luís Zapatero, president d'Espanya.

dimecres, 8 d’abril del 2009

L'antropomorf d'ulls botits


Vaja, només faltaria que ara em posés a no malparlar de les entitats bancàries. Aquelles que ens foten els diners en els bons temps financers. Aquelles que requereixen els nostres diners en els mals temps financers. Aquelles que estan per sobre del bé i del mal, o sigui per sobre de nosaltres, que som el bé i el mal. Sempre el seu bé i sempre el nostre mal.
El cas és que hi ha una figura antropomòrfica, plena de vitalitat i amb els ulls fora de les conques, que m’estic trobant a cada revolt.
Vam anar al MNAC a veure com en Sorolla resumia la seva Espanya a tot color. No estava malament. Ni en Sorolla ni el resum ni el color. Ara bé, hi havia l’homenet aquell a cada racó.
Hem estat a València. Hem anat a veure com en Miró s’encaparrava amb la figura femenina. No estava malament. Ni en Miró ni la figura femenina ni l’encaparrament. I l’homenet pertot.
També hem visitat una exposició sobre la Xina preolímpica, postolímpica i panolímpica. No estava malament. Imatges, vídeos, maquetes, escriptura, gents, i l’homenet aquell.
I cada exposició amb algun interès afegit: o un taller, o els esbossos de l’artista, o una disposició més que sorprenent.
I aquí que només vèiem l’estrella aquella de cinc puntes i dues taques, i ara ve l’antropomorf d’ulls botits.
De veritat que tinc unes ganes terribles d’escometre contra les entitats financeres, però hi ha moments que em sento frenat –lleugerament frenat.
Si ens expliquessin els seus números, elles que tan bé saben tots els nostres, de números, i en fan el que volen.

diumenge, 5 d’abril del 2009

València


Una escapada a terres valencianes, amb molt poc recapte de paisatges, de menges, d’històries i de persones. Un tast, vaja. Temps de fer unes fotos, menjar un parell de paelles, descobrir algun raconet i fer propòsits de visites de més compliment.

València és una ciutat amable amb el turista de classe mitjana.
València és una ciutat de classe mitjana amb el turista amable.

Segur que es poden trobar més variants entre les Valències i els turistes. Caldrà anar-ho descobrint.