dilluns, 25 de febrer del 2008

Mar endins


El col·lectiu Veus prepara un nou projecte: Illes.
I el que són les coses, m'ha vingut al cap una cançó de l'any 75, d'aquella època en què fins i tot jo era adolescent i estudiava idiomes. La cançó m'anava bé perquè tenia la lletra adequada per a un adolescent que estudia anglès i que se sent reconfortat quan entén alguna cosa (i que encara no té noció del concepte kitsch).
Us la poso,
perquè no la coneix ni déu
perquè pot haver-hi algun adolescent que estudia anglès
perquè igual agrada al col·lectiu Veus
perquè pot servir per a alguna classe d'anglès d'algú
perquè m'ha vingut de gust tornar-la a sentir

dimecres, 20 de febrer del 2008

Ventós


Nivós, pluviós, ventós...

Sembla que el temps passa del calendari republicà i va en camí de passar també del monàrquic.
Reclamem la pluja que diu l'estadística que ens pertoca. I esperem que no vingui el vent que acabaria d'eixugar el que no s'ha mullat prou.

Bé, ja som a ventós.

I us ho acompanyo amb una foto manllevada.
Vaig fer una passejada pel Fluvià amb uns quants companys, un d'ells fotògraf de temps, un enamorat de la imatge (i enamorat potser és una paraula massa suau, massa tènue, massa ambígua...). Reconec que jo també vaig fer fotos durant la sortida, però he vist les que ha penjat en Vicenç al seu bloc, i crec que és de justícia no només furtar-li'n una per a aquesta entrada, sinó també posar-vos-en l'enllaç: http://eldivinopaciente.blogspot.com/2008/02/cosecha-del-57.html

No us perdeu el seu homenatge fotoxopat al Ter i al Manol. Felicitats, diví pacient, i perdó per l'ús no sol·licitat de la teva foto.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Micròpsia


Ja conec una altra malaltia, ja veus quina il·lusió. Un altre nom en aquest paquet que abans portàvem a l'esquena i que ara ja arrosseguem barroerament de tan carregat com va. A sobre de totes les altres malures, la darrera: micròpsia.

Té un renom que sembla de conya: Síndrome d'Alícia al País de les Meravelles. No sé si els que ho pateixen ho troben tan poètic.

Ho dic per la Mariona, la incombustible pianista del col·lectiu Veus. M'ha enviat un enllaç al bloc que acaba de crear per explicar que li han diagnosticat aquesta malaltia. Si teniu un moment, llegiu-ne la narració que en fa: http://micropsia.wordpress.com/

No m'he esgarrifat perquè de sobte m'he trobat que no me'n recordava de com es feia.

M'he imaginat la Mariona mirant la Micròpsia a la cara i dient-li: "Oi que no has pogut amb l'Alícia, doncs tampoc no podràs amb mi. Ho sento, no podem ser amigues, però si vols, ens saludarem cordialment."

De moment li ha fet un bloc, i no és que la micròpsia s'ho mereixi, però sí s'ho mereixen les seves víctimes. ¡Enhorabona, Mariona! Pel bloc, per la família i per l'actitud.

dijous, 14 de febrer del 2008

A spot of bother


Un petit inconvenient.
És divertida, és cruel, és patètica, és desacomplexada, és retòrica, és adictiva, és honesta, és ambígua, és categòrica, és naïf, és divertida.
¿Qui n'és protagonista? Suposo que cadascú es pot enganxar a un personatge diferent de la curiosa gamma familiar que el novel·lista ens presenta.
No cal que us digui que jo em quedo amb en George, el jubilat del dibuix, el que arriba a la conclusió que ha d'extirpar-se el càncer ell mateix.
Però no descartem la seva dona ni la seva filla ni el fill ni el gendre ni el net ni l'amant de la seva dona ni el xicot del fill...
Tot amanit a l'anglesa, amb una hecatombe final, pastís de casament inclòs en el preu.
Res a veure amb l'obra anterior, èxit de vendes, The curious incident of the dog in the night-time. (Si podeu, llegiu-ne la versió original anglesa. S'entén i se'n gaudeix.)
No serà la novel·la de la vostra vida, potser ni la de l'any, però si sou dels que més o menys us interessa la gent que us envolta en trobareu uns quants de retratats.
Si us vaga, feu un cop d'ull al web de la novel·la: http://www.aspotofbother.co.uk/. Agafeu-vos-ho amb calma. Val la pena.

diumenge, 10 de febrer del 2008

Casa de Misericòrdia


Previ
Bado entre els volums de poesia de la llibreria i m'adono que totes les novetats porten un subtítol: "premi de poesia de la vila de..." I algunes novetats han estat publicades fa mesos. I la contraportada és plena de logos del tipus "publicat amb una subvenció de..." Està fotut el tema de l'edició de poesia!
Finalment trio un llibre que no té res d'això. ¿Què té? Doncs té que recordo haver-ne sentit una entrevista a la ràdio, i haver llegit comentaris encoratjadors en algun bloc. És Casa de Misericòrdia d'en Joan Margarit.

Durant
Diu:
L'home trenca el passat com una guardiola
i dintre no hi havia més que fosca.
Poemes insistents, sempre apuntant el mateix horitzó, com si fos la construcció d'una idea prèviament planificada, un trencaclosques que parteix d'un dibuix ja fet.
Diu:
Ser vell és una mena de postguerra.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Paraules força despullades, sense cap més artifici que l'estrictament necessari per al corsé d'una mètrica precisa. Austeritat quasi sense renúncies. Elegància quasi sense escarafalls. Confessió quasi sense vergonya. Reflexió quasi sense gravetat.
Diu:
Comprendre cansa. Però mai no tant
perquè no pugui ser l'últim refugi.

Post
Un epíleg on confessa:
Però no hi ha res més que el que hi ha.
Una guguelada per saber que la platja dels poemes és Colera, per veure fotos de la filla i de la dona de què parla constantment, i les seves pròpies per descobrir que no fa una cara tan decrèpita com entreveus en els versos.
Diu:
El que no hagis plorat, no ho ploraràs (...)
Està clar que és un llibre per llegir. I confio que sigui un llibre per rellegir.


divendres, 8 de febrer del 2008

Terra, amb música d'en Joan

Fa uns dies en Joan em va ben sorprendre amb una cançó.
La sorpresa venia perquè no li'n sabia aquestes habilitats.
Però sobretot perquè havia triat un poema d'aquest bloc per al seu esplaiament musical.
La temptació era massa evident. Us poso la cançó d'en Joan amb unes imatges de fons.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Eleccions

No sé si us sonen aquests dos.
No sé si ens haurien de sonar.
Sense conèixe'ls, i amb el risc inassumible de ser terriblement injust, goso opinar que estan interessats en mi.
Volen el meu vot diferit, volen el número d'habitant que represento i que repercuteix a les estadístiques, volen els meus diners, volen la meva feina, volen ocupar la meva tele, la meva ràdio i els meus diaris, volen sortir al meu bloc...
Faran el que sigui per aconseguir-me, fins i tot una cosa que els deu fastiguejar: somriure'm.
Que jo els importi em sorprén tant com que ells m'importin a mi.
Clar que si canvio les cares de la foto i poso les d'en Zapatero i en Rajoy... Oh, my God!

Sí, sóc injust. He dit dos noms, però el llistat de polítics i polítiques que van amb la pancarta de "Voteu-me, estúpids!" és enorme. I tot darrera hi van els que no porten cap pancarta, però esperen continuar vivint del que ho han estat fent, o sigui: del meu vot diferit, del meu número estadístic, dels meus percentatges, de les meves quotes, de la meva feina, dels meus diners, de la meva família, de...

"Ai dels pobles governats per un poder que ha de pensar en la pròpia conservació!"
Jaume Balmes (Vic, 1810-1848)